Obres, infraestructures i el contagi. La realitat russa (VIII)
El gruix de les inversions en grans infraestructures, no és gens palpable, en voltar per la rodalia de Perm (regió autònoma al N-NE de Moscou, que limita amb la gran Sibèria, de la qual només la separa la barrera dels Urals) .
La gran feina pública ja la va fer qui tots sabem. El nou capitalisme desbocat en prou feina en fa el manteniment.
Les grans obres, les porta ara a terme l’emergent sector privat, configurat principalment per gent que a cuita corrent i sense massa escrúpols, va emmagatzemar diners a cabassos amb el permís de la nova Rússia de Yelstin.
Grans edificis i complexos urbanístics relacionats amb negocis comercials, surten com bolets aliens a la pluja i al vent.
D’aquesta manera, mentre és molt fàcil observar de quina manera s’aboquen els diners en aquestes obres vistoses, que volen reflectir que el país encara és a temps de guanyar una estètica més assemblant, a l’ara, amic americà. Al costat mateix podem observar un cabalós, amplíssim i navegable riu, el Kama, gran afluent del Volga, contaminadíssim i descuidat, tant pel que fa al curs fluvial, com a la riba, on el capitalisme encara no hi ha posat l’ull, amb antics espais d’esbarjo abandonats. També es pot observar, com pel que fa a l’obra pública, que les coses van a una altra velocitat i a un cost modest. Joves immigrants de les ex-repúbliques soviètiques, hi treballen en llargues jornades, set dies sobre set, per quatre xavos. No es dediquen a un manteniment acurat del llegat que hi van deixar els sòviets. S’ocupen bàsicament de reparar vies de tren ja inservibles, o voreres que ja han quedat mig esborrades i cal reparar, abans no es converteixin en un passeig de fang.
En general, i com en cas que comentava dies enrere, dels centres comercials, el sector privat juga a l’especulació. Més voltor que falcó, espera el moment oportú per aprofitar a preu baix del que envelleix i seguir creixent a l’estil yankee, tant present als carrers de les ciutats amb el predomini de les mateixes marques que envaeixen Europa per intoxicar-la amb fast-foods, calçar-la amb sabates esportives, fent-li veure refrigeris que només provoquen pets i vestir-la amb pantalons texans. El concepte sotenibilitat, encara no interessa platejar-lo. Ara la moda són els edificis alts, i segur que la moda expressa la manera de guanyar més diner fàcil. Els pisos s’han triplicat en quatre anys. I per altra banda el sol no es tant escàs com per justificar l’acumulació de plantes i pisos en un mateix edifici.
Quan el mercat ja estigui prou saturat, ja podeu imaginar quin serà el pas següent. Posaran de moda la casa i l’hortet, i crearan urbanitzacions més o menys condicionades als afores, per als que tinguin diners i comprarles. Quan de la merda en facin negoci, crearan empreses dedicades al reciclatge i a la restauració del medi, i els faran entendre que el país està brut. Una història coneguda.
La gran feina pública ja la va fer qui tots sabem. El nou capitalisme desbocat en prou feina en fa el manteniment.
Les grans obres, les porta ara a terme l’emergent sector privat, configurat principalment per gent que a cuita corrent i sense massa escrúpols, va emmagatzemar diners a cabassos amb el permís de la nova Rússia de Yelstin.
Grans edificis i complexos urbanístics relacionats amb negocis comercials, surten com bolets aliens a la pluja i al vent.
D’aquesta manera, mentre és molt fàcil observar de quina manera s’aboquen els diners en aquestes obres vistoses, que volen reflectir que el país encara és a temps de guanyar una estètica més assemblant, a l’ara, amic americà. Al costat mateix podem observar un cabalós, amplíssim i navegable riu, el Kama, gran afluent del Volga, contaminadíssim i descuidat, tant pel que fa al curs fluvial, com a la riba, on el capitalisme encara no hi ha posat l’ull, amb antics espais d’esbarjo abandonats. També es pot observar, com pel que fa a l’obra pública, que les coses van a una altra velocitat i a un cost modest. Joves immigrants de les ex-repúbliques soviètiques, hi treballen en llargues jornades, set dies sobre set, per quatre xavos. No es dediquen a un manteniment acurat del llegat que hi van deixar els sòviets. S’ocupen bàsicament de reparar vies de tren ja inservibles, o voreres que ja han quedat mig esborrades i cal reparar, abans no es converteixin en un passeig de fang.
En general, i com en cas que comentava dies enrere, dels centres comercials, el sector privat juga a l’especulació. Més voltor que falcó, espera el moment oportú per aprofitar a preu baix del que envelleix i seguir creixent a l’estil yankee, tant present als carrers de les ciutats amb el predomini de les mateixes marques que envaeixen Europa per intoxicar-la amb fast-foods, calçar-la amb sabates esportives, fent-li veure refrigeris que només provoquen pets i vestir-la amb pantalons texans. El concepte sotenibilitat, encara no interessa platejar-lo. Ara la moda són els edificis alts, i segur que la moda expressa la manera de guanyar més diner fàcil. Els pisos s’han triplicat en quatre anys. I per altra banda el sol no es tant escàs com per justificar l’acumulació de plantes i pisos en un mateix edifici.
Quan el mercat ja estigui prou saturat, ja podeu imaginar quin serà el pas següent. Posaran de moda la casa i l’hortet, i crearan urbanitzacions més o menys condicionades als afores, per als que tinguin diners i comprarles. Quan de la merda en facin negoci, crearan empreses dedicades al reciclatge i a la restauració del medi, i els faran entendre que el país està brut. Una història coneguda.