Javi Navarro i Pablo Alfaro. Prieto i Martagón....
Mentre es discuteix si el "futbolista de moda" Javi Navarro ha de ser sancionat per l'agressió que va cometre sobre el davanter venezolà Juan Fernando Arango, i sobre la conveniència d'utilitzar el video per sancionar una infracció que li va passar per alt a l'arbitre, dona la impressió que el joc net en el món del futbol no depèn únicament dels àrbistres i els jugadors.
Per començar, la criminalització que s'està fent de Javi Navarro, seria injust relacionar-la únicamnet per la seva desafortunada acció de diumenge passat. L'agressivitat i la mala educació que acostument a mostrar Javi Navarro i Pablo Alfaro, els dos homes que normalment ocupen l'eix de la defensa del Sevilla CF, són atributs que s'han guanyat al llarg de la seva carrera futbolística. Segurament per això ja se'ls hauria de sancionar gairebé a perpetuitat. Però no només a ells. Ja fa anys que aquest club practica un futbol defensiu lleig i agressiu, adornat amb pèrdues injustificades de temps, que en el seu estadi tenen com a còmplices els, més que ben ensinestrats, joves que recullen les pilotes. Abans que Navarro i Alfaro, van existir Prieto i Martagón.
Tot plegat fa pensar que no es tracta d'altra cosa que una estratègia de club, on cal buscar la culpabilitat a l'arrel del problema que només podem trobar en l'estratègia de la directiva del club. Sensa cap mena de dubte convindria sancionar personatges tant desafortunats com els senyors Cuervas i Del Nido, i tots els que els fan costat en les seves estratègies.
Per començar, la criminalització que s'està fent de Javi Navarro, seria injust relacionar-la únicamnet per la seva desafortunada acció de diumenge passat. L'agressivitat i la mala educació que acostument a mostrar Javi Navarro i Pablo Alfaro, els dos homes que normalment ocupen l'eix de la defensa del Sevilla CF, són atributs que s'han guanyat al llarg de la seva carrera futbolística. Segurament per això ja se'ls hauria de sancionar gairebé a perpetuitat. Però no només a ells. Ja fa anys que aquest club practica un futbol defensiu lleig i agressiu, adornat amb pèrdues injustificades de temps, que en el seu estadi tenen com a còmplices els, més que ben ensinestrats, joves que recullen les pilotes. Abans que Navarro i Alfaro, van existir Prieto i Martagón.
Tot plegat fa pensar que no es tracta d'altra cosa que una estratègia de club, on cal buscar la culpabilitat a l'arrel del problema que només podem trobar en l'estratègia de la directiva del club. Sensa cap mena de dubte convindria sancionar personatges tant desafortunats com els senyors Cuervas i Del Nido, i tots els que els fan costat en les seves estratègies.
Comentario:
No em parleu d'Oleguer amb la llengüa de l'imperio.
De Màrquez només se'n pot parlar amb criteri observant actuacions expeditives comles que va tenir amb Drogba al Camp Nou. El mateix camp que va veure les célebres actuacions de Pablo Alfaro, que van intitucionalitzar Gallego, Eladio, Zuviria i Migueli. Més tard Fàbio Rochemback, rebria el premi nobel de la Pau.
De Pelegrino, que en podem dir. El seu nom va arribar a la lfp arran d'una oferta del seu equip d'origen el Deportivo Alavès, que proposava la seva venda per 3 milions d'euros. Els tècnic bascos van rebutjar el seu fixatge. Van preferir mantenir una defensa liderada per l'alter ego de Pablo Alfaro, Óscar Téllez. Téllez és aquell insòlit jugador que supera els 100 quilograms.
Pelegrino, el mariscal, va acabar jugant en un altre club. Un club plagat de directius comissionites que van acceptar pagar més de 3 milions d'euros per uns cessió que durava per una temporada. Mentre tant, l'Alavés va optar per posar Coliccini a l'eix de la seva defensa.
Avui Pelegrino ocupa un lloc de mèrit a la banqueta, al costat de Ranieri.
De Màrquez només se'n pot parlar amb criteri observant actuacions expeditives comles que va tenir amb Drogba al Camp Nou. El mateix camp que va veure les célebres actuacions de Pablo Alfaro, que van intitucionalitzar Gallego, Eladio, Zuviria i Migueli. Més tard Fàbio Rochemback, rebria el premi nobel de la Pau.
De Pelegrino, que en podem dir. El seu nom va arribar a la lfp arran d'una oferta del seu equip d'origen el Deportivo Alavès, que proposava la seva venda per 3 milions d'euros. Els tècnic bascos van rebutjar el seu fixatge. Van preferir mantenir una defensa liderada per l'alter ego de Pablo Alfaro, Óscar Téllez. Téllez és aquell insòlit jugador que supera els 100 quilograms.
Pelegrino, el mariscal, va acabar jugant en un altre club. Un club plagat de directius comissionites que van acceptar pagar més de 3 milions d'euros per uns cessió que durava per una temporada. Mentre tant, l'Alavés va optar per posar Coliccini a l'eix de la seva defensa.
Avui Pelegrino ocupa un lloc de mèrit a la banqueta, al costat de Ranieri.
Comentario:
En estos dias de recogimiento y lecturas evangélicas, no puedo olvidar aquello de "la viga y la paja del ojo ajeno".
Pelegrino y Lopo no son miembros de ninguna ONG, precisamente. Domingo tras domingo (cuando juegan por no estar sancionados) demuestran que lo de Javi Navarro es una forma de hacer habitual en equipos pequeños con pocas posibilidades para jugar al fútbol. Los defensas españoles por lo general, son de la misma calaña. Puyol, Oleguer, Marquez o Belleti, son extrañas excepciones en el desierto y mediocre fútbol defensivo español. No criminalicemos, por favor.
Pelegrino y Lopo no son miembros de ninguna ONG, precisamente. Domingo tras domingo (cuando juegan por no estar sancionados) demuestran que lo de Javi Navarro es una forma de hacer habitual en equipos pequeños con pocas posibilidades para jugar al fútbol. Los defensas españoles por lo general, son de la misma calaña. Puyol, Oleguer, Marquez o Belleti, son extrañas excepciones en el desierto y mediocre fútbol defensivo español. No criminalicemos, por favor.