logotipo

Encertadíssim mot i adjectivació trobat pels guionistes de Crackòvia per a denominar el Director general culer Joan Oliver. Escalador nat i sense massa escrúpols, és un gran aficionat a abraçar faroles i clavar ganivetades amb la vista cap al cim.

No la vaig poder veure, i em va saber greu. La magnífica medalla de bronze obtinguda per Joaquim Rodríguez al mundial de ciclisme, la assaboreixo a cursa passada. He intentat fer-me'n una idea llegint la premsa d'avui. Gairebé arreu coincideixen a escriure, que fruit d'una mala tàctica de l'equip espanyol, Joaquim Rodríguez no va aconseguir un premi més gran.

D'entrada l'equip espanyol era el favorit, tot i no comptar amb Contador. Es donava per suposat i així va ser que procurarien controlar la cursa, per decidir a la part final amb els millors llebrers, entenguis coma tals Valverde i Samuel S.

L'incansable "corredor-fumador" de purets, vull dir de Parets, va estar super-actiu en tota la cursa, i segons tots els entesos es va convertir en el gran favorit a guanyar quan anava escapat en un grupet, ja a mitja cursa. Una escapada que va avortar l'equip espanyol, en una actuació conjunta de l'equip més potent. Una acció incomprensible, si comptem que a la fi, ni Valverde, ni Samuel S., van aprofitar la generositat del "Purito" Rodríguez, en el treball de gregari, que finalment el va portar a la medalla de bronze.

Felicitats per un corredor, que com gregari de luxe de Valverde ha merescut sempre un millor tracte dels seus patrons. Ara deixa l'equip "navarrès" i passarà a liderar un equip rus. Li desitjo molta sort i uns companys tant generosos, com ha estat ell amb Valverde durant uns anys.

Carod es feia mesos enrere grans propòsits de cara al 2014. Sempre m'havia semblat precipitat i ell mateix darrerament ja sembla haver-ho oblidat...com a molt el 15.

Fem el càlcul més optimista. PSOE-psc i PP, decideixen com a Euscadi manar conjuntament Catalunya i a molts municipis després de les pròximes eleccions. Passen quatre anys de cabreig monumental, començant pels del psc, en minúscula, que des del primer dia es comencen a despenjar del paxcte espanyolero, i al 14 Carretero s'ho menja tot (inclosos CiU i ERC), possiblement el metge de Puigcerdà, no esperaria ni acabar l'any per proclamar-la. La independència.

Posem-ho diferent, és amb CiU, amb qui governa el PP. Carretero i ERC pugen, i amb més o menys pressa van cap a la Independència.

I si governen CiU i ERC, Carretero els acorrala, i si es fan els estrets com imagino, al 14 Carretero també puja com l'escuma.

Cap al 15. Fins llavors paciència, referèndums i fer bullir l'olla

Us ho indicava en fer crítica de Ibrahimovic i d'altres jugadors admirats únicament pel preu que ha costat i el sou que guanyen.

Del davanter portuguès Cristiano Ronaldo, també en sentirem grans lloances. En general exageracions. La premsa, normalment madridista o culé, tendeix a fer-nos creure que alguns jugadors són veritables fenòmens. Pel seu elevat preu, fer-nos creure que Cristiano Ronaldo és l'hòstia en patinet o en bicicleta (que tant li agrada utilitzar en el “dibling”). Als més realistes els he sentit dir, que el que només els agrada d'ell és el xut. Xut, d'altra banda imprevisible. I diria més, imprevisible fins i tot per a ell.

Les darreres generacions de pilotes reglamentàries, tendeixen a fer sobtats canvis de sentit en la seva trajectòria. Sobretot quan se les xuta amb força. Xut fort i sec. Això també passa amb les pilotes de plàstic d'un euro. Aquestes, però, en tenir un pes molt menor la canvien amb molta freqüència, guanyant altura. Proveu-ho. Observeu-ho. El xut sec i fort té un vessant de loteria. Segurament quan més ho practiques, guanyes confiança i en creix el domini. Però a grans trets és imprevisible, fins i tot pel mateix Ronaldo. El gol esdevé xurro. El primer sorprès, és ell. Llavors venen les celebracions. Una farsa.

Us ho indicava en fer crítica de Ibrahimovic i d'altres jugadors admirats únicament pel preu que ha costat i el sou que guanyen.

Del davanter portuguès Cristiano Ronaldo, també en sentirem grans lloances. En general exageracions. La premsa, normalment madridista o culé, tendeix a fer-nos creure que alguns jugadors són veritables fenòmens. Pel seu elevat preu, fer-nos creure que Cristiano Ronaldo és l'hòstia en patinet o en bicicleta (que tant li agrada utilitzar en el “dibling”). Als més realistes els he sentit dir, que el que només els agrada d'ell és el xut. Xut, d'altra banda imprevisible. I diria més, imprevisible fins i tot per a ell.

