No sembla gaire recurrent justificar, en part o totalment, qualsevol fet positiu amb l'excusa o la premissa de la sort. El cert és que en matèria esportiva, on en igualtat de condicions s'enfronten de manera individual o en equip, diferents candidats a la victòria, es fa servir encara més aquesta excusa. Després de veure la final de Copa d'ahir, una vegada més tinc clar que sense gens de sort, ni el Brasil de Pelé, és o era capaç de fer front per sí sol a una final.
El 4 a 1, és un resultat prou contundent. Encara és més contundent, si contem les vegades que un i altra equip va xutar entre els tres pals. El 4 a 1 evoca altres grans finals, com la del mundial del 70, o la final de Copa d'Europa a Atenes. Però, per més contundent que fos el resultat, no es pot dir que tot plegat fos "un camí de roses". L'Espanyol va tenir la sort de marcar els seus tres primers gols, just en cada moment que ho necessitava, el Saragossa va tenir sort de fer gol la única vegada que xutava entre els tres pals, i va tenir sort que l'arbitre no veiés la falta que va rebre el porter camerunès a l'àrea petita.
També a la final del 70, Brasil va marcar en la seva primera aproximació a l'àrea, i Itàlia no va tenir prou sort de remuntar el partit quan ja havia aconseguit l'empat a 1. Al final un altra contundent 4 a 1
La sort és "un nosequè" que passa volant, i s'ha d'atrapar en aquell moment. Koeman la va assolir en una prórroga. El Porter del Benfica Moretto, la va tenir durant 90 minuts, i per sort no era una final. Sense el component de la sort seria impossible explicar, el perquè de molts resultats esportius. Si bé també cal reconèixer, que no només la sort hi intervé, és només un efecte a vegades desequilibrant i que d'altres, eixampla les diferències. Ahir, la disposició tàctica de Lotina, va trobar en homes com Jarque, De la Penya, Moisès, Coro, Luis Garcia i Tamudo (tots 14 ho van fer prou bé...) magnífics intèrprets.