logotipo

Es tendeix a relacionar sempre a una minoria els disturbis que es deriven de les celebracions. I estadísticament no deixa ser una gran veritat. I a més d’aquesta veritat n’hi ha d’altres com la que culpa de la mateixa irresponsabilitat a uns i altres. A l’hora de les celebracions hi ha una minoria de brètols a tots els costats, orígens, nacionalitats, ètnies, religions i ideologies. Segurament seria ja més interessant atacar el tema amb més profunditat i indicar que entre la gent hi ha molt estesa una manera de fer o una manera de ser que els apropa de manera desenfrenada a la delinqüència. Evidentment continuo parlant d’una minoria que no podríem situar en cap nacionalitat, ètnia, religió o ideologia. Es tracta de gent,ja no faria servir ni el nom de persona, que no són delinqüents perquè no tenen collons de ser-ho. Són una mena de “covards descerebrats”, que no s’atreveixen a expressar el que són, i aprofiten les aglomeracions i gairebé sempre la nocturnitat, per actuar. És simplement així. I estaria bé, que amb els mitjans que tenen els que manen a la nostra societat els comencessin a detectar, classificar i rehabilitar.
Ens evitaríem molts problemes. Es podria corregir un seguit de conductes que tard o d’hora acabarien amb aquelles escenes tant típiques en la nostra societat de violència domèstica, furts varis i alguns crims. Segur.

Sovint comento amb sorpresa alguns grans descobriments i notícies que apareixen als mitjans informatius, provinents del món científic.

El Punt diari destacava, a través de les obvietats d'alguns científics, les propietats de les boles de rentar, que tant de moda s'han posat darrerament a les nostres llars. I ho feia de manera totalment partidista, amb un to desqualificatiu i sense massa puntualitzacions.

A mi, per científics que siguin, poques novetat m'aporten res quan em diuen que no fan de detergent. Ja ho sabíem. Per això les utilitzem. Penedits de fer servir durant tants anys detergents que contaminen els nostres rius i malmeten totes les aigües del planeta, estem cofois i convençuts dels gran progrés (progrés de veritat) que representa eliminar la brutícia de la casa, sense malmetre el medi, i malmetent en menor mesura una roba que acostuma a quedar trinxada amb l'abús de substàncies químiques.

No és moment de sortir a desqualificar una iniciativa tant lloable. Entenc perfectament que la industria química destinada als detergents deu estar patint una forta ensopegada. Però no seré jo, no serem nosaltres qui tenim cap obligació de salvar aquestes empreses. Si, per contra, tenim l'obligació de salvar el planeta. Preservar-lo.

Tampoc som tant imbècils de donar per fet, que robes extremadament brutes o tacades, poden quedar netes només amb aigua. Però n'hi ha d'ús diari, que si.

Entenc perfectament que la roba bruta d'un taller mecànic, amb possibilitat de infecció d'un centre sanitari o els bolquers i draps d'una escola infantil, no poden quedar higiènicament aptes després d'una "passada de boles". Cal alguna cosa més. I per tant, tampoc serem tant imbècils a casa de barrejar en una mateixa rentada roba tant "marrana" amb roba de diari.

De la mateixa manera que quan obro un caramel o menjo una ensaïmada no acabo ensabonant-me les mans, perquè esbandides amb aigua queden llestes, soc totalment partidari de les boles de rentar, a les rentadores de les nostres llars. És més, seria hora que els científics dediquessin més hores a crear solucions sostenibles, en lloc de crear productes químics de dubtosa utilitat i altament contaminants, o a fer declaracions desprestigiant l'ús d'aquest material que pot suposar un estalvi energètic, econòmic i de residus, tant alt. Ja seria hora que d'aquí quatre dies apareguessin boles, el·lipsis, cubs o prismes "màgics", que ens permetessin netejar els plats amb la mateixa eficàcia.

No us fan fàstic alguns plats que surten del rentaplats amb taquetes blanquinoses, o pots que en posar-hi a bullir aigua, hi suren petites bombolles d'escuma?

Només queda esperar un estudi científic, qui sap si provinent de la Universitat de Lepe, que en asseguri que forn microones i fogons de inducció no fan un del foc per cuinar. I segurament es faran ressò que per si sol un microones no provoca incendis forestals.

De tot plegat, el que em sembla més digne de sotmetre’s a estudi, és el perquè varia tant el preu de les boles de rentar depenent del lloc on el compris.

