Són les coses del ciclisme. Són les coses de l'esport en el seu màxim exponent de lluita i esforç. És el Tour.

Ni l'absència d'Armstrong, ni l'escàndol de les transfusions, ni la desaparició dels grans favorits, ni la clavícula de Valverde, ni els mals de coll de Mayo i Mentxov. Cap excusa ha estat suficient per treure-li interès a la cursa. Mentre quedin mitja dotzena de corredors amb ganes de fer un desgast físic sobrehumà per guanyar una cursa, hi haurà espectacle. Que ho facin a base de pa amb tomàquet, spaguetti, xuletón, vitamina, proteina o EPO, no deu ser el més essencial.

Les etapes alpines han renovat la il·lusió dels que desconfiaven de les virtuts de l'esport de fons. Les etapes alpines han confirmat que Pereiro també pot ser un director d'orquestra, com ja us advertia abans d'Alpe d'Huez. Ni sóc endeví, ni ho vaig pronosticar perquè si. Estava clar que si Pereiro mantenia les seves constants, i repetia les actuacions del dos Tours anteriors, tenia veritables possibilitats d'aconseguir pujar al podi. Pujar al graó més alt, ja era més complicat, però encara és pot somniar. Igual que Sastre. Tot i que la evidència diu que Landis torna a ser el gran favorit. Sempre que algun dels lluitadors de la bici no organitzin avui un altra show. De tota manera, la història també diu que la darrera contra-rellotje no la guanya el millor especialista, si no, l’home que arriba més fort als últims dies. Ahir va semblar que aquest home també era Floyd Landis. Ara fa un any, Landis va superar en un minut i vuit segons a Sastre i en un minut i vint-i-tres segons a Pereiro. Pot ser una referència, encara que d’això fa un any i dissabte no podem saber a qui respondran més les forces. Benvuinguts Pereiro i Sastre, a la plaça de DIRECTOR D'ORQUESTRA.