Imagineu les ganes de pencar i l’actitud que prendríem qualsevol de nosaltres, si d’un dia per altre i sense motiu aparent, anéssim a la feina i trobéssim que al company de brigada, de rasa, de taula, de galeria, de taula o de bastida, l’han fotut al carrer.

La mateixes ganes hi havien de posar els ciclistes del Tour. I encara més, davant el fet que tot plegat és més noticiable i guanya més ressò en els mitjans de comunicació que la mateixa cursa.

Seguiu imaginant situacions. Per exemple la d’un professional de primera línia en qualsevol àmbit professional, la d’un polític, la d’un futbolista, que com en el cas de Mikel Rasmussen, en ser convocat a una roda de premsa, com dimarts passat, els representants dels mitjans de comunicació no li fessin cap pregunta relacionada amb la seva especialitat. Per exemple, “Monsieur le President: Quins negocis hi té vostè a Líbia o quina mena d’amistat o suborn professa amb el senyor Gadaffi, que hagi solucionat el problema de les cooperants búlgares, en mig d’un desplegament medàtic tant impressionant?” O, “Sa Majestat: Se’n ha adonat que el personatge caricaturitzat a la portada del Jueves, s’assembla més a vostè que al seu fill?” O Simplement,” Rony: No et sembla sospitós que des del mateix dia en què el Doctor Eufemiano Fuentes va declarar que els jugadors del Barça estaven entre els seus clients, el Barça no ha rascat bola, futbolísticament parlant?”.

Com s’ho prendria Sarkozy? Com reaccionaria Ronaldinho? Què faríeu vosaltres en la seva situació?

La “solució Rasmussen” no pot solucionar res, i menys encara si considerem que no hi ha cap prova demostrable que ens pugui fer pensa que la justícia té algun fonament.

De solucions n’hi ha d’haver. Si el món dels ciclisme i el Tour de França mouen tants milions d’euros i els patrocinadors mundials encara no se’n han cansat del tot (poc en deu faltar), hi ha manera d’actuar. Ja fa anys que pregono, que partint de la base de fer complir el reglament en matèria de productes farmacèutics i tractaments mèdics, és tan fàcil com invertir uns quants diners en fer una mica més gran la caravana publicitària. Contractar tres, quatre o cinc autobusos hospital que seguissin la cursa amb personal qualificat. Un lloc ambulant, condicionat i amb un seguit de professional que des del dia anterior a la cursa, fessin un seguiment home per home. Donant continuïtat a tots els controls que es fan al llarg de la temporada, aquest grup de metges hauria de fer un seguiment als 180 corredors de manera individual. Però, no només per putejar-los a nivell policial amb nocturnitat i mala baba, si no recomamant-los en tot moment els components vitamínics i d’altres, que els calen per recuperar-se dels esforços en qualsevol situació. Per medicar-los, amb productes autoritzats davant qualsevol virus o refredament recuperable que haguessin sofert al llarg de la cursa. I en cas d’haver adquirit una malaltia que requerís atencions mèdiques majors, amb perill d’empitjorament i medicaments “dopants”, donar-los la baixa laboral, i passi-ho bé. Passi-ho bé, tot fent-los un seguiment a distància en hospitals o clíniques especialitzades, on quedi registrat qualsevol tractament que pogués suposar-los un problema a la llarga. Quan es considerés que els efectes del tractament s’haguessin superat i que l’esportista torna a estar bé de salut, alta mèdica i a córrer...

Tot el que es jutgés, a partir d’un procediment net i legal, per part de l’organització estaria ben vist. Sempre que l’organització actués a partir de proves. Ja sé que em direu que això costaria molts quartos, però ja us podeu imaginar que si quatre productes farmacèutics o empreses d’assegurances patrocinessin els autocars-hospital, no en costaria ni cinc.

Posem-nos menys transcendentals i parlem d’un producte que no deu estar massa autoritzat de prendre en abundància entre els ciclistes, en dies de competició, i que ja fa dies que no queda destacat en aquesta web. I és que les terres altes dels Pirineus no són les millors on cultivar la vinya. Si però, d’assaborir-les en companyia d’un excel·lent plat de caça, de verdures “poelés” o de l’aviram més ben engreixat.

Etapa rica en vins la dels Sud-oest francès. Una etapa que travessa La Garona, el Dordonya, fins arribar al mateix Charante. Aigües que reguen, segurament, els millors ceps de França.

Les vinyes de les denominacions de Les haut Pays (Buzet, côtes de Duras i cotes du Marmandais), saludaran des de principi d'etapa els esforçats corredors camí de París, via Angoulême. Les coses del itinerari impediran però, als corredors, ni ensumar les vinyes de Bordeus.

De tota manera, les altres denominacions del Sud-Oest, fan servir els mateixos ceps que a Bordeus. El negres de Les Haut pays, es fan amb Cabernet franc, Cabernet Sauvignon, Merlot i Malbec (única diferència amb el Bordeus, que utilitza el petit verdot). Els blancs amb semillon, muscadella i sémillon.

De més fama, els bergereçois, amb les Do Bergerac, Bergerac sec i Côtes de Bergerac, es fan amb les mateixes varietats els negres, i els blanc també, amb l'afegit de l'ugni blanc. Negres amb poc aroma i bona textura en boca. Blancs afruitats de nas, però més consitents en boca.

Finalment, ja al final de l'etapa, en entrar al Charentes, els corredors penetraran en aquesta DO, amb vins negres de característiques similars, tret del malbec. Els blancs, lleugeramnet afruitats, també, amb la utilització de la varietat columbard, en lloc de la muscadella de les altres dues denominacions detallades. Els negres, són més finets, però poc abundants. De fet és més terra de cognacs, que de vins, malgrat las fama dels blancs i en especial dels rosats "descolorits", el pineau aperitius.