logotipo

El canibalisme en el món polític arriba a punts extrems. Alguns aparten del mig els que els molesten, sense esperar al que resulti ales urnes.

Els casos de Fago i Polop mostren una altra faceta delictiva dels politics. Segurament son casos diferents. De fet ho són. Un poblet petit i un de mitjà, un de muntanya i un de turístic de platja, un ha comès el delicte dins el mateix partit i l’altra al màxim representant del partit rival. I la diferència mes gran entre els dos o els quatre bastards. Sobretot entre els bastards vius, el de Palop és de pel·lícula. De pel·lícula, ho son tots dos, però el de Fago és prou valen per arreglar-ho tot solet i l’altra necessita contractar sicaris. Es acollonant fins a quin punt es pot ser miserable, per assolir poder polític.

Em dona la impressió que Montilla i Laporta fan servir la mateixa tàctica. L’un anuncia que l’estatutet en els tomben de totes totes. Els altres que l’equip te mes baixes que els dos bàndols a la batalla de l’Ebre.

Tàctica catastrofista que pretén el conformisme amb el que realment passi a la fi.

De tota manera la grip circula, sense temps material per a vacunar-nos. Que no esperi doncs Montilla cap tipus de compassió, i esprem que la primera reacció de intolerància surti del seu partit. La resta ja sabem el que proposarem. Els de la banda fatxa volen dinamitar l’estat de les autonomies i els de l’altra costat també, però res catastrofista. Total, per assolir objectius mes radicals i cada dia tenen mes suport popular, com es demostrarà el 13-D.

No podem esperar al 2014, ja veieu el que pronostica Nostradamus!

Tant carques i tant moderns. Els capos de l'església catòlica ens continuen donant cada dia mostres de la seva condició immobilista.

Fa dues setmanes tornaven amb l'amenaaça de l'excomunió. De fet, poc poden amenaçar quan la gran majoria de la gent, passa d'aquestes tonteries, i abans de ser excomunicat hauria preferit no batejar-se, ni cap altra contacte amb aquesta trepa.

Ara diuen que el Papa Beneton 16, ha estrenat web al facebook. I apunteu-s'ho (no apunteu-s'hi), ja té mil associats. Caram! No arriba ni a les xifres de l'Alcorcón.

Després de tants dies en quèens va estar marejant, i marejant la perdiu al voltant del vaixell enfonsat davant la costa de Mataró, i veure les dificultats tècniques, meteorològiques i de paperassa que passa la maniobra del rescat, el “reflotament o remuntament” de la cosa, vaig anar al cine a veure Viki el Viking. Vaig poder comprovar la facilitat amb que el personatges fantàstics remunten i boten els vaixells.
Més enllà de la fantasia, sempre associada al personatges animats i que quan s'interpreten al cinema amb persones reals no perden, la pel•lícula em va semblar prou interessant a partir d'una primera escena magnífica i que dona argument al personatge i a la pel•lícula. Un pel•lícula per suposat infantil, distreta i que com ja us explicava en comentar UP, també aconsegueix convèncer els pares, sobre la conveniència d'haver porta al nens a passar una estona al cine.

La nul•la predisposició a demanar-me el què penso, em provoca sensacions que no havia experimentat i ja tinc uns quants "anyets". Segurament, a banda del trist episodi de la moció de censura, no havia tingut aquesta sensació en vers a la meva ciutat. Per culpa dels polítics, per suposat.
No acabo d'entendre al desinterès mostrat pels que remenen les cireres a l'ajuntament de Granollers, per saber què volem ser de grans els ciutadans de Granollers.
No entenc amb quina il•lusió, ni amb quines possibilitats d'èxit, es poden dissenyar Plans estratègics, requalificar terrenys, canviar el sentit de circulació d'alguns carrers o anul•lar-la, o planificar la sincronia del semàfor del costat de casa, si no es té en compte l'opinió, si no importa el que volem els ciutadans.
A mesura que ens acostem al 13-D, creix una sensació de vergonya. Sap greu no poder expressar el que sentim. M'agradaria està empadronat en un altra municipi on s'hagi decidit escoltar als veïns, per saber que volen , en mig d'una Festa Major. Segons diuen, la major de les festes en democràcia.
Més vergonya però, els hauria de fer a ells que s'hagi constituït una plataforma, que faci el que ells no volen escoltar.