Les darreres generacions de pilotes reglamentàries, tendeixen a fer sobtats canvis de sentit en la seva trajectòria. Sobretot quan se les xuta amb força. Xut fort i sec. Això també passa amb les pilotes de plàstic d'un euro. Aquestes, però, en tenir un pes molt menor la canvien amb molta freqüència, guanyant altura. Proveu-ho. Observeu-ho. El xut sec i fort té un vessant de loteria. Segurament quan més ho practiques, guanyes confiança i en creix el domini. Però a grans trets és imprevisible, fins i tot pel mateix Ronaldo. El gol esdevé xurro. El primer sorprès, és ell. Llavors venen les celebracions. Una farsa.

Després d'un bon estiu, pel que fa a la recol·lecció de ceps, l'evolució d'aquest fonc en algunes àrees pirinenques, es troba en un impàs entre florida i florida. Aviat arribarà la darrera, la que ens els proporcionarà fina a les primeres glaçades series que posaran fi a la temporada, avançada la tardor.

En paral·lel a al impàs del cep, i a la continuada i ascendent presència de boletaires al bosc, s'intueix l'arribada del rovelló de muntanya, al qual m'agrada anomenar pinetell per la seva morfologia idèntica al pinetell que collim a la plana.

El que no és idèntic, i per anys que passin no deixa de decebre’m, és el sabor. Cada any visc la mateixa experiència. Em disposo a triar i coure amb gran il·lusió preciosos exemplars de pinetells. N'he trobat uns quants sense cucs, que ja és bona senyal. Al foc continuen preciosos. Amanits i condimentats guanyen presència. Em preocupo de combinar-los amb una bona carn. Unes excel·lents botifarres. Me'ls poso a la boca, i com sempre aigualits.

Cada any em passa el mateix. Cada any el mateix comentari: "Els pinetlls del Pirineu no tenen gust de res!". Me'n he fert un fart de pregonar-ho, fins i tot he fet emprenyar més d'una vegada a la gent del Pirineu, amb la meva afirmació. Però és cert. Són pura façana. Tot al contrari del cep. Aquí baix són vugarets. A muntanya, i el Montseny també és muntanya, són una altra cosa.

El rovelló el culls amb molta il·lusió. Com si fos una flor. Mires que no estigui cucat i l'endreces amb il·lusió. Una il·lusió que acaba just al moment d'assaborir-lo.

Al llarg de molts anys, he vist venedors de carretera i de botiga, negant que els bolets que venien eren de la meseta espanyola. Tampoc valen gran cosa, però són força més bons que els dels Pirineus. És a dir, valdria més que ho confessessin , per malament que quedi dir que els han comprat a mercabarna.

La magnífica sensació d'un rovelló i d'un pinetell a la boca, com sempre, no la tindré fins que en trobi i me'n mengi un platet dels que a compta gotes creixen a la serralada litoral, i d'altres punts de la nostra plana. Encara que sigui un barreja. Les primeres puagres vermelles i quatre bolets més de poca categoria. En general tots els bolets, tret del cep, són molt millors els dels Vallès, que els dels Pirineus.

Amb una mica més de nivell, però tampoc us penseu... ja tenim la versió catalana d'allò que us parlava l'altra dia. No Ibrahimovic-Cristinao, ni cep-rovelló, l'enfrontament Esteban-Campanario. Comença un estira i arronsa entre La róala i la Najat El-Hachmi.

La Campanario no sé qui és, però la Esteban la he vist alguna vegada i té un nivell molt baix.

La Rahola, no és que tingui el nivell baix. Li baixa de cop quan el terme jueus li passa pel cap. Ja sabem el que de vegades costa discutir amb una dona. Amb la Rahola és gairebé impossible i si es toca el seu punt feble i vergonyós, la seva adicció al sionisme, la cosa pot treure foc.

Si tenim en conta que a l'altra costa hi ha una altra dona, d'origen nord-africà i que esperem que no baixi del burro, com a dona i nord-africana, hem de suposar que tenim discusió per estona. Pujaran les audiències. Tenim temps per a posar-nos al costat d'alguna. Com sempre crític amb els jueus, em poso al costat de la Najat.

El robatori del Palau de la Música, és segurament només un exemple més del que es malversa en diner públic. N'hi deu haver uns quants més de casos com aquest. Només caldria que es fessin les coses bé en tots els nivells. Començant per la regeneració de la classe política, que preconitza Carretero, i seguint per la contractació de persones i empreses series, per a desenvolupar les feines. A qui se li pot acudir donar poder a una persona que ha estat a la presó per qüestions monetàries?

Els experts en penes i centres penitenciaris, ja no podran incloure el tal Millet, entre els rehabilitats, després de passar per la presó.

He trobat a faltar algunes crítiques més acarnissades de la classe política, sobre el que ha passat. Qui més i qui menys, deu tenir alguna cosa a amagar. Sobretot en matèria de finançament dels partits polítics. El dia que se'ns expliqui, que lo del 3% de Maragall, era la part menuda de tot plegat, ens foterem un fat de riure, o de plorar.

