logotipo

img_google
Paraísos desiertos
Una pequeña aproximación a mi microcosmos
Sindicación
 
¿Cómo compaginar la aniquiladora idea de la muerte con este incontenible afán de vida? - Mario Benedetti -

PERE ROVIRA, "Carta del pare"

"La mar besant-te els llavis,
una ombra d'eucaliptus, una fulla de menta
potser faran somriure el temps
i sentiràs cristalls de veu petita,
de cançons i preguntes,
i veuràs uns peuets esborrant-se
sobre l'arena d'una tarda trista.
Tu no sabràs que vénen d'un estiu molt feliç
a buscar-te. Nosaltres no hi serem.
Ja farà temps que no serem en els teus somnis
ni en el teu sofriment. Et farem llàstima,
tan vells i tan absurds, sempre encara amb els llibres,
el tabac, la mania de tenir-nos a prop,
sols, en aquesta casa lluminosa,
plantant cara a l'hivern;
la vida t'haurà pres la nostra vida
d'ara, i no ens recordaràs
joves i forts, estimant-te
amb un amor, ja ho sé, que tu voldries
diferent i que haurà canviat poc.
Però l'oblit és natural,
i les coses només tornen quan volen.
Que aquests versos t'ajudin a tornar
a una casa feliç en els dies dolents."


P.S.: No sé yo si tengo hoy la sensibilidad a flor de piel, o es que el estress está pudiendo conmigo. Creo que es una mezcla de ambas cosas. He leído este poema 3 veces seguidas y antes de llegar a la mitad las lágrimas ya recorrían mis mejillas como dos atletas que se baten por llegar a la meta.
A veces resulta duro imaginar la vida como será dentro de unos años, cuando la rutina de hoy se convierta en la excepción de mañana. Ir viendo como se extinguen los nuestros, como nacen desconocidos que aprenderemos a amar y, al final, aunque cueste hoy de creer, balbucear un "hasta la vista, mundo", entre sollozos y arañando segundos de vida a la muerte que, paciente siempre, nos espera...
No