La flama
Recorde els actes del 25 d’abril de l’any 1997. Laura, la meua companya incondicional del moment, i jo, teniem catorze anys, i era una de les primeres manifestacions a les que acodiem. En aquella època, encara erem aptes per a utilitzar la plaça de bous. Fou allí on un discurs em va fer parar tota l’atenció. Era un home amb bigot i accent català, en aquell temps, desconegut per a mi-ara és un rostre molt popular i polèmic de la política catalana. Parlava molt clar i directe, deia repetidament que a l’any 2007 fariem un gran acte, ja que era el 300 aniversari de la Batalla d’Almansa. Tenia moltes espectatives en aquell any, transmetia eufòria, seguretat; al final ens va invitar a llegir la història als llibres.
I tant que ho vaig fer! Havia de calmar l’ansia de saber el passat del meu poble. Però… per què parlava tant del 2007? Era una data tan llunyana per a mi. Havien de passar deu anys, més de dos terços de la meua vida fins aleshores.
Ara estic molt prop del complir els 25, ara estic molt prop del 300 aniversari d’una derrota amb moltes conseqüències silenciades. Jo vull ser la memòria, vull ser la veu que cride que allò no està oblidat, que els descendents dels maulets encara lluitem tres segles després.
En tot aquest temps, he anat madurant i comprenint. Ho admet: ja no cride “independència” amb la força de l’adolencència, de fet, ja no ho cride, perquè poc a poc, eixa expressió ha anat perdent sentit, així com s’ha difuminat l’identificació amb un o altre partit polític. Però la flama dins de mi continua ben viva, i sent borró en escoltar Al Tall entonant “no s’ensenya en les escoles, com van esclafar un país, perquè d’aquella sembrada, continuen collint fruïts”.
Per tot açò, enguany eixiré des de la plaça de Sant Agustí menys polititzada i amb menys ràbia que mai. Caminaré amb els meus sentiments i les meues passions ben dintre, t’agafaré ferma la mà si vens al meu costat. Perquè aquest acte és per damunt de totes les coses, un acte humà, un homenatge als llaurados i pescadors que van viure la llibertat, que es revel•laren quan els la llevaren; i un homenatge als que patiren amb resignació, als valencians de nova planta.
Desa
I tant que ho vaig fer! Havia de calmar l’ansia de saber el passat del meu poble. Però… per què parlava tant del 2007? Era una data tan llunyana per a mi. Havien de passar deu anys, més de dos terços de la meua vida fins aleshores.Ara estic molt prop del complir els 25, ara estic molt prop del 300 aniversari d’una derrota amb moltes conseqüències silenciades. Jo vull ser la memòria, vull ser la veu que cride que allò no està oblidat, que els descendents dels maulets encara lluitem tres segles després.
En tot aquest temps, he anat madurant i comprenint. Ho admet: ja no cride “independència” amb la força de l’adolencència, de fet, ja no ho cride, perquè poc a poc, eixa expressió ha anat perdent sentit, així com s’ha difuminat l’identificació amb un o altre partit polític. Però la flama dins de mi continua ben viva, i sent borró en escoltar Al Tall entonant “no s’ensenya en les escoles, com van esclafar un país, perquè d’aquella sembrada, continuen collint fruïts”.
Per tot açò, enguany eixiré des de la plaça de Sant Agustí menys polititzada i amb menys ràbia que mai. Caminaré amb els meus sentiments i les meues passions ben dintre, t’agafaré ferma la mà si vens al meu costat. Perquè aquest acte és per damunt de totes les coses, un acte humà, un homenatge als llaurados i pescadors que van viure la llibertat, que es revel•laren quan els la llevaren; i un homenatge als que patiren amb resignació, als valencians de nova planta.
Desa
Plou a Canal Nou
La manipulació “oratgística” de Canal Nou no té límits: han enviat dues unitats per tal de mesurar la pujada del cabdal de l’Ebre. Han de justificar això de “agua para todos” constantment. I mentre tots els valencians que, afavats, sintonitzen eixe canal, estan ben assabentats de les pluges de totes i cadascunes de les comarques del País Valencià –sé que hi ha gent que llegeix aquest blog que li fa fàstic escoltar aquesta expressió: per mi, que vomite compulsivament-, desconeixen que Víctor Campos, el vicepresident del Consell de Castelló ha dimitit. Bé, ho sabran si estaven atents durant els vint segons que ha durat la noticia.
Eixa almenys l’han emesa. Però algú ha vist a aquest canal cap menció a la manifestació d’ahir a València per demanar la Generalitat es responsabilitze de l’accident de metro del 3 de juliol? Si tinc l’atreviment de preguntar si algú ha escoltat resposta per part del Consell esclatareu a riure, veritat?
Potser, si la vostra font primària d’informació és Canal 9, només sabreu dir-me que plou. I sí, plou, i l’Ebre desborda alhora que ho fa la cúpula del PP valencià: estan desbordats pels problemes interns. Entrat el mes d’abril, no es coneixen les llistes electorals, on s’ha vist? Zaplanistes i Campistes cada cop s’entenen menys. Em sona a divorci, i en certa manera és com si la veu de les notícies del nostre canal autonòmic fóra la mare d’algun dels dos cònjuges: fa per amagar amb totes les seues forces els actes negatius del seu fill i les seues desavinences matrimonials. Un consell: parleu amb les veïnes…
Desa
Miles de personas exigen responsabilidades por el accidente del metro nueve meses después.
El malestar crece en el PP tras irse Campos porque Camps elude negociar las listas
Eixa almenys l’han emesa. Però algú ha vist a aquest canal cap menció a la manifestació d’ahir a València per demanar la Generalitat es responsabilitze de l’accident de metro del 3 de juliol? Si tinc l’atreviment de preguntar si algú ha escoltat resposta per part del Consell esclatareu a riure, veritat?
Potser, si la vostra font primària d’informació és Canal 9, només sabreu dir-me que plou. I sí, plou, i l’Ebre desborda alhora que ho fa la cúpula del PP valencià: estan desbordats pels problemes interns. Entrat el mes d’abril, no es coneixen les llistes electorals, on s’ha vist? Zaplanistes i Campistes cada cop s’entenen menys. Em sona a divorci, i en certa manera és com si la veu de les notícies del nostre canal autonòmic fóra la mare d’algun dels dos cònjuges: fa per amagar amb totes les seues forces els actes negatius del seu fill i les seues desavinences matrimonials. Un consell: parleu amb les veïnes…
Desa
Si tu també en tens prou, entra ací
Miles de personas exigen responsabilidades por el accidente del metro nueve meses después. El malestar crece en el PP tras irse Campos porque Camps elude negociar las listas