De sempre, hem hagut de demostrar que no som espanyols, per anar creant consciència de quin ha de ser el nostre futur. Una identitat pròpia, una llengua, una cultura. No calen més pistes...
Ara per fer entendre el perquè de les reivindicacions econòmiques del nou estatut, hem hagut d’explicar que estem molt mal tractats. I ho hem hagut de fer amb exemples i mostres palpables: Que si els nostres nens estan escolaritzats en cargoleres, que si només tenim autopistes de pagament, que si el TGV no arriba i el tros que tenim el paguem més car, que si mantenim una quantitat grandiosa de ganduls d’arreu d’Espanya....
Ara resulta que, tal com ens temíem, ens prenen el pèl en altres qüestions de caire més intangible. Els índex d’audiència que es publiquen en base a enquestes i audímetres estratègicament instal•lats, tenint en conta condicions tant lògiques, com l’edat, el sexe i la classes social, de manera equivalent al seu percentatge i representació en el conjunt de la població, no fa cas a altres fets tant diferencials com la llengua i la cultura que es viu a la llar on es fa l’enquesta o s’instal•la l’audímetre. D’aquesta manera s’explica perquè també a Catalunya té tanta audiència el “gran hermano”, els toros, i que fins i tot, aquella porqueria que fotien a tv-3, amb “quillos” que s’auto-gravaven, tingués tanta audiència. Conclusió, no cal que els programadors dels canals catalans de televisió es trenquin més la closca per pujar audiències. Només seria necessari que fotessin un programa que es digués “noche de flamenco”, que en lloc de reivindicar tant la sel•lecció catalana es fessin partits de la “selección española”, i que la “nit al dia” i el “bon dia Catalunya” la fes Justo Molinero.