logotipo

A qui collons se li ha acudit jugar partits de futbol a les 5 de la tarda al mes d’Agost? Tanta ineptitud hi ha a la LFP i a les plataformes televisives que comanden el “cotarro” televisiu?
Realment és vergonyosa i incompetent la feina dels bastards que fan diners, i dels més bastards que els deixen fer diners, aprofitant l’afició futbolera dels ciutadans. S’arramben al poder i a canvi els deixen negociar i enriquir-se, sense garanties de donar un servei complet. Fan ofertes nomes pensades al servei dels clubs megamilionaris i a la resta que ens donin pel cul. Pagui vostè 15 euros i veurà dos partits. I penso, genial, em costarà diners però podré veure el meu equip (el meu partit) i un altre partit. No, el seu equip el poden veure els del Madrid i el Barça, la resta l’han de recomprar. Això si, el dia (qui sap quan) tinguin no sé quina targeta, el dia que la TDT arribi arreu o que TDSatèlit posi a la venda el partit. Segueix el vergonyós show del futbolTV.

En una de les típiques notícies "txorra", que genera el món de l'esport i que apareixen als mitjans informatius, després de la darrera final de la xampions, i com a conseqüència de la derrota del Manchester U, i la ràbia que genera això quan el rival et passa per sobre de manera clara, n'apareixia una que destacava la pitjor alineació que es podia fer amb ex-jugadors de les darreres dècades. Em sembla que la intenció era humilar Cristiano Ronaldo, després de la seva vergonyosa actuació.

També donava la impressió de ser una llista de venjança en contra d'aquells jugadors que més malament els ho han fet passar als aficionats, amb pífies, incompetència o anti-esportivitat. Com en això de les filies i les fòbies, hi ha gustos per tot, a mi em va sorprendre veure a la llista a Diego Forlan, un jugadoràs que ja m'agradaria tenir al meu equip.

Sense ganes d'ofendre i suposant, que el meu gust no serà l'universal, he escrit unes alineacions de l'Espanyol i el Barça on possiblement també mostro les meves fòbies. En la proposta espanyolista hi trobareu jugadors que ni tant sols recordareu. Ja sabeu com funciona l'Espanyol....fitxatges de saldos, a mitja temprada i de vegades lesionats. En definitiva, alguns n'hi van arribar a jugar cinc partits i per tant és difícil catalogar-los, però queda clar que si no van jugar més......

ESPANyOL : Sergio Sanchez (el porter que ara és la Sporting, no el gran lateral, ara del Sevilla) Morgado, Lacruz, Mandia, Milosevic (el defensa serbi, no el davanter) Santi Cuesta, Pralija, Lemoine, Wurz, Cuxart, Damian Fernàndez. També mereixerien un lloc Lafuente, Txelis, Maurizinho, Elguezábal, Aldana, Andjelkovic, Ayucar, Morel, Jofre, Luque, Idígoras i Manolin Cuesta.

BARÇA: Lopetegui, Escurza, Bogarde, Manolo Hierro, Càceres, Ciric, Jose Mari, Dugarry, Petit, Cleo i Dinamita. També han fet grans mèrits Enke, Maxi López, Rustu, Dutrul, Zenden , Saviola, Kodro, els de Boer, Eladio, Mario, Coco, Nano, Jofre, Dehú, Romerito, Ekelund i Mendonça.

Amb aquests equips, no baixar de segona B a Tercera, seria l'objectiu. Més amunt no es podria pas mirar.

Després de les merescudes crítiques rebudes i que encara rebran els responsables dels moviments econòmics del Reial Madrid, n’hi ha que continuen demostrant que no es volen quedar enrere. I després de pagar un dineral per Ibrahimovic i Maxwell, han volgut seguir fent el ridícul seguint fidels a la seva política ja tradicional, que de sempre ha consistit en compaginar la política gelosa de reforçar el seu equip, procurant debilitar als rivals i quant més propers millor. Així, si el Ciudad Real ha estat un gra al cul en la “titolitis” blaugrana de les darreres temporades handboleres, doncs s’han anat a fitxar el seu jugador més determinant, com van fer amb Cañelles fa unes temporades. Suposem que a Rutenka no s’atreviran a posar-lo a la banqueta.
Si la joia del basquet mundial juga a l’equip del costat de casa i s’hi pot intervenir per empotar-se’l, desestabilitzar i malmetre el rival, s’actua i així Ricky Rubio a la butxaca.
Si l’entrenador s’encapritxa en que li falta un jugador d’un determinat perfil, i aquest juga en el pròxim rival, encara millor perquè d’alguna manera ja se’l ha passat per sobre abans de l’enfrontament. Així Xiguirinsky, demà jugarà contra el Barça, quan ja és del Barça i per tant la seva participació serà una pantomima. A la lligueta de xampions, no podrà ja jugar amb el Xaktar, ni amb el Barça, però el que compta és que ja s’ha debilitat al rival. Així de simple.