D’altres vegades he exposat el meu nul coneixement de tost aquests programes de “gran audiència” a les televisions “patxangueres”, el seguiment de les quals podem fer tots en els programes de zaping i donar-nos una idea del que són.

També he proposat alguns/gunes candidats/dates a ser-ne protagonistes. Em sembla que els “caçatalents” de personatges que podrien donar gran joc en aquests programes, estan perdent el temps. Amb la possibilitat de fitxar sense por al fracàs, a les dues lloques més sorolloses del galliner, perden el temps. Teresa Fernàndez de la Vega i Soraya Sáenz de Santamaria, tenen un immens potencial. Que les fitxin!

Farà un parell d'anys per aquestes dates, que en companyia d'un amic, vam anar a visitar un altra en un municipi del Vallès rural. Havíem quedat per veur
Ara m'estranya que el gremi de flequers munti guerra contra els "intrusos".

Més que cel sobre el fet que en determinats establiments comercialitzin les mateixes "baguettes", haurien de deixar clar a base de demostracions que el que venen ells i el que es venen a les benzineres són un producte diferent. A través d'un producte adequat i de indubtables sabor, textura, llarga vida i qualitat, ens haurien de convèncer de tot això. Fer i vendre un producte millor. Mentre tant, penso que han de callar i fer autocrítica. En poques paraules, millorar i recuperar aquell pa exquisit que ja només es fa en comptats indrets del país. e'ns, xerrar i com s'esqueia l'hora, sopar. El sopar no era el més important, i ni tant sols va anar a càrrec de l'amfitrió. El portàvem nosaltres, i de camí vam fer la pensada de comprar-lo al forn del poble. Era tancat, i vam comprar-lo en una benzinera.

En arribar l'amfitrió, de bec fi, ens va preguntar d'on era el pa i en contestar sense massa concrecions, ens va fer saber que el de determinada benzinera era prou bo en cas d'emergència.

Experiències com aquesta l'hem viscut tots plegats un munt de vegades. Els tres àpats diaris i les circumstàncies del dia a dia, donen per a una contínua experimentació. A tots ens agrada el pa que es fa en determinats llocs, però quan no és possible, si no tenim congelat aquell pa de referència, correm fins a la benzinera més propera o el lloc més proper(botiga o súper), on serveixen aquelles "baguettes" pre-cuinades en sèrie, que també fan servir els flequers més mandrosos del segle XXI. Finalment trobem moltes vegades que el de les benzineres supera el dels professionals, sobretot si s'abasteixen una marca millor de "baguette" pre-cuinada. En general, sortida del fornet i amb la gana feta, totes vénen de gust.

Representen dos joves exponents de la societat colomenca. Nascuts tots dos a mitjans dels setanta, i per tant no van conèixer directament el franquisme, si bé van veure d'alcalde franquista -darrer alcalde franquista- el pare de Bartumeu Muñoz .

Donant continuïtat a que expressen els seus cognoms, manifestem en ells gran fe i proposem a ella (com a la resta de gent que ha conviscut amb la presumpta corrupció) que parli, que parli molt. I a ell que calli (com la resta de futbolistes que es posen sovint de peus a la galleda) i s'expressi al camp, que és on els futbolistes han de parlar i il·lusionar els seus seguidors. Que trenquin xarxes. Que trenqui o ajudi a trencar la xarxa corrupta geogràficament situada a Santa Coloma de Gramenet, Parlon i que Tamudo rebenti les xarxes de les porteries, amb el repertori que el va fer famós abans de posar-se a parlar.

Ni un pas enrere



En qüestió de llengua i cultura en general, no és avinent ni avui, ni mai, fer un pas enrere.

Un episodi de traduccions de la nostra llengua al castellà, ha estat aprofitats de nou per als mitjans crítics, i fins i tot per als no dubtosos per carregar en contra de Catalunya. El que havia d’haver estat una situació habitual sense res d’especial, ha estat exagerada i aprofitada una vegada més per llançar merda, en aquest cas com excusa d’un despesa desorbitada en període de crisi econòmica.

Ni l’excusa dels calers ha de servir per a raonar que les nostres institucions hagin de fer servir la llengua de l’invasor.

