Ha estat una setmana en que s’ha aprofitat per fer balanç, celebrar, posar nota i no sé què més al segon aniversari del pacte del Tinell.
Més be o més malament, el que s’anomena tripartit, i aspira a ser el govern plural de Catalunya, ha passat dos anys al front del país. D’aquests dos anys hem sentit moltes crítiques. Hem sentit el “disc ratllat” que pregona que el tripartit no governa. L’encara més ratllat, que el tripartit es baralla. I des de Madrid se’l desqualifica només perquè ERC hi és present. Si no hi fos ERC, dirien que tots els mals li venen del fet que és català, i prou.
Tot plegat són teories fonamentades en absurds. El govern català, ha de ser i serà sempre català. Un govern que no és monocolor, només pot evolucionar en mig del debat i la discussió. El seu treball diari és fruit de la negociació. Molts temes no avancen per falta de consens i a l’inrevés.
El qui creuen que no es governa, de tant en tant se sorprenen, amb decisions com la d’avui. Una decisió conservacionista i progressista. Agosarada i trencadora. Que atura els peus a una de les vessants més horroroses de la cultura capitalista.
Una decisió, amb la que molts havíem somniat sempre, els que lamentem no haver pogut conèixer les comarques del litoral com la ven veure els nostres pares i que tampoc els les podem mostrar als nostres fills com les varem veure. La decisió del govern català d’evitar convertir la primera línia de mar en una fastigosa muralla xinesa d’edificis, és una mostra del tarannà dels polítics que ara governen, i que ens mostra, la gran diferència amb el que han governat els darrers 23 anys. No diguem ja la diferència amb l’especulació “trinxaire”, protectora del totxo, que governa al País Valencià, on la UE ha hagut de posar fre a la vergonya urbanística més gran que es coneix a la riba mediterrània.
M’horroritza pensar que d’aquí dos anys pugui tornar a governar en solitari un partit. El que sigui.