Aquest cap de setmana he pujat als Pirineus. Un fet, per si sòl, que ja normalment em posa de bon humor.

En una breu passejada nocturna per un espai força concorregut, vaig veure una cuca de llum. Un insecte que sempre m’ha agradat i cridat l’atenció, que feia anys que no veia i que des del moment en que em van explicar, que com altres insectes com les papallones, és un fiable indicador biològic, encara hi tinc més debilitat.

Ja sé que no freqüento passejades nocturnes per la natura, però quan de petit vivia a pagès, aquests insectes eren d’allò més habitual en la meva memòria ocular. Ara no n’hi ha tantes, i veure’n una em suposa una alegria.

Una altra alegria, diürna en aquest cas, vaig tenir l’endemà mateix, en coincidir com espectador en un esdeveniment esportiu (Volta a Catalunya), amb un vell amic a qui tots plegats fa temps que hem perdut de vista. Des que viu a Barcelona es fa difícil veure’l. En Toni Viaplana. En companyia de la Maria, en Miquel i en Pablo. Vaig poder xerrar amb ells una estona. Vam quedar que ens tornaríem a veure. Que ens trucaríem. Si algú en vol el telèfon, li ho donaré gratis. Mig seriós, mig rialler, com sempre el vaig veure en forma. Segueix amb habilitats creatives a les mans. Els nens ja són homes. I tenen prometedors projectes per al temps d’esbarjo. Que vagi bé!