1. ¿Y por qué no?
Hace tiempo que llevaba con ganas de hacer esto. Tras prácticamente tres años escribiendo y describiendo mis jornadas en un pequeño diario de pastas gastadas, parecía que el tedio me había superado. De hace casi cuatro meses ya es mi última anotación. Y la verdad es que echaba de menos este desahogo diario, en el que nadie se atreva a censurarme, y con el que poder ir observando mi evolución.
¿Y por qué "on line"? No porque quiera prostituir mi intimidad, ni por conseguir una innumerable legión de fans interesados en mi vida, ni tan siquiera por compartir este rincón con los íntimos. Nada de eso. Simplemente me atrae la idea de exponer anónimamente lo que pienso. Ser libre.
Si he de ser sincero, estos últimos meses de mi vida no han sido demasiado fáciles. Tras un verano engañándome a mí mismo, diciéndome que había superado todo, y que me lo estaba pasando bien, llegué al otoño con la sensación de haberme acostumbrado a esta soledad que aún hoy me acompaña.
Puente de Todos los Santos. Y no salgo. Las pocas personas que forman mi mundo están fuera, y yo aquí estoy, solo en casa, continuando con mi engaño. Lo peor de todo es que de verdad me lo creo. ¿Qué te pasa, Ryan? ¿Por qué de un tiempo a esta parte no levantas cabeza?
¡Quiero vivir! ¡Quiero disfrutar la vida! Quiero... pero no puedo, y no entiendo por qué. Tantos esfuerzos por conseguir mi objetivo, que era venirme a vivir a Barcelona, y ahora no soy capaz de encontrar la motivación que me anime a superar mis expectatives. ¿Por qué?
Mi falso optimismo me persigue a todas horas. "Ryan, no te preocupes, esto es una mala racha, ya verás cómo todo mejorará a partir de ahora..." . El problema es que llevo autoconvenciéndome de lo mismo desde hace un año, y las cosas no mejoran.
Mi única esperanza en estos instantes es conseguir desahogarme en esta página, en tirar hacia adelante, en desear sentir la satisfacción de mejorar... Aprender a ser feliz. ¿Será difícil? ¿Seré capaz? Las dudas me nublan la mente, para variar... y, ahora mismo, el motivo que más me impulsa es pensar: ¿Y por qué no?
¿Y por qué "on line"? No porque quiera prostituir mi intimidad, ni por conseguir una innumerable legión de fans interesados en mi vida, ni tan siquiera por compartir este rincón con los íntimos. Nada de eso. Simplemente me atrae la idea de exponer anónimamente lo que pienso. Ser libre.
Si he de ser sincero, estos últimos meses de mi vida no han sido demasiado fáciles. Tras un verano engañándome a mí mismo, diciéndome que había superado todo, y que me lo estaba pasando bien, llegué al otoño con la sensación de haberme acostumbrado a esta soledad que aún hoy me acompaña.
Puente de Todos los Santos. Y no salgo. Las pocas personas que forman mi mundo están fuera, y yo aquí estoy, solo en casa, continuando con mi engaño. Lo peor de todo es que de verdad me lo creo. ¿Qué te pasa, Ryan? ¿Por qué de un tiempo a esta parte no levantas cabeza?
¡Quiero vivir! ¡Quiero disfrutar la vida! Quiero... pero no puedo, y no entiendo por qué. Tantos esfuerzos por conseguir mi objetivo, que era venirme a vivir a Barcelona, y ahora no soy capaz de encontrar la motivación que me anime a superar mis expectatives. ¿Por qué?
Mi falso optimismo me persigue a todas horas. "Ryan, no te preocupes, esto es una mala racha, ya verás cómo todo mejorará a partir de ahora..." . El problema es que llevo autoconvenciéndome de lo mismo desde hace un año, y las cosas no mejoran.
Mi única esperanza en estos instantes es conseguir desahogarme en esta página, en tirar hacia adelante, en desear sentir la satisfacción de mejorar... Aprender a ser feliz. ¿Será difícil? ¿Seré capaz? Las dudas me nublan la mente, para variar... y, ahora mismo, el motivo que más me impulsa es pensar: ¿Y por qué no?
Comentario:
jajaja, me hace gracia porque todos nos hemos sentido así alguna vez y como ponía la chica anterior( el catalán no lo he podido entender) es como leer el diario que tengo escondido desde hace meses incluso el del año pasado y ver que se repite año tras año, pero hay que seguir. me ha encantado tu blog voy a seguir leyéndolo a ver si de rebote me ayudas a mí
Comentario:
Y por que no? es lo que me pregunté al ver la fecha de tu escrito. Por que no pensar que todo tiene una razon de ser y que debia entrar aqui, justo hoy, justo cuando ha pasado un año desde que lo escribiste. Te leo y me parece estar leyendo una copia de mis sentimientos. Algunas de tus preguntas hacen eco cada dia en mi cabeza. No dudo de que es posible ser feliz, solo que el camino no siempre es el mas placentero.
Comentario:
Mi única esperanza en estos instantes es conseguir desahogarme en esta página, en tirar hacia adelante, en desear sentir la satisfacción de mejorar... Aprender a ser feliz. ¿Será difícil? ¿Seré capaz? Las dudas me nublan la mente, para variar... y, ahora mismo, el motivo que más me impulsa es pensar: ¿Y por qué no?