Tal com estava previst, i fent bons tots els pronòstics, el futbol ras, oredenat i amb intenció, va triomfar sense comptar amb el rival.
Només el protocol, o un petit excés en el protocol, va permetre presentar les credencials als anglesos, fins que s'hi va posar ordre amb un futbol, que si cap, va merèixer encara míllor resultat. Sobretot després del mal sabor de boca que havia deixat l'actuació arbitral de Stamford Brigde.
Només es podia considerar i presumir, la superioritat dels rivals, en els elements que un equip i altra tenien a la banqueta, però ni així van poder els homes de Ferguson, portar el partit cap al seu costat.
Els homes de Guardiola, tots, es van comportar com un rellotge. Amb perfeccionisme i precisió, administrant el temps i sense donar opció a qualsevol especulació que pogués conduir el partit cap a la pròrroga i els penals. Un sistema de resoldre els duels que no es pot permetre un equip que se sent superior. Els penals, ja havien donat el títol en els darrers instants al Manchester, en la passada edició. No es podien permetre els culers que el partit es decidís al final, quan davant tenien els especialistes. Especialistes en marcar dos gols al minut 90 (ja coneixem tota aquella història del Bayern al Camp Nou).
Com en totes les festes, alguna cosa havia d'encallar-se. Una actitud que no se soluciona en el tarannà dels blaugranes. Ni en futbol ni en cap altra ordre de coses es pot exigir als demés el que tu no fas. No es po demanar al Manchester, que perdent 2 a 0, tiri una pilota fora fora per la lesió d'un jugador blaugrana, si els mateixos blaugranes guanyant no la tiren fora en la mateixa jugada quan la pilota era d'ells en posicióp d'atac. No senyor. És una combinació malaltissa d'ambició, avaricia i enveja, d'un tarannà que els marca i que ha fet, fa i seguirà fent molt de mal a l'esport catlà, i en especial a la resta de clubs catalans en una actitud despreciativa que aquest any s'exemplifica en la pressumpta participaciuó a la Copa Catalunya i que al llarg dels anys sempre us resumeixo amb la metàfora "del perro del hortelano". A veure si un any més les figures de l'hoquei català seran arrbessades cap al club blaugrana, com ho han estat històricament altres esportistes destacats del panorama català. L'exemple d'Alston del Bàsquet manresà i tants d'altres, per a no jugar ni un minut decisu a Can barça, després de guanya la lliga al Bages, o l'expoliació de jugadors d'altres clubs catalans de basquet, handbol, futbol o hoquei, cada vegada que aconsegueixin un èxit i la majoria de les vegades per seure a la banqueta.
Una manera de fer en el tarannà, que fins i tot ha imitat el Real Madrid, des que també ha deixat de ser un equip amb cert carisma a base d'actituds. En el cas dels madrilenys, clarament delictives.

De la mateixa manera que a la campanya de les passades eleccions municipals, no me'n vaig estar de qualificar de molt penós, el "cartell electoral" de la ciutat de Barcelona, amb autèntiques nul•litats al capdavant de les llistes. Ara, a les europees, alguns dels polítics catalans que encapçalen o figuren com el primer català en la llista col•ligada, em mereixen més que el respecte. No, no estic parlant ni de Vidal-Quadres, ni de la socialista Maria Badia. Encara que aquesta última no es desprestigia per si sola, si no perquè el seu partit fa una de les campanyes hiper-ambigües a què ens té acostumats. Són els candidats de Ciu, ERC, i IC-V, els que em semblen força interessants. Els dos primers em semblen doncs destacats professionals en la seva matèria. En especial el de ERC, és a més un personatge simpàtic, planer, i que les diu com les sent. Romeva, amb la fona feina feta ja en la passada legislatura, ja el considero un professional de la política amb futur. Si Saura no li hagués malbaratat tants vots, el veuria capaç de pujar el llistó electoral dels verds.
Em temo, que en gran part, per culpa de la creixent desconfiança en els polítics (les mentides compulsives de ZP, els escàndols inacabables del PP...), la crisi i el desencant general, massa gent no hi anirà a votar. A les campanyes ja no saben què dir, la tossuderia dels polítics de voler "manipular" la informació dels mitjans de comunicació, sobretot els públics, els desacredita constantment. A més, la “futbolitis”, per més europea que sigui no hi col•labora. El món s'ha aturat pel futbol. No sé si el resultat de Roma influirà. Però si n'estic convençut, que amb només una dècima part del temps i de la trempera-passió-eufòria dedicats al partit, per part dels mitjans de comunicació, fossin per a les eleccions europees, tindríem una visió més ajustada del que representa Europa a les nostres vides, i l'índex de participació a les urnes seria molt més alt.

En cada campanya electoral mostro la meva insatisfacció de la manera que es tracta als mitjans informatius públics, la disputa política, informativament parlant.

Vull aprofitar l'excel•lent determinació presa pel comitè professional de Catalunya ràdio, d'apartar l'obligació de informar-ne, dels espais informatius, de manera que queda clara la protesta de l'obligatòria manera en que se'ls fa informar.
Queda doncs clar que si algú no ho vol sentir de mala manera, pot tancar la ràdio sense por a perdre's cap altra informació. Alhora s'informa del minutatge de la informació.

