Més enllà de la teoria que sempre he defensat, que tenim la sort de viure en un dels països més nets, per allò de la dutxa diària. Tot i que jo també he viscut aquella experiència inoblidable d’anar a parar sota una aixella cantona als estretors del Metro... Tinc una altra teoria al voltant de les olors i les pudors relacionades amb els paisatges, els països i els seus habitants. I que els detectem més en els estrangers que en nosaltres mateixos, per hàbit.
Més enllà de si es dutxen molt o poc, les persones de cada país i cultura, transpiren segons el que mengen, i totes mengen les coses típiques del seu país. Les condicions atmosfèriques i les altes temperatures dels llocs tancats, com en el cas de les aixelles suades dels Metro, hi influeixen de manera important, però en general, repeteixo transpirem pel que mengem, i la transpiració i ambient en el que ens movem és la que molesta menys les nostres narius.
Tot i tenir-me per una persona amb el nas fi, no va ser a través del meu nas, la manera en què vaig arribar a aquesta conclusió. Va ser anys enrere a Finlàndia, en constatar que l’anomenada “primera força aèria del país”, els mosquits, picaven preferentment (molt preferentment) als estrangers. Les olors que despreníem els estrangers era més atractiva pels mosquits que poblen els mil llacs del país, que no pas els autòctons.
No us dic res de nou, i també és un tòpic, si us dic que als europeus ens molesta enormement com transpiren els negres. I la cosa va més enllà que l’ús major o menor del sabó, i fins i tot del color de la pell. Són les espècies i condiments de les menges de cada cultura.
Contràriament al que us podríeu imaginar, els russos foten molta més pudor a l’hivern que a l’estiu. Sabeu perquè? Perquè a fora, al carrer, hi fot un fred que pela. Sobretot al nord i a l’interior del continent euroasiàtic. Per suposat van molt abrigats. Abrigadíssims. Però a l’interior dels edificis i fa molta (moltíssima) calor. La calefacció és gratuïta en el país dels recursos energètics. Els sobtats canvis de temperatura provoquen una suor sobrevinguda més veloç que la traça que tinguis en desabrigar-te. Com a conseqüència d’això i de l’alimentació, pròpia dels russos, esdevé tot el demés. Allò que vulgarment anomenem “pudor de tigrassu”.
I et poden passar coses com la que vaig experimentar a l’avió que l’altra dia us definia com “l’avió de l’ensaladilla”. Els avions de les diferents companyies regionals que fan vols interiors no són res de l’altra món. Per més senyes, de dins estant, semblen un autocar de línia interior d’una comarca de l’Espanya casposa, allò que en diem un “borreguero”. No es tracta que el meu nas fi, detectés els mals olors dels altres viatgers, era directament la tapisseria dels seient de l’avio la que feia una bravada insuportable. No us estranyi, dos seients més enrere del que ocupava jo, hi havia una iaia amb un abric de visó vell, que no es va treure en tot el recorregut, uns 100 minuts. La temperatura dins l’avió era per anar en màniga curta. A fora 15º sota zero.
És només una anècdota, però amaga un detall més de les realitats de les persones de totes les cultures. No cus creieu que en aquest tema sigui bo generalitzar. De russos, negres,porcs i catalans, sempre n’hi ha de més i menys nets. Evidentment el vestidor d’un equip de futbol foterà sempre pudor de suat i de réflex, i el d’una guarderia de caques i nenuco. Segurament la nostra transpiració ofèn a gent d’altres cultures, i els mosquits de la desembocadura de Ter, segur que pessiguen amb més devoció les carns dels “guiris”, que les dels empordanesos.
Per acabar, us diré, que de tornada a casa, acostumo a dir que faig pudor de rus. Després d’uns dies de no poder evitar les menges condimentades amb anet, els fumats (carns i peixos), el persistent cogombre de les amanides, la remolatxa (ui! La remolatxa. Si en mengeu sovint podeu arribar a pensar que teniu problemes de morenes...) o els caviars, acabes fotent pudor de rus. Segur.