El meu amic Paco m’hi ha portat. Ha estat la primera vegada. Hi ha llocs, on sempre t’hi ha de portar un amic. Tot i la meva coneguda i demostrada afició a la recerca i la cuina del bolet, la meva experiència als bolets de primavera es redueix a les corrioles que cullo anant d’excursió, i un parell d’ocasions en que vaig trobar moixernons (Un a d’elles sense voler, mentre esperava el pas dels ciclistes de la Volta a Catalunya al Coll de la Creueta. L’altra també d’excursió sobre dels turons de Bajanda, però estaven molt corcats). Acostumo a esperar una mica més, i buscar a les grans altures, la florida de ceps que de vegades apareix per Sant Joan, al nostre Pirineu.
Amb la murga, múrgula o rabassola, només m’hi havia trobat al plat, o als boscos de Monistrol de Calders, en un reportatge fet amb un amics d’en Feliu Catot, el germà del malaguanyat Pepitu Catot de Can Rubell. El pare de la Pilar. Bé, no sé per a què us dono tantes pistes, ni perquè m’embolico tant. Molts no em coneixeu ni a mi, ni a ells.... Un altra topada amb la múrgula, la vaig tenir amb la falsa múrgula, la Gyromitra esculenta, bolet de greix i que l’anuncien tòxica, si bé els experts m’han assegurat que escaldada o seca, no ho és. També la múrgula apareix com a tòxica en algun manual “d’enteradillos”. Total perquè en cru no es pot menjar. No me la vaig menjar per precaució. Per tonto.
Tornem a la lliçó-visita guiada d’en Paco. Pel que ell sap, que tot justa fa cinc anys que es va dedicar al bolet de Primavera, aquest no està sent un bon any. Al Pirineu, no es troben al bosc alpí, la gio...si. És a dir no les busqueu als pins. Són a les torrenteres de les capçaleres dels rius, en els 10 o 15 metres que voregen el curs de l’aigua, on la vegetació es bàsicament d’arbre caducifoli, principalment freixe.
En Paco em va portar a un parell de torrents que baixen, un sota el Pla de les forques, l’altra provinent de Masella. Va ser per corroborar que no es bon any, i que en tot cas vindran més endavant. En vam collir quatre comptades i molt amagades. Es diu que als boscos del Bages, el Vallès i Osona, la rabassola arriba per Sant Josep. Al Pirineu, després de l’Abril plujós. Està molt buscada pels francesos(morilles), i us puc assegurar que són boníssimes. Tant les que he tastat al Moianès, a Cerdanya o de congelades provinents de qui sap on, és per a mi el bolet que manté en qualsevol de les procedències, un nivell més alt i constant.
La sortida amb el Paco, també em va servir per comprovar que anant amb compte el menisc trencat aguanta amb molta dignitat, sempre que no perdis la concentració en cap dels passos. De tota manera, tot sol no m’hi veureu darrera la múrgula fins que estigui operat.
I dels quatre bolets, que us en puc dir. Tres tenien aquell color de terra, eren cama-curts i molt camuflats entre la fullaraca. Una era de cap negre i pota llarga. Molt més visible. Saltejats eren boníssims, però no em va arribar ni al ullal esquerre. A veure si l’any que ve.... estic en forma i la temporada ve prometedora. Ja les imagino, al plat. Salsant qualsevol carn en companyia d’una escalunya, en una truita o en un rostit de pagès. Fresca, seca o congelada.
Aquests dies, també he fet el meu debut anual amb la xicoia. De fet, feia un parell d’anys que no anava a collir-ne. En el cas de la xicoia, no en dic buscar, perquè és evident que es tracta de collir. No cal buscar-la. M’agraden molt, si bé al contrari dels bolets, el material que es cull no és gaire més saborós que l’escarola. Els bolets collits per un mateix, no tenen punt de comparació amb qualsevol altra envoltada per un tracte comercial. A més a més triar una bossa de xicoia et pot ocupar mitja tarda. En mitja tarda, podries comparar una dotzena d’escaroles sense desdinerar-te, triar-les, menjar-les i gairebé cagar-les. Bé, les aptituds diürètiques de la xicoia són incomparables. El meu amic Eudald deia que fins i tot eren afrodisíaques. Jo no diria tant, si bé de la manera que es cullen ben ajupit, i m’agrda anar-hi cap als 2000 metres d’altura, no hi aniria mai amb un tros de maricon.