En dies de seleccions, el mal tràngol que li volen fer passar al jugador d’hoquei Miquel Masoliver, em sembla inhumà. Si una persona no està predisposada a jugar en un equip o selecció per la qual no sent res d’especial, i l’hi obliguen sota amenaça, tot plegat em recorda el passat. El servei militar, la dictadura...

Dia a dia, ens trobem amb situacions que demostren que amb aquest Estatut d’Autonomia que ens volen fer empassar, no anem gens lluny. Poc més lluny. I no es tracta d’això. Com deia el poeta Kavafis, més lluny heu d’anar més lluny... Sembla que per ara només Oleguer s’ha sortit amb la seva. I se’n surt perquè hi ha posat un parell d’ous. Perquè ho deu haver negociat silenciosament i amb intel·ligència, i potser també perquè una qualitat indiscutible amb l’esfèric als peus, que si te com a persona.

A banda de la gravetat que té el compliment forçós de qualsevol activitat, en aquest tema també destaca la indefensió en que els seu club i la justícia han deixat al jugador que voldria decidir en plena llibertat.