logotipo

Per referir-me a les fulles d’afaitar em remuntava l’altra dia a records televisius de fa 40 anys. Me’n adono que no he fet cap referència als records que em venen a la memòria de tot lo del primer home que va trepitjar la lluna. Veritat o mentida? Ja en parlarem un altra dia.
S’ha posat de moda explicar que feia la gent quan Armstrong va trepitjar la lluna, quan van pelar els Kennedy, quan van ajusticiar Carrero Blanco, quan va palmar el burro, quan va arribar Tarradellas, quan Tejero va entrar al Congrés, quan van nominar Barcelona pels JJOO, quan Bin Laden va jugar a abatre edificis, quan Al Qaeda o ETA (segons Losantos i Pedro J) van petar rodalies RENFE de Madrid.
Mentre Armstrong trepitjava la lluna, o bé dormia, o bé estava jugant amb els meus germans i amics, a fet i amagar, segurament més pendent de les proeses d’Edy Merckx que de la tonteria d’Armstrong, Aldrin i Collins (el onanista). Quan pelaven el primer dels Kennedy, era mentalment aliè a tot el que passava fora de casa. Quan pelaven Bob, recordo que ja escolaritzat, la mestra de l’escola ens ho va intentar explicar. Més granadet, lo de Carrero Blanco, els que ens quedàvem a dinar a escola ho vam saber quan la resta de companys es van incorporar a la classe havent dinat. Recordo un company malaguanyat de gràcia innata explicant-nos qui era el personatge: Un senyor que anava blanc quan feia carreres.
El burro palmava de mantinada. Després d’una llarga nit televisiva, amb l’emissió d’una peli de guerra (com no) Objetivo Birmània. La peli va tenir el seu efecte. Aquell matí, “ressacós”, no vam posar la ràdio i no ens en vam assabentar fins que en passar per Belulla, vam trobar a iaia d’un altra amic malaguanyat, que ens ho va explicar. En arribar escola, s’havia decretat dol . FESTA amb majúscules. Ni examen de música, passejada pel mercat del dijous, primers diaris amb el fiambre, tres dies més de festa i una hòstia en bicicleta que em va deixar el lligament del dit petit de la mà esquerra malmès de per vida.
Quan Tarradellas sortia pel balcó amb l’ocurrent “ja sóc aquí”, era amb els amics a Can Layon jugant al “millón”. Tejero entrava al Congrés una tarda que vaig oblidar seguir per TV l’envestidura del “soso” Calvo Sotelo. Nit de reunions i transistors, mentre esperàvem veure el Rei per on es decidia. Tranquil Jordi, tranquil.
Baixant unes vacances de tardor per la Ribera d’Ebre, amb l’amic Pere Castillo, vam sentir-ho per la ràdio. Ho vam celebrar igual que si no haguessin donat el Jocs a Barcelona, amb una mariscada a la illa de Buda i ajudant en Rosset de Deltebre en la feina diària dels seus criadors de llagostins i angules.
Sortint de dinar de Ca la Càndida de Sant Quirze, un rostit d’ànec, vam arribar a casa tant tranquils. Un onze de Setembre. Ens diuen per telèfon que les torres bessones han rebut un impacte d’un avió. Un accident?. Posem la tele i mentre mirem el que pensem que és “la repetició de la jugada”, la sorpresa és doble, és la segona torre! Tarda de televisió, intentant trobar una explicació a la gran sorpresa....i tement la reacció de l’assassí Bush.
Des de molt lluny, ens vam assabentar de lo de l’atemtat de Madrid de l’onze M. A Rússia ja feia estona que érem llevats tramitant papers. Tant lluny, i abans que a Espanya es comencés dubtar de l’autoria d’ETA, allà ja ho difonien com a molt probable, amb imatges de Imams i altres detalls àrabs que ens van fer entendre, tot i l’idioma, que era cosa d’Al Qaeda.
Sense voler ofendre a ningú, quan es va fundar ETA, avui fa 50 anys, encara no havia nascut.
Ah! El Tour que va guanyar Perico, em va pillar a París. Quina sort!
I la setmana que ve estaré treballant. Ho dic per si els etarres que continuen per ses illes, segueixen actuant aprofitant l’avinantesa.

Ahir us insinuava els bé que poden fer a la nostra salud els banys termals. Són coneguts els tres espais d’aigües calentes de l’Alta Cerdanya i el Conflent. Les de Dorres i Vilanova de Les Escaldes, sota el pic del Moro. Les de Llo, sota el Puigmal. I les Sant Tomàs i Prats Balaguer, sota Finestrelles. Pel que fa a les recuperacions després d’un esforç, són molt interessants. Sobretot a l’hivern després dels esports de neu. Pel trekking, el córrer i la bicicleta també. Recordo la millor vegada, no per recuperar precisament les cames. Un cap d’any d’ara farà uns 16 anys, en un hivern d’aquells sense neu, vaig pujar fins a Coll Roig, camí del Carlit pel Coll de Cirerets, venint de la Vall de Sant Martí Desvalls, des d’Angostrina, la baixada em va deixar les espatlles toves. Una horeta sota les aigües sulfuroses a 40ºC de la banyera romana de Dorres, em van fer un home nou. També recordo per aquella època un bany a Sant Tomàs, després d’un dia d’esquí fort a Els Angles. Una sobtada migranya amenaçava fer-me passar uns quants mals dies. Una bona estona de relax a Sant Tomàs i tot arreglat.
En general als que tenim algun dolor crònic a l’esquena, ens va bé. De vegades hi he anat amb febre, o amb altres dolors musculars i no fa miracles, però ajuda. Sempre és agradable a l’hivern i en temps de transició. Al pic de l’estiu, al bell mig de dia, no és del tot agradable, però el plaer el trobes en sortir de l’agua calenta i notar la frescor de l’aire pirinenc.
També n’hi ha un de nou i postís, al límit entre la Baixa Cerdanya i el Ripollès, a dalt de la Collada. No hi he estat, i em costarà anar-hi, ja que no li va fer cap favor a un gran amic, el dia bans del seu traspàs.
A aquest banys, per a l’estiu, cal afegir-hi les moltes piscines climatitzades d’hotels, càmping i apartaments d’estiueig. En destaca les piscines climatitzades, a l’estil parc lúdic de costa, però amb altres al•licients, que hi ha a Er. És un espai meravellós on bosc, gespa i l’espai aquàtic són junts. Un lloc on anar a passar el dia, amb ombrel•les, i ombres naturals amb taules de pic-nic on fer l’àpat i allargar la banyada. A l’entorn l’ajuntament d’Er, hi té instal•lats elements de parc aventura (tirolines i tal...) una zona de salts de trampolí, per esquí, surf i bicicleta, que acaben amb remullada a l’aigua en un llac artificial a temperatura ambient (és a dir gelat)
Les piscines serien una idea a copiar en el nostre riu Congost canalitzat, i perquè no dir-ho, tant desaprofitat en la seva llera. N’imagino tres. Si els ajuntaments del nostre entorn pensessin més en l’esbarjo de la població, en podrien fer tres de similars a les riberes del Congost. Un sota administració de les Franqueses a la seva vora, entre el Pont de la via i Cal Gavatx. Un altre a Canovelles, al seu marge, entre el vell gual (ara pont de Ponent) i el Pont de la Via. I Finalment un altra a Granollers, entre el pont de la Camp i el de les pistes d’atletisme. I si m’apureu, un altra a tocar de Palou. Espais, que ben gestionats, amb concessió al clubs esportius de les tres poblacions, podria funcionar de Maig a Setembre, tant pel lleure diürn, com el nocturn, complementant la zona de bany, amb petits anfi-teatres on s’hi podria fer actuacions musicals. Només una idea per aquests ajuntaments amb l’única fixació recaptatòria, i amb la clara filosofia “que al poble el donin pel cul”! Total només serveixen per votar i no hi van....

