Ja fa 25 anys d’aquells minuts de tremolor que ens va venir a tots. I 25 anys després encara se’ns posa la pell de gallina, només de pensar-hi. Són dies de recordar com va ser, com va anar, com va acabar...
Més o menys, tot recordem el “todos al suelo”, els tricornis, el “tranquil Jordi tranquil”, la diputada embarassada, la retransmissió de la SER, les marxes militars a RNE, Gabilondo a TVE i després de molta espera l’aparició del Rei. Molta espera, massa espera. Ningú encara m’ha explicat perquè tanta espera. Sempre m’ha fet pensar(ho asseguraria) que va esperar el just i suficient per anar amb cavall guanyador. Va ser el mateix mal rotllo que em va fer dies enrere, quan no va dir ni piu de la declaració colpista de Mena Aguado.
També recordem que la cosa no va passar d’aquí. O per dir-ho millor, si que va passar. Ens va arribar una involució de l’estat de les autonomies. I ara també. Després de lo de Mena Aguado, hi ha hagut una “mena d’aigualiment” de l’articulat de l’Estatut. Si el primer retrocés el van protagonitzar Tejero, Armada i Guerra, el segon ha estat cosa de Mena Aguado, Bono i Mas. En Guerra fa d’àrbitre. Ho tenim magre...