La Fonda

Començo escrivint a la barra de l’Europa. Un lloc ideal per començar una reflexió al voltant del article publicat l’altra dia al 9 Nou, per Francesc Cano. Més enllà de treure o donar-li la raó, voldria fer unes apreciacions. D’una banda, ja siguin de poble, vila, ciutat o capital de comarca, aquests establiments tant ben situats a la geografia catalana, viuen millors i pitjors moments gairebé sempre relacionats amb determinats canvis generacionals propis de la vida d’una nissaga, i per tant no ens hauria d’estranyar que el període actual fos millor o pitjor a l’anterior. En aquest punt, no us puc dir més perquè he de reconèixer que fa força mesos, que sobre les estovalles de la fonda no hi faig un àpat gastronòmic. Dels darrers que hi havia fet no en tinc cap queixa.
D’altra banda, l’experiència em porta cada vegada més a modificar el “meu tipus de relació” amb els restaurants. Per explicar-ho amb poques paraules els meus àpats gastronòmics acostumen a guiar-se de manera diferent que abans. Pretenc ser més pràctic. Ja no converteixo el restaurant en el objectiu de la sortida. Per exemple, no prenc la decisió d’anar al “Racó de Sant Pol bullit”, per dir un nom on s’hi poden reconèixer restaurants molt valorats en el nostre entorn. Més aviat actuo d’altra manera. Si vull menjar una magnífic peix al forn o un arròs, vaig a veure en Joan a Can Majó d’Arenys de Mar. Que és època de bolets i en vull fer un tast variat i incomparabale, aniré a Argentona a veure en Salvador Mateu,o si bull fer més quilòmetres a Berga a veure en Miquel de Can Sala. I així, en qualsevol desig que se’m presenti. Evidentment, si el que busco és un esmorzar de forquilla, en la majoria de casos aniré a la Fonda Europa. I si és dijous, ni ho dubtaré.