Tots. Tots plegats. Tots hem de prendre ara el testimoni de dir en públic el que pensem. Els que ens ha de fer lliures. En Lluís Llach ja no ens tornarà a encoratjar amb els seus brots de reivindicatius, evidentment tampoc ens podrà emocionar en directe amb les seves cançons. Per això, ja hi han vinils i cd’s. Sempre ens quedarà l’esperança que com escrivia abans d’ahir d’Stones, Gènesis i policies, per una o altra necessitat hi vulgui tornar. No li retraurem.

Només hem de procurar d’evitar que ell ens retregui algun dia de no haver-li pres el relleu. Ens va pronosticar que el nostre somni el veurien els nostres nets. Si és una mica abans, tampoc passaria res.

Maragall, i sobretot Mas i Montilla van haver de suportar l’escridassada popular. La resta de valents polítics present, van aguantar els retrets del noi de Verges, Ja sabem que els polítics no en saben d’escoltar, però seria de desitjar que de la catarsi col·lectiva de la nit de dissabte, en prenguessin ,en prenguéssim, conclusions.