Al llarg dels darrers segles, s’ha parlat molt i malament, d’algunes activitats productives de les grans empreses del món desenvolupat al tercer món. Lluny d’ajudar i fer obres clarament beneficioses per als indigenes, l’actitud imperialista, humiliant i esclavitzant, ha embrutat grans gestions econòmiques.
Al segle XXI, les coses no crec que canviïn, si ens hem de refiar les polítics i els empresaris que lideren el món. És més, ni tant sols guarden les formes. Els darrers mesos, una mena d’acció benèfica d’un caire del tot humiliant, protagonitza una campanya publicitària de la marca Renault. Si, la mateixa marca que presumeix d’encapçalar el campionat del món de velocitat i mostra sovint a la premsa rosa els excessos “de butxaca” de Flavio Briatore i altres actituds de nou ric de Fernando Alonso i la seva promesa, es dedica a humiliar futbolistes retirats de països tercermundistes, que per quatre rals o més, accepten protagonitzar bufonades.
Lleig, molt lleig. Formar part d’un món “avançat” que se’n riu dels les cantarelles del Tren Valencia, dels llançaments de banda d’Amunike, o de les lesions i les ganes de gresca de Prosinecki, no m’entusiasme. No sé, si els següents a rebre la burla del nostre món seran les cèlebres esnifades de Maradona o el “tengo zueño” de Romàrio. Són massa famosos i encara tenen massa calers, o encara els paguen per feines més dignes. O en tot cas, no ens hi atrevirem. Encara ocupen un “status” massa alt, dins el “circ-negoci” del futbol.