Les televisions haurien de fer al mateix, i a més a més, no informar de capo acte en que no se'ls permet entrar amb el material de rodatge propi. I només oferir la senyal de video que proporcionen els partits, si informativament se les considera d'un valor imprescindible.

Els partits polítics no es mereixen altra cosa, mentre continuïn considerant la informació que els afecta com imposició. I prou.

M'agradaria somniar que em trobo en Lluís, l'Anna, en Joan, la Celi, en Pep, en Cast, i altres professionals que ens han deixat de la TVAPE (Televisió Astral dels periodistes eterns), i els parlo de la incorporació d'una promesa estel•lar, la Carol. En Joan, ja la coneixia.

És una manera sentida i il•lusa, a què ens agafem els humans envaïts per la desgracia, buscant cadasacú de la nostra manera el consol. Una manera d'autoenganyar-nos davant una situació que ens destrossa la moral, i procurem passar pàgina de la manera que podem, d'un mal moment que hem passat. Cadascú de la nostra manera i cadascú en la nostra mesura. Jo mateix vaig agreujar la desgràcia i el dolor, trobant-me en els lloc dels fets, amb l'equip de rodatge, i sense conèixer els detalls dels fets, i ni a qui li havia tocat aquesta absurda loteria.

Però més enllà del fet succeït i el poc consol que hi podem trobar, més que de la cadena imaginària, volia escriure d'un altra fet que em té la moral menjada, i sobre la qual vull enescriure d'una puta vegada. No acostumo a escriure lloances, ni homenatges pòstums.

Estic, una vegada més, profundament indignat amb el paper que juguen els capellans en el comiat dels difunts. Sobretot quan el que ens deixa és una persona jove. No suporto, ni entenc, que tractant-se professionals (per dir-ho d'alguna manera), no se sàpiguen comportar amb amb respecte i educació. Que no evitin donar falses expectatives amb la peregrina enganyifa de la resurrecció. Que, més que un consol, ens clavin una punyalada. Un punyalda de mal gust. Des de la que no podem, ni sabem, reaccionar. Aprofiten el mal moment de debilitat que passem tots per aixonar-nos, víctimes del mal moment. I sense resposta possible.
Reivindico d'una vegada per totes, el paper del familiar, l'amic o el conegut, que carregats de tantes imbecil•litats, pugi a l'altar i foti un parell d'hòsties ben donades al capellà. Són una colla de bastards (per no fer servir una expressió més nostrada). No voldria generalitzar, però en tinc una pèssima experiència.

Puc assegurar que he assistit a cerimònies laiques, plenes de bon gust, sentiment i homenatge, en la que sense ser professionals, cadascú dels que hi intervenen fan el que poden. Diuen el que senten.. En una actitud sincera i emotiva, totalment allunyada de la pantomima religiosa.

Què collons s'han pensat! Encara no entenc, com la gent podem ser tant tolerants amb aquesta colla de bastards, que amb el microfon a la ma, vomiten una seguit de mentides i ofenses, sense que ningú s'atreveixi a dir-los res. Sembla que el tipus que puja a l'altar disfressat amb la túnica, tingui dret a imposar les seves raons (poca soltades) de manera incontestable. Rebel•lem-nos.

