L'emoció a París, continua
No us penséssiu que m’he deixat i que passo totalment del ciclisme. De cap de les maneres,ni del ciclisme, ni del Tour de França. Londres és Londres i París és París.
Ni tant sols, el pas marcat per Armstrong, em fa desistir de seguir la prova amb interès. No hi ha cap dubte que l’omnipresència d’Armstrong al cap de la classificació ofereix cert mal rotllo, però tampoc hem d’oblidar que queda molta cursa. Queden molts punts, molts llocs, on només els que hi passen al cent per cent i sense donar concessions als rivals, poden aspirar a la victòria.
Es comencen a detectar corredors que han començat a anar molt per sota del cent per cent que se’ls hi suposa. Seria el cas de Iban Mayo, Óscar Sevilla, David Cañada, Aimar Zubeldia, Axel Merckx, Thomas Voeckler, Stefano Garzeli, Alejandro Valverde i Paco Mancebo. Tot això no vol dir que per ells hagi acabat el Tour. El mateix Mayo, manté intactes les seves esperances de pujar al podi i d’organitzar una escabetxada de favorits quan comenci la muntanya de veritat. Fins i tot Mancebo diu que està en magnific estat de forma i que es veu al podi de París.
Per contra veig molt ben situats,, i encara en situació amenaçant pel gran lider a Roberto Heras, el recuperat Joseba Beloki, Alberto Contador, Santi Botero, Vladimir Carpets i especialment a Carlos Sastre i Ivan basso del CSC. I el més incisiu, sembla Aleksandr Vinokurov. Evidentment la situació de Jan Ullrich i Igor Gonzàlez, és encara molt pròxima a la d’Armstrong, però personalment pensava que en lloc de portar-los ja dimarts, més de un minut i mig, només els separaria una vintena de segons. El comportament d’aquests dos homes i Boby Julich d’aquí a la segona etapa de muntanya i la capacitat desequilibrant d’escaladors com Mayo, Heras, Sastre, Cañadas i Gàrate a la segona setmana de la cursa, són les úniques esperances de veure un Armstrong trontollant o immers en una
inesperada “pàjara”. Fins llavors ens queda una mica d’avorriment. Seguim esperant el moment del “nostre” Joan Antoni Flecha per fer un dels seus intents de guanyar una o més etapes.
Ni tant sols, el pas marcat per Armstrong, em fa desistir de seguir la prova amb interès. No hi ha cap dubte que l’omnipresència d’Armstrong al cap de la classificació ofereix cert mal rotllo, però tampoc hem d’oblidar que queda molta cursa. Queden molts punts, molts llocs, on només els que hi passen al cent per cent i sense donar concessions als rivals, poden aspirar a la victòria.
Es comencen a detectar corredors que han començat a anar molt per sota del cent per cent que se’ls hi suposa. Seria el cas de Iban Mayo, Óscar Sevilla, David Cañada, Aimar Zubeldia, Axel Merckx, Thomas Voeckler, Stefano Garzeli, Alejandro Valverde i Paco Mancebo. Tot això no vol dir que per ells hagi acabat el Tour. El mateix Mayo, manté intactes les seves esperances de pujar al podi i d’organitzar una escabetxada de favorits quan comenci la muntanya de veritat. Fins i tot Mancebo diu que està en magnific estat de forma i que es veu al podi de París.
Per contra veig molt ben situats,, i encara en situació amenaçant pel gran lider a Roberto Heras, el recuperat Joseba Beloki, Alberto Contador, Santi Botero, Vladimir Carpets i especialment a Carlos Sastre i Ivan basso del CSC. I el més incisiu, sembla Aleksandr Vinokurov. Evidentment la situació de Jan Ullrich i Igor Gonzàlez, és encara molt pròxima a la d’Armstrong, però personalment pensava que en lloc de portar-los ja dimarts, més de un minut i mig, només els separaria una vintena de segons. El comportament d’aquests dos homes i Boby Julich d’aquí a la segona etapa de muntanya i la capacitat desequilibrant d’escaladors com Mayo, Heras, Sastre, Cañadas i Gàrate a la segona setmana de la cursa, són les úniques esperances de veure un Armstrong trontollant o immers en una
inesperada “pàjara”. Fins llavors ens queda una mica d’avorriment. Seguim esperant el moment del “nostre” Joan Antoni Flecha per fer un dels seus intents de guanyar una o més etapes.