Una de les característiques d'una de les musiquetes que més he odiat a la meva vida, és l'anomenada marcha ganadera (el nom deu ser dedicat als rucs que la segueixen). Un música que sobreviu amb la pena de ser el himne d'Espanya i amb la incongruència de no tenir lletra.
Per no agradar, no agrada ni als espanyols. Diu que se senten amb inferioritat, quan en les competicions esportives internacionals, veuen els rivals seguir el seu himne tot cantant i amb la mà al cor. I també diuen que ho volen solucionar posant-li una lletra adient, que superi a les que en altres èpoques li han inetentat posar.
Una d'elles consistia en "l'excés de creativitat", d'utilitzar única i exclusivament una paraula i anar repetint-la acompasadament, es adir España, España, España... Tant fàcil com, haver escollit dir merda, merda, merda.. Una altra començava així: "Gloria, gloria, corona de la patria / soberana luz / que es oro tu pendon". Possiblement va ser descartada per evitar relacionar el darrer vers "es oro tu pendon" amb el lladronici de dictadura i monarquia.
Una altra, escrita pel "palmero de Franco" José Maria Peman, no va quallar per la quantitat de mentida que hi afloraven:
¡ VIVA ESPAÑA ! Alzad los brazos, hijos del pueblo español, que vuelve a resurgir. Gloria a la Patria que supo seguir, sobre el azul del mar el caminar del sol. ¡ TRIUNFA ESPAÑA ! Los yunques y las ruedas cantan al compás del himno de la fe. Juntos con ellos cantemos de pie la vida nueva y fuerte de trabajo y paz.
Encara en recordo un altra que cantaven els nens al carrer, que deia "Franco, Franco que tiene el culo blanco/ porque su mujer lo lava con Ariel/". Era prou graciós, però no deixava de seu una més, de les meritòries propostes que fins ara han sorgit. Qui sap, si segueixen tant engrescats en posar-li lletra, hi ha més motius per reformar la constiució.