Magnífic Pirineu
Les principals etapes del Pirineu, del tour 2005, ens han mostrat un espai prou exigent per a posar a prova al gran Lance Armstrong. Com sempre ho ha superat amb bona nota. Els cert és que en la meva memòria limitada, no recordo des de 1989 (època pre-galàctica de Indurain), un recorregut, on a banda de les jornades de descans, s'hi hagin succeït 10 o
12 etapes consecutives amb espai suficicent per girar la classificació general.
Armstrong ha estat de nou immens i per contra, el seu equip no ha estat tant fi com se li suposava. Abans de començar la cursa, se suposava que l'equip del Discovery d'enguany, era la cosa més potent, mai imaginada.
I ha estat que no. La barreja de massa figuretes, tipus Popovich, Savoldelli, Acevedo, i gregaris infalibles, tious Beltran, Rubiera, Hincapié, Pardnos i Noval, no ha resultat del tot. I és que com passa amb el Real Madriz, nou galàctics no fan un gran equip. Des de sempre l'equip d'Armstrong ha anat buidant l'esquadra de corredors que anaven per figuretes. Enguany, però estan obligats a refer un equip amb garantia de futur. Savoldelli és el seu home pel Giro. Si no fitxen a altres cracks, Popovich és el seu home Tour i entre Acevedo, Noval i Beltran poden intentar Alguna cosa a la Vuelta.
Les dues primeres etapes del Pirineu han tornat a estar una prova del estat de "forma indeformable" del campió texà. Com sempre, ens quedarà el dubte de què hauria passat si algú s'atrevís a atacar-lo. Després de set anys, només hem comprobat en pocs instants, que els corredors perdessin la timidesa i li fessin clara oposició. Ràpidament i sobre la marxa, recordo la constant gosadia d'un Virenque que no lluitava per la general, l'episodi desafortunat de Beloki, algun tubular del malaguanyat Pantani i de l'etern Ülrich, i l'sprint de Valverde, l'altre dia. Estic segur, que l'any vinent tots els candidats ens mostraran sense por que volen ser alguna cosa més que segons.
Després de tantes hores de televisió, i com altres anys, m'he volgut desplaçar a comprovar el vertígen dels pendents de l'asfalt de l'alt Pirineu. Vaig ser al "hors categorie" de Pailheres. Un port ni massa llarg, ni excepcionalment dur, però el suficientment exigent per ser fòra categoria. Es puja per una típica carretera de muntanya, on poc després de passar el darrer poble (Mijanés), la carretera s'estreny a 3 metres i després de superar unes ombres de faig, queda descobert en unes praderies alpines on encara hi ha congestes neu. Bellesa incomparable. Un d'aquells ports que el dia que visquin una etapa disputada entre diversos candidats el triomf, esdevindrà mítica.
Són moments per veure "in situ" la duresa de la cursa, la gran afició que arrossega i gaudir per uns minuts de imatges que triguen molt temps a esborra-se de la memòria, en especial, el que ens impacten en la retina.
D'altres vegades que he observat la competicó de prop, recordo les llàgrimes de Merckx, l'embrenzida d'un Perico amb substàncies prohibides o no, l'estil sòlid d'Indurain, la superpotència de Riijs en un altra "hors categorie"(Hautacamp), l'agònica ascensió d'un Olano ajudat per Casero i altres gregaris a Envalira, l'aroma de vòmits i pixarades d'un Kelme airejats en plena pujadala, la disputa d'un final als Rasos entre Ülrich i Heras, diferents imatges d'un Armstrong sempre groc.... I ara, tinc més fresques les de dissabte. Ara en són moltes, però amb el pas dels anys em quedaré amb una. La meva imatge escollida serà, segurament, la de Beloki. La del respecte a Beloki. Pels que no sou massa aficionats al esport del pedal, us puc dir que la col.laboració de l'equip és una de les característiques més lligades al ciclisme. I que la col.laboració i ajuda es fa encara més evident, quan ens referim al tracte que l'equip té en vers al seu líder i als corredors que en un moment determinat passen evidents problemes del "ser o no ser" en aquella cometició determinada. Per donar descans al meu sistema de memòria, vaig fotografiar el moment.