Si una delegació brasilera, basca o hondurenya, assisteix a un acte institucional coma convidat, no hi ha cap raó ni excusa, per a que els nostres representants s’hagin d’expressar, canviant els seus hàbits i oblidant la seva realitat, en castellà o en anglès amb l’excusa que així tots ho entendran. Més lògic es doncs, que per cortesia i educació, es contracti un equip de traductors per si els visitant no coneix la nostra llengua.

Us imagineu que una delegació Australiana visiti la comissió de “rens i Ikeas” del govern suec, i que els membres escandinaus donin l’esquena al seu idioma i s’expressin en anglès en la oficialitat de la seva tasca de govern? Una altra cosa seria, que per gentilesa fessin servir l’anglès en tota conversa aliena a l’activitat institucional. Hem de suposar que els dirigents catalans no van fer la contractació de traductors de català castellà, per a dir bon dia i adéu-siau, als representant sud-americans que els van visitar dies enrere.

Ni ell se'n deu recordar. El cert és, que quan la teva actitud normal és el joc brut i la marrulleria carroñera, deu ser molt fàcil oblidar. L'habitual manera de fer d'en Felip el fa molt desagradable. El veiem denunciar amb certa gràcia el fet del tot reprovable, dels 18 càrrecs que ostenta la graciosíssima i honorabilíssima primera dama del país. Però li fa falta un cert grau de reflexió i autocrítica.
És més que evident que per a qualsevol bípede o fins i tot quadrúpede, és difícil que amb les 24 hores que té el dia, pugui fer bé la seva feina si te 18 o 41 càrrecs sota la seva responsabilitat. És evident que dins dels molts capítols a corregir per a la difícil tasca de regenerar la política, com ara de bellnou reivindiquen alguns polítics de poc fiar i d'altres que ho mantenen com un dels dos punts principals de la seva proposta política des de la seva fundació, com ara Reagrupament.
En Felip s'hauria de retirar o l'haurien de retirar. Si pot ser, que no ho faci un jutge.

Segurament en el cas del tonyinaire basc segrestat, als afectats els hauria resultat molt més beneficiós, tenir un president tipus Sarkozy. Un tio que sense més negociació, ni més burocràcia diplomàtica, s'hagués plantat a Somàlia sense por al ridícul, i portant de tornada als segrestats. A canvi del que fos, sense necessitat d'explicar-ne massa els detalls.

Sovint dona la sensació, que el president dels espanyols no sap ben bé on trepitja, ni si és on més li convé

Diu la dita popular, “zapatero a a tus zapatos”, i va i al 12 d'Octubre se'n va ZP on hi ha botes. Botes militars i s'estranya que el xiulin. Si vas a un lloc ple de militars i fatxes no pot ser que si ets el "líder de l'esquerra mundial", com irònicament diu Joan Carretero, siguis ben rebut. Si tant d'esquerra i pacifista ets, suprimeix aquestes pantomimes. Elimina les armes i els exèrcits. Soluciona problemes reals. Ves a Somàlia. Zapatero a tus zapatos.

Com en passa en altres ocasions, ho he hagut de veure per internet i en diferit.

No m'ho podia perdre, i els que ho van veure em van dir que no m'ho perdés. L'escenificació dels darrers casos de corrupció al programa Polònia, va estar insuperable. Sobretot la versió corrupta de la cançoneta "We are de World".

Des de fa temps he sentit, i sobretot darrerament entre els seguidors del programa, que fluixeja. És evident que l'humor i qualsevol anàlisi de l'actualitat necessita alimentar-se de matèria de primera qualitat. I és que els shows de les darreres setmanes superen de llarg els episodis del "dragon khan" o qualsevol altra exhibició barroera del tripartit, la caspa del PP o les baralles entre CDC i UDC. D'aquí que ara el nivell remunti per alegria dels televidents i pena de la trista realitat que viu el país.

També mereix un destacat la versió de l'anunci televisiu de Terence Hill amb un entitat banquera, treballada al darrer programa de "Crackòvia", amb Joan Oliver de protagonista.

Com sempre és d'esperar que les desadramatitzacions televisives, siguin una baula més, en la conscienciació de la mala sort que tenim d'ésser contemporanis d'aquesta mena de individus corruptes en una política degenerada. I que no siguin els polítics qui excusin la baixa participació de votants en qualsevol convocatòria electoral, per la mala imatge que donen dels polítics els humoristes de la tele.

Que consti que el mèrit, el tenen tot solets els polítics.

