No he deixat passar, impassible, les dues primeres jornades de ciclisme alpí. Les dues primeres i darreres, perque el que es corre avui és el inic d’una transició cap el Pirineu passant per la Costa del Llanguedoc.

El que va fer abans d’ahir Alejandro Valverde va ser la demostració del que és i la ratificació sense fissures del que és. Un corredor molt complert, que està en camí de demostrar, o no, si és un home Tour. Va aguantar les tibades d’un Armstrong amb menys txispa del que coneixem. Amb menys guspira o és que ja el tenen massa estudiat?

El cert és que en aquell moment en que acostuma a quedar-se sol, va suportar la feixuga companyia de tres homes que se sentien tant cofois al seu voltant, que en cap moment se’ls va acudir altra cosa que aguantar. I el final...Què hem de dir del final?. Si les etapes de muntanya ens mostren l’aspecte més bonic d’aquest esport de sofriment, anomenat ciclisme, i les arribades al sprint ens mostren la bellesa plàstica de la disputa, una etapa de muntanya resolta en un sprint representa el màxim. I si a més corredor més humil, novelli i semi-anònim pel gran públic, guanya al tot poderós senyor de les cunetes, encarae té més mèrit la cosa.

Li he sentit dir a una persona que desconeix les peculiaritats d’aquest esport, la situacions de carrera i els registres dels grans ciclistes del “peloton”, la barbaritat de suposar que Lance Armstrong es va deixar guanyar a Courchevel. Per comencar Lance Armstrong no es deixa guanyar mai per ciclistes que no col·laboren gens amb ell. I el dia que ho faci, si aquest dia arriba, no dissimularà. Pels que no segueixen l’evolució anual dels corredors del “peloton” internacional, puc assegurar que si existeix un, només un, registre en el qual Armstrong no supera ni ha superat mai Valverde, és en les prestacions a les arribades. En gairebé tots els demés aspectes, el supera. El supera en tota mena de curses contra el rellotge, afrontant ports de gran categoria, comandant el gran grup, comandant el seu equip, en les curses de tres setmanes, en el coneixement dels secrets del Tour de França....En tot. La única excepció són les arribades. El murcià li va suportar la superioritat en tots els aspectes possibles al llarg de l’etapa, fins saber esperar al seu gran moment: L’arribada. Si teniu ocasió de tornar-la a veure... Com projecte de gran “killer” que és, sap esperar i observar si Armstrong o Rasmussen mostraran les seves armes. L’americà i el danès, que coneixen les prestacions del murcià, triguen a decidir-se. Armstrong troba el moment adeqüat, apreta les dents com poques vegades fa. Surt del darrere per posar-se davant en pocs segons. Valverde el marca i fa un ràpid càlcul per esbrinar com resoldre la situació. Valverde encerta. Valverde guanya. Serà d’aquelles etapes que trigaré temps a oblidar. Com de les nombroses demostracions de Merckx, els mals moments del campió belga davant Ocaña i Thevenet, les “pájaras” de Fuente, l’avorriment de Zoetemelk, la tenacitat de poulidor, la depredació d’Hinault,l’explosió de Lemond i Fignon, els “focs d’artific de Delgado”, el TGV d’Indurain, la pujada de Rijs a Hautacamp, la súper-etapa de Pantani destrossant Ulrich, la Dauphine Liberé d’Olano, la pujada de Mayo a Alpe d’Huez, la caiguda de Beloki i l’actitut semi-delictiva d’Armstrong....

Però aquí s’acaba tot. De moment. Valverde encara està lluny de poder dir que és alguna cosa més que un magnífic definidor. Té l’oportunitat de fer-ho ara. Ho ha de fer sense complexes. Amb intel·ligència. Si es revela com un “home Tour”, ens pot fer gaudir uns quants anys més.

De la darrera etapa dels Alps, d’avui, no en podem esperar gran cosa. És una etapa idònia per a un home com Rasmussen. Però Rasmussen, ja no és aquell competidor que fins fa dos dies només aspiraba a guanyar el maillot la muntanya i a escapar-se en solitari. Ara, és el màxim enemic del líder. L’etapa d’avui queda doncs reduïda a grans aventurers com ara Joan Antoni Flecha, o amb el propòsit dels francesos de celebrar la seva diada amb el triomf d'una etapa.