Beloki, no circulava excessivament lluny del cap de cursa, però si en lleu defalliment. Al costat portava dos assistents. Luis León López i Angel Vicioso l'escortaven. Una imatge de respecte a un campió que mai ho ha estat. Segurament es tracta d'un acte de respecte que el director de l'equip li ofereix pel que ha sigut i pel que encara pot ser. A Manolo Saiz encara li queden arguments per pensar que el pot recuperar físicament i psíquicament. Lemond i Armstrong, van superar el seu calvari i possiblement pensa que Beloki també ho pot fer. Comparteixo el desig.
Altres momets per recordar d'aquell pas per Pailheres: Armstrong controlant la cursa, uns minuts darrera de Totschnig. Un Mayo menys enfonsat que altres dies circulant amb Contador, en plan aprenent. Un aficionat pujant i baixant el port amb un casc d'on surtien dues immenses banyes de bovi, un quadre amb un màstil amb una gran bandera que em recordava la de txequia, però amb una gran estrella (representant un estat nord-america, Texas?). I la de la millor foto que vaig fer una d'Egoi Martínez, progressant.
Però el Tour no s'ha acbat. Queda avui, la quasi testimonial darera etapa del Pirineu, i un seguit d'etapes al Massís Central, que ens recorda les magnífiques etapes del 89, amb arribades consecutives, en les que Lemond, Fignon, Delgado i Lejarreta, es disputaven les etapes, amb alguna incursió dels també "mítics" Theunise, Rooks, Mottet i Kelly. Encara hi ha molts indrets on es poden perdre molts minuts. Però com sempre no hi ha ningú a punt per fer-ho. Ivan Basso torna a ser el més ben situat, però em sembla que només aspira a repetir de segons abans de la cursa de l'any que ve. Una cursa en la que apareixeran una xifra, impossible de preveure, de seriosos candidats. Serà un altre gran Tour. I molt més disputat.
12 etapes consecutives amb espai suficicent per girar la classificació general.
Armstrong ha estat de nou immens i per contra, el seu equip no ha estat tant fi com se li suposava. Abans de començar la cursa, se suposava que l'equip del Discovery d'enguany, era la cosa més potent, mai imaginada.
I ha estat que no. La barreja de massa figuretes, tipus Popovich, Savoldelli, Acevedo, i gregaris infalibles, tious Beltran, Rubiera, Hincapié, Pardnos i Noval, no ha resultat del tot. I és que com passa amb el Real Madriz, nou galàctics no fan un gran equip. Des de sempre l'equip d'Armstrong ha anat buidant l'esquadra de corredors que anaven per figuretes. Enguany, però estan obligats a refer un equip amb garantia de futur. Savoldelli és el seu home pel Giro. Si no fitxen a altres cracks, Popovich és el seu home Tour i entre Acevedo, Noval i Beltran poden intentar Alguna cosa a la Vuelta.
Les dues primeres etapes del Pirineu han tornat a estar una prova del estat de "forma indeformable" del campió texà. Com sempre, ens quedarà el dubte de què hauria passat si algú s'atrevís a atacar-lo. Després de set anys, només hem comprobat en pocs instants, que els corredors perdessin la timidesa i li fessin clara oposició. Ràpidament i sobre la marxa, recordo la constant gosadia d'un Virenque que no lluitava per la general, l'episodi desafortunat de Beloki, algun tubular del malaguanyat Pantani i de l'etern Ülrich, i l'sprint de Valverde, l'altre dia. Estic segur, que l'any vinent tots els candidats ens mostraran sense por que volen ser alguna cosa més que segons.