Recordo de ben petit, i encara sense pèl a la cara, la gran revolució en l’afaitat. La doble fulla. Era aquella època en que a la tele rivalitzaven gilette i filomàtic, amb divertits anuncis d’en Gila.
Ja amb pèl a la cara, vaig comprovar que lo de la doble fulla era de puta mare. T’afaitaves divendres i et durava tot el cap de setmana. Amb l’afaitat diari em vaig passar a l’elèctrica. Més ràpid i factible en qualsevol moment. Vaig perdre la pràctica. Només la feia servir de tant en tant.
Recordo vagament haver sentit anunciar-se un altra producte de la mateixa Gilette o de Willkinson amb tres fulles. No l’he provat mai. Imaginava que era un txorrada. Marqueting i publicitat.
Ara veig a la tle un anunci amb Feder i Henry(voleu dir que el Thierry té algun pel a la cara?) de protagonistes, que parla de quatre fulles. Possiblement permet un afaitat setmanal o un carpaccio de galta de porc increïble. Tot plegat una animalada. No sé quan acabarà. No imagino la cinquena o sisena fulla. Qui sap.

Sempre m’ha passat amb els ciclistes. De fet a grans trets, el atributs físics dels esportistes són similars, dins de cada disciplina esportiva. Les cames d’un futbolista, un ciclista, un atleta, un jugador de bàsquet i un lluitadors de sumo, són iguals entre els de la mateixa disciplina i diferents als de la resta.
Però em volia referir fins i tot a la fesomia. Segurament en el moment de ple esforç, i no és per mimetisme, el físic dels esportistes de fons s’afina. Els queda aquella careta de no poder dir ni bufa, i en definitiva tots s’assemblen una mica.
I no és que els germans Indurain s’assemblin, i els Schleck també. S’assemblen tots. Quan Ocaña va vestir de groc per primer cop, ja vaig trobar que s’assemblava a Merckx. Quan assimiles un home a un uniforme, a un color de maillot, casc o bicicleta, la semblança s’accentua, i si a més venen tots cansats, es fàcil confodre’s. Quan veig els corredors de l’Astana, accelerar en línia el gran grup, hi veig dos, i fins i tot tres Armstrong. Popovich s’hi assembla molt.
Aquest dies de medalles per a les nedadores sincronitzades, no us ha passat veure la “difícil” fesomia de Gemma Mengual repetida en altres nedadores. L’atrevit banyador, els ulls repintats,el somriure interminable, la pinça del nas... Colllons, totes s’assemblen.

Deixant d’entrada clar que entre els cos dels éssers humans d’anar pel carrer, i el dels esportistes d’elit no hi ha cap comparació a fer, puc explicar que fa uns 16 anys vaig comprovar una sorprenent pujada en el meu rendiment després d’un fet casual. Recordo haver-me llevat encaparrat i amb poques ganes de res. Una simple aspirina em va fer més humà. Tant que a mig matí havia recuperat prou l’humor per decidir-me per anar a donar una volta en bicicleta. I no una qualsevol passejada. Em vaig decidir per fer una pujada d’un port de 2ª/1ª que estva bastant acostumat a fer. La sortida va anar molt millor del que em pensava. Cap al mig dia encara em preguntava a mi mateix com podia ser que tant malament com m’havia llevat, i “tant ràpid” com havia pujat el port....
Per suposat que li vaig atribuir tots els mèrits. No li vaig donar més importància, si bé ho vaig comentar a altres coneguts que practicaven esports de fons. Pel que vaig esbrinar, l’aspirina no dona positiu en un control regular. Tampoc fa miracles, però et fa sentir millor i la fatiga i el patiment t’arriben més tard.
Ahir vaig detectar alguna cosa similar. Fa dies que tinc un inexplicable mal de cap (clatell), orelles, i a estones genives i coll. Vaig a base d’ibuprofè i similars. Ves per on que tot i portar quinze dies sense tocar la bicicleta, vaig fer una de les meves sortiges clàssiques per l’Alta Cerdanya,amb ports de 2ª inclosos i va resultar ser una de les vegades que ho he fet més ràpid. Imagino que lo de l’ibuprofè es menys inofensiu que l’Aspirina, i segurament si que dona positiu. En realitat una merdeta si ho comparem al que es fotien Simpson, Pantani, Chava o encara es foten Di Luca o Armstrong. Per cert i parlant de Simpson, vau veure elfinal d’etapa al Ventoux? M’agradaria que el Ventoux fos sempre el final d’etapa de la penúltima del Tour. Avui ha acabat amb l’èxit de Contador, que sembla no tenir rival. Ni l’amenaça d’Armstrong que torna l’any que ve amb 38 anys i un equip que es dissenyarà per batre a Contador. Ho té difícil. Es veu a venir que Contador no té rival. Els organitzadors del Tour voldran dissenyar un tour 2010 que s’ajusti el menys possible a les característiques de Contador. Però, que ha de fer? El de Pinto va bé contra el crono, i és intractable a la muntanya. Com no s’inventin un recorregut submarí, o allò tant típic de buscar l’eliminació atzarosa amb etapes per terrenys molls del llot de la marea baixa o per les llambordes de Flandes. Possiblement es podria preparar una etapa en un velòdrom per donar algun avantatge a la gran sorpresa d’aquesta edició Bladley Wiggins. Quin corredoràs! Després de ser intractable al velòdrom, s’ha estrenar en el Tour, on ha fet una gran paper a la muntanya i a les cronometrades no ho ha fet millor perquè ha estat escasses (han faltat uns 35 quilòmetres, del que és habitual) i per una caiguda a Annecy. Un corredor que entra per engrandir la meva llista d’ídols.