Al clàssic dilema estiuenc que mostra els estretors cerebrals del humans, sobre si platges nudistes o tèxtils, enguany apareix la disconformitat d'alguns empresaris turístics barcelonins (i d'altra gent, que segur que els dona suport) que es passegi per La Rambla (o per on sigui) en biquini les dones, o sense samarreta els homes. A Sitges ja ho fan.
Ja sabíem de la prohibició negoci del clero, de deixar entrar a la Catedral amb profunds escots frontals o dorsals, amb el corresponent negociet de lloguer de roba a l'entrada. Del costum a l'estiu, sobretot dels guiris, d'anar poc vestits pels carrer, també en sabíem. I suposàvem que a algú no li feia del tot el pes. No era d'esperar una prohibició dràstica, si bé després de les mesures contra els que els agafa la pixera de matinada, tot seria possible.
Algú em sabria dir en quin punt, quin límit, posaria la prohibició? Als límits de la platja o la piscina? A "x" metres dels vestidors?
Continuo pensant que hi ha massa gent que s'emprenya per poca cosa. I també que n'hi ha d'altra que de manera conscient sap com fer emprenyar, als que s'emprenyen amb poca cosa. També, que n'hi ha molt pocs que ni s'immuten, passi el que passi, mentre no em trepitgin. Si bé que qüestions sensibles, preferiria que em trepitgessin amb un peu descalç que amb botes camperes.
Se me'n refot com vesteixi o desvesteixi la gent, en anar pel carrer. Si fan goig, d'una manera o altra les contemplo amb més o menys interès...
Recordo a primers dels vuitanta que em van advertir que pels carrers de Copenhagen, en els pocs dies estiuencs de calor de veritat, és més que habitual contemplar daneses en "top lees", en el que seria la zona de passejada més habitual de la capital. Ho vaig prendre amb certa incredulitat. Possiblement ho vaig comprobar dies no prou càlids. Però el cert és, que pel barri de Cristiania (símbol de determinades llibertats), res de res, ni una mamella. Només recordo haver vist una dona nua que transportava una mena de cortina, que li tapava la superfície on es recolzava o hi fregava l'objecte. La imatge era prou espectacular per creure l'afirmació de lo del "top lees". No vaig apreciar que ningú més, que els quatre catalanets que vam observar l'escena, s'immutés el més mínim.
A finals de la mateixa dècada, principis de la següent, vaig observar en una altra ciutat europea, una activitat que desconeixia i que m'agradaria poder-la veure per les nostres latituds. A Munich, vaig comprovar, d'una banda l'ús públic dels nombrosos parcs, i per altra la pràctica del nudisme (naturisme, si sobretot hem denominar de la manera natural com es comportaven els que el practicaven i els que no). Llargues esplanades de gespa al bell mig de la ciutat, on el material tèxtil era el jas o estava guardat a les bosses. Quina imatge! M'agradria veure-ho aquí, per tolerància, gaudi de la natura i expressió de llibertat individual.

Com de molta altres aliments, sempre m’he confessat un gran seguidor, admirador, degustador i gaudidor dels productes marins, i de manera més especial i nostrada del peix mediterrani.
Si bé mai he tingut la fixació per menjar-ne un o altra en concret, si que alguns els prefereixo, depenent del tipus de cocció o cuinat que li vulgui fer. Possiblement coincidiria amb en Josep Pla, que situava el corball, en primera posició de la seva classificació. Sempre que sigui fet al forn. De tota manera les meves experiències amb aquest peix, han estat sempre cuinades per un gran cuiner. Jo no n’he fet mai. Però és evident, que sempre l’he trobat boníssim.
Com ja he dit, i a la llarga, el temps m’ha donat part de raó, la meva fixació per peixos no massa coneguts, és una mena de garantia. Actualment, de molts peixos ja no te’n pot refiar del tot, ja que són el producte comercial de les piscifactories, que produeixen grans peixos, mai comparables als excel•lents, espècimens salvatges. D’aquesta manera, hi ha un seguit de peixos que et garanteixen un origen més sa.
Tornant a la llista encapçalada pels corballs, neros, escórpores, calets, i d’altres peixos d’escata i alguns que no, ocupen un lloc preferencial en la meva tria. Ja no us els posaria per un o altra ordre, si no que depenent del tipus de plat que volgués cuinar, i la mida de la peça, em decantaria per un o altra. En la qüestió de la mida, també hi ha un altra referent que ens pot situar a l’hora d’escollir. Habitualment, el peix que se’ns ofereix de piscifactoria, té mida de peix individual. D’aquesta manera, quan veiem a la peixateria una daurada o un llobarro de mida més gran, també són una bona elecció. Recordo ara, aquell “germà petit” de moby Dick, en format daurada, que la senyora Massiques, ens va servir fa un parell d’anys a Cabrils.
La setmana passada, i aquí ve el títol de l’article, vaig anar a veure en Joan Majó a Arenys (el gran cuiner que em serveix corballs) i em va fer una càntera al forn. Un altra gran peix del nostre litoral i de la família dels besucs, calets, peixells... Spondyliosoma Cantharus .Un peix que a fora de Catalunya, en diuen Chopa, al sud i Dorade gris, al nord, i que és molt apreciat, si bé força desconegut perquèno deu ser abundant com d’altres. En Joan me’l va fe a l’estil seu de sempre, ja sabeu. Un fornejat, un pèl més llarg del que jo faig a casa,i aquell toquet de verdura, fècula i marisc que els fan boníssims. A internet hi he trobat una recepta a l’estil

Darle unos cortes al bies (trasversal) a la chopa en su lomo y meterle en los cortes unos gajos de limón.

A continuación sazonar la chopa, cortar las patatas (panadera finitas y ponerlas en el centro de la fuente del horno. Cortar la cebolla, el pimiento en tiras y poner el tomate en rodajas finas junto a la chopa.

Espolvorear el ajo y el perejil por encima de la chopa. Echar aceite por encima (no mucha cantidad) y espolvorear con pan rayado.

Meter al horno precalentado a 180º, pasados 10 minutos diluir el colorante en el vino y echárselo por encima de la chopa.

Dejar otros 10 minutos y pinchar las patatas, si están hechas sacar del horno y a disfrutar de esta estupenda receta.