Després de tantes hores de televisió, i com altres anys, m'he volgut desplaçar a comprovar el vertígen dels pendents de l'asfalt de l'alt Pirineu. Vaig ser al "hors categorie" de Pailheres. Un port ni massa llarg, ni excepcionalment dur, però el suficientment exigent per ser fòra categoria. Es puja per una típica carretera de muntanya, on poc després de passar el darrer poble (Mijanés), la carretera s'estreny a 3 metres i després de superar unes ombres de faig, queda descobert en unes praderies alpines on encara hi ha congestes neu. Bellesa incomparable. Un d'aquells ports que el dia que visquin una etapa disputada entre diversos candidats el triomf, esdevindrà mítica.
Són moments per veure "in situ" la duresa de la cursa, la gran afició que arrossega i gaudir per uns minuts de imatges que triguen molt temps a esborra-se de la memòria, en especial, el que ens impacten en la retina.
D'altres vegades que he observat la competicó de prop, recordo les llàgrimes de Merckx, l'embrenzida d'un Perico amb substàncies prohibides o no, l'estil sòlid d'Indurain, la superpotència de Riijs en un altra "hors categorie"(Hautacamp), l'agònica ascensió d'un Olano ajudat per Casero i altres gregaris a Envalira, l'aroma de vòmits i pixarades d'un Kelme airejats en plena pujadala, la disputa d'un final als Rasos entre Ülrich i Heras, diferents imatges d'un Armstrong sempre groc.... I ara, tinc més fresques les de dissabte. Ara en són moltes, però amb el pas dels anys em quedaré amb una. La meva imatge escollida serà, segurament, la de Beloki. La del respecte a Beloki. Pels que no sou massa aficionats al esport del pedal, us puc dir que la col.laboració de l'equip és una de les característiques més lligades al ciclisme. I que la col.laboració i ajuda es fa encara més evident, quan ens referim al tracte que l'equip té en vers al seu líder i als corredors que en un moment determinat passen evidents problemes del "ser o no ser" en aquella cometició determinada. Per donar descans al meu sistema de memòria, vaig fotografiar el moment.
Beloki, no circulava excessivament lluny del cap de cursa, però si en lleu defalliment. Al costat portava dos assistents. Luis León López i Angel Vicioso l'escortaven. Una imatge de respecte a un campió que mai ho ha estat. Segurament es tracta d'un acte de respecte que el director de l'equip li ofereix pel que ha sigut i pel que encara pot ser. A Manolo Saiz encara li queden arguments per pensar que el pot recuperar físicament i psíquicament. Lemond i Armstrong, van superar el seu calvari i possiblement pensa que Beloki també ho pot fer. Comparteixo el desig.
Altres momets per recordar d'aquell pas per Pailheres: Armstrong controlant la cursa, uns minuts darrera de Totschnig. Un Mayo menys enfonsat que altres dies circulant amb Contador, en plan aprenent. Un aficionat pujant i baixant el port amb un casc d'on surtien dues immenses banyes de bovi, un quadre amb un màstil amb una gran bandera que em recordava la de txequia, però amb una gran estrella (representant un estat nord-america, Texas?). I la de la millor foto que vaig fer una d'Egoi Martínez, progressant.
Però el Tour no s'ha acbat. Queda avui, la quasi testimonial darera etapa del Pirineu, i un seguit d'etapes al Massís Central, que ens recorda les magnífiques etapes del 89, amb arribades consecutives, en les que Lemond, Fignon, Delgado i Lejarreta, es disputaven les etapes, amb alguna incursió dels també "mítics" Theunise, Rooks, Mottet i Kelly. Encara hi ha molts indrets on es poden perdre molts minuts. Però com sempre no hi ha ningú a punt per fer-ho. Ivan Basso torna a ser el més ben situat, però em sembla que només aspira a repetir de segons abans de la cursa de l'any que ve. Una cursa en la que apareixeran una xifra, impossible de preveure, de seriosos candidats. Serà un altre gran Tour. I molt més disputat.
Comentario:
Tio, tu snifes per la retina, o què?