Demano disculpes si en l'article de toies futbolístiques de Barça i l'Espanyol no he inclòs futbolistes actuals, com Zlatan Ibrahimovic. Segurament és massa aviat. I possiblement no tinc prou dades per classificar-lo com a tal, tot i que alguns altres aficionat al futbol (entre ells culers) m'han fet notar el mateix que sospito.

Estem davant del cas, d'una banda d'un jugadors que tant si com no ens volen fer creure que és un fora de sèrie (recordeu el cas Saviola). D'altra banda no puc allunyar-me de la meva teoria que un jugador d'aquestes característiques no beneficia en res, el joc d'un equip que juga la pilota. El cas més recent el tenim en Zigic, la temporda passada. Repescat pel València, el va tornar a cedir al Ràcing, on de nou va triomfar a la recta final del campionat. Ja heu vist la trajectòria de Crouch al Liverpool.

Un equip que ha demostrat tots els seus valors acaronant la pilota, controlant-la i distribuin-la amb enoprme eficàcia per ras, no se'l pot transformar i reconvertir quan està donant el millor. És un Julio Salinas i un Alexanko(en el sentit futbolístic) a l'hora. En veurem de pífies! En veurem de renúncies al bon joc per fer-li arrivar una pilota al cap! En veurem moltes de coses. I segurament els periodistes i narradaors pro-barcelonistes, que tant ens atabalen en les retransmissions i resums, ens seguiran cantant les lloances del davanter. Encara que torni fer un gol amb la puntera (burxa). I tornran adir: "espectacular", "com ha estirat la cama!",Que ben col·locada!", "genial!". Va ser en realitat un gol que va neixer una rematada errada. D'una pífia. Heu vist mai un gran jugador col·locar la pilota en un remat a porta amb la punta de la bota? Havieu vist mai a Kubala, Di Stefano, Pelé, Cruijff, Maradona, Ronaldinho o Messi, col·locar pilotes amb la puntera? Això va ser a Getafe. El gol contra l’Atlètic de Madrid va ser una altra cosa. Allò si que va ser més Van Basten, que Alexanko.

És aviat per considerar-lo una toia. És més, penso que és un gran futbolista, però encaixaria millor al Xerez. Segurament, el Numància no hagués baixat la temporada passada, amb un davanter-far com ell.

Un dia d'aquest us desemmascararé un altra fenòmen (petardo!), Cristiano Ronaldo.

N'he sentit alguns comentaris i n'he fet algunes reflexions, part de les quals he publicat en aquest web.
Em comença a donar la impressió que l'organització del referèndum d'Arenys (primera consulta popular a que s'ha convocat a part de la població catalana a opinar sobre el futur del seu país, en referència ala constitució d'un estat propi), és el primer pas. Però no només el primer pas o primera consulta, que és evident. Ho és en el sentit positiu amb una inèrcia sense fre, com la primera fitxa d'un dòmino que es precipita.
No sé de qui ha estat la idea. A mesura que les fitxes tomben, s'està creant en paral•lel el creixement d'un sentit identitari renovat en la ciutadania. Per suposat en la ciuatadania de la "Catalunya real", que s'extén portes enfora de la "Catalunya postissa" de l'àrea metropolitana.
Alguna cosa més, que pertànyer a una província saquejada, és possible. I en ho està fent començar a creure aquesta moguda, amb la qual simpatitza molta gent. Molta més de la que sospitàvem.
L'altra jugada que també es perfila magistral, és la que des d'aquest web he plantejat dubtar-ne. L'oferiment i acceptació(?) de Laporta, de fer costat o fins i tot encapçalar la candidatura de Reagrupament, desperta el rebuig inicial de tots aquells que desconfiem del personatge, la seva ideologia real, capacitat i de la seva honestedat. Per contra, només es possible reconèixer la validesa de la jugada. Una força extraparlamentària ho té molt magre en el joc democràtic del país. Amb prou feina té ressò al mitjans informatius. Un ressò totalment nul en els de titularitat pública. Com ja vaig indicar dies enrere des d'aquest web, cal un concurs de idees per treure Reagrupament de l'anonimat. El posicionament de Laporta, podria ser la més efectiva, en un concurs de idees. Ja us deia que en tres dies s'havia parlat més de Reagrupament, que en els mesos precedents. Tots els partits han entrat a opinar sobre els fets. Els mitjans se'n ha fet ressò. Polònia ja en té el personatge, sense necessitat de crear-lo. Imagino una campanya electoral amb un seguiment acurat de tots els mitjans. La premsa esportiva amb pàgines referents a Reagrupament. Això no és possible pagar-ho. No es paga amb or.
La conjunció de les dues jugades magistrals, fa més que possible la incorporació de Reagrupament i del fet independentista, a la composició i legislatura pròxima del Parlament de Catalunya. Ja és possible imaginar un diputat o un grup parlamentari (encara que petit), que en una proposta parlamentaria suggereixi la creació d'un estat independent. Vull veure quins diputats de l'hemicicle s'atreveixen a votar-la o tombar-la, i les conseqüències que aquests fets (i la resta de iniciatives parlamentàries engegades al llarg de quatre anys) tenen en les eleccions de 2014.