La meva llista de paisatges preferits de Catalunya és personal, i no excloent. Ni excloc que hi hagi altra gent que el pugui compartir 100x100, ni excloc cap altra opció o opinió que hi pugui aportar cada persona amb el seu gust personal. L’altra dia us deia que us l’exposaria, ja que en escriure sobre els nou programa de televisió em vaig fer la pregunta: I a tu Eugeni, quin és el paisatge que més t’agrada? I me'n vaig contestar diversos, que els he distribuït per comarques. Comprobareu que a algunes no les hi he trobat cap gràcia, o ben poca.
A l'Alt Empordà, hi situaria el sinuós paisatge costaner entre cap de Creus i Cap Norfeu, i situaria dins de la mateixa comarca a Cadaqués i Sant Llorenç de la Muga com uns del pobles més bonics.
De Alt Camp carretera i vista des de Coll de L’illa.
De l'Alt Penedès, el cultiu uniforme amb el colors propis de les diferents estacions de l’any.
De l'Alt Urgell, tot el vessant nord de la Serralada del Cadí i les seves canals, parcialment compartida amb la Baixa Cerdanya. Alinyà poble i entorn. El casc antic de la Seu d'Urgell és també un espai bonic.
Alta Cerdanya. El vessant nord del Puigmal sobre l’Aiguaneix, la vista de Catalunya des dels pas dels Lladres, el circ de Sant per dels Forcats i la vista de l’estany de Pradella des del Pic de la Calma.
Anoia. Rubio, espais ocupats ara per Molins de vent
De l'Alta Ribagorça el paratge d'Aigüestortes. El Poble de Bohí, adornat pel conjunt romàic.
Del Barcelonès, les visions parcials que es poden apreciar des de Montjuïc i el Tibidavo, si bé algún dels conjunts que es pot visionar poden resultar desastrosos. El casc antic de Barcelona, és bonic quan hi ha passat el vehícle de la neteja.
Bages Vessant Sant Llorenç de la Muga
Baix Camp. Pantà de Riudecanyes
Baix Empordà. Cap de Begur, Ses Negres. Sóc dels que m’agrada la restauració del Padró de Pals.
Baix Llobregat. La vista des de la zona elevada de La Sentiu, amb sensació d'altura segada sobre Castelldefels. I també les vistes en direcció al Penedès, tot i trobar-hi l’espai de l’abocador del Garraf. Les vistes de Montserat, també molt boniques des d’altres comarques, com la que es veu des de Bages, amb la imponent presència del carall Bernat.
Berguedà. Peguera (no els rasos) i Vallcebre, Sant julià de Cerdanyola, els Rasos de Tubau, el Pedraforca i la Collada Sobirana, redescoberta per la Volta Ciclista a Catalunya d’aquest any. I Castellar de'n Hug, tot i el conyàs dels forns de pa de llenya.
Capcir. El sistema lacustre del Carlit i el curs alT del riu Tet entre elpla dels Avellans i el Pla de Barres
Collsacabra. Diverses vistes del Cabrerès, potenciades els grans desnivells. El poble de Rupit..
Conca De Barberà. Santa Coloma de Queralt.
Conflent. Els paratges de L'Alt Conflent. El poble emmurallat de Vilafranca, i el poblet de Mentet.
De la Baixa Cerdanya, em quedaria amb la Pera, el Malniu, Els Prats d’Aguiló i del Cadí a banda de les vistes que es tenen des de les altures
Del Baix Ebre, em sembla bé la Punta del fangar, i la desembocadura compartida amb el Montsià,igual que les arrossars.
Baix Penedès cultiu
Fenolleda. Taltahull
Garraf. L'espai de costa malmès per la cimentera
Garrotxa. Cràter de Santa Margarida. La postal de Besalú
Garrigues cultiu d’olivera
Gironès La Vall de Cartellà
Lluçanès. El paisatge amb els ramats pasturant i sobretot camí de la transhumància
Maresme Les vistes que s’acosegueixen en prendre altura sobre la serralada litoral. Els cultius, fins i tot el mar de hibernacles.
Matarranya El curs de riu i la seva desembocadura
Moianès. La balma de Castellcir o el Molí d'en Brotons
Montsià, el que comparteix de la bellesa de l’Ebre amb el Montsià i la Ribera d’Ebre i Fredes.
Noguera. El congost de Mont-rebei, el Port de Comiols, i l’embassament de Camarasa.
Osona, Ciuret, paisatge del Vidranès, La comarca amaga els meus racons preferits en les subcomarques. Fageda de La Grevolosa
Pallars Jussà. La Vallfosca, amb Capdella i l’estany Gento.
Pallars Sobirà. Els Estanys, racons de la Pallaresa i carenar entre Llessui i Espot, amb vistes a la propia comarca i a la Vallfosca.
Pla de l'Estany. l'Estany.
Pla d'Urgell.
Priorat cultiu, Siurana, poble i entorn Castell
Ribera d'Ebre. Contemplar els sistema hídric modelat per l’home. Assuts, canals...En destaco la sensació del remuntar el meandre de Flix, a la resclosa.
Ripollès. Núria. El poble de Beget.
Rosselló. La silueta de Cotlliure
Segarra. Sant Guim de Freixenet
Segrià.
Selva. Les Agudes , El Far.
Selva Marítima El tram de costa de Tossa a Sant Feliu, inclosa la carretera sinuosa i a pesar de les construccions del desarrollisme turístic franquista als penyasegats.
Solsonès Zona de Cambrils, a Odèn.
Tarragonès. Tarragona Monumental.
Terra Alta. Les Roques de Benet
Urgell. Montfalcó Murallat
Vallès Occ El vessant de Sant llorenç
Vallès Or Diversos paissatge del Montseny, sense trobar-ne un de favorit entre ells. Espais limítrofes amb les comarques de Maresme, Selva,
Osona i Moianès.
I en general, d’altres que no m’han vingut a la memòria. Tots aquests són alguns dels meus paisatges preferits, d’entre els quals tinc predilecció (que no vol dir que siguin els millors) el sistema lacustre del Carlit i el curs Alt del riu Tet a muntanya, i el Cap de Creus a mar