Si el Tour no està prou decidit, i com volia l’organització, s’acabarà de decidir avui.
Suposem que Contador es mostrarà igual de sobrat, i només haurà de vigilar la roda dels germanets luxemburguesos i no excedir-se, no errar amb un atac que posi en perill les possibilitats d’Armstrong i Kloden. És doncs molt probable que els Schleck es procurin una etapa que porti al grup ben cansat a peus del Ventoux, i facin l’assalt al pòdium abans dels darrers 10 quilòmetres. Tampoc ens sorprendria que Armstrong espremés tot l’EPO que li queda a les venes per fer una de les seves demostracions. El sorprenent Wigins, després de la mala sort d’Annecy, també voldrà seguir sorprenent. Com sempre, Pelllizotti, el gavatxet de torn, Menxov, Nibali,o fins i tot Sastre voldran l’honor d’aquesta etapa tant significada en la història del Tour. No he mirat la Meteo, però si la calor apreta pot passar de tot. Qui sap si pàjaras o defalliments,(res a l’estil Simpson) de les quals ningú n’està absent. Contador, no en fa cara. El veig molt professional, i capficat en la professió de ciclista, no l’imagino en una pàjara tipus Tarangu o Landis. El mes segur és que arribi al darrer quilòmetre marcant la roda dels Schleck, i si no va ningú més endavant, en aquest cas els disputi l’Etapa, no com baixant de la Colombiere, on commocionat pel seu atac perjudicial per a Kloden, es va mostrar “molt humà”, deixant la festa en mans dels de Ca’n Luxemburg. El darrer en guanyar-hi en el Tour, em sembla que va ser Pantani. Els atacs de Contador encara me’l recorden, encara que el de Pinto és mes complert i té el cap més ben posat. Molt més.

En considerar-la una activitat insalubre, sobretot per a la salut mental de les persones, a "Les extravagàncies del fashion-food" exposava una proposta la voltant de la religió. En un seguit de suggeriments, en els quals exposava diverses bondats de la bona cuina i el bon menjar, detallava el seu us mitjancer, per a col•laborar en la pacificació dels conflictes del món.
Desplaçar totes les activitat religioses a les zones industrials de les ciutats o estiguessin totes juntes, afavoriria les seves relacions i se les classificaria en conjunt d'una vegada per totes.
La nova normativa que legisla la ubicació dels llocs de reunió i culte religiós als centres urbans, es queda doncs molt lluny de la meva proposta. Regular les activitats religioses d'aquesta manera no porta cap solució de fons.

No em puc queixar

Després d’una primavera amb experiències desiguals en la cerca de múrgoles i moixernons, em va passar per alt anar a una altra de les cites inel•ludibles de temporada boletaire als Pirineus. El cep de Sant Joan. El primer cep. Un cep espontani que acostuma a sortir als frescals Pirineus (normalment a la ratlla dels 2000 i amunt) després de les pluges de la Primavera. Em consta que aquest anys la collita va ser bona i fins i tot van florir més avall.
Hi ha anys que la florida s’allarga en la mesura en la mesura que els ruixats continuen amb certa regularitat, fins aturar-se o no, Enguany, les ventades s’estan allargant ara. Havia sentit que la florida continuava amb més o menys regularitat, qui sap si fins enllaçar amb els primers rossinyols, rovellons, mollerics i cames de perdiu. D’algunes d’aquestes especies també se’n troben, amb diferent sort en llocs concrets, Però no n’hi ha una florida ferma per assegurar que el cep de Sant Joan ha enllaçat amb les florides clàssiques de finals d’estiu.
Arrossegat per altres i no pas per iniciativa pròpia, la fe en el fonc ens ha empès cap el bosc. I del resultat no me’n puc queixar. En un indret d’aquells on els caps de setmana s’omple de boletaires, a mitja setmana n’hi hem trobat uns quants exemplars, que si fossin de mida feta, sumarien mitja dotzena de quilos. Els “mini-ceps”, en companyia de tres grans exemplars d’aquells que els van passar per alt als del cap de setmana, han acabat sumant uns tres quilos, que sempre fan il•lusió.
Es diu que el cep de Sant Joan té un gust especial. Ni més, ni menys que els altres. Segurament en ser els primers i competir a taula amb altres dos bolets de gran categoria com la múrgula i el moixernó, els fa pujar nivell. Si, els he trobat bons. En arribar a casa, en vaig sopar un parell de crusos, amanits amb ciboulette i oli perfumat d’all. Amb els que vaig collir, en menjaré uns quants dies. Els petits crusos,els cauran salsejats o guisats. I encara hi puc tornar a buscar-ne. Si bé, no feia cara d’allargar si no deixa de fer vent i va ruixant diàriament o quasibé.

Mariano Mas. Florentino Laporta.

Les reaccions de determinats personatges davant e dels fets d’actualitat, els fa tant i tant semblants, calcats, als seus oponents que gairebé fa riure. Artur Mas ha reaccionat comel pitjor dels Marianos Rajoys davant la situació del finançament de Catalunya. El clàssic oposar-se perquè si. Pel fet de desgastar amb l’oposició, al govern.
Tot i quedar amb el cul a l’aire i solets, amb la postura de la Cambra de Comerç i Foment del treball, Artur Mas i els seus han volgut justificar amb diverses teories els mals del nou finançament, oblidant la pelegrina postura pactista, conformista i anomenada de “peix al cove” del seu honorable antecessor.
De Laporta que en direm. Vergonyós. Després de fer escarafalls davant el malbaratament de diners de Florentino, ara va i dilapida encara més pasta en Ibrahimovic. Segurament un bon jugador, però pels mateixos diners i sense regalar jugadors podi comprar Villa,un valor segur. Ara tota una campanya mediàtica, a l’estil Real Madrid se’n carrega de fer-nos creure que Ibrahimovic, és gairebé Van Basten. Senyor Florentino Laporta, si Ibrahimovic l’hagués fitxat l’Espanyol dirien que és un “torpón” a l’estil Salinas, Però no és el cas, és el nou Van Basten.
Repeteixo que em sembla un bon jugador. El més discutible és si un jugador a l’estil gegant-tanc és bo per a un equip dels grans. El darrer referent és Zigic, Al Racing és vital i al valència no el van aprofitar. El temps els donarà o no la raó, és però indiscutible que són molts calers.

Per fer boca i recordar les darreres etapes èpiques del Tour de França, cal remuntar-se a la magnífica etapa de Pantani a les 2 Alps al 98 i a l'etapa de Floyd Landis després d'un gran "xeringassu", que va acabar després d'una desqualificació amb el Tour per Pereiro.

