La meua generació
La meva generació la dels anys 45/55, mitja decàda dels quaranta i cinquanta. Som una generació que hem viscut durant 20 o 30 anys baix el règim feixista del General Franco. Som gent que hem mamat tota la repressió i adoctrinament dels vencedors de la guerra incivil espanyola. Érem els nens/es i els joves que corriem pels carrers buits de la ciutat, sense cotxes, amb carros i cavalls i solars plens de rünes, deguts a les bombes caigudes durant el periòde bèlic. Som com totes les generacions de catalans emperò amb petites diferències. No teniem televisió, no teniem internet, no teniem ni calefecció ni aire acondicionat però teniem avis/es, parents i familiars o coneguts dels carres dels barris de la ciutat.
No hi éren tots, alguns estaven empresonats altres els havien afusellat i d'altres a la diàspora. Com totes les generacions, uns teniem curiositats davant el panorama que viviem, altres gens ni mica, com sempre.
Dels que ens preocupava el voltant, és del que vull parlar-vos. La escola, castellanitzada, prohibit parlar amb la llengua dels teus pares i avis. Jo mateix en arribar al col·legit, no parlava, el mestre em parlava en una llengua estranya, no l'entenia, vaig estar potser tres anys sense dir res, només escoltava. Al pati de l'escola i al carrer, sí que jugava i parlava amb els altres joves, parlaven la mateixa llengua. Allà al pati de l'escola i al carrer vaig saber el que passava, entre la gent del barri i altres barris de la gran ciutat. El futbol, el Barça va ésser una referència per a molts joves. Sobretot a partir de Kubala, un ídol de la joventut. Els que vàrem tenir la sort de sortir a la muntanya amb algún Centre Excursionista, encara vàrem saber més coses de la història del nostre poble i vam tenir l'oportunitat d'estimar aquesta terra, trepitjant, olorant, escoltant, caminant i dormint per racons i indrets del vell Principat de Catalunya.
Als anys seixanta i setenta ja estavem compromesos amb el país i contra el feixisme. Érem i som minoritàris. Hem lluitat a la clandestinitat i a la trancisió, hem fet possible l'Assemblea de Catalunya, la Crida a la Solidaritat, hem omplert el Nou Camp, Sant Boi, el Fossar de les Moreres i els carrers de la ciutat contra la desfilada del exèrcit espanyol, contra la guerra, contra la mort d'Ernest Lluch, contra el trasvessament del riu Ebre i tantes altres coses importants per manifestar el rebuig.
Ara ja som molts i moltes generacions, juntes i amb tota la dignitat pel davant. No puc entendre el sí pel referèndum, o potser si. Hi ha gent amb molta por a perdre aquests mínims assolits en aquesta democràcia espanyola. En canvi hi ha també molta gent, sense por, no tenim res a perdre, el NO és històric, ve de lluny i va més lluny, és la gent anònima conscient i compromesa amb aquest poble.
Tenim la gran sort que no ens han canviat el sentit crític i qüestionador de tot el que ens envolta. Hem sabut aprendre de les derrotes i de les mentides oficials, saben on estem i saben a on volem anar. Fins a la independència dels Països Catalans, sense defallir ni caure a les trampes i obstacles que han posat i posaràn per aconseguir-la.
No hi éren tots, alguns estaven empresonats altres els havien afusellat i d'altres a la diàspora. Com totes les generacions, uns teniem curiositats davant el panorama que viviem, altres gens ni mica, com sempre.
Dels que ens preocupava el voltant, és del que vull parlar-vos. La escola, castellanitzada, prohibit parlar amb la llengua dels teus pares i avis. Jo mateix en arribar al col·legit, no parlava, el mestre em parlava en una llengua estranya, no l'entenia, vaig estar potser tres anys sense dir res, només escoltava. Al pati de l'escola i al carrer, sí que jugava i parlava amb els altres joves, parlaven la mateixa llengua. Allà al pati de l'escola i al carrer vaig saber el que passava, entre la gent del barri i altres barris de la gran ciutat. El futbol, el Barça va ésser una referència per a molts joves. Sobretot a partir de Kubala, un ídol de la joventut. Els que vàrem tenir la sort de sortir a la muntanya amb algún Centre Excursionista, encara vàrem saber més coses de la història del nostre poble i vam tenir l'oportunitat d'estimar aquesta terra, trepitjant, olorant, escoltant, caminant i dormint per racons i indrets del vell Principat de Catalunya.
Als anys seixanta i setenta ja estavem compromesos amb el país i contra el feixisme. Érem i som minoritàris. Hem lluitat a la clandestinitat i a la trancisió, hem fet possible l'Assemblea de Catalunya, la Crida a la Solidaritat, hem omplert el Nou Camp, Sant Boi, el Fossar de les Moreres i els carrers de la ciutat contra la desfilada del exèrcit espanyol, contra la guerra, contra la mort d'Ernest Lluch, contra el trasvessament del riu Ebre i tantes altres coses importants per manifestar el rebuig.
Ara ja som molts i moltes generacions, juntes i amb tota la dignitat pel davant. No puc entendre el sí pel referèndum, o potser si. Hi ha gent amb molta por a perdre aquests mínims assolits en aquesta democràcia espanyola. En canvi hi ha també molta gent, sense por, no tenim res a perdre, el NO és històric, ve de lluny i va més lluny, és la gent anònima conscient i compromesa amb aquest poble.
Tenim la gran sort que no ens han canviat el sentit crític i qüestionador de tot el que ens envolta. Hem sabut aprendre de les derrotes i de les mentides oficials, saben on estem i saben a on volem anar. Fins a la independència dels Països Catalans, sense defallir ni caure a les trampes i obstacles que han posat i posaràn per aconseguir-la.