La divulgació del paisatge més nostrat entre la ignorant massa barcelonauta, en la matèria geogràfica més pròxima em sembla el principal encert del nou programa sobre paisatges de Catalunya de la televisió pública catalana. Val la pena fer conèixer mitjançant els paisatges o la monumentalitat d'un país, que no és tant imprescindible viatja al Taj Majal per retrobar el silenci espiritual, a la sorra del Sàhara o als fiords escandinaus. El cert és que també ha de ser positiu, agradable i dels tot desitjable conèixer racons dels cinc continents. Però en aquest país dels set milions, n'hi ha molts que no saben gaire cosa del més enllà de Montacda i Reixac. Possiblement algun restaurant del Monseny, una de les renovades carreteres directes cap als Pirineus, les autopistes o alguna disco de Sitges. N'hi ha que en saben poca cosa més.
La finestra de "la caixa tonta" els pot servir per descobrir i donar per vistos i coneguts, alguns dels racons més famosos i coneguts del nostre paisatge.
No em sembla en canvi tant bé, l'elecció de les persones que ens ho han d'explicar o defensar. No és que actors i comunicadors, hagin de ser considerades persones nul•les per a aquest treball. Però, si més no, em sembla que l'espai s'hauria d'haver reservat gairebé esclusivament a músics, poetes, escriptors, pintors i altre tipus d'artistes que hagin trobat en el paisatge fonts de inspiració, per a presentar-los i defensar-los com el seu paisatge preferit. Com a molt, s'ho podria incloure per als seu protagonisme, als ex-presidents de la Generalitat, o algun excursionista de renom .
Es cau en el perill de fer sortir "semi-ignorants" que han embadalit davant el primer paisatge que han vist i gaudit, en superar la corona metropolitana. Autèntics camalluents que desconeixen que el que travessen entre Barcelona i Cadaqués també és Catalunya, que la Selva no és a l'Àfrica, i una vegada ho saben ja situen Ventdelplà com a capital de la Selva Ulterior, que busquen terra volcànica per Olost de Lluçanés o que els sona que Ripollet és al Prepririneu.
Possiblement també hi ha un error de concepte en no diferenciar un paisatge coma llogarret, o paisatge com a comarca o sub-comarca. En el primer programa hauríem vist el paisatge de Núria, la sub-comarca del Collsacabra i una suposada oferta del les comarques del Delta de l'Ebre, centrant-se molt en el paisatge de la Punta del Fangar.
Posats a pensar quin o quins són els paisatges que més m'agraden, m'he distret a escriure'n els que més m'agraden de cadascuna de les comarques del nostre país, a banda de proposar els pobles, restaurats o no, que més m'agraden. Indrets caracteritzat per la continuïtat d’un cultiu, o un aroma especial. Demà, o un dies d’aquest us en escriure el meu llistat.

Acabo d’escriure el següent e-mail amb una dotzena de fotos, dirigida als càrrecs polítics de l’ajuntament que poden fer-la arribar al cap de Guàrdia Urbana, per posar-lo al corrent de manera “visual” del que li advertia a la carta de fa una dies. Amb aquestes dono per acabades les fotos (nom’hi vull dedicar tota la vida) ja que les de dilluns, són idèntiques que les dimarts, i les de dimarts que les de dimecres. Per tant no cal repetir-se. Ara, la feina és d’ells.

Benvolguts Josep, Juanma (i a qui reenvieu el missatge)

Tal com em vaig comprometre fa uns dies en una carta publicada a el9nou i a www.blocs.ya.com/opinen3i4/, voldria fer arribar unes quantes fotos que he rebut sobre certa permissivitat que hi ha al centre de la ciutat, en relació a la queixa que expressava inicialment de cert tracte diferent que mereixen les persones que aparquen de forma puntual en altres indrets més allunyats del centre. Posava com exemple l'entorn del CEIP Lledoner, per l'experiència viscuda els darrers tres anys, i sobretot la dels passat divendres de carnaval, en què ho vaig viure en primera persona (amb abús d'autoritat afegit), i que per tant ja no m'he de referir a alguna cosa que m'han explicat altres persones.

El cert, és que tampoc cal que segueixi fent fotos durant més dies, ja que l'experiència es repeteix a diari, tal com m'han expressat les persones que me les han enviat, i com jo he pogut comprovar directament.

En no tenir l'adreça electrònica del cap de la Policia Municipal, m'ha semblat que per proximitat i jerarquia, vosaltres li podríeu fer arribar.