Per fer boca, com us deia, i anar desitjant una etapa com aquelles, avui que comença el Tour, he trobat aquest enllaç, on hi ha un fragment de l'etapa, on hi apareixen dos "homes-xeringa" escapats.



http://misterdato.wordpress.com/2008/03/27/el-iltimo-gran-heroe/

Ja és habitual en mitjans periodístics esportius, avaluar i determinar quan comença en realitat la part més important i decisiva d'una competició.
En el cas del Tour, aquest titular s'acostuma afer servir cap entre les etapes 7 i 10, tirant llarg. Moment en el qual després d'unes etapes planes i com a molt una contra-rellotge per equips, s'afronta una etapa cronometada de força quilometratge, o etapes de muntanya clàssiques.
Fins a dia d'avui, això no ha passat. I diria més, la de demà tampoc és una etapa de muntanya clàssica, però deixeu-me ser optimista i pensar que per fi demà, els favorits comencin a ensenyar les dents. El port important de la jornada també és a 70 quilòmetres de l'arribada, però entre mig encara n’hi ha un tercera i un segona categoria. Una etapa llarga, de desgast i que des de quilòmetre 50 es pot començar a traçar una estratègia d'equip per a fer la important. Ja sigui per iniciativa pròpia o aprofitant un de les moltes escapades d'outsiders que es puguin produir, entre ells Flecha, que té marcada una creu en el plan de ruta d’aquesta etapa.
Una etapa que també pot anar un pèl boja, si es confirma que es correrà sense auriculars.
Fins avui, s'ha tractat, a grans trets, d'un gran entrenament compartit per tots plegats. Hi ha hagut quatre moments puntuals, en que s'han pres diferències, en alguns casos importants. La cronometrada del primer dia, va deixar entre els favorits a Contador, com el més fort. La despistada de Contador a la Costa Blava, va ser una "cop d'estat" d'Armstrong. La cronometrada per equips, tot i no ser en un traçat per a especialistes, i per tant el lloc adequat on prendre distàncies, Evans, Sastre i els Schleck, van perdre massa temps. Sempre recuperable si en etapes muntanyoses o compromeses com la d'avui, hi posen collons. I als Pirineus, ja es va veure. Contador va fer una petita demostració. Evans, i els Schelck, van demostrar estan en forma, sense tirar coets. Sastre va estat molt eixut.
La resolució dels Tour i d'aquesta part final que comença avui, passa per un tots contra un. Tots contra Astana. I, Astana contra Contador?
Be faria Contador de començar a fer aliances de cara la temporada que ve, sempre que detecti una campanya en contra dins els seu equip. Es tractaria de començar a pactar un nou contracte amb l'equip que més l'ajudés, per defensar-se dels atacs que li poden venir.

L'observatori de preus de l'alimentació i la drogueria detecta grans diferencies en el que es paga per a la compra d'aquests productes. Productes que comprem a diari. Preus que varien de gran manera depenent d'on es posen a la venda. A Girona sempre els toquen les pitjors xifres en aquest rànking de ciutats capitals. Per exemple, la carn que es compra a Girona és la més cara de l'Estat. L'observatori, en el seu estudi també indica que depenent del lloc on escullis fer la compra, els preus varien molt. D'aquesta manera, l'estudi indica que et pot arribar estalviar un 38%, si esculls el lloc més adequat. En general superfícies sota la marca DIA o MERCADONA.
Cadascú, amb el temps va coneixent els llocs on el serveixen a millor preu, i cal llavors valorar si la qualitat de producte no se'n ressent.
En general us puc assegurar, que de sempre he tingut una escassa habilitat en retenir el preu de les coses, i que per tant, em costa molt assegurar la diferència d'alguns preus en concret. Si, que des de fa anys, i sense poder donar xifres, me'n vaig adonar que quan carregava el carret o el cistell, en determinats supermercats, en sortia encara amb diners a la butxaca. D'aquesta manera us puc indicar que fa més de 10 anys ho vaig començar a notar en una superfície situada al costat de casa, anomenada ZERO. Malauradament va durar poc. Però ho he seguit notant a LIDL, ALDI, DIA, MERCADONA i ESCLAT. Llocs on d'una banda hi trobes les mateixes marques a preus més baixos, marques diferents molt bé de preu i en molts casos productes totalment nous. En general, seria fàcil dir que la qualitat és molt baixa o inferior a la resta de superfícies. Però, no és del tot així. Per exemple, en un aspecte que no domino del tot, els làctics, algunes d'aquestes cadenes internacionals ofereixen productes més qualita. En podríem dir europeus, en el sentit més positiu de l’adjectiut. Les marques blanques del MERCADONA, són en el casos que he tastat igual de bones i molt més econòmiques. Hi ha gran assortit de productes i en moltes d'aquestes superfícies hi vas descobrint nous productes de gran qualitat cada vegada que hi vas. Darrerament, he trobat a la Cooperativa de Guisona, el millor gaspatxo envasat. Mai n'havia trobat cap al meu gust. Al Mercadona recordo haver trobat darrerament xapates, brioixos i llet merengada. Al LIDL oli d'oliva d'ús diari(qualitat i preu), ventresca de tonyina, rosat de Navarra, Ribeiro i Verdejo. A l'ESCLAT, hi ha una magnífica peixateria, cosa gens normal en grans superfícies. A ALDI i LIDL, làctics. I al DIA fins fa quatre dies (ha desaparegut. Ja passa en aquestes supèrfícies...) venien unes magnífiques cues de gamba congelades i tancades al vuit, fet que els dona una imatge i sabor molt diferent als "glaçonets de gamba" que venen en molts altres llocs, peixateries incloses.
I així, cadascú de nosaltres podria aportar el seu producte preferit. I de vegades productes preferits a preus sorprenents. Per dalt o per baix.
Per cert, la meva darrera trobada amb preus sorprenent i comparables, ha estat aquests darrers dies. Per dir-ho d'alguna manera m'ha costat el mateix un trasllat en taxi del Centre de Barcelona, al seu límit amb el Baix Llobregat, que la compra i instal•lació d'un nou canvi marxes a la meva bicicleta híbrida, trencat en l'ascensió d'uns portets de muntanya, on algun dia m'agradaria veure passar el Tour, i on sovint hi veig passar grans ciclistes com Flecha o Hermida. La veritat és que em vaig sentir més a gust pagant el canvi de marxes, que el taxi.
Una cosa va donar per set quilòmetres i l'altra em donarà per a 2.000 pel cap baix. ja sabia que per una excusa o altra, acabaria parlant de ciclisme....

