Més que de la realitat russa, o de la forma de ser del russos, avui m’ha vingut un flash o un rampell sàdic, més propi de l’època stalinista. Serà perquè he passejat sota “la torre dels morts”, sobrenom que rep l’antic edifici del KGB, a la ciutat de Perm (fins al 1958 +ó-, ciutat anomenada Molotov, en honor al ministre de guerra soviètic), o serà perquè em durava l’emoció d’holigan del la final de rugby, m’han vingut mals pensaments.

Si perquè, aquí, a la nit del dissabte no vam poder gaudir dels gols de Riera, Tamudo, Cazorla i Senna, i ens vam conformar amb el magnífic espectacle de la final del mundial de Rugby.

Ja se sap, que en rugby, cada dia és més difícil veure una bona jugada sobre la ratlla d’assaig, i que l’espectacle es limita a veure la potència, la força i el valor d’aquests autèntics gladiadors. De tots els jugadors del partit, jo em quedo amb els números 1 i 3 de Sudàfrica. Són autèntics armaris amb potes i altell incorporat. Jo no m’atreviria a mirar-los a la cara. Imagineu la pressió que ha d’aguantar la tela de la samarreta d’aquests autèntics fenòmens...

Doncs, tornant al sadisme i la crueltat, se’m ha acudit que en acabar el partit hauria estat genial tancar en un quarto fosc, i un rere l’altre, dos dels protagonistes secundaris de la nit: Jumy Jump i Nicolàs Sarkozy. No us sembla una magnífica manera d’acabar la nit?