El darrer cas escandalós del món del ciclisme, em deixa molt indiferent. Mai he dubtat que dins els ciclisme professional hi ha amagat un grup de mafiosos, que coincideix amb la identitat dels seus màxims dirigents. A la resta dels esports també passa que els màxim dirigents coincideixen amb el perfil: Imbècil amb peles.
El paper que estan jugant els mitjans de comunicació en tot plegat, tant la generalista com l’esportiva, és denigrant. Només es parla d’aquest bonic esport, on els seus practicants exploten el seu físic fins l’extenuació, quan apareixen problemes de dòping. El ciclisme només és protagonista, a la nostra premsa, quan apareix uns figura irrepetible del nivell de Miguel Indurain(que, alguna cosa prendria per superar els episodis d’alèrgia primaveral) o quan es tracta d’acusar als esportistes de “drogoaddictes”, sense esbrinar si les substàncies que es poden arribar a prendre se les prenen perquè volen o perquè els obliguen.
A més, dels paper dels mitjans de comunicació, em molesta que quan els afectat han estat futbolistes no se li dona la mateixa importància. Hi ha un exemple molt assemblant al que ara esquitxa al ciclisme, que va protagonitzar un atleta ara fa molts anys, i que en el seu dia aixecar l’admiració d’esportistes i científics. Va ser en uns Jocs Olímpics, diria que els de Munich 72. El fondista findlandès Lase Viren, va fer gran part de la seva preparació olímpica a les altures africanes (no em feu dir si l’Atles, Kènia o Kili). Va emmagatzemar sang oxigenada i se la va subministrar en plena competició. Resultat: Medalles i l’admiració mundial. No penso que això justifiqui l’actitud fraudulenta d’alguns ciclistes. Però el cert és que les coses s’haurien de tractar amb més serietat.