No, no em posaré en pla escatològic. Més aviat cinèfil. Avui he tornat al cinema, després de molts mesos. Per portar-hi la mainada, que és la meva primera obligació cinèfila. Hi he anat a veure la nova pel•lícula, de la factoria Pixar-Disney.
Una nova i bona historieta de dibuixos, que no tinc del tot clar que els faci passar tant bona estona als infants, oen tot cas, no més que el Tom i Jerry, i altres d’aquest tipus. I ho dic perquè cada vegada em dona més la impressió en el cas Pixar, que no només fan pel•lícules al gust dels nens, si no que també a la consciència dels pares. Recargolen uns arguments únicament pensats als pares, guiats a fer-los creure, el gran nivell educatiu i formatiu, que abraça la pel•lícula. En el cas d’avui, en qüestió dels tres minuts inicials, un seguit de seqüències explicava el següent només en imatges i poca paraula: Un nen coneix les aventures i descobriments d’un científic a sur-amèrica, que no és gens reconegut. L’endemà
coneix una nena del mateix esperit aventurer amb la qual es casa de gran. No poden tenir fills i viuen amb l’obsessió de viure l’aventura pels mateixos paratges sur-americans, Ja de vells la dona es mor, i ell amb una torreta al centre d’una gran ciutat viu l’experiència d’un mobbing immobiliari, fins que s’escapa, amenaçat de ser tancat en una residència. Aquí comença l’aventura després de tres minuts llampec només comprensibles per adults. A partir d’aquí, l’aventura pot agradar més o menys als nens, però repeteixo que Pixar, busca la resposta en els pares sortint del cinema convençuts que els nenes han après alguna cosa.
Quan vaig veure cars, vaig quedar convençut que no eren només els nens els que l’havien de veure. Polítics, molts polítics, en especial els que
Continuen atabalant el personal amb quarts cinturons i altres infraestructures encaminades a canviar la fesomia del paisatge i la vida dels seus habitants.

És un dels productes de l’horta que sempre he tingut d’aliat a la cuina, amb més il•lusió i continuïtat, tret del tomàquet. Sant i senya del nostre país.
Les truites de carbassó sempre m’han seduït, més enllà d’alguns matisos aromàtics que algun dia em va manifestar, en una impressió personalitzada l’amic “Pompeyo”. L’he fet servir en companyia de i/o farcit de carn o peix, en cremes de verdures, d’acompanyament i n’he menjat delicioses melmelades.
El meu sobtat homenatge al carbassó, arriba avui. I no podria ser altra moment. A l’estiu. Període en que m’agrada preparar vichyssoises, perquè en companya de gaspatxos i cremes de tomàquet, em refresquin el àpats. I avui en concret perquè n’he fet, i en tornar a casa
Després d’una passejada he confirmat, una cosa que ja tenia clara: M’agraden les cases amb olor a carbassó. Diria més, la casa feia olor de truita de carbassó. M’agrada.
Us passo la recepta d’aquesta meravellosa sopa freda.
Durant le Tour Gastronomique de l'any passat ja us la vaig escriure, en companyia d'altres receptes que diàriament publicava al web. Aqui us la recordo

De la Vichyssoise us en escriuré la recepta que gairebé de forma setmanal poso en pràctica l'estiu, i que més que de porro, el carbassó n'és l'element principal. La famosa Vichyssoise, dona predomini al porro. D'alguna manera, el procés és molt assemblant a la crema de verdures que practico durant tot l'any, si bé en aquest cas acoto més els ingredients al meu gust. En prendre-la freda, hi elimino alguns productes que hi poso la resta de l'any, com ara l'espàrrec.

Prenem 1/2 porro i una ceba i trossegem (podeu posar només porro, o només ceba). Saltegem, sense enrossir. Passem per la paella i afegint mantega a l'oli d'oliva amb el que hem saltejat el porro, tres carbassons grossets i una patata, tallats a un gruix d'un a tres centímetres. Volta i volta fins que comencin a canviar de color. Ho posem tot en una cassola, en companyia de mitja poma, i ho cobrim d'aigua. Salem. Fem bullir vint minuts. Hi sumem un nou bull de tres minuts, afegint-hi un got de llet i tres llesques de formatge del que es fon. Deixar refredar. L'endemà ho triturem tot, rectificant de sal i pebre al gust. M'agrada prendre'l amb ou dur ratllat. Servir fred, encara que la mateixa crema calenta a l'hivern és igual de bona.

Un consell, un parell de bols d'aquesta crema i un ou dur, sumen el suficient per composar un àpat. Un àpat lleuger, per aquells dies d'estiu en que no estira massa la gana a l'hora de dinar, i t'espera un sopar d'aquells que cal arribar-hi amb gana.

Dilluns una altra. Portem una quants mesos negres. Començant per casa, ja som un quants els amics i companys que hem notat la pèrdua. El seus cossos ha decidit ara dir prou a la vida, i ens ha deixat sense el seu referent. Hivern, primavera, estiu i tardor, sempre és bon moment per recordar-les, si bé a l’estiu sempre tens més temps per reflexionar. I els traspassos no cessen. Per no oblidar que els anys passen i ens acosten en conjunt al punt final. Sense recomanació, ni necessitat d’oblidar, cal aprofitar els dies, i més els de festa, per buscar la felicitat que el destí ens intenta restar. Ànims.

En la fal•lera de nomenar rei d'alguna cosa, a qualsevol, i si a més i es mor...Ara diuen que ha mort el rei del zoom, Valerio Lazarov. Honestament el podrien més ben nomenar, rei del mareig. De fet els seus ràpids i constants moviments de càmera simulant el traveling, que permet el zoom, produïen autèntics marejos i mals de cap als espectadors. Com una maregassa o una mar de fons que ens posa "pajaritus" a alta mar. Si a més, hi afegim que de vegades el zoom es precipitava sobre el cos d'alguna ballarina amb les coses ben posades, el vertigen podia ser màxim.
Després de recordar-lo en la infantesa, per la seva actitud marejant en la realització de programes de TVE, quan era la millor televisió del "territorio nassional", cap l'any 1986, vaig coincidir amb ell en un acte a Milano-2 (Due) un Milà residencial creat per al llavors extramilionari Silvio Berlusconi. L'abusa-nenes, era en aquella època "l'admirat" (admirat amb total desconfiança) empresari italià que d'entre d'altres negociets havia entrat amb potència al món de la televisió, amb canals com Telecinque. Al mateix Milano Due, hi havia la seu de Telecinque.
Era en un d'aquells típic viatges del President Pujol per a l'estranger, i en concret a Itàlia, on els més ignorants quan es presentava com a President de la Generalitat, es creien que presidia una casa d'assegurances (per allò de l'empresa asseguradora Generalli). S'hi reunia amb polítics i empresaris. A la zona de Milà, quan es va reunir amb aquest personal, hi vaig poder distingir al finat Lazarov. Segurament en representació de Berlusconi. En reconeixer-lo, no me'n vaig poder estar. Vaig aturar els atomatismes del zoom de la càmera (sempre impedeixen amb el "servo" adquirir aquelles velocitats de vertígen que feia servir Lazarov), i em vaig posar a prendre plans general i primer plans del personatge, anant de l'un a l'altre amb zooms tant ràpids com em permetia l'acció manual. Recordo, que segurament per venjança, em va costar acabar l'acció. També recordo, que poca estona després a la sala d'edició, ens va costar molt trobar un plano fix de més de tres segons de Valerio Lazarov. Se'm en va anar el perolot....