En una de les típiques notícies "txorra", que genera el món de l'esport i que apareixen als mitjans informatius, després de la darrera final de la xampions, i com a conseqüència de la derrota del Manchester U, i la ràbia que genera això quan el rival et passa per sobre de manera clara, n'apareixia una que que destacava la pitjor alineació que es podia fer amb ex-jugadors de les darreres dècades. Em sembla que la intenció era humilar Cristiano Ronaldo, després de la seva vergonyosa actuació.



També donava la impressió de ser una llista de venjança en contra d'aquells jugadors que més malament els ho han fet passar als aficionats, amb pífies, incompetència o antiesportivitat. Com en això de les filies i les fòbies, hi ha gustos per tot, a mi em va sorprendre veure a la llista a Diego Forlan, un jugadoràs que ja m'agradaria tenir al meu equip.



Sense ganes d'ofendre i suposant, que el meu gust no serà l'universal, he escrit unes alineacions de l'Espanyol i el Barça on possiblement també mostro les meves fòbies. En la proposta espanyolista hi trobareu jugadors que ni tant sols recordareu. Ja sabeu com funciona l'Espanyol....fitxatges de saldos, a mitja temprada i de vegades lesionats. En definitiva, alguns n'hi van arribar a jugar cinc partits i per tant és difícil catalogar-los, però queda clar que si no van jugar més......



ESPAÑOL : Sergio Sanchez (el porter que ara és la Sporting, no el gran lateral, ara del Sevilla) Morgado, Lacruz, Mandia, Milosevic (el defensa serbi, no el davanter) Santi Cuesta, Pralija, Lemoine, Wurz, Cuxart, Damian Fernàndez. També mereixerien un lloc Lafuente, Txelis, Maurizinho, Elguezábal, Aldana, Andjelkovic, Ayucar, Morel, Jofre, Luque, Idígoras i Manolin Cuesta.



BARÇA: Lopetegui, Escurza, Bogarde, Manolo Hierro, Càceres, Ciric, Jose Mari, Dugarry, Petit, Cleo i Dinamita. També han fet grans mèrits Enke, Maxi López, Rustu, Dutrul, Zenden , Saviola, Kodro, els de Boer, Eladio, Mario, Coco, Nano, Jofre, Dehú, Romerito, Ekelund i Mendonça.



Amb aquests equips, no baixar de segona B a Tercera, seria l'objectiu. Més amunt no es podria pas mirar.

No us sembla que per més que les estadístiques, enquestes i prospeccions de vot digui que Catalunya són molts més els que se senten espanyols, que els que no ens en sentim, la inèrcia i el nou debat fan pujar molt més el potencial dels presumptes perdedors? No teniu la impressió, que una vegada se'ns autoritzi el dret a decidir seran molts els militants i simpatitzants de partits com el PSC, UDC, CDC, CEOE i fins i tot PP, que preferiran un estat independent, que no una regió saquejada i maltracta pels espanyols? Penseu en gent que coneixeu i que sempre han votat els partit unionistes, si en la conjuntura del català emprenyat són o no capaços, si se'ls atorga el dret a decidir a demanar un Estat Català, lliure de tota amenaça i extorsió.

Hi ha un galliner força revolucionat.

En concret el galliner que mira, o perd el temps mirant Tele 5, i altres canals i programes per a l'estil.

Dec ser molt raro, però no m'he immutat.

Possiblement perquè en prou feina sé qui són Belen Esteban i Risto Mejide. No sé quina cara fa la Campanario: Recordo qui és en Jesulín i la Rosa de España.

Segurament tot això em passa, perquè mai he vist Operación Triunfo, Gran Hermano, mira quien baila, "supervivientes en la isla no se què" i similars. Ni he vist “escenas de matrimonio”. Només recordo haver vist (a banda dels programes de zàping que són els que en realitat conformen la meva cultureta) el programa del "moñas" Jordi Gonzàlez, sense tirades més llargues de cinc minuts (no ho suportaria) algun dissabte a la nit després del futbol. I és que moltes vegades, escoltant-los durant més estona no arribaria a desxifrar del què parlen en realitat. I per cert que de vegades he vist que hi surt aquell net d'en Franco, que ara no recordo com es diu, en companyia de gent que en teoria se l'hauria d'entendre com Maria Antónia Iglésias, Miguel Àngel Rodríguez o Pilar Rahola. Però és clar surten noms com Campanario, Esteban, Mejide i em quedo igual.

No em preocupa si té raó la Belén o el Jesulín, ni l'Albano, ni la Romina Power.