S'han avançat dues setmanes els pronòstics dels refranys tradicionals. La neu ha arribat al pla abans de Sant Romà. De la mateixa manera que a determinats porcs els havia arribat Sant Martí uns dies abans.

Dies enrere em referia a la tardor com un temps indeterminat, generalment curt, que separa estiu i hivern. Gairebé ha durat un dia la tardor. I a Puigcerdà, la tardor -el dia de tardor- va quadrar el calendari, en la diada de gran festa ceretana, la fina del cavall.

La fira del cavell rústic, valent... que creix i s'engreixa per acabar donat servei al pagès, al ramader. Abans sobretot per al treball al camp, ara pocs tenen aquesta destinació. És animal d'engreix, i per tant com tants d'altres aus i mamífers que es cuiden a pagès, es destina al consum. Alguns es pensen que els pengen esquelles per emprenyar als estiuejants. Però emprenyar no és el motiu.

Els crien i els engreixen. I poques vegades, a banda de gossos i gats, he vist una relació amb tants sentiments en el pagès en vers un animal. Us en podria explicar històries. Alegria en el que el compra, depressions en el que el ven....

No deixa de ser sorprenent, que vist això, hagi ara aparegut una ONG denunciant, no sé quin maltracta als animals, als cavalls bretons.

Dels cavalls bretons, en conec els moviments al llarg de les quatre estacions, i us puc assegurar que aquesta classe de cavalls no són maltractats. És lògic pensar i és del tot cert, que els cavalls que campen pels Pirineus no tenen el mateix tracte mimat dels cavalls del Real Club de Polo. Evidentment, però el cert és que el ramader els posa tota mena de facilitats per tal que neixin, creixin i es procreïn. Segons quines siguin les seves característiques, els seus compradors els destinaran al treball o a l'escorxador, on acaba el seu cicle com qualsevol altra animal de la cadena alimentària d'aquest carnívor anomenat home. Un animal racional que acostuma a tenir bastant bon gust a l'hora d'escollir que menja. Alguns d'ells, carregats de manies no consumeixen carn.

Amb ganes de tocar el voraviu, la ONG en qüestió ha reclamat un millor tracte. De caràcter semi salvatge, resulta que aquests animals passen tota la vida a la intempèrie, i ara volien que els posessin a cobert.

No sé si aquesta ONG controla com es fa el transport de porcs a l'anada i vinguda d'Holanda, ni si reivindiquen que els posin lavabo individualitzat... Una bogeria.

Els casos de corrupció que han aflorat els darrers dies, i els que encara coneixem són una mostra del mal moment del país. Un mal moment que no hauríem de reduir als darrers mesos, ja que com es demostrarà, els corruptes fa molts anys que ho són, i el país se'n ressent des de sempre.

Ara, i diuen que per qüestions de màrketing han escollit a Johan Cruijff com a seleccionadors nacional d'aquell equip que no ens deixen fer jugar. Si és per qüestió de màrketing, és tot un encert, segurament que en més de cent anys de història mai es parlarà tant de Catalunya com a país del món, a través del futbol, com aquests dies.

S'espera que siguem notícia arreu. I més aviat per un bon motiu. Serà moment d'explicar la nostra història, les privacions que ens fa passar l'estat opressor, el futur que desitgem... La pena és esperar que sigui Johan Cruijff qui ho expliqui. Estem molt malament. No sé si ho farà gaire millor que Vidal-Quadras. Coneixem les seves limitacions intel·lectuals i lingüístiques. I no em refereixo al català que mai hem sentit sortir de la seva boca. Diuen a Holanda que, “en un momento dado” i a tota hora, també és es difícil entendre'l en holandès.

Tenir al·lèrgia pel futbol o l'esport en general, no ha de ser considerat un bon símptoma. Encara menys quan s'ostenta un càrrec públic. Només cal recordar la fal·lera que mostra ZP, per fer-se fotos amb esportistes (i presidents amb pedigree). Un hàbit ja tradicional en presidents anteriors, tan espanyols, com catalans.

A Aiguafreda, l'ajuntament no té cap pressa en construir un nou cap de futbol, que substitueixi l'anterior. L'antic aquip de govern es va comprometre a fer-lo, per tal que no s'interrompessin en excés les activitats de la UE Aiguafreda. Han passat quatre anys i l'activitat seguiria interrompuda, si no fos per l'esforç i l tenacitat, del grup de persones que encapçalen el club.