L'endemà visitàvem els estuidis de Telecinque, i recordo una altra anècdota, amb un altra personatge inoblidable de la nostra infantesa. Un dels programes estrelles de l'època a Itàlia el protagonitzava Raffaella Carrà. El feia en un plató de dimensions faraòniques. Jordi Pujol va voler-la saludar personalment. Possiblement satisfeia d'algun somni eròtic.
La dona, si bé ja no estava tant "jamona" com en les seves èpoques de primer èxit a TVE, va sortir amb un vestit blau arrapat al cos i ple de lluentons. Va atendre l'Honorable, de la boca del qual va sortir un "mi esposa y yo, somos unos grandes admiradores suyos, eh..." Sobretot su esposa! No fos que algú interpretés qualsevol altra mena d'admiració.

Divendres vaig ser a la presentació de Reagrupament independentista a Puigcerdà. En tot moment va tractar-se d’una posada en escena especial. Com bé van manifestar Carretero i els seus sequaces, jugaven a casa.
El Museu Cerdà es va omplir de gom a gom. N’hi ha força que va aguantar drets tota l’estona.
Deixant de banda tot el que es va dir (no calia convèncer a ningú), vaig continuar amb la impressió de lo difícil que serà difondre el missatge més enllà dels fidels incondicionals, que com ja he dit n’estem més que convençuts.
La visió i proposta independentista d’aquest equip, coincideix amb la meva, i la proposta regeneracionista de Carretero, de la vida, costums i hàbits de la política en el nostre país, em sembla imprescindible si volem continuar tenint fe en la democràcia.
En aquest capítol, Carretero va estar especialment agut, quan va demanar també transparència i resums anuals, de quines són les empreses que més es beneficien de les contractacions de les diferents administracions públiques.
El projecte de Reagrupament ha d’aconseguir amb un excés de imaginació (concurs de idees?), la manera de intentar superar les dificultats que hi ha de difondre missatges i continguts des d’un grup extra-parlamentari amb totes les dificultats que això suposa. Analitzant l’agenda d’aquests dies de presentacions de Reagrupament pel nord de Catalunya, la presentació a Prada de Conflent, en l’entorn juvenil de la Universitat Catalana d’estiu, ha d’estar un lloc ideal on difondre el missatge, captar adeptes i organitzar mogudes amb el suport del món estudiantil i intel•lectual. Es tracta de trencar amb aquesta gran dificultat que per a mi suposa difondre un missatge polític en una societat monopolitzada pels partits parlamentaris, que actuen de censors. Els he suggerit fer marxes per la Independència des de tots els punts del país, que conflueixin en una gran mani a Can Fanga. Mogudes que hagin de ser analitzats inapel•lablement per l’opinió pública i els mitjans informatius.

D’altra banda, cal estar preparat per a suportar envestida de tots els corrents opositors, que no fan altra cosa que abocar mentides per desvirtuar el projecte independentista i el seu líder Joan Carretero. Plataformes fantasmes creades per sectors a l’entorn d’ERC i CDC, amb l’única intenció de desgastar Reagrupament,i dispersar el vot inconformista amb l’unionisme. I provinent dels mateixos partits tota la campanya encaminada a desenterra les denúncies per no res, que va tenir Carretero al jutjat de Puigcerdà, quan era l’alcalde més digne de la democràcia a Cerdanya.
Sentirem explicar de manera tergiversada com l’ajuntament de Puigcerdà en Ple va autoritzar la instal•lació d’un supermercat i una benzinera, a canvi que els gran beneficiats financessin la més que necessària obra de l’ascensor de la Vila. Una obra que avui, tothom agraeix. Sentirem de nou tot el rotllo del sou que ha rebut per la direcció de l’Hospital transfronterer, encara en fase de construcció. I mil parides més per embrutar la figura del polític més honest que ha tingut aquest país els darrers 70 anys. Tant honest, que ni tant sols pretén ser polític, com va demostrar al seu pas per una Conselleria, i sobretot en plegar i renunciar immediatament al sou. Un càrrec que segons ell no mereix vacances, ja que el servei al país no coneix vacances. Una conselleria on s’hi va fer instal•lar un llit,per evitar despeses i pèrdues de temps que li impedissin més efectivitat, amb andes i vingudes del Pirienu. I de l’efectivitat, pregunteu-ne als alcaldes de municipis petits i mitjanets de Catalunya, que tant bé recorden el seu pas per Governació.

Doncs d’això es tracta, de donar a conèixer les propostes d’aquest corrent independentista per permetre’n el seu creixement. Que deixi de ser extra-parlamentari i continuï creixent fins tenir un poder decisiu dins la vida política del nostre país.

Que si musclo cebra, que si cranc americà, que si peixos dojo, mòmia i silur...i ara, els entorns del riu Ebre pateixen la invasió del cargol "pomacea canaliculata". D'una banda la cosa acolloneix força, ja que si s'entén que les espècies invasores han d'acabar amb les autòctones, després de perdre el cranc de riu, i veure com els silurs es foten carpes i llises, és de suposar que cargol bover, vinyal, mongeta i gitanet, poden començar a minvar de manera perillosa. Cal que ens posem en pla depredador i exterminador, i acabem amb les espècies invasores. Caldria que l'administració fes campanyes cinegètiques fins arribar al darrer, i que tot plegat ho adornés amb unes jornades gastronòmiques a preus moderats, amb mariscades i fregides de peix, que donessin ressò a la campanya.

