logotipo

S'altre dia vaig veure al programa de la Mònica Terribas, la nit al dia, l'entrevista al dirigent abertxale Arnaldo Otegui. Com totes les entrevistes de la Terribas, l'atenció a les preguntes i les respostes éren d'un nivell i rigor veritable. Quantes entrevistes que veiem a les televisions, és igual que siguint públiques o privades, fan adormir, sense cap intères, plenes de tòpics i de paraules buides de contingut, de part dels periodistes entrevistadors i dels polítics de torn, fan pena i fàstic.
Poder sentir els raonaments d'un dirigent basc, de l'esquerra abertxale, tant nítidament i clarament dites, són d'agrair, estiguis o no d'acord amb elles. Ara, els esdeveniments s'han desenvolupat ràpidament, Otegui està a la presó sota una fiança de 400.000 euros, acusat de pertànyer i col·laborar amb ETA.
Jo em pregunto, si està acusat de ser un dirigent etarra, perquè li demanen una fiança?. El joc judícial juga amb el joc polític.

No és solament un titular d'una informació, jo crec que és un got que ha fet vessar l'aigua. Estem assistint, sense respondre res, a tot un seguit de desproposits envers la nostra terra.
Que si el perdó de l'ETO'O per dir no sé que de saludar al campió, que si la bandera espanyola al monument a l'holocaust contra el jueus, que si la corona d'espines al cap de'n Carod-Rovira, que si hem de demanar perdó per tot, que si en Maragall demana disculpes al bisbe Sistachs, que si l'Abat de Montserrat escriu als diaris , que si la Conferència Episcopal Española no sé que diu........
Estic fins els collons de tanta hipocresía, tan aclucar el cap, viure de genolls, dels nostres representants polítics.
Si tot això és pragmatisme català, a mi que no em representin, per a res.

Avui plou, i plou bé, sense molt soroll, empapant la terra d'humitat. Ja era hora!. Després de molts dies sense fer-ho i essent el dia que el govern de Catalunya, ha dictat unes mesures per a combatre la sequera.
Ara som molts els ciutadans que vivim per aquestres contrades, però temps de sequera hi ha hagut moltes vegades, el problema és que som molts per a beure, per a menjar i per a viure.
I el camp està buit, de conrreus de pous de pagesos de llenyatàires de carboners. L'aigua se'n va, sola sense contenció, ningú l'atura, el ciment de les carreteres, de les autopistes, de les places, dels edificis, llisca damunt el ciment i se'n va sola.
Estem en una societat, sense consciència de naturalesa, la societat urbanita no sap o no vol saber, què és això del clima, de les plujes, del cel, de la vegetació, dels rius, de les rieres, dels rierols, dels camíns rurals, dels animals en estat natural, dels pous d'aigua, de les cisternes, dels aqüifers. Arribarà un dia, sinò ho expliquem bé, que l'aigua es pagarà com el petroli.
Quan les persones no estan en contacte amb la naturalesa, no saben res del cicle natural, fan malbé l'entorn natural, no el fan seu, la humanitat està abocada al fracàs més gran de la seva història.

L'Enric Marco avui s'ha sincerat amb el poble, des de la tribuna pública que és, el programa els matins de Josep Cuní.
Ja fa molts anys que aquest home, de llarga vida resistent antifeixista, ens ha explicat la història oculta dels horrors nazis. Encara que ell no hagi estat mai en camp de concentració, les seves explicacions i el seu compromís amb la lluita contra la barbarie nazi-feixista no té preu.
Per això avui, malgrat tot, vull rendir-li homenatge a la seva trajectoria de lluitador incansable per la veritat històrica, encara que no sigui la pròpia.
Ja m'haguès agradat que molta gent de la seva edat, desenvolupès la tasca que ha realitzat al llarg dels anys, la seva valèntia i els seus ideals no poden quedar, en un no res. Salut, company Marco.

Creix i creix el sentiment independentista, la ocultació de les balances fiscals, la Cope i tota la brunete mediàtica madrilenya, les delaracions d'Ibarras i companyia, l'ofensiva general del Partit Popular, la victòria del Barça, tot plegat enforteix el sentiment d'independència del poble català.
Cal anar treballant per aconseguir-ho, des de tots els àmbits de la societat.
Haurem de seguir pel camí de les llibertats nacionals, arribarà un dia que entre les banderes que penjen dels pals de la seu de les Nacions Unides, hi estarà la de les quatre barres.
Al costat de tots els pobles del planeta, en un plà d'igualtat i solidaritat.

Estic molt cansat d'escoltar de sentir de oir, ximplèries i mentides dels polítics espanyols.
Ja fa molts anys sentin la mateixa lletània, masses anys, s'acaba la paciència. Sempre el mateix, "catalanes fenicios", "catalanes insolidarios", per no dir frases més malignes i maleducades envers els catalans.
No sé que esperen els polítics catalans per a plantar cara a la carca i mesetària Espanya i no abaixar el cap davant els insults.
S'acabat la paciència, volem la independència.
Aquest estat que mantenim també, els catalans, es neguen els drets com a persones i com a poble diferenciat.
Som Europa i volem estar-hi com a catalans, sense intermediàris.
És l'hora de la unitat cívica i popular per a fer un front comú contra la insolaridat de l'Espanya pura i dura.
Tots els recursos catalans, administrats i gestionats per nosaltres.

El dia és gris a ciutat, és 2 de maig de 2.005 i el dia va éssent trist i mig plujòs, no acaba de ploure del tot, només quatre gotetes de tant en quant.
No fa fred però tampoc fa calor, la temperatura deu rondar pels 16-17 graus, sense sol.
És dilluns i faig festa després de treballar tot el cap de setmana. Deixo passar el dia amb molta tranquil·litat, sense preocupar-me de res, encara que tinc problemes per a resoldre però no vull moure'm.
Sempre hi ha moments per a resoldre les coses, per què tot és relatiu, tens que està ben dispossat per a resoldre sinò no cal fer-ho, val més deixar-ho per un altre moment.
Seguirem el ritme de temps de primavera, un dia bo i un altre dolent, però sempre relatiu.