Amb aquest e-mail i tot el que hagi pogut escriure anteriorment sobre el tema no pretenc ni denunciar els conductors que aparquen malament. No és la meva feina, ni la meva vocació. Com veureu hem procurat amagar les matrícules per evitar qualsevol mala interpretació. Tampoc pretenc que es deixi de donar facilitats d'aparcament als indrets on la gaudeixen des de fa temps, ja que d'alguna manera em sembla prou justificada. Demano el mateix tracte per a tothom i per a tots els indrets de la ciutat. Aprofitaria l'avinentesa per reclamar també el mateix tracte per a altres fets que tenen un tracte diferent, si provenen d'un punt o altra de la ciutat, com també va fer notar un altre lector amb diferents exemples ( jo us en podria esmentar d'altres. Si us interessa us els faré arribar cada vegada que me'n trobi un).

A les fotos veureu alguns exemples del que proposava. No us costarà apreciar que les seleccionades són de l'entorn del Col•legi Jardí, on de manera excepcional ( i repeteixo encertada) s'ha reservat un espai en plena rotonada de la Plaça de la Constintució, en un racó "cec" i inutilitzat, per aparcar-hi 3/4 cotxes. Allà hi veureu, que a la mateixa rotonda, a banda dels cotxes que hi estacionen en el lloc reservat, es permet que s'aparqui en altres punts, eliminant l'espai del carril i inutilitzant la facultat de segura distribució del transit, que se li suposa a una rotonda. També comprovareu, per si no ho sabíeu, que dos dels quatre carrils des circulació del principi del carrer Torras i Bages, queden totalment inutilitzats. Tot plegat repercuteix en un embús que acostuma a afectar el mateix carrer i la rotonda, i la circulació fins l'altra costat del pont, i també dels trams de carrer Roger de Flor fins Verge de Núria, i els carrers Ponent i Rec (per part de cotxes que intenten evitar l'embús de Torras i Bages)

En un altra conjunt de fotos, que no afecten cap entorn escolar us he seleccionat una cosa que no demanava a la meva carta, i amb la que un lector m'ha sorprès en enviar-ho. És a la zona de Les Tres Torres, i s'hi destaca el mal us de les senyals d'aparcament que hi fan vehícles municipals. Una reiterada infracció que supera el que jo podia arribar a imaginar, amb vehícles estacionats en llocs prohibits i posicionats en contra direcció.

M'agradaria que a banda de demostrar la raó de la meva queixa, les fotos servissin per obrir una reflexió sobre el fet, i procurar que la intervenció de la Policia als barris fos també per a col•laborar a una major seguretat i fluïdesa en el pas de vianants i cotxes, i no per prohibir i sancionar per sistema.

Tal com em comprometia a la carta, n'he enviat una còpia al dirari el9nou, sense demanar la seva publicació. També deixo constància de la carta a www.blocs.ya.com/opinen3i4/

Els darrers dies he seguit la polèmica sobre la sanció que el BM Granollers ha imposat a Joan Requena, tifosi entre els tifosi de la Penya Pit i Collons.
A mi tampoc m'agrada que l'excés verbal i els insults que es profereixen a les competicions esportives, prenguin un caire racista i ni tant sols que siguin humiliants partint del sexualitat, i la minusvalia física del insultat. Si bé, tots plegats ja estem acostumats a sentir de tot. I amb el pas dels anys hem sentit improperis que han sortit de boques cultes i ben il•lustrades, i de no tant, encara que estiguin sota l'escut de la monarquia. Penso que no cal fer-ne un gra massa. Sobretot si surten d’una graderia.
Per tant no m'esgarrifaria, ni m'estiraria dels cabells si ho sentís de manera esporàdica. I encara menys sentint-t'ho de la boca d'en Joan Requena.
I més quan, tal com diu ell, és el primer d'abraçar-se a ídols i forasters en acabar els partits. No crec de Dujshebaev, amb DNI espanyol, i coneixedor de la idiosincràsia de Joan Requena, de l'afició granollerina i de l'afició en general, s'estirés tampoc dels cabells més que en altres ocasions...
Coneixem els afeccionats a l'esport, als afeccionats locals, als del BM Granollers, a tots i des de fa molts anys. Mai ha passat res, ni quan àrbitres i jugadors visitants travessaven en mig del públic al Pavelló "del parquet". Possiblement en altres èpoques entre els espectadors cridaners, n'hi havia de més aburgesats. No sé si a ells els haurien sancionat.
Pel bé de tots, em sembla que les coses s'haurien de reorientar. Ni lo d'en Requena és per donar mala fama a l'afició del BM Granollers, ni el BM Granollers es pot quedar sense la veu més fresca de la graderia. La que ens marca a tots quin és el moment cal d'animar. En això també és únic i imperdible.