Jornada de declaracions. Conformes, disconformes. a favor i en contra. Al Tour i al finançament de Catalunya.
Puicercós, Montilla i Castells, es disputen el paper de Contador. Contadors en el sentit més ampli tergiversat de la paraula. Conten. Compten. Calculen els diners que finalment rebrem, abans i després del Tour de 2011.
Els ciclistes també calculen el temps que porten i el que poden obtenir en les etapes vinents. Conten i maldiuen. Armstrong no accepta el liderat de Contador. Mas ja fa temps que no accepta el conjunt de forces que el tripartit imposa al Parlament.
Equips i ciclistes, estan ara enfrontat per una altra qüestió. auriculars, si, auriculars, no. L'auricular és al ciclista, el que la disciplina de vot i estirabot al polític. Qui es mou no surt a la foto. Els directors ciclistes tornaran a donar ordres, a crit pelat, com els polítics.
En ciclisme s'entén que un equip ha d'empènyer unànimement cap el mateix sentit. En favor del seu cap de files i les estratègies a seguir per arribar a la meta davant de tots. En política, l'experiència que es viu contínuament dins els partits, va entendre que la lluita Contador-Armstrong, està més que assumida. Carod-Puicercós, Camacho-Nebreda, Rajoy-Aguirre.... i d'altres que en sortiran. Mas, si aquest Tour no el guanyes, et sortiran “contadors” dins el partit, dins la coalició. Que tal us semblen Recoder i Espadaler?

No sé perquè, els resultats més aviat escassos i les diferències gairebé inexistents entre els corredors del Tour de França, després de passar els Pirineus, em recorda coincidint amb esl esdeveniments, amb el finançament de Catalunya.

Què se'n pot dir d'una cosa i l'altra? Del Tour, que Contador els ha esgarrapat a o tots uns 20", i que Armstrong porta un cabreig d'aquí t'espero. I de lo altra, que Puigcercós també diu que ha esgarrapat alguna cosa, i el cabreig és de Mas.

Dissenyar el Tour pirinenc d'una manera o altra, és sempre discutible. D'Est a Oest, d'Oest a Est. Amb Tourmalet o sense. Amb arribades a dalt o a la vall. Acabar 70 quilòmetres més enllà del gran port és prou criticable. Una estafa. I més encara quan s'analitza el resultat, i en surt que per la Costa Blava, entre els 25 "favorits", hi va haver més marge de diferències, que després de passar indrets amb tant de nom com Arcalís, Evalira, Coll de Port, Aspin o Tourmalet.

Un amic em deia que això era un frau i que als Alps passaria tres quarts del mateix. No ho crec. A als Alps també hi ha majoria d'etapes que acaben a la vall, però a poca distància del darrer colós muntanyenc. Una altra diferència és que es tractarà de la darrera setmana, quan les forces aniran justetes. Encara una altra, és que en mig de les etapes muntanyenques hi haurà una llarga i exigent contra-rellotge. I finalment, que una vegada passats els Alps, i de nou amb la calor del sud, un dia abans de París es puja el Mont Ventoux. Si després de tot això no hi ha diferència, és que tots estan igualats. No ho crec, perquè Contador sembla més en forma. Més entrenat, si bé no sé perquè entrena tant i tant, pels voltants de Madrid. Si conegués més els Pirineus, no hauria atacat a dos quilòmetres del cim d'Arcalís, sabent que el darrer quilòmetre és suau. En tenia uns vuit (de quilòmetres) per atacar, i va esperar el penúltim. 22". Quan els hauria tret en 8 quilòmetres? Penso que cap a 90".

I, digueu-me, de quants calers més disposariem si fóssim un país independent? No és lo meu, però segurament cap a 10 mil milions. Estafa i frau.

Montilla fa com Bruynel, Zapatero com Leblanc( ja sabeu, són els que decideixen qui pot participar i qui no), Puigcercós juga a Contador i Mas fa d'Armstrong. Passat de voltes i passat de moda, ja no se'n recorda de quan era ell el que manava i feia el que li passava pels collons. Tampoc se'n recorda que el seu cap de files pactava a la baixa i es feia passar pel gran nacionalista, quan el feien "Espanyol del año".

Elena Salgado seria el que en ciclisme es coneix com “vampirs de la UCI”. Aquells que sorprenen amb nocturnitat als ciclistes en el tercer son, per fer-los anàlisis anti-doping. Les seves declaracions sense confirmar, ni desmentir, les xifres (ai quina por!) són per aigualir la festa.

S'interpreta que Valverde no seria altra que el món abertzale radical, al qual no deixen presentar-se a les eleccions. No he acabat d'ubicar Carretero i el seu projecte en la identitat del cap corredor, ni equip. Possiblement estaria en aquest equip embrionari que fa anys Melcior Mauri està formant, mentre busca col•laboració d'empreses patrocinadores catalanes. Catalanes i emparades en la Cambra de Comerç i Foment, que amb la seva acceptació també han aigualit la queixa convergent.

Seguint en elmateix to crític exposat en aquest web, sobre algunes peculiaritats dels paisatges de Catalunya, en versió telvisiva, i en especial el dedicat a el Montseny, publico avui la carta publicada divendres passat a el9nou, signada per Mercè Mateu.
Després de veure al llarg d'un seguit de capítols, les boniques i relaxants imatges que adornen la sèrie de TV•, el paisatge favorit de Catalunya, esperàvem amb expectació el dedicat a la terra on vam néixer, el Montseny.

Montseny desconegut

Ja ens en fèiem una mica el càrrec, que com en altres capítols ens molestarien alguns paisatges "sobre-acolorits" per obra i gràcia de la tecnologia digital. Tampoc dubtàvem que el "famoset" de torn, deixés anar alguna frivolitat tant típica en la gent forastera que s'impressiona amb les primeres vistes i paissatges, passats els peatges de Mollet, Martorell, Vilassar o Vallvidrera.

El nostres país te racons molt bonics. Per a cadascun de nosaltres n'hi ha un de preferit. On vas néixer, on vas créixer, on et vas enamorar o del que et vas enamorar. Totes les circumstàncies són vàlides. Parlaríem del paisatges favorits, en plural. Entre aquests nosaltres estimem i ens agrada el Montseny, Com tants d'altres vallesans, selvatans i osonencs. I entre nosaltres hi ha milers de persones prou preparades i qualificades per fer un programa sencer, amb arguments i imatges, només centrades en qualsevol dels preciosos racons del massís.

Ni Carles Rexach, ni els que hi van col•laborar, ens van mostrar el Montseny que coneixem, que Catalunya ja coneix, que ha impressionat i inspirat escriptors, poetes, pintors, fotògrafs i d'altres artistes. Segurament gent amb sensibilitat especial seria la més adequada per ensenyar-nos el país que s'estima. Deixant de banda "famosets mediàtics" encantats de conèixer-se a si mateix. Encantats de sortir per la tele i amb una elevat grau d'autoestima, que els fa pensar, que pel fet de mostrar-nos un paisatge, passarà a la història com el seu descobridor i l’engrandirà, arrossegant vots dels catalans a favor del que des del mateix dia del programa passa a ser el SEU paisatge favorit de Catalunya.

Lectors d'arreu de Catalunya: el Monseny no és només un lloc on s'hi casen els famoses, on els nens hi aprenen a jugar a futbol, i no és ni serà l'indret ideal on agredir la natura, circulant en moto per un espai considerat per la UNESCO, reserva de la biosfera.