Vaig trigar mesos en saber qui era la cantant Tamara, i quan ja ho sabia me la van cambiar per una altra Tamara. Lo del Chikiliquatre em va arribar tant tard, que no vaig ser a temps a aprendre'm la tornada, que totom cantava. Gairebé em sentia desplaçat.... Amb “antes muerta que sencilla”, igual.

Evidentment llegint algun dia la columna d'en Monegal, sentit comentaris de tv de Sergi Pàmies i els programes de zàping, en tinc prou per saber que existeixen Ana Rosa, Carmen Rico Godoy, el diario de Patricia, el "loco de la colina" i els cracks que avui ocupen l'actualitat, Esteban i Mejide. Que pel que he sentit es podria rebatejar Mejode. Te jode? Cristo Tejode? No es tracta d'una proclama àcrata. Per cert, em ve al cap i aprofito per escriure una proclama àcrata que veig sovint escrita en francès en una paret a Osseja, Alta Cerdanya. Diu: Dés és mort. D'odi.

Segurament.

També molt segur que si Reagrupament fitxés Belén Esteban, tindria una repercussió similar al que comentava l’altra dia amb Laporta. Els mitjans parlarien de Reagrupament més que mai, i s’hauria d’analitzar si l’efecte és positiu o no.

De sempre, llevar-me al matí, no ha estat un punt crític del dia. No he necessitat cafès, tes, ni dutxes fredes per incorporar-me i humanitzar-me. Ans al contrari, he sentit certa satisfacció en despertar, i en un sentit diferent al de les queixes de molts “urbanites”els darrers anys. Seguint com doctrina la “cançó de matinada” d’en Serrat, he gaudit amb el despertar amb la veu tremolosa i trista (o alegre) d’un campanar, un raig de llum (no una finestra de bata abat), el crit d’una garsa (buscant mejar o festejant)o la veu esmorteïda d’un gall cantant dins la cort. A l’enumeració d’en Serrat, hi afegiria aquell despertar dels diumenges amb el retruc de cassoles, la picada al morter o els aromes d’un rostit de pollastre, conilla, ànec o vedella provinent de la cuina, o aquella veueta “papa que dorms?”.

Maneres de viure un bon despertar. Res a veure a la mala llet experimentada, sentit les estridències d’una moto estripant, les dels vehícles de la neteja d’en Mayoral, que desconec que fan la resta de dies perquè aquella hora no hi sóc, però els diumenges passen a les set de la matinada per la carretera. Altres carrers del darrere de la nostra ciutat, no tenen la mateixa sort, ja que no els veuen passar quasi mai.

Si contem que passades les dotze encara passen camions d’escombraries, alguns troneres passen xerrant en veu alta, i mentre avança la nit, la xerrera es pot transformar en cants dels més tocatardans i les arcades dels més ressacosos, l’arribada esperada dels vehícles d’en Mayoral pot arribar a completar una nit en blanc. Afortunadament som nets i polits, però si passessin a les 9, quarts de 10, no passaria res. Vomitades, pixarades i cagarades de gos, quedarien iguals de netes.

No faré servir cap dels adjectius despectius que s’han abocat en contra de la consulta d’Arenys. N’escriuré positivament. Ha estat una manera de començar a fer bullir l’olla. L’escudella de l’independentisme bull de nou i arrencarà fort a mesura que s’hi vagin afegint noves convocatòries, i perquè no dir-ho, a mesura que s’hi afegeixin manifestacions de la falange, el PP, el PSOE-psc, Ciutadans i Unió democràtica. Si, perquè no hi ha millor manera de donar cos a la cosa, fent emprenyar els catalans amb finançaments minimitzats, estatuts capats, sortides de to de l’Iceta, i mariconades vàries. Mentre la portada de l’ABC i el Mundo, s’ocupin de desacreditar la veu dels pobles catalans, anirem bé.
Com la festa no pot ser del tot sencera, ens toca arrossegar el pes d’en Laporta. Quina putada! Tots els equips, tot els partits, totes les corals, totes les empreses (fins i tot les millors) compten amb toies i llastos, i s’ho han d’empassar. De fet, al llarg dels pròxims sis mesos no s’hauria parlat tant de Reagrupament, com se’n ha parlat avui, gràcies a Laporta. Per tant, no poden situar encara el fet ni com un error, ni com un encert de Carretero. Des de primer dia, el metge ja va anunciar que Reagrupament volia aglutinar tots els independentistes. La cosa tenia el seu perill. Laporta, Rahola, Carod, Puigcercós, Oriol Pujol, Colom i tants d’altres s’hi podien apuntar amb tot el descrèdit conseqüent i un ressò mediàtic immediat.

No sé si per la voluntat fornicadora mostrada per ZP, el passat mes de Març en uns acords turístics amb Rússia en que es declarava partidari de follar-se el turisme rus, però Berlusconi ho ha tingut clar.

Ja no el rep a Roma. Directament l'ha convocat a ell i a uns quants ministres a la illa de Còrsega.

