logotipo

Per referir-me a les fulles d’afaitar em remuntava l’altra dia a records televisius de fa 40 anys. Me’n adono que no he fet cap referència als records que em venen a la memòria de tot lo del primer home que va trepitjar la lluna. Veritat o mentida? Ja en parlarem un altra dia.
S’ha posat de moda explicar que feia la gent quan Armstrong va trepitjar la lluna, quan van pelar els Kennedy, quan van ajusticiar Carrero Blanco, quan va palmar el burro, quan va arribar Tarradellas, quan Tejero va entrar al Congrés, quan van nominar Barcelona pels JJOO, quan Bin Laden va jugar a abatre edificis, quan Al Qaeda o ETA (segons Losantos i Pedro J) van petar rodalies RENFE de Madrid.
Mentre Armstrong trepitjava la lluna, o bé dormia, o bé estava jugant amb els meus germans i amics, a fet i amagar, segurament més pendent de les proeses d’Edy Merckx que de la tonteria d’Armstrong, Aldrin i Collins (el onanista). Quan pelaven el primer dels Kennedy, era mentalment aliè a tot el que passava fora de casa. Quan pelaven Bob, recordo que ja escolaritzat, la mestra de l’escola ens ho va intentar explicar. Més granadet, lo de Carrero Blanco, els que ens quedàvem a dinar a escola ho vam saber quan la resta de companys es van incorporar a la classe havent dinat. Recordo un company malaguanyat de gràcia innata explicant-nos qui era el personatge: Un senyor que anava blanc quan feia carreres.
El burro palmava de mantinada. Després d’una llarga nit televisiva, amb l’emissió d’una peli de guerra (com no) Objetivo Birmània. La peli va tenir el seu efecte. Aquell matí, “ressacós”, no vam posar la ràdio i no ens en vam assabentar fins que en passar per Belulla, vam trobar a iaia d’un altra amic malaguanyat, que ens ho va explicar. En arribar escola, s’havia decretat dol . FESTA amb majúscules. Ni examen de música, passejada pel mercat del dijous, primers diaris amb el fiambre, tres dies més de festa i una hòstia en bicicleta que em va deixar el lligament del dit petit de la mà esquerra malmès de per vida.
Quan Tarradellas sortia pel balcó amb l’ocurrent “ja sóc aquí”, era amb els amics a Can Layon jugant al “millón”. Tejero entrava al Congrés una tarda que vaig oblidar seguir per TV l’envestidura del “soso” Calvo Sotelo. Nit de reunions i transistors, mentre esperàvem veure el Rei per on es decidia. Tranquil Jordi, tranquil.
Baixant unes vacances de tardor per la Ribera d’Ebre, amb l’amic Pere Castillo, vam sentir-ho per la ràdio. Ho vam celebrar igual que si no haguessin donat el Jocs a Barcelona, amb una mariscada a la illa de Buda i ajudant en Rosset de Deltebre en la feina diària dels seus criadors de llagostins i angules.
Sortint de dinar de Ca la Càndida de Sant Quirze, un rostit d’ànec, vam arribar a casa tant tranquils. Un onze de Setembre. Ens diuen per telèfon que les torres bessones han rebut un impacte d’un avió. Un accident?. Posem la tele i mentre mirem el que pensem que és “la repetició de la jugada”, la sorpresa és doble, és la segona torre! Tarda de televisió, intentant trobar una explicació a la gran sorpresa....i tement la reacció de l’assassí Bush.
Des de molt lluny, ens vam assabentar de lo de l’atemtat de Madrid de l’onze M. A Rússia ja feia estona que érem llevats tramitant papers. Tant lluny, i abans que a Espanya es comencés dubtar de l’autoria d’ETA, allà ja ho difonien com a molt probable, amb imatges de Imams i altres detalls àrabs que ens van fer entendre, tot i l’idioma, que era cosa d’Al Qaeda.
Sense voler ofendre a ningú, quan es va fundar ETA, avui fa 50 anys, encara no havia nascut.
Ah! El Tour que va guanyar Perico, em va pillar a París. Quina sort!
I la setmana que ve estaré treballant. Ho dic per si els etarres que continuen per ses illes, segueixen actuant aprofitant l’avinantesa.