Les declaracions el Conseller d'Innovació Universitat i empresa, el republicà Josep Huguet, sobre la morositat de l'Estat en matèria de finançament i de tantes altres aportacions a la nostra economia, pot estar una de les primeres reaccions de “l'esquerra tripartita”, que començar a tenir por de perdre suport de l'electorat, d'ençà la darrera moguda Carretero.
Ja és prou penós, que hagi calgut esperar al moviment de Carretero i uns quants més per a què, ERC desperti i torni a alguns dels plantejaments que els van donar vots fa més de cinc anys. Ja tinc ganes de veure com aniran reaccionant. De fet Carretero també en té ganes. Ja ha dit que el dia que els partits suposadament nacionalistes catalans prenguin una postura seriosa en pro del independentisme, ell es retira. Mentre tant no demostren ser altra cosa que el que ell anomena unionistes

Seguint amb el tema de la permisivitat de la Policia Municipal amb determinades "infraccions", depenent del lloc on es facin, i per mantenir-vos al corrent de com van les coses i les fotos, us he de informar que entre les que he fet jo i les que ja he rebut, t en tinc unes quantes per enviar al Cap de la Guàrdia Urbana Municipal, tal i com em vaig comprometre dilluns passat. No tinc encara la seva adreça però les enviaré a dues persones que li faran arribar segur. També n'enviaré còpia al el 9 nou, com ja vaig dir. El dia que les envii, publicaré aquí el missatge que les acompanya, i si ho sé fer les publicaré a la xarxa.
A banda d'això, avui el nou9 publica una carta de Teresa Mateu i Llop, que incideix en els temes exposat a les anteriors cartes. La publico aquí, al temps que us dic, que estic totalment d'acord amb el que s'hi exposa:


COMPROVI-HO ALCALDE (...escriure, llegir, podar, fotre canya...)



Afegint-me a la proposta que un lector li feia a l'edició de divendres passat d'aquest diari, o anteriorment quan el Sr Montagud proposava...escriure, llegir, podar, fotre canya (abans de rendir-se amb el testament vital), voldria fer-li notar un seguit de detalls i referents, que diferencien el que en diríem el centre de Granollers, i el que un seguit d'artistes locals denominen el Granolleig (i desendreçat, diria jo), i que coincideix amb els espais perifèrics de la ciutat (fins i tot, el rereciutat, o la rerecarretera).

//// JO HI AFEGIRIA :Es tracta doncs, que l'alcalde, els seus regidors i l'oposició -de pa sucat amb oli- que hi ha a l'ajuntament, s'hi fixin. ////
i la carta continua:

I és ben cert, que contem amb la sort de tenir un alcalde que camina per la ciutat. Pel centre de la ciutat. Li pots trobar sovint. I és fàcil veure'l, en aquest espai: Alcalde allargui les seves passejades. Reculli vidres i material sanitari usat en algun parc de l'extra-radi(no gaire lluny del centre). Retiri les caques dels gossos a l'entorn del CEIP Lledoner( a 31 de Gener encara hi havia la dels cavalls de la cavalcada de reis, i no van desaparèixer fins que el temps i les sabates dels nens les van desintegrar). Intenti passar amb una cadira de rodes o un cotxet per la vorera dels carrer Rosselló interrompuda pels segles del segles, per dos pals d'una companyia elèctrica (o similar). Procuri un mínim de neteja a l'entorn "enjardinat" de Cal Mònic. O camini, fins hi tot, fins més enllà dels límits del nostre municipi. Arribi's fins al Parc de Cal Gabatx (Les Franqueses) un diumenge al matí, i hi trobarà centenars de nens de GRANOLLERS(!), que hi van a passar al matí, perquè algú va preferir continuar tenint uns espais verds infra-utilitzats a la ciutat, a que els “Amics del ferrocarril” instal·lessin un petit circuït ferroviari que s'omple cada dia de festa.

Si encara vol anar més lluny, i està en plena forma, prengui una de les (extra-welter, pes pesant..) bicicletes de l'ambicia't (ambicia't pel centre) i pugi fins a Terra Alta o a l'escola Granul·larius. Massa lluny del Centre, segurament.

Deu ser complicat, sobretot si et consideres una persona honesta, fer un paperot com el que li toca fer aquests dies a Beneton16.
Tampoc deu ser que no hi està entrenat. Entrenadíssim, diria jo. De fet la hipocresia és dels valors/defectes més estès entre el catòlic practicant.
De fet, la cosa no tenia altra remei. Si tu ets d'origen alemany, i tothom sap que vas formar part de les joventuts hitlerianes, et toca fer el paperot. I només arribar a Israel et toca fer declaracions de condemna de l'holocaust. Si no, ja l'has cagat.
També és un fet, que amb el pas dels anys, nazisme, catolicisme i judaisme conflueixen en un mateix desig. L'extermini dels mahometans. No és doncs estranys, que un ex o no ex-nazi que ostenta el màxim càrrec de l'església catòlica, i els jueus es donin abraçades en la situació actual, oblidant el passat o el més recent dels passats, en què nazis i jueus utilitzen el mateix estat de terror per assolir els seus objectius.

