L’expressió utilitzada per descriure la desfeta culer a la final de l’altra dia, no em sembla del tot encertada. A banda de considerar que el sou dels futbolistes ha de portar inclòs, sense plus de dedicació la superació del seu estat anímic, sobretot quan són al damunt d’un núvol, tots plegats ja han passat per circumstàncies esportives i personals, on ja han experimentat que tot el que puja, baixa.
Sense anar més lluny, d’hòsties n’han rebut tots i alguns no fa tant temps. No recordeu Ronaldinho i els seus companys de la canarinha, rebent crítiques i humiliacions del món futbolístic, aquest mateix estiu. Els seus companys que, en un passat no tant llunyà, van estar sota les ordres de Rexach i Serra Ferrer, rebien humiliacions continuament. Valdés en el seu incipient atac de rebequeria infantil va ser vilipendiat per Van Gaal. Eto’o a la Copa Africana va tocar de peus a terra. Giuly na va ser ni convocat pel mundial. A Messi el va depreciar no fent-lo jugar. Gudjonsen a Can Chelsea va ser humiliat pels culers. Thuram i Zambrotta han baixat a segona en un obrir i tancar d’ulls. I així podríem explicar moltes més anècdotes, sense necessitat de referir-nos a Saviola o Van Bommel.
Per contra el sofert afeccionat, a còpia i imatge, del seu flamant i invencible President, semblava estar permanentment enfilat en un núvol. Possiblement, i en un grau inferior que el seu Presi-prepotent, mereixia una petita humiliació i retrobar aquell rol de patidors que han envoltat de sempre la història del seu club.
Per contra a Laporta, encara el situo molt lluny del grau de humiliació que trobarà. La desqüalificació del seu club per alinear jugadors que reglamentàriament no podian jugar l’anterior super-copa, podria ser un primer pas per començar a ubicar-lo en el món dels mortals.