La flama
Recorde els actes del 25 d’abril de l’any 1997. Laura, la meua companya incondicional del moment, i jo, teniem catorze anys, i era una de les primeres manifestacions a les que acodiem. En aquella època, encara erem aptes per a utilitzar la plaça de bous. Fou allí on un discurs em va fer parar tota l’atenció. Era un home amb bigot i accent català, en aquell temps, desconegut per a mi-ara és un rostre molt popular i polèmic de la política catalana. Parlava molt clar i directe, deia repetidament que a l’any 2007 fariem un gran acte, ja que era el 300 aniversari de la Batalla d’Almansa. Tenia moltes espectatives en aquell any, transmetia eufòria, seguretat; al final ens va invitar a llegir la història als llibres.
I tant que ho vaig fer! Havia de calmar l’ansia de saber el passat del meu poble. Però… per què parlava tant del 2007? Era una data tan llunyana per a mi. Havien de passar deu anys, més de dos terços de la meua vida fins aleshores.
Ara estic molt prop del complir els 25, ara estic molt prop del 300 aniversari d’una derrota amb moltes conseqüències silenciades. Jo vull ser la memòria, vull ser la veu que cride que allò no està oblidat, que els descendents dels maulets encara lluitem tres segles després.
En tot aquest temps, he anat madurant i comprenint. Ho admet: ja no cride “independència” amb la força de l’adolencència, de fet, ja no ho cride, perquè poc a poc, eixa expressió ha anat perdent sentit, així com s’ha difuminat l’identificació amb un o altre partit polític. Però la flama dins de mi continua ben viva, i sent borró en escoltar Al Tall entonant “no s’ensenya en les escoles, com van esclafar un país, perquè d’aquella sembrada, continuen collint fruïts”.
Per tot açò, enguany eixiré des de la plaça de Sant Agustí menys polititzada i amb menys ràbia que mai. Caminaré amb els meus sentiments i les meues passions ben dintre, t’agafaré ferma la mà si vens al meu costat. Perquè aquest acte és per damunt de totes les coses, un acte humà, un homenatge als llaurados i pescadors que van viure la llibertat, que es revel•laren quan els la llevaren; i un homenatge als que patiren amb resignació, als valencians de nova planta.
Desa
I tant que ho vaig fer! Havia de calmar l’ansia de saber el passat del meu poble. Però… per què parlava tant del 2007? Era una data tan llunyana per a mi. Havien de passar deu anys, més de dos terços de la meua vida fins aleshores.Ara estic molt prop del complir els 25, ara estic molt prop del 300 aniversari d’una derrota amb moltes conseqüències silenciades. Jo vull ser la memòria, vull ser la veu que cride que allò no està oblidat, que els descendents dels maulets encara lluitem tres segles després.
En tot aquest temps, he anat madurant i comprenint. Ho admet: ja no cride “independència” amb la força de l’adolencència, de fet, ja no ho cride, perquè poc a poc, eixa expressió ha anat perdent sentit, així com s’ha difuminat l’identificació amb un o altre partit polític. Però la flama dins de mi continua ben viva, i sent borró en escoltar Al Tall entonant “no s’ensenya en les escoles, com van esclafar un país, perquè d’aquella sembrada, continuen collint fruïts”.
Per tot açò, enguany eixiré des de la plaça de Sant Agustí menys polititzada i amb menys ràbia que mai. Caminaré amb els meus sentiments i les meues passions ben dintre, t’agafaré ferma la mà si vens al meu costat. Perquè aquest acte és per damunt de totes les coses, un acte humà, un homenatge als llaurados i pescadors que van viure la llibertat, que es revel•laren quan els la llevaren; i un homenatge als que patiren amb resignació, als valencians de nova planta.
Desa
Comentario:
és a.. spera q recorde.. Sip! per la zona de Port saplaya, caminets ple de peixcadors q et donen de quan en quan una foto..
Comentario:
A tu què t'he de dir Amparito? Que m'alegre de que compartim la forma d'entendre la realitat que ens envolta, i el passat que ens ha fet qui som. Aquesta darrera entrada que he publicat és potser la més personal, veure que hi adjuntes una reflexió és molt gratificant!
Un petonet
P.D. Els concerts de puta mare!
Un petonet
P.D. Els concerts de puta mare!
Comentario:
Gràcies Dano, jo també et linke a tu. Molt graciosa la foto del sr. Platja! És a Tavernes?