No puc ni imaginar a on convocarà al rei d'Espanya.

Gales i desfilades, del tipus que siguin, m'han evocat sempre els actes d'aquestes característiques de la classe militar i de la classe social dominant del franquisme. Quan veig encapçalar aquests mots qualsevol acte oficial o no, no ho puc evitar. Diversos programes i presentacions televisives han ressuscitat els darrers anys paraules que no acabo d'encaixar.
Per altra banda m'agradaria destacar un any més, el bon gust esgrimit en l'acte oficial de celebració de la diada. Tot i la relliscada de la cantant Noa, que en el seu dia i dit de manera plana la va cagar, el conjunt de l'acte amb, o sense la cantat, va estar excel•lent, plural i representatiu. Desconec si lo de l’orquestra àrab ja estava previst o si va ser improvisat a darrera hora per aturar les queixes lògiques de Iniciativa.
Excel•lent Peret dedicant “el mig amic” als polítics. Ja sé sap, enredant per qui, enredant per llà.....”
Llàstima que no tinguem estat propi.
Per acabar, veure desfilar els cossos policials nacionals amb la música festiva del ball de l'àliga de la patum de Berga, representa una altra manera de veure les coses. I en aquest cas donar-li un altra significat a la paraula desfilada, que tant mal regust ens continuen deixant en mans del l'exèrcit espanyol.

No tenim altra sortida. La vergonyosa i discriminatòria actitud de la INjustícia espanyola en el cas de la consulta d'Arenys, no ens deixa en altra situació que reclamar un democràcia real i la independència del nostre país. Començant per demanar que nes deixin decidir i seguir amb la cada dia més envalentida postura dels nostre poble de no deixar-se trepitjar. La democràcia està en retrocés. Retorna el franquisme. A aquest pas el 20-N, o el 1 d'Octubre, ens convocaran a tots a la Plaza de Oriente. Per cert, a algú se li acudiria proposar una manifestació independentista al cor de Madrid, el cap de setmana de celebracions feixistes? A algú se li acudiria pensar que un jutge ho autoritzés'? A algú se li acudeix cap més sortida que la independència?

El cinisme del delegat del govern al·ludint a la suposada convocatòria d'un ball de bastons a Arenys, no podia ser més encertada. La Justícia propicia que hi hagi un ball de bastons.

El tema de prostitució va guanyant en graduació ( la cosa puja de to). Després de la meva defensa per regular la professió, ara se'n coneixen més detalls. En concret de la manera de procedir als prostíbuls de l'autovia de Castelldefels. Més enllà dels problemes econòmics, laborals o patològics que pot implicar l'exercici "il•legal" de la professió, coneixem ara que les professionals utilitzaven estupefaents. Com els professionals del ciclisme, es dopaven per no perdre la respiració pugen als cims més alts, i suportar les més llargues apnees camí del Mortirolo.

En el seu dia vaig comparar per les seves aptituds, els principals ciclistes de l'èlit mundial, amb els líders polítics.

Si bé en el món de la política hi ha molta puta, mamona, operades vàries i indissimulables (com la portaveu d'un important partit estatal, que porta en el seu nom l'empremta d'una de les arts masturbatòries), no cauré en la temptació de comparar-les/los amb les professionals més il•lustres de la història de la prostitució).

Seguint al peu de la lletra aquella dita, tant evident, que diu que si les putes volessin no veuríem mai el sol, està molt clar que en un moment de crisi com l'actual i amb un gran creixement de l'atur, no sembla una bona fórmula deixar sense feina a les prostitutes.. Deixar tanta gent sense feina i tanta d'altra sense distracció, no afavoreix a ningú.
No es tracta de prohibir, ni de tolerar. Res absolut. Regular. Un control econòmic, sanitari i laboral de la situació. Buscar-ne la ubicació correcta. No sé a què esperar l'administració a buscar espais idonis per a ubicar presons, abocadors, depuradores, tanatoris, plantes de biomassa i prostíbuls, per tal que qualsevol proposta no provoqui protestes. En aquest cas caldria fer el mateix. No es tracta de buscar espais com els canals d'Amsterdam, per convertir-los en punts d'atracció turística. I quan parlo d'ubicació correcta, tampoc es tracata de situar els locals als carrers de Manila, Tailàndia, Brasil, Revolució francesa o "Llepant". Seria buscar espais i locals situats a certa distància dels llocs habitats, per tal d'evitar espectacles sobrers als infants i als moralistes. De fet, locals com el Riviera, el Sratoga, el Nederland, el Costa Rica... ja estan situats ens punts allunyats de les cases, i l'embolcall d'hotel se'ls escau a la perfecció, només caldria incidir en el control sanitari, laboral i econòmic dels llocs, per evitar màfies, malalties, economies submergides i benefici policial.
Tampoc es tracta, que si se la considera una activitat perseguida, es permeti que la prostitució sigui una activitat anunciada a tota pastilla als diaris. No imagino anuncis de l'estil "Vendo heroina purificada de alta calidad", ni "Venda de revolveres usados con eficacia", o "coloque su dinero negro en las Caiman".
Regulem. Fomentem el treball.