Hi ha coses difícils de imaginar, creure o fer-se'n una idea. Imagineu un Messi no futbolista, un Dueñas cavalcant a cavall, un Ronald Biggs complint condemna, un Acebes intel·ligent, un tiranoraurus a plaça Catalunya o un ZP creïble?

Ara resulta que el PP vol, fer-nos creure que no és una organització corrupte de dalt a baix, que només ambiciona el poder per omplir-se les butxaques.

Veiem a Rajoy apareixent com a víctima. D'una suposada persecució contra tot el que porti les lletres PP.

Senyor Rajoy, aquí i a Constantinopla el normal hauria de ser, i d'haver estat sempre, que la justícia i les forces de l'ordre actuessin en contra de la delinqüència, encara que fos de guant blanc, o d'origen aristocràtic, oligàrquic o polític. Si hem de fer cas a la cosntitució, que segons diu, ens considera a tots iguals, els xoriços han d'anar a la presó i sel's ha d'emmanillar. Si emmanillaven al Lute, perquè no s'ha d'emmanillar Camps o Barberà?

Permeteu-me parlar de ciclisme. No tot acaba amb el Tour, els campionats mundials, les grans clàssiques i les curses de tres setmanes. Diumenge observava els quilòmetres finals de la Vuelta a Burgos. Una humil cursa per etapes, per Castella (Castilla la Vieja, que en deien). Un autèntic espectacle mentre es pujaven les exigents rampes de Las Lagunas de Neila (al límit de Burgos i Soria). Ciclisme de competició, ciclisme de força, ciclisme de seny.

Les competicions d'una setmana tenen l'al·licient que sovint acaben amb diferències petitíssimes. Això, atia la competició. Pujaven el port, a la part davantera de la cursa, mitja dotzena de corredor que mantenien diferències de menys de 30" segons, en la classificació General. El més llest de tots, segurament també el més fort i per sobre de tot el més ben protegit per un gregari, va fer una demostració estratègica que barrejava aritmètica i ciclisme, espectacular.

Alejandro Valverde, i el seu magnífic escuder, el paretà Joaquim "purito" Rodríguez, intentaven dissenyar l'estratègia per superar en cinc segons al líder Danielson. Entre els altres corredors de davant, n'hi havia com el català Xavier Tondo, que també hi optaven, a més distància que Valverde.

Lluny de resoldre-ho tot amb un atac propi, Valverde va deixar marxar Tondo, ja que era Danielson qui havia de defensar el lideratge. L'estratègia aritmètica, era permetre la sortida de Tondo, sense que això desgastés Valverde i Purito, en favor de Danielson. El van deixar marxar, i en un atac final típic del murcià, va distanciar Danielson més de 5" com necessitava, i no va deixar a Tondo, prendre més de 12", com calia evitar. Tota una operració de sumes i restes, que van donar un nou triomf a Valverde. Ens agradaria però, més sovint, que en curses menors com aquesta, fos Valverde qui "s'enrollés" amb Joaquim "purito" Rodríguez.

En començo a tenir els collons carregats, que qualsevol mort inesperada comencia ja a ser sempre tractada pública i periodísticament com a "mort súbita de l'esportista". Fins al punt que ja he assimilat que "mort súbita de l'esportista", per a mi significa "no en tenim ni puta idea". I és la realitat. Hi ha un percentatge de morts. Alta, en qüestions cardíaques, que són del tot inesperades, i que destrempen el món de la medicina. Ells tenen paraules més tècniques, i expressions per a denominar patologies. Que si desfase ventricular, que si atrofia muscular, que si vàlvules, que si punyetes, que si asistolia no desfibrilable.



La mort sobtada de Dani Jarque, ens torna a situar en aquest panorama. Del qual, la primera conclusió que en traiem és que qualsevol de nosaltres, esportistes o no, més o menys sedentaris, hi estem també exposats. No cal haver estat un gran fumador, ni esmorzar amb cassalla. Tots. Però més els que no som esportistes d’elit, que els que ho son. Si, perquè la fama se l'emporten els esportistes, ja que és més fàcil suposar que es tracta d'aquest perfil de persona sana, hipercontrolada i sense excessos. Però estadísticament la mort sobtada afecta a tothom, sense diferenciar esport, classe social, inclinació sexual o compte corrent. Així podem llegir que mig milió de nordamericans moren cada any d'això. A L'Estat espanyol en deu morir estadísticament una part proporcional, i en concret d'esportistes en moren entre 20 i 25. Diu que sobretot són futbolistes i ciclistes. També un reflex estadístic, ja que són els dos esports més practicats.



Prenem nota, i ens fixem en els futbolistes, i en especial si estan a l'elit. Però entre els aficionat també en moren. A les categories humils del futbol regional andalús, la passada primavera en van morir dos. El dia que més ressò tindrà, serà quan mori un futbolista del Madrid, el Barça, o club similar dins l'àmbit europeu. Només cal recordar la crisi que van patir les indústries conserveres arran de la mort de Benítez, als anys seixanta, arran d'una llauna de musclos en mal estat.



Si ens seguim fent ressò de les estadístiques, la pràctica de l'esport afavoreix en general la nostra salud i per tant entre qui fa exercici físic de sempre, hi ha menys patologies. Per tant amics, feu esport. Sense fer excessos. No cal marcar rècords mundials. Si en fer la marató es triga dos dies, i entre mig us atureu a fer un bon àpat per camí o una "princesa" de carretera us atura, també és saludable. Prevenció, seny.

Javier Arenas es fa ressò del que per ell i els seus, PP, és un gran escàndol. Se senten perseguits i injustament investigats amb tot els segiit d’escàndols financers i estafes, que els destapen contínuament. Diu literalment que en els darrers 30 anys de democràcia no havia vist res igual.

