No és que jo cregui al cent per cent, que Pereiro pot ser el guanyador del Tour... Però si que és cert que aquest noi està davant la gran oportunitat de la seva vida. És un corredor amb classe i aptituds per donar guerra, com havia demostrat en edicions anteriors, però també és cert que no sé per a quin motiu, en les dues etapes dels Pirineus no va tenir una gran actuació. Al contrari, va perdre molt més temps del que li va agafar Lance Armstrong després de tot el recorregut, les dues passades edicions, en les quals va acabar el 10 de la classificació general. Després del Pla de Beret, Pereiro, ja portava gairebé mitja hora perduda.

Ara, és uns dos minuts per davant del seus màxims rivals. Recordeu que aquest any els seus màxims rivals, no són res de l'altra món, ja que els sis primers de l'any passat no hi són. Més dades: Lepheimer, Evans, Rasmussen i Landis van quedar davant seu l'any passat, entre els participants actuals. Fa dos anys Sastre, Lepheimer, Totschning, Acevedo i Kloden, també van quedar davant seu. De tota aquesta llista hem d'aclarir que Leipheimer ja és 7 minuts darrera d'ell, Totschning 8, Acevedo 9 i Rasmussen 23. Cap dels seus immediats seguidors són homes que es caracteritzin per atacar a la muntanya. Realment, Pereiro, pot somniar. No es tracta de somniar en que serà el guanyador, que també és possible. Però si que pot somniar en quedar entre els tres primers. I sobretot, el que pot somniar és que li pugui passar alguna cosa semblant a la que li va passar a Chiapucci fa uns 15 anys, quan després de defensar el maillot groc durant gairebé tot el Tour, va passar de ser gregari a tot un líder del seu equip gracies a la seva demostració, i per tant va agafar un "status" especial dins la professió. Coincidint, amb la lesió de Valverde i la, no prou reixida actuació, de Karpets, Pereiro pot aprofitar l'avinantesa per assumir el paper de lider en el equip Caisse d’Epargne-Illes Balears.

Si Pereiro mostra avui a Alpe D’Huez, i en els dies successius, un caràcter de líder, i no es manifesta vulnerable ni tant sols a l'alta muntanya, pot somniar en qualsevol cosa. Dissabte li va sonar la flauta per casualitat, ara cal bufar i demostrar que la pot tocar en simfonia. La batuta se la disputen Menchov, Landis i Evans, en primer terme, i molts d'altres també, ja que en les dures etapes que queden, pot passar de tot. Dolça o travessera, la flauta és a les seves mans.