Tret del “desmadre hortera” al més pur estil Zaplanista que es pot observar als punts de més fàcil especulació, o en les zones més ostentoses de Moscou, la imatge de la Rússia emergent, és comparable a la de la Espanya dels anys 50 i 60.

L’abandonament del tardo comunisme a primers dels 90, gràcies a la feina ben començada, a pas de formiga, per Gorvatxov i perpetrada a velocitat de transbordador espacial, per Yelstin, ha portat aquest país a un seguit de contrastos, que fan mal als ulls.

L’altra dia passejant a l’hora d’havent dinat, per un dels múltiples centres comercials que han crescut com bolets en època de pluges, se’m feia difícil pensar que estaria fent aquella mateixa gentada que omplia l’area comercial, vint anys enrere.

Evidentment, fa vint anys, tots pencaven. Els pocs i humils comerços centralitzats en les zones d’abastiment general, no eren prou atractius per a passejar-hi, i només s’hi anava per necessitat.

A les fàbriques s’hi feien jornades interminables.

Ara, les jornades interminables, es fan als centres comercials. Les fan els que hi treballen i els que els visiten. Obren set dies de set.

Però, hi ha coses que no han canviat, i és fàcil reviure coses del passat. Coses que no han canviat, segurament, perquè el projecte de país de Lenin i els seus va aixecar un país congelat per l’oligarquia, i perquè tot i les crítiques inevitables en contra del totalitarisme, hi havia aspectes immillorables.

D’aquesta manera, encara és fàcil constatar que de la incorporació de la dona al treballa en llocs de responsabilitat i en indrets complicats. Trobar moltes dones en càrrecs de responsabilitat política, administrativa i empresarial, no s’acaba amb l’excepcionalitat d’una Tura, una Nebreda o una Botín. Els tramvies estan majoritàriament conduits per dones (quina por!).

Les carreres universitàries i tècniques de grau, són gairebé universals i acumulables. La cultura és gratuïta, o a baix preu. Per poquíssim cèntims pots comprar bolígrafs, llibres i llibrets. Centres culturals, escènics, esportius i d’esbarjo, són més que habituals a les ciutats.

Els monuments als soldats morts, són en homenatge a tots els morts, sense distinció. Segurament per això les imatges de Lenin, no han estat destruïdes, i les seves restes momificades són venerades a la Plaça Roja.

I alguns tics de la vella escola es mantenen. La gent seria sembla més que motivada en complir els compromisos, no fos que el enviessin a Sibèria o a un gulag. A la sortida del super-mercat pots observar la foto llorejada de la treballadora del mes. Al carrer Volgas i Ladas, circulen amb orgull al costat dels audis. A la televisió, els anuncis de cotxes ostentosos i de la nova utilització de la dona com objecte, es barregen amb anuncis que expressen una altra de les preocupacions dels habitants d’aquest país, com ho són els nombrosos anuncis de les nombroses marques de sucs de fruita que hi ha al mercat. Perquè no oblidem que les ganes de tenir una salut de ferro i una presència estàtica, son algunes altres de les fixacions dels nous russos. No oblidem que aquest és encara el país on la seguretat de les centrals nuclears penja d’un fil, i els submarins de plom es jubilen en acte de servei, carregats de carn de canó. L’aigua de l’aixeta millor ni mirar-la. Els estereotips de salut i bellesa que exposen Kurnikova i Xarapova per posar dos exemplen, pesen molt.

I per alegrar la vista... que sempre està be, de Kurnikoves i Xarapoves, se’n poden veure pel carrer. Desconec si la toquen igual de bé...però les ganes de millora són evidents.

El que encara no he determinat ni he entès mai, és el perquè i fins a quin punt senten admiració per Yelstin i Putin, poca simpatia per Gorvatxov i desconfiança en el Kasparov polític. Quan ho tingui més clar us ho explicaré....