Amic Arens Bocanegra, no són els últims 30 anys de democràcia. 30 any és més o menys l’edat de la democràcia espanyol. Lo anterior era dictadura franquista, encara que en dir els últims 30 anys, corrobora la seva admiració pel període anterior, com no ho han negat mai els òrgans de direcció dels seu partit.

Mentre lo del Gurtel i lo del Palma Arena, seguirà omplint pàgines de diari, i serà tractat superficialment per la justícia, com ja és habitual, la cosa es podria estendre més enllà del que sospitem. L’amistat, els negociets i tota mena de “xanxullos” que sempre ha existit entre l’encausat Pepote Ballester (responsable d’esport del govern Matas) i Iñaki Urdangarin, podria tornar a posar potes enlaire la casa reial. Ja se’n ha parlat molt dels motius reals de la contractació d’Urdangarin per part de telefònia. Si en voleu estar al dia aquí teniu un recull de pistes i proves que us aclariran la situació http://www.foroloco.net/t4962/los-negocios-del-urdanga/

Torno a parlar de Festa Major. De la Festa Major de Gràcia, ja un tòpic en aquest web per aquestes dates. La meva intenció és parlar concretament d'aquesta Festa barcelonina inflada de manera artificial. Només vull aprofitar l'avinentesa de parla d'una altra fira, o d'un acte en concret, per explicar-vos un acudit que m'ha explicat un amic darrerament amb la festa gracienca de protagonista. Diu. Sap perquè es va crear TV3?...Per informar de la Festa Major de Gràcia. Com dirien els italians "si no é vero..." En realitat no només és TV3 qui bombardeja injustificadament amb informació d'aquesta festa, però si que sembla que la raó de l'acudit sigui verídica.

Aquest cap de setmana vaig acudir a un acte d'una Festa local. La Fira de Sant Llorenç, a Bellver de Cardanya. Em va cridar l'atenció un acte anunciat al programa, i que ja us dic d'avançada que es tractava d'una activitat feta en "petit comitè", i gairebé en privat, que pels seus al•licients, proposta i projecció, segurament no hauria d'haver estat anunciat com a indret apte per a l'assistència de gent. Però, les Festes de Poble, tenen això...qualsevol activitat s'afegeix al programa d'actes...i aquesta pels amants de la gastronomia era prou interessant.
ja fa alguns anys que durant les fires de Sant Llorenç, a Bellver de Cerdanya, s'hi fa un concurs de llangonises de cases particulars. No es tracta de degustar les llangonisses que es fan a les carnisseries i escorxadors de l'entorn. No, es tracta d'agafar una selecció de llangonises de cases particulars. Un jurant selecte en fa un tast i 24 hores després en decideixen el guanyador. No és doncs un lloc on, a banda del jurat i la resta del cos organitzatiu, hi hagi lloc pel públic. La degustació la fan ells. Possiblement si es muntés de manera més multitudinària, amb possibilitat de tastar i comprar llangonises més "comercials", per dir-ho d'alguna manera, el ressò de la trobada faria travessar fronteres i omplir de fama l'esdeveniment. Però no és el cas. Ho fan molt bé, encara que possiblement no caldria que un excés de propaganda fes pensar al visitant que es tracta d'una altra cosa. De tota manera, com d'entrada no sabia ben bé de què anava, hi vaig anar. És feia a la part més alta de la capital de la Batllia. Si, a tocar d'aquella magnífica plaça porticada que decora un dels indrets urbans, més bonics, de la comarca. Concretament a Can Monges. En apropar-m'hi el so d'uns acordions cridava l'atenció. A l'entrada de l'edifici s’hi agrupaven una vintena de persones, entre les que ràpidament vaig reconèixer amics i coneguts. Santi Sirvent, Salvador Vigo, Ignasi Barjau i Joan Carretero.

Si més no, oportú. A la vígilia Joan Carretero havia fet la presentació del seu partit a Bellver. No hi vaig poder anar per qüestions personals, ni tampoc vaig fer impossibles per anar-hi, ja que divendres vinent farà el mateix a Puigcerdà, i dies després a Prada, durant la celebració de la Universitat d'Estiu. Divendres, si puc, hi aniré.

En acabar l'acordió, que era una mena de mitja part de la degustació del jurat, em vaig interessar pel concurs. En companyia d'en Santi, membre del jurat, vaig accedir a la per alta de l'edifici de Can Monges. Nova sorpresa, m'hi vaig trobar el meu admirat gastrònom Pep Palau, també membre del jurat/organització. De manera visual vaig poder repassar (només visual) un ampli assortit de llangonisses numerades, provinents de cases de pagès de la comarca i comarques veïnes. Hòstia! sense tastar-les vaig començar a notar aquella sensació al paladar, tant típica de les viandes seques de pagès, que es fan difícils d'empassar, i que només l'ajuda d'un vi negre permeten el gaudi total. Me'n vaig haver d'estar. Quina llàstima! Vaig aprofitar per canviar impressions del tot gastronòmiques amb en Pep Palau, del tot sanitàrio-veterinàries amb en Santi Sirvent i en Salvador Vigo.... I amb Carretero no vam parlar de Política. El vaig felicitar pel seu projecte i vam seguir la conversa sobre el que tocava. La llangonisa, i el paper d'un jurat. Aigua, vi negre i poma (importantíssima la poma, entre llangonissa i llangonissa degustada).

Una iniciativa magnífica, un concurs de llangonisses. La penya calipo, anys enrere ja en va organitzar també en privar una d'horxates granollerines i una de botifarra blanca. Possiblement si a la de Bellver hi haguéssin assistit carnissers i d'altres productors, a banda de comercialitzar el seu producte i satisfer les goles dels xafarders, haurien pogut prendre nota, certificar i aprendre a fer un embotit més bo....aquella llangonissa que et queda enganxada al paladar......

