El ressò, que ha tingut i està tenint la vaga dels camàlics de l’aeroport del prat de Barcelona, és del tot lògic. No hi ha conya marinera que pugui alegrar la cara als milers de persones perjudicades. Tampoc als vaguistes.
Em sorprèn, però, la poca comprensió que he vist en molta gent. En concret a la Editorial de El Períodico. La situació és greu, però vist des de fora, no crec que els mitjans de informació, ni l’opinió pública tingui dret a criticar als vaguistes, per gran que sigui l’estrip. Només em sembla, que com espectadors i/o usuaris, ens toca exigir racionalitat i garanties a l’empresa que ens cobra per un servei, en aquest cas el transport. Passa massa sovint, i sempre coincidint amb dates assenyalades, que determinades reivindicacions laborals avorten els desplaçaments i les vacances de milers de persones que porten molts mesos i anys estalviant. Quan no són els pilots, són els controladors. Quan no són els mecànics, les hostesses. I quan no siguin les camàlics, seran les putes de l’autovia de Castelldefels. Tret d’aquestes últimes, em sembla que els convenis i les reivindicacions laborals haurien d’estar englobades en propòsits conjunts, en sindicats unitaris. Simplificaríem les quatre o cinc vagues anuals (les quatre o cinc reivindicacions laborals), en una.