Les dues etapes sencerament catalanes del Tour, ja han passat. Ambdues les he viscut des d’un vessant mai experimentat. Des d’un nucli urbà.
En el cas de Granollers vaig escollir el punt més proper a casa i possiblement un dels més indicats. Un que obligava a tocar el fre. I tant que obligava,o com a mínim a passar-hi a poc a poc, ja que la pluja havia deixat la cosa més relliscosa. La cantonada del carrer de Girona amb la carretera de Cardedeu. Hi havia molta gent, com suposo que succeïa el mateix a la resta de la ciutat. Tot i no haver-hi tradició,la gent s’hi ha bolcat.
Ahir vaig ser a Andorra, per veure l’arribada a Arcalís. Ja ve sent costum que presenciï una de les etapes de muntanya dels Pirineus. L’endemà encara hi podria haver tornat a veure, com baixàven Envalira, a tocar del Pi Morent, en el punt més proper a Cerdanya que passa aquesta edició. Ahir, després de circular en cotxe fins Ordino, via Pas de la Casa, Canillo i Coll d’Ordino. Vam deixar el cotxe. Es tractava de deixar-lo en una escapatòria fàcil. Si l’aparques en la mateixa ruta de final d’etapa, en ocasions m’ha tocat esperar fins a quatre hores per sortir. El protocol indica que primer cal deixar marxar els corredors del cul de sac, d’un port sense sortida. Les bicis també poden anar baixant. Amb el cotxe ben aparcat a la sortida d’Ordino en direcció Canillo. Vam baixar en bici fins Andorra La Vella, i després vam complir el costum de fer dalt de la bici, el darrer port de l’etapa o el port on hi estem d’espectadors. El dia va estar, magnífic meteorològicament parlant. El port és dur en els primers vuit quilòmetres, d’Andorra, fins la sortida d’Ordino, i els darrers deu quilòmetres. Al mig hi ha una zona molt còmode d’uns set quilòmetres.
Després d’arribar a dalt, a dures penes, vam baixar tranquil•lament. Contemplant l’ambient que de pujada veus “un pèl borrós”. Fotografies i buscar un lloc a la vora del cotxe, on hi teníem menjar i beure. Al centre d’Ordino, on acaben les primeres rampes, de la part inicial del port. El cert és que l’etapa no va estar de la contundència, ni va suposar la sacsejada clàssica, de les etapes pirinenques. De fet era el primer contacte amb la muntanya, tothom anava amb el cagarret al cul, per por a no estar al nivell.
La particular situació de l’equip Astana, molt ben situat i amb grans avantatges sobre els rivals. Li ha fet jugar el rol del líder, sense ser-ho. Lider amb la virtualitat que suposava el fet que Cancellara no és un home de Muntanya. D’altra banda, tants galls al mateix galliner: Contador, Armstrong, Leipheimer, Kloden o fins i tot Popovich, feia imprevisible una resolució jeràrquica del grup.
Finalment, tard, però en un cop de geni o “pataleta” d’agrair, Alberto Contador, s’ha posat líder virtual, amb el permís de Nocentini, que qui sap quantes hores portarà el maillot rovell.
La carrera i el terreny acabaran de decidir, en un Tour molt especial. D’una banda amb uns Pirienus força “suaus”, si tenim en compte que les altres dues etapes no acaben en cims. I uns Alps de característiques similars, amb només una arribada a dalt, però que arriben la tercera setmana quan les forces van justetes, i que estaran rematats per un Mont Ventoux, que pot sentenciar. Confio també que la segona contrarellotge, comenci a definir també la jerarquia d’Astana i de tot el grup.

Com us deia, doncs, a Ordino vaig ser al nucli urbà. D’un poblet, però nucli. I en aquests llocs hi trobes un afició, que no és tant “pota negra” com la que pots trobar en praderies més pròximes als cims, convertides en el jas idoni dels aficionats. Jas i àgora, on els aficonats hi passen alguns dels seus moment més feliços de l’any.
A Ordino, els temes de conversa no tenien el nivell dels que fan servir els més entesos,muntanya a munt. “Carai! Quants helicòpters”, “Quan passi ja el reconeixeré l’Armstrong?”, “ Collons! Tant triguen, venint d’Andorra! “Ui! Que jovenets que són”.....

Li sentia dir a algú, lo fàcil que hauria estat fer passar la “serpmulticolor”del Tour per les rondes nord i sud.
També seria molt fàcil evitar el “follón” circulatori de cada dijous muntant les parades del mercat al Parc. I no vulgueu saber, que ve s’hauria circulat per Barcelona dijous, si haguessin fet el final d’etapa a Montcada. París no es paralitzaria d’aquí tres diumenges si Sarkozy i Delanoë decidissin que no volen el Tour als Champs Élysées. Seria millor fer acabar el Tour sota els blocs de ciment de la banlieue?
A França porten més de cent anys amb la paralització itinerant, un dia a l’any. Zones urbanes, turístiques i industrials passen “en blanc” o no, un dia. És un dia de festa o mitja festa (diria festa major) i no només per aquells que trien fer vacances aquests dies per coincidir en el seu lloc de vacances amb el pas del Tour, o els que trien fer-les per seguir unes quantes etapes amb tendes da campanya o en roulotes (en això són especialistes els holandesos). Holandesos, belgues, suïssos, italians, bascs, catalans, castellans, i fins i tot americans i australians s’hi han afegit els darrers anys. No només per televisió. Hi ha gent que segueix l’esdeveniment allà on va per animar els seus i els altres. Perquè en ciclisme, rara és, veure la imatge d’aficions enfrontades, discussions de bar....tothom anima i aplaudeix. I quan un punxa tots ho lamentem. Hi perd l’espectacle.
Hem tingut l’oportunitat que el grans espectacle ens passés per la porta de casa. No ens podem queixar. Els aficionats als ciclisme també ens hauríem queixat als polítics de torn si el Tour hagués passat per les rondes. No en tenim cap culpa,que el centre estigui potes enlaire.
I si els Jocs haguessin passat olímpicament de Granollers, i el seu bressol de l’handbol?

Us enganyaria si us dic de la darrera vegada que el Tour de França passava per Granollers, camí de Barcelona, ja recordo com va anar tot allò que hem llegit aquests dies sobre el triomf de José Pèrez Francés, en una escapada històrica. De fet van passar per l'autovia de l'Ametlla. va ser al 1957 quan van passar pelcentre, com testimonia l'única foto que s'ha trobat, fet pelpare d'en Pere i en Toni Cornellas.
Si que recordo alguns detalls del Tour de dos anys després, el de 1967, quan Roger Pingeon i Julito Jiménez es van disputar el triomf fins el darrer dia.
Si mireu aquest enllaç http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1965/07/03/pagina-6/932278/pdf.html podreu conèixer alguns detall d’aquella etapa, en la qual Pérez francés es va guanyar el sobrenom del Cóndor del Puiymorens.

