Com en el cas de les pel•lícules més dolentes, quan vaig escriure i publicar dies enrere, “estrelles i estrellats”, no pensava que en vindrien ganes d’escriure una segona part al voltant d’aquest tema.
El cert és que més enllà de la gent que m’ha comentat que opinava el mateix o totalment el contrari, que el que deia aquell article, he notat que no acabaven d’entendre el perquè una persona que sempre ha defensat i alabat la tasca duta a terme per les gran “estrelles” del nostre firmament culinari, reacciones amb un estirabot com aquell.
Continua sent cert que he defensat, defenso i defensaré la tasca d’un seguit de grans cuiners que han coincidit en l’espai i el temps, per donar fama a la nostra cuina. Digeu-ne catalana, mediterraneo-catalana, o “norestespañola”. Això, no treu tot un seguit d’actituds no del tot generalitzables, que han mostrat aquests mateixos “genis” amb el pas dels anys.
Majoritàriament i lluny d’atribuir-ne tots el mèrits a la cuina de sempre, la cuina catalana de sempre, la que hem mamat a casa de les iaies més competents, i hereves dels coneixements i experiències dels avantpassats, han volgut monopolitzar l’èxit. Han atribuït tots el mèrits a no sé quina inspiració genuïna, o a no sé quina cuina d’autor i cofoisme, que els ha conduït un per un a sentir-se, a més dels reis de casa, els millors cuiners del món.
I en condició de deus, o semi-deus, han projectat immediatament la seva carrera. La seva nova condició, els ha envalentit, i s’han sentit capaços i idonis, per fer-nos anuncis de cremes catalanes vulgaris d’autor, forns màgics, crear olis fantasmagòrics o comercialitzar embotits normalets, com si fossin qui sap què.
No entenc la seva postura, com no entendria per exemple que un científic de prestigi, com ara un metge de vies respisratòries, es dediqués a vendre bombones d’aire pur de l’Himalaia, després de passar-se mitja vida recomanant als pacients que féssin estades al Pirineu. O un dermatòleg que promocionés llaunes d’aigua de la barrera de coral australiana, després d’anys de recomanar els banys de mar. Es com posar-se a l’altura del, tristament famós, doctor Rosado.
I han acabat de protagonistes entre els personatges més ben imitats al programes d’humor de la televisió.
En poques paraules, han començat a espatllar tot el que havien aconseguit, per vanitat o qualsevol altre defecte que els vulgueu atribuir, relacionat amb “l’ego” i el compte corrent. I en plena activitat acaparadora han arribat a enemistar-se entre ells i a trepitjar, fins i tot el terreny als famosos més mediàtics. Ni futbolistes, ni toreros, ni folcklòriques, ara els anuncis els fan els cuiners. No tinc res en contra de les “natillas danone” (poques virtuts culinàries tenen), però no m’extranyaria veure una de les nostres estrelletes entonar un dia d’aquests la famosa cançoneta “natillas, danone, listas para gustar...”