Ca la senyoreta Font.
Com els meus germans, amics i coneguts, sóc dels que al llarg d'un, dos o fins i tot tres anys en el meu cas, vàrem anar cada matí a l'escola que hi havia a la cantonada dels carrers València i Corró, a Ca la senyoreta Font. En època mega-mediàtica trigo molts dies en assabentar-me de la mort de la que va ser la primera mestra de tants infants, en aquella humil escola. A través del 9nou vaig tenir coneixement del fet. Recordo imatges inoblidables, que no vull privatitzar, d'aquell centre escolar (parvulari mixte), que estava a cavall del que ara són les guarderies i el P5 o el P6.
> Tot i el més que habitual desig infantil de no voler anar al cole, de fer campana prolongada i escaquejar-se en el joc, no tinc present que hi anés amb desgana. A banda d'apendre a sumar, restar, llegir i escriure, recordo aquell pati rectangular, que per les mesues referencials dels infants em semblava gran (no podia ser-ho gaire, ja que recordo que era impossible jugar a pilota, i encara ara, quan passo pel carrer València ho comprobo contant les passes. Evidentment era petit. Erem petits). Amb dos arbres de fulla caduca al voltant dels quals corriem en circuït elíptic, i a sota la seva ombra temporal, jugavem a lladres i serenos, a papes i a mames. Lavabos on els nens pixavem de dos en dos a gran velocitat, a l'hora del pati, perquè la resta feien cua.
> A dins, en una aula compartiem curs nens de tres anyades diferents, sense la sensació que uns molestessim als altres. Llàpissos, llibretes i un mot que recordo per sobre dels altres, dictat. Una competició on vàrem començar a distingir la b i la v, i d'altres lletres de l'alfabet castellà. Migdiades amb el cap recolzat sobre la taula i les cançonetes. En recordo vagament una, en que les formiquetes feien xiu-xiu, i en època primaveral, el virolai. A la Carme, la seva germana i a les altres mestres d'aquest indret tant proper a casa, sempre les he tingut en boníssim concepte i com de la família. És per això que no m'he pogut resistir de escriure unes ratlles als seus mèrits, i fer públics els meus records.
> Tot i el més que habitual desig infantil de no voler anar al cole, de fer campana prolongada i escaquejar-se en el joc, no tinc present que hi anés amb desgana. A banda d'apendre a sumar, restar, llegir i escriure, recordo aquell pati rectangular, que per les mesues referencials dels infants em semblava gran (no podia ser-ho gaire, ja que recordo que era impossible jugar a pilota, i encara ara, quan passo pel carrer València ho comprobo contant les passes. Evidentment era petit. Erem petits). Amb dos arbres de fulla caduca al voltant dels quals corriem en circuït elíptic, i a sota la seva ombra temporal, jugavem a lladres i serenos, a papes i a mames. Lavabos on els nens pixavem de dos en dos a gran velocitat, a l'hora del pati, perquè la resta feien cua.
> A dins, en una aula compartiem curs nens de tres anyades diferents, sense la sensació que uns molestessim als altres. Llàpissos, llibretes i un mot que recordo per sobre dels altres, dictat. Una competició on vàrem començar a distingir la b i la v, i d'altres lletres de l'alfabet castellà. Migdiades amb el cap recolzat sobre la taula i les cançonetes. En recordo vagament una, en que les formiquetes feien xiu-xiu, i en època primaveral, el virolai. A la Carme, la seva germana i a les altres mestres d'aquest indret tant proper a casa, sempre les he tingut en boníssim concepte i com de la família. És per això que no m'he pogut resistir de escriure unes ratlles als seus mèrits, i fer públics els meus records.