Possiblement passava per un dels períodes més feliços de la seva vida. És molt difícil posar-se a la pell d’un altra. Però no és cap temeritat pensar que el nou capità del RCD Espanyol, havia d’estar passant per un bon moment mental. Si a tot lo de la inauguració del nou estadi, l’ascens a la capitania i eufòria genera,l després de tot plegat i el passat final de lliga, hi afegim el més que esperançador futur familiar, Dani Jarque hauria d’estar vivint poc menys que en un núbol. De les darreres setmanes, només arribo a sospitar de cert desencant, després de perdre la companyia de Sergio Sánchez i Marc Torrejón, i tractant-se de una solució conformada la del seu amic Sergio, ni això. Inesperadament i en diferent grau els trobarem a faltar als tres.

Sobre la inexplicable sortida de Torrejón, ja el vam sentir expressar-se davant els mitjans. De bon company, ja ho sabíem que n’era. De capità en va començar a exercir aquell dia. Quina situació més oportuna que fer capità de l’equip a un jugador compromès, solidari, de la pedrera i a més del Baix Llobregat.

Quin moment més inoportú per a que les injustes coses de la vida s’encapritxessin d’ell.

El món perico a reaccionat, tal com acostuma a fer-ho, en vers d’un dels seus. Amb un sentit d’emoció molt diferent dels d’una setmana abans, els pericos ens hem bolcat davant la injusta pèrdua. Passi el que passi, Daniel Jarque serà per sempre el capità de Cornellà-El Prat. No sabem que passarà, però a més d’un estaria contentíssim que el seu nom fos el del nou estadi. Encara que això suposi renunciar a un grapat de diners anuals, d’un patrocini multinacional. Pot-ser només donarà el nom de la porta 21. Sigui el que sigui, i al voltant d’aquest club, un dia més s’han viscut escenes increïbles. Inimaginables entre altres grups, clubs o col•lectius. Perquè una cosa és la força d’un sentiment i una altra cosa la força d’un talonari.

Deixant per indiscutible qui és realment el rei dels pops amb ceba, la recent gira de Madona pel sud d’Europa, em deixa clar qui és la Reina del pop. Sobretot en contraposició al recentment traspassat, i mal anomenat rei del pop, Michael Jackson. A banda de les aptituds musicals de l’un i l’altra, que per a mi són molt similars, la rossa “cinquantanyera” té un millor aspecte. He sentit que es portaven poques setmanes, i la veritat l’estat de salut mental i física de la rossa la fa una referència més lògica.

I escric això des de la més pura neutralitat d’un espectador que sempre la ha considerat una hortera, que mai l’he seguit i cap meravella en lo estètic.

Els mitjans de comunicació destaquen un seguit de similituds entre Obama i ZP.

Mai he tingut fe, ni he pres seriosament lo de les cartes astrals, ni lo dels horòscops. Hi ha tants condicionants en la modelació del perfil d'una persona, que em sembla una presa de pèl fer-ne serioses consideracions quan s'intenta dir que la gent que ha nascut en un determinat mes, té tantes similituds. Això és lo de l'horòscop, que tantes pàgines impreses ha omplert, i encara és negoci si es consulten les pàgines d'anuncis dels diaris o el teletxet (internet suposo que també). I no diguem missatges per mòbil en que no només fan publicitat del seu negoci, si no que asseguren que ja tenen a punt una cosulta que suposadament els has fet.

Lo de la carta astral sembla un pèl més seriós, ja que fa servir més paràmetres. No només el mes. L'any, el dia i l'ubicació geogràfica. De totes maneres tampoc hi tinc fe. Com exemple sempre poso el fet que al llarg de molts anys quatre companys nascuts en poques hores de diferència i a poc metres distància vam coincidir a l'escola, i us puc assegurar que no ens assemblabem en res. Ni el fet que amb una sueca que coincidíem en tots els paràmetres, menys el geogràfic, i que vam tenir la mateixa pensada les poques hores que vam compartir, em fa pensar que lo de la carta astral sigui igualment seriosa. De fet, la pensada, el desig hauria estat igual amb una xinesa, tailandesa,nigeriana, extremenya o canària, que tampoc haguéssim coincidit ni en l'any, ni en el més del naixement. En el cas esmentat, segurament la data del passaport només va servir per cauren's més simpàtics...

Tot be a to, a la notícia que destaca les suposades similituds entre ZP i Obama, pel fet d'haver nascut el mateix dia en un any de diferència. Ens intenta dir la notícia que Obama és també un gran mentider?

Possiblement ho he deixat allargar massa. Evidentment quan fa gairebé tretze mesos, els veterinaris van diagnosticar una malaltia greu i no li donaven més de quatre setmanes de vida, no pensava que el gos, la mascota, l’amic, que he tingut al costat durant gairebé tretze anys allargaria tant els seus mals.

Des del primer moment, els veterinaris em van aconsellar aplicar-li l’eutanàsia a la que apreciés que patia en excés. És a dir, de manera quasi immediata. Qui més, qui menys, va córrer a aconsellar-me, prendre una decisió. És cert que no ha fet una vida esplèndida durant el darrer any, però tal com havíem diagnosticat els que el coneixíem i l’hem cuidat durant tot el temps, es seu mal es manifestaria de veritat amb les primeres calors primaverals. Ens vam equivocar una mica, i no va ser fins fa unes sis o set setmanes, que no ens vam convèncer que la marxa enrere era del tot impossible. Ha estat difícil decidir quan era el moment. Possiblement l’hem allargat injustament. Qui sap. No l’hem vist mai queixar-se i mentre ha anat menjat amb regularitat el que li hem cuinat, no hem volgut fer el pas. De pinso ja en va deixar de menjar fa més d’un any, i des de llavors diferents menús a base de proteïna i segons èpoques hidrats i fècules d’acompanyament ha anat tirant. També l’hem medicat.

