Contemplant un noticiari televisiu on apareixia Joan Pau II, aquests dies en període eminentment agònic, vaig sentir un comentari que feia referència al seu estat de salut. La persona (el espectador) que feia el comentari va utilitzar un anglicisme que ni tant sols sé si apareix al diccionari: Grogui.

La paraula grogui em recorda un moment de la meva infància. En concret, el moment en què la vaig sentir per primera vegada. Passats uns anys d’escolarització, després dels quals se suposa que un nen ja és capaç de seguir un programa de televisió, un telenotícies, una retransmissió esportiva, i fins i tot uns quants episodis del teletubbies o del Capitán Tan i Locomotoro(com s’estilava a la meva època), tots vàrem ensopegar en algunes paraules que desconeixiem.

Una nit de Boxeo, d’aquelles que protagonitzaven Legrà, Sombrita, Dum-Dum Pacheco, Urtain, Carrasco, Duran o Perico Fernandez, vaig ensopegar amb un boxejador, que segons paraules de l’inefable Héctor Quiroga, estava grogui. Em sembla que era Pedro Carrasco.

M’ho vaig fer explicar, i a casa em van dir que estava passatgerament estabornit, mig inconscient, sonat....La darrera paraula és la que em va fer més entenedora la situació, ja que des de ben petit he pensat que els que es dediquen a pegarse en un escenari han d’estar molt sonats.

Enllaçant els termes grogui i sonat, amb Joan Pau II i el seu entorn, no tinc del tot clar que Carolus Wojtyla estigui grogui. Segurament té altres problemes. Evidentment, en tot aquest procés de convalescència, els que si estan sonats són els individus que hi ha al seu voltant. Trobo de molt mal gust i de caràcter totalment inhumà que persones, teòricament lúcides, permetin un final tant cruel per una persona estimada.

El sant Pare deixa’l morir en pau i no li feu fer més el pallasso, o feu el mateix que vàreu fer amb el seu antecessor, li fareu un favor a ell i a tots nosaltres.
Amén.