Com aficionat al futbol, des de ben petit m’ha quedat emmagatzemat a les neurones (les poques que tinc) el millor i el pitjor. Com suposeu el pitjor és tot allò que hi en el component espectacle del futbol. De la part merament esportiva, també es pot interpretar que hi ha el millor.
Una de les primeres frases que recordo i que lògicament de ben petit no en coneixia el significat, és una que venia a dir que el futbol era l’opi de les masses. Em ve a la memòria aquell episodi del franquisme, en què la única televisió de l’època, programava els partits de futbol més interessant, o fins i tot inversemblants, en jornades de protesta i reivindicació.
També recordo una opinió generalitzada afirmant que els espectadors més sorollosos i mal educats dels camps de futbol, acostumaven a ser gent que, o bé a casa, o bé al treball, no tenien ni veu, ni vot, i que per tant aquesta una era manera d’alliberar-se d’aquesta incomoditat.
Justament aquest és el record que ahir em va venir a la memòria quan vaig veure les JNC, amb pancartes al Camp Nou, reclamant que Catalunya no és Espanya. Evidentment el que deien les pancartes és allò que a casa ( a CDC) no els deuen deixar dir, perquè a la feina (Congreso) tampoc els deixen dir. En tot cas la pancarta, si era de JNC, hauria d’haver dit: Catalunya, és aquell espai de l’Estat espanyol, on els conjunt dels seus habitants consideren que no són Espanya. El dia que els anglesos puguin llegir en la seva llengua, el redactat de l’estatut, ho entendran millor.