Fan el que poden i amb èxit. El primer equip utilitza les magnífiques instal·lacions de Sant Julià de Vilatorta. Els nens que inicien la pràctica del futbol en el club, ho fan en un cap reglamentari de futbol a 7, que la mateixa directiva ha construït, amb hipoteca inclosa, als terrenys on esperen amb un fe infinita que un Ajuntament al·lèrgic al futbol els en construeixi el que s'havien compromès a fer. Compromís signat per l'anterior equip de govern, i també de "boquilla" per l'actual en la campanya electoral.

Mentre, l'activitat esportiva no s'atura. La UE Aiguafreda, no ha perdut el temps. En quatre anys ha pujat tres vegades de categoria, i avui és a l'altura dels equip de les capitals de comarca de l'entorn. Es cobeja amb Granollers, Vic, Olot, Manresa. També amb Mollet, Canovelles, Ripollet, Cerdanyola, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, Sant Hilari, Tona. Lidera amb còmode avantatge, el grup 1 de la Preferent Territorial.

Compta els partits per victòries. I si hem de fer cas dels números, té poc més de 2.400 habitants.

Us faig un pronòstic no esportiu (seria massa fàcil dir-vos que l'Aiguafreda tornarà a pujar de categoria). Si l'equip de govern no mostra una sobtada afició per l'esport, o el futbol en concret, no governarà el pròxim mandat. Una afició vertadera i molt més intel·ligent que la mostrada fins ara, construint una pista de tennis amb el tipus d'herba artificial que hauria de brillar al camp de futbol inexistent, i on evidentment, no bota gens bé una pilota de tennis. Ja té collons la cosa!

Diuen que hi ha gent que guanya amb la distància, ja sigui curta o llarga. N'hi ha d'altres que són o es consideren fotogènics. D'altres, de qui es diu que la il•luminació dels platós de televisió els engreixa.
En canvi n'hi ha d'altres a qui els beneficia o perjudica, no és qualsevol versió de la seva imatge, si no la durada del seu discurs.
El cas de la Ministra de defensa, Carme Chacón entraria en aquest capítol. I és que quan se la deixa parlar massa estona, se li fa un fluix favor. En contra el forma t breu dels telenotícies l'afavoreix. Quan la sentim en un discurs o una roda de premsa sencera aflora la imatge de la persona justeta, que ha après de memòria un parell de frases que repeteix matxaconament. Un parell de frases difoses per ZP o qualsevol dels altres superiors a qui fa la pilota per sistema. I és que el seu discurs sempre em recorda el d'aquell alumne "pilota" amb qui tots vam conviure en la nostra època escolar, i que en la seva època a Esplugues, es devia dir Carme Chacón.
Mentre no sabem res, ni la veritat sobre tot el que envolta els pescadors de Bermeo. Ella hi treballa, segur.....

Que als de can fanga, els critiquem que sovint es comportin amb certa barroeria, poc respecte o mala educació, quan visiten espais de més bon respirar, ho atribuïm a una manera de fer innata. Viure tancats a la jungla de l'asfalt, els fa de vegades un pèl alienígenes. Uns particulars alienígenes que ens mirem a nosaltres com "bitxos raros".

Imagino aquest tipus de mirada barcelonauta quan durant anys i anys, han vist en sortir o passar de les àrees de pagament de les autopistes a Garraf, Martorell, Mollet o Vilasar. Què deurien interpretar que eren, els contenidors marrons que es trobaven per vil·les i "poblets" per on passaven, i que estaven situats al costat dels contenidors blaus, grocs i grisos? Un contenidor pagès? Per les caques que porc i vaca que tant molesten als estiuejants d'Osona? O possiblement, ara que han entrat en funcionament a la tardor, eren per a les castanyeres?

Em costa interpretar perquè a ells se'ls ha permès durant anys, que continuïn barrejant deixalles. Es considera que ells ho aprendran en quatre dies? Vol dir que encara no es prenen prou seriosament el reciclatge? O és que ells només generen plàstic?

Sabem des del primer dia, que lo dels colors era per acostumar el personal durant un període de temps, per acabar implantant el sistema en el FUTUR. Mentre tant després de fer la tria selectiva des de casa, ells després "s'entretenien" a barrejar-ho tot, perquè resultava que ells encara no estaven preparats. Per acabar d'adobar-ho, paguem religiosament l'impost.