La teoria que explicaria el retorn d’Armstrong, com poc més que una campanya. O vàries campanyes. Campanya a favor d’Armstrong. La seva fundació. La superació personal. La superació a la malaltia. Burla dels que sempre hem pensat que hi havia gat amagat. Ha topat amb el rellotge.
La gran fotografia d’Armstrong vestit de groc, només era possible, després d’una despistada general com la d’ahir. O possiblement una contra-rellotge per equips. Pot-ser una altra despistada demà arribant a Perpinyà….
A partir de divendres, no crec que el puguem veure groc, si no és d’una intoxicació de medicaments. Aquell dia comença el Tour de veritat.
Em sorprendria molt veure Armstrong vestit de groc a Andorra. Què pretén aquest home? Una segona resurrecció? No ha fet ja prou? Encara ha de fer més demostracions? Vol humiliar la ministra francesa que sospita d’ell?
Com reaccionaran ell i Bruynel, si no l’aconsegueixen vestir de groc? L’únic perjudicat del funcionament irregular d’un equip només en pot ser l’equip. Si no tingués clar que Contador és el millor, pensaria que perilla la seva victòria final. Encara ésmés, avui, sembla que contador ho té millor que ahir i abans d’ahir. Els germans Shleck, Sastre, Evans o Menchov estan a força distància. Tots sis hauran d’estar a l’altura ja a la primera etapa pirinenca. Comencen ja a estar en una posició, que ja no els permet més errades. Segurament els germans Shleck poden ser els homes que poden donar gran espectacle als Pirineus. Amb ells Sastre, Contador o fins i tot Lepheimer i Menchov. Abans l’entrada Catalaunya. Demà el Tour arriba a Perpinyà.

Si no estava prou clar que en la situació de l’equip ASTANA, en el Tour de França, la predicció estava entre allò de “se avecina una tormenta” i “se atormenta una vecina”, és clar que només ha calgut arribar a la segona etapa per donar llum a la guerra interna que ho pot haver en l’equip.
No està gens clar de quin costat està Johan Bruynel. Si del costat del jove campió o del vell campió-manipulador. A l’hora d’escollir l’equip que va presentara ala cursa Bruynel, en va fer la versió americana. Tota una declaració de intencions. O té molt clar que Contador no tindrà cap problema amb l’equip americà, perquè li sobren recursos, o és que vol fer content al mediàtic Lance.
Segurament lo de la segona etapa no tindrè cap consequência al classificació final, però si que és segur del tot, que fa pensar malament. Si en realitat Armstrong és gregari de Contador no ha de prendre l’actitud mostrada en carrera i després de la carrera, quan ha volgut posar en evidència cert amateurisme de Contador a l’hora d’analitzar l’etapa.
A Levi Lepheimer, tampoc li deu fer gràcia el què ha passat, i també és americà.
A Contador, abans de guanyar el Tour, em temo que li tocarà guanyar a Armstrong. Esperem que això ja es comenci a veure divendre que ve, camí d’Andorra.
Demà els toca fer equip. Fins quan?

El que us deia, el cap de setmana hem participat, com ja us anunciava a les 24 hores ciclistas de Monjuïc. Una bona experiència. L’execució d’un projecte mig improvisat, però que ha quedat demostrat que quan es posen ganes en un projecte,la cosa no pot sortir malament. Tots ens ho hem pres seriosament. Cadascú en el seu paper, col•laborant i esforçant-se, per tal que tot sortís bé.
I no podia ser d’altra manera. No es tracta d’haver posat difícils les coses a l’equip guanyador, que per més senyes és un equip professional. Es tractava de fer un bon paper, i així ha estat, fins i tot en el resultat.
Recordareu que amb il•lusió presentàvem un equip mixt. En no haver-n’hi prou, ens ha tocat competir en condicions diferents, amb els equip formats per sis homes. I s’ha quedat entre els deu primers. No cal ni dir que ha estat el primer equip mixt (fora de programa), i en la classificació que comptabilitza individualitat i altres associacions, com duets, quartets o sextets, vam quedar el 24, de 85 possibles.
Una trajectòria, ja marcada des del primer relleu, va assenyalar que aquesta posició era possible d’obtenir. Al llarg de 24 hores s’ha oscil•lat entre les posicions 20 i 32, i en la dels sextets entre la set i la quinze.
24 hores per compartir experiències i converses, sempre relacionades amb el ciclisme. Anècdotes ocasionals i inconsistents, i d’altres que podrien haver estat decisives, com les rampes sofertes per alguns membres de l’equip, en uns de les moltes situacions que es poden viure al llarg de 24 hores seguides i ininterrompudes de competició. Després de tanta estona, un o altra membre de l’equip pot haver mantingut una disputa o “pique” amb qualsevol dels membres dels altres 24 equips. Experiències curioses i irrepetibles com la de intentar i aconseguir aguantar roda durant una bona estona, cracks com Mauri o Heras. Tancar els ulls, i visualitzar que Heras t’avança com un coet, camí de l’estadi Lluís Companys. O conviure al boxes, paret per paret amb l’equip amb el que t’estàs jugant les garrofes, i comprovar que ells han fet algunes coses millor que tu, com la de portar fisioterapeutes que es van passar també 24 hores (quina marató...) fent massatges en els músculs travats dels seus homes. Amb tot van mossegar pols, i van quedar dues voltes enrere. O comprovar que per litres i litres d’aigua que t’emportis, sempre et creus que has fet curt. I és que van estar un divendres i un dissabte de molta calor.
En resum,una gran experiència amb ganes de repetir, per tothom, des dels corredors, fins al patrocinador Angel Ausín. Un home que n o va poder evitar visitar el seu equip a la muntanya màgica, per comprovar que encara li agrada molt el ciclisme i assegurar que l’any que ve vol tornar-hi.