Fa quinze dies vam passar tres dies a la platja. Serà el desplaçament o serà la calor, va fer una espectacular baixada. En aquell moment i en aquell indret, si no haguéssim trobat de festa una clínica veterinària (la única de la població), ja hauríem pres la decisió. Ja en el seu dia, li vam demanar “al veterinari de capçalera”, que ens fes un paper explicant la situació per si havíem de recórrer amb urgència a un veterinari desconegut, no fos que es pensessin que ens volíem carregar perquè si.

Després d’uns dies de recuperació a les seves terres natals dels Pirineus, de nou a la ciutat ha tingut la baixada gairebé definitiva i hem actuat. Moment doncs d’agrair-li les bones estones passades, sobretot en espais oberts. També ha tingut moments torracollons, sobretot algunes manies nocturnes amb els gats del veïnat, però com acostuma a passar amb aquestes bestioles de companyia, el Tet ha estat un amic inseparable, que sempre m’ha fet costat sense fallar. Apreciacions fetes des d’una total parcialitat, com és natural.

Tet, Cal Domènech, Serdinyà, Conflent 25-07-1996 – Can Cordes, Granollers, Vallès Oriental 4-08-2009.

Va ser un dels moments importants de la història d’un club que fa uns quants anys va perdre la casa. I que lluny de perdre la identitat,el sentiment i la categoria, reviu amb casa nova. Uns anys, en què amb la presència de moltes cares a tots nivells, sota la batuta del sempre criticat Dani Sánchez Llibre, ha patit i ha vist perdre la categoria, el senyoriu o la identitat de tants altres clubs, que no sempre han reviscolat. Sense parlar del que han fet, fan i faran sempre pena.

El nou estadi ha rebut tota classe de floretes des del periodisme esportiu. De vegades admiració, d’altres enveja.

Digueu-me si no hi ha enveja, orgull, prepotència i avarícia en la proposta d’un altra club, que pretén que el seu camp doni nom a una estació de metro, quan el club ja ha iniciat tota mena de contactes per requalificar els terrenys de l’esmentat estadi per fer un “pelutassu” urbanístic, mentre el camp inaugurat aquest diumenge ja dona de per si nom a tot un aeroport amb les seves dues terminals.

La cerimònia inaugural va tenir moments molt emotius per un club que la Directora General de l’Esport de la Generalitat, ha descrit en un conte que lloa totes les seves virtuts esportives, per tal de desacomplexar-lo d’un obscur passat en que sempre se l’ha volgut relacionar i embrutar amb no sé quin sector uniformat de la nostra societat.

Una cerimònia, que escènicament va tenir el vessant horitzontal i el vessant vertical. Quin més bonic? I que va tenir els seu punt culminant quan els ex-jugadors que van oferir el millor al seu club, a Sarrià i a Montjuïc van entrar al camp en companyia d’uns retalls de gespa de la mateixa procedència. Una herba amb solera, que ha de suposar el millor d’un passat on s’ha de fonamentar el futur.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels.....i ara ai algú té collons, que em digui allò de cada any basat en diferents llegendes urbanes. “Diu que l’Espanyol és apunt de desaparèixer? Ruïna tècnica” “Aquesta any segur que baixen a segona”....

Veient aquests dies, en plena gira americana,el que li arriba agradar fer el mono, en companyia de les seves llampants americanes, només em queda una manera de denominar-lo: Sala-Mandril. El seu president no es queda curt, sempre darrera de la foto, ja si amb el gros i el prim, amb superman, en calçotets a l’aeroport o no reconeixent-se davant les imatges patètiques.

En expressar alguns dels espais paisatgístics que més m’agraden del nostre país, tant ens vaig situar en el mapa, de mar i de muntanya, de més i menys lloats per la majoria dels ciutadans, i de més i menys coneguts. Entre els més coneguts, n’hi ha que els veiem tant sovint que ni valorem en la seva mesura, la bellesa de l’indret. Espais travessats per camins o carreteres. Llocs que sobretot es valoren quan s’hi passeja a peu o en bicicleta, més que no pas en cotxe. Un d’aquests llocs és la Collada de Toses. Sobretot la seva cara nord, que ens ofereixen la visió de la plana cerdana i les seves poblacions, i de la cara sud Pirinenca, amb el Pic del Moro i el Carlit, en clara presència. Ahir vaig tenir l’oportunitat de circular-hi, esbufegant, i a velocitat ben diferent s’hi hi pugues, que si hi baixes. Tot i la important pressió urbanística de les vall pirinenques,la vista manté el seu encant. L’espai no et deixa indiferent. Ja sé que la carretera en sí, des de fa 25/26 anys, no té aquell al•licient d’aventura que li donava l’estretor i el mal asfalt. La manca de ratlles a la carretera, guarda rails i para allaus, li ha fet perdre part de la gràcia, però és més fàcil passar-hi, i encara ens ha apropar més el paisatge. El projecte de fer un túnel a Toses, convertirà la collada en una ruta turística. Paradís de nostàlgics, motoristes i ciclistes. Ah! I alguns boletaires. Mentre circulàvem en bicicleta, vam poder veure algun cistell que feia bona cara. Si senyor.
El túnel, seguirà fent de la Cerdanya, i entorn, una Rambla barcelonina. El túnel del Cadí, va donar a la comarca pirinenca aquest nou caire.

Si tenien ganes de putejar les sortides en veler, “picos pardos” i altres tipus de regates de “la reialesa”, ho han aconseguit. Les vacances a Marivent no seran tant “campechanas” segur. Ni visites del príncep Charly, ni de la seva àvia conservada en ginebra. La Bruni també en té cap necessitat, mentre cuida de la lipotímia del seu Sarkozy. Benet a Castellgrangolfu, es recupera del canell estressat. ZP, preparant noves mentides. Monti, amb la feina feta d’haver explicat el finançament a la seva manera, mentre l’Arturo se’n adona que els consells de Felip i en Quico, no li serveixen per aigualir. Puigcercós radicalitza el seu discurs, per marcar paquet, mentre tots continuen pressionant per desacreditar Carretero.
I les pitjors vacances, com sempre la dels més humils, els de Roca, Nissan i els afectats pels cotxes bomba.