Així començaves el teu blog, te'n recordes? Serà difícil ser feliç... et preguntaves; en seré capaç?
I per què no ho he de ser de feliç? Acabaves dient! Doncs ho has aconseguit, i m'omple de felicitat a mi també saber que he estat partícip d'aquesta injecció d'energia que ha rebut la teva vida
El teu missatge al contestador d’avui a la nit m’ha deixat sense paraules. Com has vist no se m’ha acudit res més que trucar-te ràpidament, però llavors no he sabut que dir-te, doncs amb un nus a la gola, i les llàgrimes caient-me galtes avall, tot el que podia pronunciar era : “t’estimo, t’estimo, t’estimo...”.
Tu per mi també vas significar des del primer dia quelcom molt important en la meva vida, i vas omplir aquell lloc que sempre havia estat buit a la cadira de l’amistat. Convençut i reafirmat en la idea de que el “millor amic” no existia vas aparèixer tu, i vas capgirar-me el món.
Des del primer dia que ens vam veure, tinguérem la (in?)certesa de que no havia estat una amistat “a primera vista”, sinó alguna cosa molt més intensa, molt més transcendent, molt més rellevant. Però suposo que, a cap dels dos, li acabava de sonar bé la paraula amor entre nosaltres.
Per sort no defugírem dels nostres sentiments, i a dia d’avui podem celebrar que estem junts. Puc dir que és la decisió més important que mai he pres; la més difícil, i a la vegada de la qual n’estic més segur, convençut i satisfet. Perquè, si alguna cosa tinc clara en aquests moments, és que t’estimo, que mai podré deixar de pensar en tu, i que ets tot allò que mai podia haver desitjat, havent aparegut en el moment en que menys podia haver imaginat que ho trobaria.
L’únic que vull, és “créixer” (en el sentit més ampli de la paraula) al teu costat, que tu m’acompanyis a tot arreu en aquest camí tan complicat que és la vida, i que mai no deixis d’estimar-me com a mínim tant com jo t’estimo a tu. Perquè ets el més important que mai he tingut, que tinc, i que mai podré tenir.
Espero demà tenir forces per repetir-te tot això amb la meva veu, pq com t’he dit abans, fa una estona no m’hi he vist capaç. Encara que ja se que no seria necessari, perquè tu tot això ja ho saps. I és q aquesta és la sort que tenim, que ens entenem sense paraules, però tot i així, perquè tu sàpigues que t’estimo, no penso pas deixar de dir-t’ho, no creus?
T’estimo amb bogeria. Un petó enorme amor meu.
Així començaves el teu blog, te'n recordes? Serà difícil ser feliç... et preguntaves; en seré capaç?
I per què no ho he de ser de feliç? Acabaves dient! Doncs ho has aconseguit, i m'omple de felicitat a mi també saber que he estat partícip d'aquesta injecció d'energia que ha rebut la teva vida
El teu missatge al contestador d’avui a la nit m’ha deixat sense paraules. Com has vist no se m’ha acudit res més que trucar-te ràpidament, però llavors no he sabut que dir-te, doncs amb un nus a la gola, i les llàgrimes caient-me galtes avall, tot el que podia pronunciar era : “t’estimo, t’estimo, t’estimo...”.
Tu per mi també vas significar des del primer dia quelcom molt important en la meva vida, i vas omplir aquell lloc que sempre havia estat buit a la cadira de l’amistat. Convençut i reafirmat en la idea de que el “millor amic” no existia vas aparèixer tu, i vas capgirar-me el món.
Des del primer dia que ens vam veure, tinguérem la (in?)certesa de que no havia estat una amistat “a primera vista”, sinó alguna cosa molt més intensa, molt més transcendent, molt més rellevant. Però suposo que, a cap dels dos, li acabava de sonar bé la paraula amor entre nosaltres.
Per sort no defugírem dels nostres sentiments, i a dia d’avui podem celebrar que estem junts. Puc dir que és la decisió més important que mai he pres; la més difícil, i a la vegada de la qual n’estic més segur, convençut i satisfet. Perquè, si alguna cosa tinc clara en aquests moments, és que t’estimo, que mai podré deixar de pensar en tu, i que ets tot allò que mai podia haver desitjat, havent aparegut en el moment en que menys podia haver imaginat que ho trobaria.
L’únic que vull, és “créixer” (en el sentit més ampli de la paraula) al teu costat, que tu m’acompanyis a tot arreu en aquest camí tan complicat que és la vida, i que mai no deixis d’estimar-me com a mínim tant com jo t’estimo a tu. Perquè ets el més important que mai he tingut, que tinc, i que mai podré tenir.
Espero demà tenir forces per repetir-te tot això amb la meva veu, pq com t’he dit abans, fa una estona no m’hi he vist capaç. Encara que ja se que no seria necessari, perquè tu tot això ja ho saps. I és q aquesta és la sort que tenim, que ens entenem sense paraules, però tot i així, perquè tu sàpigues que t’estimo, no penso pas deixar de dir-t’ho, no creus?
T’estimo amb bogeria. Un petó enorme amor meu.






