Economies, finançaments i caritats
Com sempre, quan goso parlar d’economia, m’agrada advertir als meus interlocutors, que els meus coneixements no van més enllà dels diners que porto a la cartera, del salari que recull la meva nòmina i de les peripècies que puc passar per arribar a final de mes. De tota manera sempre hi ha temes que m’esperonen a opinar, sense necessitat de plantejar grans teories, ni pretendre convèncer a ningú.
Dues qüestions de l’àmbit econòmic, molt comentades els darrers dies, presenten determinats defectes de forma que no els fan prou entenedors o que com a mínim si s’expliquessin amb exemples, els ciutadans ho tindríem més fàcil. Tindríem més fàcil prendre partit.
En el tema del finançament i la proposta feta pel govern plural de Catalunya, destinat a eixugar el dèficit fiscal i a millorar en línies generals la nostra economia, es pot considerar millor o pitjor. Millor o pitjor per Catalunya i la resta de l’estat. A partir de dades, sempre relatives, que conviden a la discussió i potencien l’enfrontament dels més radicals, no es va a parar enlloc. Caldria publicar dades reales, el que es l’actual balança fiscal, on es reflecteix l’aportació real de cadascuna de les comunitats en números absoluts i percentuals. Fins i tot, exemples i dades comparatives, que reflecteixin que passa en les relacions fiscals d’altres regions riques europees respecte als seus estats, ens ajudaria a tenir un visió més exacta. El que no podem fer és opinar, només a partir d’una dada com la del 50%. Cal conèixer, quina es la seva traducció real i, analitzar sense apassionar-se, si tot plegat suposa alguns perjudicis als més susceptibles.
L’altra qüestió, més global, és la que vol advertir a la població dels suposats perills de l’expansió de determinats productes
procedents de la Xina. Un tema que em posa especialment de mala llet. Resulta que fins fa poc, grans empreses multinacionals de “Primer món” anaven al “tercer món” a la recerca de mà d’obra barata, sense qüestionar-se si tot plegat era procedentment moral. Paral•lelament se’ls ha bombardejat a base de coca-coles i altres porqueries procedents dels països rics.
Ara, resulta que hem de córrer a crear i potenciar normes proteccionistes, que evitin la importació de productes que provenen d’aquests països a preus molt competitius. Preus molt barats.
No puc dir que mai, els asiàtics hagin estat sants de la meva devoció per diferents tòpics i actituds que els primer món ens ha volgut ensenyar de la seva cultura, però el cert és que en aquesta qüestió estic, relativament, de la seva part.
Dues qüestions de l’àmbit econòmic, molt comentades els darrers dies, presenten determinats defectes de forma que no els fan prou entenedors o que com a mínim si s’expliquessin amb exemples, els ciutadans ho tindríem més fàcil. Tindríem més fàcil prendre partit.
En el tema del finançament i la proposta feta pel govern plural de Catalunya, destinat a eixugar el dèficit fiscal i a millorar en línies generals la nostra economia, es pot considerar millor o pitjor. Millor o pitjor per Catalunya i la resta de l’estat. A partir de dades, sempre relatives, que conviden a la discussió i potencien l’enfrontament dels més radicals, no es va a parar enlloc. Caldria publicar dades reales, el que es l’actual balança fiscal, on es reflecteix l’aportació real de cadascuna de les comunitats en números absoluts i percentuals. Fins i tot, exemples i dades comparatives, que reflecteixin que passa en les relacions fiscals d’altres regions riques europees respecte als seus estats, ens ajudaria a tenir un visió més exacta. El que no podem fer és opinar, només a partir d’una dada com la del 50%. Cal conèixer, quina es la seva traducció real i, analitzar sense apassionar-se, si tot plegat suposa alguns perjudicis als més susceptibles.
L’altra qüestió, més global, és la que vol advertir a la població dels suposats perills de l’expansió de determinats productes
procedents de la Xina. Un tema que em posa especialment de mala llet. Resulta que fins fa poc, grans empreses multinacionals de “Primer món” anaven al “tercer món” a la recerca de mà d’obra barata, sense qüestionar-se si tot plegat era procedentment moral. Paral•lelament se’ls ha bombardejat a base de coca-coles i altres porqueries procedents dels països rics.
Ara, resulta que hem de córrer a crear i potenciar normes proteccionistes, que evitin la importació de productes que provenen d’aquests països a preus molt competitius. Preus molt barats.
No puc dir que mai, els asiàtics hagin estat sants de la meva devoció per diferents tòpics i actituds que els primer món ens ha volgut ensenyar de la seva cultura, però el cert és que en aquesta qüestió estic, relativament, de la seva part.
Comentario:
La única cosa que se'ls pot criticar és que per exemple omplin de magatzems de calçat, de fàbrica tèxtil o de qualsevol altra negoci, justament al costat d'empreses similars. Diu molt poc a favor de la seva intel.ligència proverbial.