Cocina vasca és el nom d’un dels espais del canal cocina de Digital plus. És de suposar que el programa va d’això, de cuina. El presenta el cuiner Koldo Royo, que en la seva manera d’expressar-se i parlar recorda Arguiñano i Javi Clemente. Una parla directa, amb certa ironia, humor basc, i que intueixes moltes vegades com acabarà la frase. No us puc dir quin dia ni, a quina hora el fan, dins la manera anàrquica que tinc de controlar les programacions. Normalment l’he vist tardot , cap a les 23h.

El tal Koldo detalla la manera de fer alguns dels grans plats de la cuina basca. Els darrers dies l’he “pillat” amb txangurro a la donsti, Bacallà la vizcaina, lasanya de txangurro o callos a la vizcaina, i és prou convincent. Val la pena.

Cada anys per aquestes dates, el tòpic de l’estrès/depre post-vacacional, fa parlar a tothom. Aquest any, com tantes altres coses, aquest estrès arriba agreujat, per un altra, el de l’estrès “previral”, si el de la grip marrana que tant estressat porta al personal.

És lògic i normal, que la moral ens caigui pel terra, després d’un dies d’esbarjo i lleure, en que procurem fer el que ens passa pels collons. Que ens caigui a terra, quan veiem a venir llargues i dures jornades de treball. Particularment, sempre ho he superat com he pogut. Pensant en positiu. Pensant en els pròxims dies de festa. En el pont de la diada, que habitualment treballo.... Es fa difícil. Us he de confessar, que aquest any, he patit l’estrès, ja la darrera setmana de vacances. I això és molt greu, però em sembla que positiu, ja que dubto que la setmana entrant em quedin mals pensaments per escrutar. He passat un estiu, com la resta, és a dir intentant passar-lo el millor possible. Però mentalment, he tingut males estones que m’han portat al pessimisme. Possiblement la darrera setmana ha estat tot agreujat per la proximitat de la feina. M’hauria agradat haver tingut una idea brillant que em permetés traslladar la meva vida al món rural. Als Pirineus. Però em caldrà esperar la idea brillant.

No sé que ha passat en la meva absència, però torno a Granollers i em trobo un invasió de formiguetes. Així com en el creixent augment de rates els darrers mesos l’única culpa se li pot atribuir a l’administració Mayoral, per la seva reiteració en obres profundes en el carrer principal i molts de transversals, lo de les formigues i altres precipitacions químiques ne aigües estancades només es pot explicar per la combinació de temperatures i humitats relatives extremes.
El cert és que a la que et despistes et surt una filera de formiguetes de qualsevol racóus. A casa ha començat una persecució de l’insecte que no sé quan acabarà. Les tanques de sal no han tingut gaire èxit. Les gàbies-parany de plàstic no acaben de fer net. Alguns insecticides de darrera generació fan bona feina, si bé tems contaminar gratuïtament la resta de la llar i l’entorn. No sé si els ultrasons poden ser una solució o si el millor de tot seria tornar a començar vacances i allunyar-me de Can Mayoral.

D’oportuna i valenta cal qualificar la proposta de “no sé qui” d’Arenys de Munt, de convocar un referèndum. Ja que tot podria indicar,com en cas de Ibarretxe, que mai ens deixarien, i que fins que Carretero no sigui diputat ningú tindrà un parell d’ous de convocar-lo o de ni presentar una interpel•lació al Parlament sobre la possibilitat de declarar, proclamar o proposar una Catalunya independent, cal aplaudir la proposta i procurar que tants municipis com sigui possible imitin Arenys.
La iniciativa de la flanage d’anar a tocar els collons, és de suposar que és del tot il•lícita, ja que s’enten que quan hi ha un plebiscit, tant a la jornada de reflexió, com al mateix dia de la consulta, és del tot prohibit qualsevol tipus de manifestació a favor o en contra del que es posa a debat.
Valdria més la pena, que La falange es dediqués convocar referèndums sobre la unitat d’Espanya a Quintanilla d’Onésimo, per posar un exemple. Estaria bé, que a partir de referèndums com el d’Arenys i el d’Onésimo (?), es comencés a configurar un mapa de quines poblacions catalanes i no, són unionistes o independentistes.