Encara no estem preparats? Ens ho faran saber quan arribem al FUTUR desitjat?

Aviat, molt aviat es compliran 35 anys de la mort de "la burra vella", i cada dia ens seguim sorprenent de les moltes conseqüències que ens van deixar gairebé quaranta anys de privacions i molts més de imposicions.

La castellanització de la nostra llengua i l'aberració en alguns costums, els podem veure en els darrers esdeveniments de corrupció. A les estafes, robatoris i cacicades pròpies del poder en les dictadures, els han seguit una sèrie de costums entre un grup de persones que se segueixen considerant intocables. Molts d'ells continuen actuant, creient que res ha canviat i que podran seguir campant lliurement i se seguiran beneficiant dels béns dels altres.

Sense anar més lluny, i imitant aquella cantarella que la cultura invasora ens va ensenyar del "Santa Rita, rita rita, lo que se da, no se quita", Felip Puig ja ens ha explicat que de tornar els cent quilos dels Palau de la Música, res de res. S'haurien de rascar la butxaca, perquè de Millet, Prenafeta i Alavedra, ja no en poden esperar ni cinc. En queda d'altres, segur.

Ai la tardor! Segurament ja deu fer com 30 anys que no en recordo cap. És de suposar que és una de les altres conseqüències del que ha batejat coma canvi climàtic. Si fa o no fa, al pic de l’estiu i de l’hivern fa la temperatura que sempre hem tingut. El que ha canviat, o millor dit suprimit, són dues estacions que anomenàvem primavera i tardor. De primaveres, breus però, recordo la de l’any passat i la del 92. De tardor cap. En lloc de tres mesos, acostumen a durar una setmana. Una ràpida transició de l’estiu a l’hivern i al revés.

Costa preveure quina serà la setmana del canvi. Aquella que correrem a treure els abrics de l’armari. Mentre tant, anem bé amb màniga curta i cada nit ens anem a dormir amb el cant dels grills que omplen el so d’ambient de les nits granollerines. Algú em sabria dir don ve aquesta moda de comprar grills? Els deixen al balcó i vinga, sembla que visquem en un lloc net i pur. De il·lusió també es viu.

L'hivern arribarà de sobte i sense avisar. Ja hi estem acostumats.

Ho deia abans d'ahir. M'ho temia. Tampoc es tracta que la manera barroera en què es va fer l'entrada a l'audiència nacional dels preusumptes delinqüents de guant blanc, que aquest dies copen l'actualitat informativa, en benefici de Millet entre d'altres, descarregui de culpes als corruptes.
La sensació de llàstima aliena que produïa l'entrada no els hauria de beneficiar, ni a la curta, ni a la llarga. He intentat explicar-los als que senten llàstima d'ells, què representarien aquesta gent en el món de la corrupció, si es confirmen totes les acusacions en que aboquen les investigacions.
De corruptes, en coneixem i n'he conegut molts. Lo de la xarxa detinguts va molt més enllà. Podríem posar un exemple per entendre-ho. Entre els que juguen a ser corruptes al voltant de la política, seria com de gent a qui li agrada donar xuts a una pilota, entre la resta de mortals. En som molts. A alguns se'ls anomena futbolistes i d'altres arriben a jugar en un club emmarcat en una lliga. Els senyors, Alavedra, Muñoz, Prenafeta,.....i tal i tal, formarien part de la direcció dels grans clubs i de la Liga de Futbol Professional. En aquest cas Lliga professional de corruptes. I que des de casa podrien continuar dirigint, de manera que la preventiva queda del tot justificada. L'equivalent del que en el món de la droga seria el càrtel de Medellín.
Entre sorpresos i acollonits, però amb ganes de fer veure que no hi estan, molts dirigents polítics comencen a fer declaracions. A en Mas el veiem a la foto publicada ahir pel 9nou a Llerona amb una cara de restrenyiment brutal (caldria investigar a nivell de farmàcies i indústria farmacèutica fins quin punt ha augmentat la venda de laxants). A Puig li sentim reclamar una reflexió col•lectiva , mentre oblida aquell costum tant seu de fer sang contra els rivals polítics . L'advocat de Muñoz, Fermí Morales (considerat un crack en el seu ofici) diu que Garzón s'ha passat de frenada. I així seguirem sentint i observant operacions de tirar pilotes fora.
La reflexió col•lectiva que Puig escup ara a la força, ha d'anar molt més enllà i esperar que d'una vegada s'entri en un període de regeneració política, tal com ve defenent Carretero i el seu Reagrupament amb contundència, en l'excés de realisme de les seves propostes.
Malauradament les tendències de vot expressades per les enquestes publicades als diaris de diumenge, encara no donen als de Carretero uns resultats suficients per irrompre en la política parlamentaria. Perquè deixem-nos de tonteries, ara mateix ja m'importa un pet saber qui treurà més diputats l'any que ve. Només m'il•lusiona pensar que una formació com Reagrupament pugui entrar a l'hemicicle i exposar amb la serietat i la contundència que se'ls suposa, qüestions com la de la regeneració de la vida política i la independència d'un país cada dia més tocat i acomplexat. Posar les qüestions sobre la taula i veure com la resta de partits van girant cua, i se segueixen fent els tontos, davant propostes que fins ara només es plantegen en sentit figuratiu.

