Una conseqüència d’una democràcia poc consolidada poden ser reaccions immadures dels seus polítics i dels ciutadans. Noto que la reacció dels ciutadans que simpatitzen amb un partit polític, davant les notícies i els esdeveniments, conté el mateix grau de fanatisme que el dels simpatitzants dels clubs de futbol. Així, de la mateixa manera que trobem aficionats culers que no reconeixen estar acomplexats pel fet que el seu equip no conta amb cap títol de Champions, i només amb un de Copa d’Europa, mentre els merengons en sumen uns quants, o aficionats pericos que no reconeixen que es passen més de mitja temporada invocant els deus per tal que l’equip no baixi a segona, trobem reaccions similars en el camp de la política. O em direu que no coneixeu simpatitzants del PP que no s’atreveixen a contradir les actituds postfranquistes dels seus dirigents, filo-convergents que no reconeixen que Mas ha venut Catalunya a canvi de no res, republicans que no s’atreveixen a dir que els seus dirigents encara no saben que volen ser de grans, simpatitzants socialistes que es reprimeixen a opinar que Maragall va per lliure i incomoda al partit (i ni tant sols a prendre posició en favor d’un o altre), i eco-socialistes que reconeguin que els seus dirigents viuen llacunes mentals i que s’acomoden quan arriben al poder.

Fets evidents, s’analitzin des de l’angle que s’analitzin, però que en boca dels fanàtics de la política prenen un caire més propis dels seguidor d’un club de futbol, que d’una matèria en la que ens hi juguem molt, i en què ho deixem tot en mans de quatre escollits a qui hem elegit. Quatre escollits que hauríem de observar contínuament amb lupa i exigir-los al màxim, ja que per començar viuen dels nostres impostos.