Ni una cosa, ni l'altra
Ni una cosa, ni l'altra.
De sempre m'han agradat i he estat practicant de diferents activitats en mig de la natura. ja sigui a "quatre gates" perseguint cargols, espàrrecs o bolets, a dues pasejamt tranquilament, o pedalant al damunt d'una bicicleta. Tot els que són activitats motoritzades fòra de l'asfalt, m'han semblat perilloses, si no es fan per pistes o camins condicionats i preparats per acollir vehicles i motos.
De les activitats que practico i considero gens perjudicials, sobre la d'anar en bicicleta en voldria fer alguna puntualització. He llegit i escolat ecologistes dels més "puretes" assegurar que la bici també és perjudicial en el corriols. No ho tinc gens clar, ja que aquests corriols, el que necessiten és que de tant en tant els utilitzem, per tal que no desapareguin.
De tota manera, si que he comprovat que l'aglomeració i la competició de bicicletes per aquest corriols, si que els canvia la fesomia. El cap de setmana passat, a la Roca del Vallès, es va córrer la cursa anomenada "La Prehistòrica". Quatre dies abans que se celebrés vaig passejar per una part del recorregut. Quatre dies després hi he tornat. La fesomia dels corriols més emboscats ha canviat. No poc ja dir que és exagerat culpar a la bicicleta d'aquest mal. Però, està clar que l'aglomeració i la competició, li fan mal. Es tracta d’un cas concret, però prou explicatiu.
Dels mateixos boscos us podria posar altres exemples, del tot contraris. Recordo un camí, de l'amplada suficient per al pas d'un cotxe, per on fa uns vint anys s'hi podia passar amb una bona tracció als dos eixos. Avui, el camí (d'uns 600 metres de longitud i un pendent del 40%) ja no exixteix. És bosc i bardissa. En aquest punt hauria fet falta que algú hi hagués passat prou sovint, per tal que el camí no quedés invisible. El debat sobre la mesura en què perjudica l'acció de l'home, i les seves andròmines, la natura és molt discutible i conta sempre en postures a favor i en contra.
De sempre m'han agradat i he estat practicant de diferents activitats en mig de la natura. ja sigui a "quatre gates" perseguint cargols, espàrrecs o bolets, a dues pasejamt tranquilament, o pedalant al damunt d'una bicicleta. Tot els que són activitats motoritzades fòra de l'asfalt, m'han semblat perilloses, si no es fan per pistes o camins condicionats i preparats per acollir vehicles i motos.
De les activitats que practico i considero gens perjudicials, sobre la d'anar en bicicleta en voldria fer alguna puntualització. He llegit i escolat ecologistes dels més "puretes" assegurar que la bici també és perjudicial en el corriols. No ho tinc gens clar, ja que aquests corriols, el que necessiten és que de tant en tant els utilitzem, per tal que no desapareguin.
De tota manera, si que he comprovat que l'aglomeració i la competició de bicicletes per aquest corriols, si que els canvia la fesomia. El cap de setmana passat, a la Roca del Vallès, es va córrer la cursa anomenada "La Prehistòrica". Quatre dies abans que se celebrés vaig passejar per una part del recorregut. Quatre dies després hi he tornat. La fesomia dels corriols més emboscats ha canviat. No poc ja dir que és exagerat culpar a la bicicleta d'aquest mal. Però, està clar que l'aglomeració i la competició, li fan mal. Es tracta d’un cas concret, però prou explicatiu.
Dels mateixos boscos us podria posar altres exemples, del tot contraris. Recordo un camí, de l'amplada suficient per al pas d'un cotxe, per on fa uns vint anys s'hi podia passar amb una bona tracció als dos eixos. Avui, el camí (d'uns 600 metres de longitud i un pendent del 40%) ja no exixteix. És bosc i bardissa. En aquest punt hauria fet falta que algú hi hagués passat prou sovint, per tal que el camí no quedés invisible. El debat sobre la mesura en què perjudica l'acció de l'home, i les seves andròmines, la natura és molt discutible i conta sempre en postures a favor i en contra.