Sembla mentida que ja ben entrat el segle XXI, i després de constitucions i estatuts amb relatives imperfeccions, seguim tenint proves evidents que de igualtat, res de res.
Camí d’enterrar termes com racisme, xenofòbia, homofòbia o misogínia, semblaria impensable veure en un supermercat,o en un lluminós al carrer, l’anunci d’un oferta que diferenciés els preus de les coses, segons fossin els clients, blancs, negres, gais, homes o dones. Imagineu l’oferta d’entrecots de bou a meitat de preu per a europeus de raça ària? O oferta de cogombres 2 al preu d’un, gais i dones abstenir-se?
Resulta que empreses privades amb molt privilegis, atorgats pel Congrés del Diputats, es permeten diferenciar els ciutadans entres dues grans classes. Els que simpatitzen amb el Real Madrid i el FC Barcelona, i la resta. Ofreixen televisió de pagament, només amb preus especials per als ciutadans que els be de gust veure determinats partits de futbol, i a la resta, d’una classe social diferent es poden acollir a la mateixa oferta per veure el que no els ve de gust, pagar més per veure el que realment els ve de gust o simplement fotre’s.
Es potencia doncs la dictadura del discurs únic, pensament uniforme, tots merengues o culés. Com en política, o tot del PP o del PSOE. La resta està mal vist.

Nits de llamps i trons. Benvingudes són les pluges de finals d’estiu.
A banda del mal temps nocturn, els “capullos” dels temps havien anunciat un matí plujós. En llevar-me i veure un matí de sol radiant amb núvols que sorgien de les valls de l’evaporació de l’aigua, m’he dit avui és el dia. És entre-setmana i el pronòstic de mal temps em deixarà tot el bosc per a mi. Certament hi havia menys gent, però no estava gens sol.
La pluja de la nit em feia pensar que els ceps, per petits que fossin, estarien més al descobert. Només entrar al bosc he pogut observar boniques puagres amb la cara ben neta. Bon senyal. I en el itinerari escollit per anar al punt on volia trobar els ceps, ja n’he anat trobant de preciosos, de mesura mitjana i sobretot petita. Molt sencerets, tret d’alguns llimacs, que tot sigui dit de pas tenen tot el seu dret,com cérvols, llebres i isards, de mossegar el fonc preuat.
He errat en el pronòstic de si de camí en trobava tants, al lloc clau em faltarien bosses....
Durant l’horeta i mitja que he estat al bosc, he anat tenint la sensació insòlita, d’anar veient més bolets comestibles que no pas de immenjables. Però he passat de collir mollerics, llengües bovines i puagres. He vist i collit més ceps que no pas amanites de les dels tintin, que competeixen en forma i espai amb els ceps, als boscos pirinencs.
Havia trepitjat merda, que perfumava el meu periple, tot i allò que diu la cançó de la merda de la muntanya...però m’ha donat el grau de sort d’haver anat trobant una bona collida de ceps que m’han fet convèncer-me que valia la pena sortir, tot i que el cap de setmana vaig preferir no barrejar-me amb una quantitat brutal de gent que s’havia llançat a buscar bolets.
A la part final del recorregut n’he trobat sis de costat, de la mida d’un ou, disposats més en un erol, en un imaginari niu d’ocell. Pura poesia.
Pronostico uns quant dies bons al Pirineu. Un consol, ja que la cosa apunta molt malament a la plana. Una putada quan segurament trigaré uns quants dies a tornar-hi, si no se’m gira el cervell demà i m’enfilo amb la bicicleta fins algun punt allunyat dels grans circuïts boletaires.

Fa riure la persecució que s’ha iniciat en contra de gent, generalment immigrants que guanyen alguns diners a canvi de fer uns massatgets va la platja. No sé que busquen. En moments de crisi i atur, la gent s’ha de buscar la vida, i si no roba ja és molt.
Se’ls persegueix sota l’excusa que en no ser professionals, podrien lesionar als clients. La mateixa excusa es podria haver fet servir des de sempre en contra dels que venen gelats, begudes i cocos, sense ser professionals del comerç alimentari,i mai s’hi havia actuat. La gent és lliure de donar quatre cèntims a un altra a canvi de qualsevol servei. Si hi ha gent tant burra de gastar-se diners pel servei, ningú hauria de posar-s’hi. Si fer un massatge a l’esquena és un delicte, és que ja no saben que fer per fiscalitzar la llibertat de les persones. Igual si algun dia en una platja algú m’assegura que els massatgista d’aquella zona en sap i s’hi nota millora, ho provo. Avui mateix, amb la contractura que tinc a l’esquena, si fos a la platja m’ho pensaria. De igual manera que ara fa un any vaig anar a una fisioterapeuta, per tal que m’estimulés una esquena molt malmesa. Hi vaig notar millora, i sobretot li vaig fer cas. Em va recomanar que anés a ensenyar-li la desgràcia a un traumatòleg. Evidentment en aquell cas em vaig posar en mans de professionals. Però quan un és a la platja en moments de lleure, no crec que una frega ligth pugui lesionar, ni malmetre a ningú, mentre no es tracti de Tyson o King Kong.
Faria bé la policia de vigilar altres activitats delictives de veritat que es desenvolupen de manera impune i sota tots els permisos. Ahir us parlava de certs incompliments i mals hàbits de les plataformes de pagament de televisió. Altres dies comprovem la manera abusiva d’actua de companyies de telèfons, electricitat o gas, i ningú hi fa res.