Després que Millet posé de moda certa voluntat per retornar els callers robats i la creu de Sant Jordi, la moda es pot començar a extendre. Els del cas Pretòria possiblement ho posen en pràctica per a minimitzar les seves penes, des d'una bona fefensa.

Ja he notat que no sóc l'únic que he trobat un pèl escandalós que Barack Obama hagi estat premiat amb el Nobel de la Pau. Estic totalment d'acord en totes les observacions que s'ha fet al voltat d'un premi per a uns propòsits encara no realitzats . També em sembla oportuna la pregunta que li ha fet la premsa del seu país, sobre si en algun moment se li ha acudir tornar-lo. Com per exemple en el pròxim atac preventiu o no, en terres mores.

No és però el primer en rebre'l sense haver fet res més que parlar. Fa un any defensava els mèrits d'Al Gore, també només orals. Gore va aconseguir fer obrir els ulls a molts sobre la necessitat de ser més respectuós amb el planeta. Obama també, però cau en el perill de quedar en ridícul quan tiri la primera bomba, que la tirarà.

Personalment, i no sé quina impressió en té la resta de la gent, ni sé si és la mateixa que jo, però de lo d’aquests darrers dies amb els que ja podem qualificar de delinqüents, l’entrada d’ahir emmanillats no m’ha agradat gens. D’entrada no crec que a als presumptes delinqüents per qüestions que res tenen a veure amb la violència, hagin d’anar així. I tampoc cal que es faci en un lloc on hi puguin accedir les càmeres, tot lo de les bosses de plàstic i tal. Em sembla recordar que a l’Audiència nacional, quan els interessa els fan entrar pel soterrani i les càmeres no tenen accés a captar aquests aspectes tant denigrants.
I em direu, si en el fons són xoriços, que la paguin. I sóc el primer d’esperar penes exemplars per aquests “tipejus” que porten tants anys rient-se’n de nosaltres. I escolteu una altra cosa, no us sembla que si molts de nosaltres ja dubtàvem des de fa molts anys d’aquesta gent, n’hi ha d’altres que des demés a prop no sabien res?
Amics, coneguts o saludats? Que no em fotin riure ara gent com els Pujol i de Madre, de fer-se el boig com si no sabessin res. Si qui més, qui menys tenia de sempre sospites sobre energúmens de la talla dels detinguts. Com poden fer veure ara, ells que hi va treballar espatlla amb espatlla (millor galta amb galta, perquè de galtes en tenen moltes) que eren uns santets.
Doncs jo encara espero que en caiguin més, per aquesta o alguna altra qüestió. Perquè tinc dubtes d’uns quants en la llista que sense voler he elaborat al llarg dels anys sobre polítics, que si no ho són, ho semblen (de corruptes, es clar). Per repartir joc, per exemple, a can convergent un que comença amb S i a can sociata un amb B.
Per contra, i qui sap si m’equivoco, entre els noms que aquests dies han sonat, n’hi ha que el poc que els conec no m’hen fet pas mai, una impressió negativa. Ni Fogué, ni sobretot Bernat Graupera, els veig emmerdats en negocis foscos, si bé repeteixo que si la Manuela i el Fogué no en sabien res, és que devien estan hipnotitzats o es deixaven...