Després de dies de debat al Congrés i al Senat, al voltant de L’Estatut, la discussió ens deixa qui està a favor i qui en contra. El principal problema és que no sabem si entre els que diuen que hi estan d’acord, en línies generals, n’hi ha gaires que ho fan veure i en realitat hi estan en contra. Són els que finalment poden fer la guitza als catalans i als que tenen aspiracions federalistes a la resta de l’Estat.
De fer-se la guitza també n’hi ha al bàndol dels que estan en contra. Si no, en què us sembla que acabarà el protagonisme d’Esperanza Aguirre. Dóna tota la impressió que li està fotent el llit a Rajoy.
Alguns observadors, crítics i mitjans de comunicació, lamenten que finalment el PP no vulgui parlar en la discussió de l’Estatut, tal i com els convida contínuament el PSOE. Però, en aquest tema us diré també, em quedo amb el discurs d’en Joan Herrera, quan dirigint-se als dos partits majoritaris va dir amb tota sinceritat, que coneixent la postura i el tarannà poc dialogant i fossilitzat dels hereus del franquisme, valia més que no hi participessin i que continuessin enrocats. Enrucats, segurament.