Comentario:
Se m'ha penjat el Pc i per tant reescriuré el meu comentari. Així que si surt dues voltes, so sorry!!!
Bò aquest deia, més o menys, així:
Ei Des!!!!
L’edat i l’experiència adquirida durant tots aquests anys ens ha fet apaivagar aquella visió revolucionària de l’adolescència. I no es que no confiem en que fos possible, tampoc en que hagem perdut els nostres ideals, sinó que mirant l’espectacle polític de l’actualitat, la forma de generar ignorància al poble, (que ha estat el que al cap i a la fi, els ha triat), ens fa reflexionar, i veure tristament, que tot allò pel que clamàvem , pareix utòpic.
A la mani, van cridar per Terra Lliure, i no ho vaig a negar però jo també ho vaig fer. No es que siga defensora dels seus actes. Tot extremisme no és gens positiu dintre de la ferradura de la política, on tot extrem pot arribar a unir-se a l’extrem contrari. Pot ser ho vaig fer moguda per l’allau de gent, però tampoc vaig a negar que els seus ideals no es contraposen amb els meus. Sols volem una terra lliure. Lliure de tota opressió, de tot atac a la nostra cultura i llengua. Lliure de tot atac a una realitat històrica que volen esborrar. Ja se sap que la història l’escriuen els vencedors i no els vençuts.
Encara recorde les classes de Dret Constitucional a la facultat, on ens explicaven els elements que al llarg de la història havien sigut necessaris per constituir un Estat, (territori, gent i cultura pròpia). Cosa que, els interessos imperialistes de les tropes de Felip Vé, van intentar arravatar-nos. I dic intentar, per que hem de continuar lluitant, recorda la cançó de Lluís Llach, “l’estaca”, tots junts podem, si no aconseguir el nostre ideal, mantenir viva la nostra veu i la nostra cultura. Igual que la cançó de “la flama” d’Obrint Pas, (la flama a través dels temps, la flama de tot un poble en moviment). D’aquesta manera podrem dormir tranquils i mirar cap enrere per a que aquelles morts dels nostres avantpassats no hagen sigut en va. Una única frase ho resumeix tot:
Qui perd els seus origes per la seua identitat.
Un titet!!!
Bò aquest deia, més o menys, així:
Ei Des!!!!
L’edat i l’experiència adquirida durant tots aquests anys ens ha fet apaivagar aquella visió revolucionària de l’adolescència. I no es que no confiem en que fos possible, tampoc en que hagem perdut els nostres ideals, sinó que mirant l’espectacle polític de l’actualitat, la forma de generar ignorància al poble, (que ha estat el que al cap i a la fi, els ha triat), ens fa reflexionar, i veure tristament, que tot allò pel que clamàvem , pareix utòpic.
A la mani, van cridar per Terra Lliure, i no ho vaig a negar però jo també ho vaig fer. No es que siga defensora dels seus actes. Tot extremisme no és gens positiu dintre de la ferradura de la política, on tot extrem pot arribar a unir-se a l’extrem contrari. Pot ser ho vaig fer moguda per l’allau de gent, però tampoc vaig a negar que els seus ideals no es contraposen amb els meus. Sols volem una terra lliure. Lliure de tota opressió, de tot atac a la nostra cultura i llengua. Lliure de tot atac a una realitat històrica que volen esborrar. Ja se sap que la història l’escriuen els vencedors i no els vençuts.
Encara recorde les classes de Dret Constitucional a la facultat, on ens explicaven els elements que al llarg de la història havien sigut necessaris per constituir un Estat, (territori, gent i cultura pròpia). Cosa que, els interessos imperialistes de les tropes de Felip Vé, van intentar arravatar-nos. I dic intentar, per que hem de continuar lluitant, recorda la cançó de Lluís Llach, “l’estaca”, tots junts podem, si no aconseguir el nostre ideal, mantenir viva la nostra veu i la nostra cultura. Igual que la cançó de “la flama” d’Obrint Pas, (la flama a través dels temps, la flama de tot un poble en moviment). D’aquesta manera podrem dormir tranquils i mirar cap enrere per a que aquelles morts dels nostres avantpassats no hagen sigut en va. Una única frase ho resumeix tot:
Qui perd els seus origes per la seua identitat.
Un titet!!!
Comentario:
enhorabuena por el blog, me parece muy interesante e intentaré participar en la medida que me permitan mis conocimientos sobre actualidad. Me pasaré más. Q rollazo he soltado :S
Pd: Os linko!
Pd: Os linko!