Aquesta dies els preparatius de la nostra particicpació a les 24 hores ciclistes Montjuïc, em fan anar, si cap més de bòlid del normal.
Ahir ens feiem la foto d'equip que ja podreu veure en algun mitjà informatiu (els professionals d'el9nou s'hi han interessat, o segur que al web d'en Marc també en sortirà alguna http://mrcim.blogspot.com/ ). Inscripcions, coordinar-ho tot, verificacions, preparar la bossa i fer alguna pedalada, són algunes ocupacions afegides a les ja habituals que podem resumir a grans trets sota la denominació família i feina. Entre d'altres coses cal preparar menjar i beure. Beure per a la hiodratació esportiva i per a fer passar la sed (bàsicamnat aigua i birra). Per al menjar els entesos sempre recomanen allò dels hidrats de carboni. És per això que em prepararé dues amanides de pasta.
En concret voldria destacar-ne una que vaig menjar per primer cop, fa uns quants anys de viatge pels fiords escandinaus. Va ser una combinació de la pasta amb dos elements bàsics en el menjar nacional de Catalunya, el pa amb tomàquet i pernil.
A partir d'un pernil d 'alta qualitat que portava envasat al buit. Uns tomàquets decents (que ja és difícil trobar al nor d'Europa). Pasta bullida al gust, i un oli verge d'oliva, vaig fer una amanida que imitava el pa amb tomàquet i pernil. El pa quedava substituït per la pasta. El contacte amb els sabors meditaerranis a l'atlàntic nord, el recordo amb un gran plaer al paladar. De tant en tant la he tornat a fer i menjar a les nostres latituds, sense el mateix grau de plaer. En alguna ocasió, també he substituït el tomàquet trossejat per un salmorejo, cosa que evidentment li dona una canya superior.
Intertessa doncs que els hidrats de carboni em facilitin la combustió, sense deixar de banda el plaer del menjar.

Ja sabeu de l'aire que prenen les cròniques d'aquest web web quan arriba el Juliol. Bàsicament Tour de França. Per tal de no avorrir als poc lectors d'aquest web, els darrers dos anys ho he adornat amb enologia i gastronomia. No dec ser l'únic "tarat", que conjuga aquestes dues aficions. Una gent de Barcelona munten pel dia en que el Tour arriba a la ciutat, han organitzat una cosa anomenada "Le Tour gastronomique". Us sona?
Del 13 de juliol de 2007 al 31, vaig simultanejar els articles de ciclisme amb comentaris sobre vins de les regions per on passava la prova. Al 2009, sota el títol "le tour gastronomique", vaig fer un article gastronòmic, amb recepta, de cada etapa per on passava el Tour. Ho podeu repassar.

En aquesta inciativa també denominada "Le tour gastronomique" també es combina bicicleta i teca. Llàstima que no hi podré assistir. Penso demanar festa a la feina per veure el Tour passar per Granollers.

Us passo a continuació el programa de la moguda "Le Tour gastronomique"

DATA: 9 DE JULIOL (COINCIDINT AMB L'ARRIBADA DEL TOUR DE FRANCE A BARCELONA).

HORARI: SORTIDA A LES 9.30H I ARRIBADA A LES 13.30 H.

RESTAURANTS O MERCATS QUE PARTICIPEN:

- CUINES (SANTA CATERINA). (SORTIDA)

- VELÓDROMO.

- VIA VENETO.

- FONDA GAIG.

- MERCAT DE LA BOQUERIA.

- RÍAS DE GALICIA. (ARRIBADA).

NÚMERO DE "CICLISTES" CUINERS, SUMILLERS I CASSAQUES VERMELLES: 50.

RECORREGUT.

SORTIDA DEL CUINES DE SANTA CATERINA.

S'AGAFA VIA LAIETANA DIRECCIÓ CARRER FERRAN.

PASSEM PER PLAÇA SANT JAUME FINS RAMBLES I CAP AMUNT DIRECCIÓ PLAÇA CATALUNYA.

PLAÇA CATALUNYA ANEM A BUSCAR PASSEIG DE GRÀCIA FINS PROVENÇA.

SEGUIM PER PROVENÇA I TOMBEM A LA DRETA PER PUJAR PER ARIBAU I GIREM A L'

ESQUERRA AL CARRER LONDRES, CRUÏLLA AMB MUNTANER.

1A ATURADA A VELÓDROMO, MUNTANER CANTONADA AMB PASSATGE PELLICER.

SORTIM DE VELÓDROMO I GIREM A LA DRETA PEL CARRER LONDRES FINS

CASANOVA QUE PUGEM FINS LA DIAGONAL I ALLÀ AGAFEM EL LATERAL O EL

CARRIL BICI, PASSANT PER PLAÇA FRANCESC MACIÀ I GIRANT A LA DRETA A L'ARRIBAR A GANDUXER.

2A ATURADA A VIA VENETO, GANDUXER 12.

SORTIM DE VIA VENETO, ANEM A BUSCAR LES BICICETES QUE ESTARAN AL

PARKING DE BORI FONTESTÀ, DES DE BORI FONTESTÀ ENS DIRIGIM A PAU

CASALS DIRECCIÓ PLAÇA FRANCESC MACIÀ I D'ALLÀ AGAFEM EL LATERAL DE LA

DIAGONAL FINS MUNTANER ON GIRAREM A LA DRETA, I BAIXEM MUNTANER FINS

ARRIBAR A CÓRSEGA ON GIREM A LA DRETA I ENS ATUREM A FONDA GAIG .

3A ATURADA A FONDA GAIG, CÒRSEGA 200.

SORTIM DE FONDA GAIG I BAIXEM MUNTANER FINS GRAN VIA (LATERAL) I

D'ALLÀ GIREM A LA DRETA A BALMES PER ARRIBAR AL CARRER PELAI.

DES DE PELAI ENS DIRIGIM A LES RAMBLES I BAIXEM FINS LA BOQUERIA.

4A ATURADA LA BOQUERIA.

DES DE LA BOQUERIA, PEL DARRERA AGAFEM CARRER HOSPITAL, A CONTINUACIÓ

AGAFEM CARRER JUNTA DE COMERÇ I A CONTINUACIÓ GIREM A LA DRETA AL CARRER SANT PAU.

EL CARRER SANT PAU ENS PORTARÀ DIRECTAMENT AL PARALEL ON ANIREM

DIRECCIÓ PLAÇA ESPANYA I GIRAREM A LA DRETA A ENTENÇA, PER A

CONTINUACIÓ GIRAR A L'ESQUERRA A SEPÚLVEDA I ANAR A BUSCAR CARRER VILAMARÍ.

UN COP A VILAMARÍ, BAIXAREM DIRECCIÓ AL PARALEL UN ALTRE COP, EL QUAL

CREUAREM PER ACABAR L'ETAPA AL CARRER LLEIDÀ ON FAREM LA DARRERA ATURADA AL RÍAS DE GALICIA.

Ho advertia només començar. Lo dels paisatges de Catalunya és una gran idea, amb una bona intenció, però queda desacreditat amb els personatges que hi surten. En general gent a qui li encanta sortir per la tv. Gent encantada de conèixer-se a si mateixa. Gent que pot arribar a pensar, que pel fet de mostrar-nos un paisatge, ens el descobrirà i l’engrandirà. Ahir en va ser un exemple més, rematat pel desastre més gran. Coincidia per més pena, amb un que parlava de la nostra comarca.

Em va semblar horrorós que per a Rexach, el Montseny només sigui un indret on anar a fer trial, casar-s’hi o jugar a futbol. Una vergonya. Un insult al país.