Quan les coses pinten malament i les alegries no abunden, la gent s'apunta a qualsevol cosa per a fer celebracions.

Està clar serà difícil que celebrem una sentència que no perjudiqui l'Estaut o fins i tot un mal finançament. O tot el contrari, potser la gen sortirà al carrer a celebrar una mala sentència i un mal finançament. Bé, sortir al carrer, no, però segurament seria la guspira que faria encendre tota la mala baba del català emprenyat, que necessita encara més putades per revelar-se i de declarar-se independentista.

Amb aquesta predisposició a les celebracions, no menys de 5 mil culers van sortir a "passejar" diumenge per la Plaça Catalunya, Canaletes i voltants. Ni tants altres milers viatjarien cap a València, Roma o on sigui per celebrar alguna cosa. O tornar a sortir a la Rambla per celebrar alguna cosa. En això, els culers no estan sols. A Bilbao, més xulos que ningú ja fa dos mesos que celebren ser finalistes, i tot es a punt per carregar una gavarra plena de jugadors per remuntar la ria engalanada de blanc i vermell. A Manchester, també deuen estar a punt. Celebracions i il·lusions que no es podran compartir.

La febre de la fómula 1 ja ha passat pel Vallès.
El fet que es tracti d'una disciplina esportiva que realment m'importi i m'agradi, més aviat poc, no treu que li doni una valor per la ressonància mediàtica que té, i el benefici indirecte que en treu la nostra comarca. Bé, benefici i perjudici. Perquè tinc molt clar que si els que circulem a més de 80 quilòmetres per hora per les tres autopistes/autovies que envolten el circuït, contaminem tant, se'm fa impossible quantificar fins a quin grau de s'acumula CO2 als termes de Granollers, Montmeló i Parets, en setmanes de competició.
El que més em crida l'atenció d'aquesta temporada de la F1, és la nova reglamentació. Igual per a tots, tot sigui dit, i que tant poc agrada a les grans escuderies, a alguns mitjans informatius i a alguns aficionats. Com dic, el reglament és igual per a tots, i tots han tingut temps per encaixar el seu cotxe dins el nou reglament. Els enginyers més espavilats, els pilots amb més aptituds per a posar a punt els cotxes i els mecànics més precisos, han fet la seva feina. Els que no, ploren la seva mala sort i intenten a corre-cuita fer alguna cosa, a més de queixar-se.
L'actitud dels que no hi estan d'acord, em recorda el típic comentari que surt d'alguns mitjans informatius i afeccionats de clubs futbolístics. Si en concret, del Real Madrid i el Barcelona, que fins i tot en això s'assemblen. És ja costum sentir a dir que el nivell de la competició ha estat molt fluix, les temporades que cap dels dos equips guanyen la lliga. Una manera molt injusta de tractar els altres equips, i una errònia visió de la realitat. Quan un dels "modestos" guanya un lliga, o fa un excel•lent paper, com ha passat les darreres temporades amb Sevilla o Vila-real, no té cap altra raó que una gran feina al darrere. Gran feina d'un equip directiu, d'un cos tècnic, d'uns entrenadors, d'uns jugadors líders i d'uns jugadors gregaris. I no es pot mai dir, ni desqualificar-los dient que el nivell de la lliga ha estat fluix. I les coses es comproven de manera fàcil. Per exemple recordo l'At de Madrid perdent la Copa d'Europa del 74 en el temps de descompte (un empat i posterior repetició de la final, quan les finals es repetien). O la presència del València en tres semifinals consecutives de la Champions. Hi ha equips com el Madrid que porten anys sense passar de vuitens.

No és que per sistema m'agradi buscar merder. Però el cert és que m'emprenyo força quan les coses no van com haurien d'anar, o com ens volen fer creure que haurien d'anar. Dies enrere publicava aquí la carta que vaig enviar al nou9 del Vallès Oriental, com acostumo a fer sempre. Una carta dirigida a l'alcalde Granollers que si no vau llegir la podeu trobar en aquest mateix web, datada el 24 d'abril de 2009. Una carta en la que expressava el meu descontent davant coses que passen a Granollers. En resum, a partir d'una multa que em van imposar en mig d'un flagrant abús de l'autoritat, li deixava anar un seguit de desgreuges que considero que tenim els veïns de Granollers en vers al nostre ajuntament.
Com d'entrada la carta anava articulada a partir d'un acció de la Policia Municipal, i com entre l'alcalde i jo ja n'hem parlat del tema, l'alacalde li devia encarregar al cap de la policia municipal que em respongués a les acusacions que jo li plantejava. El cert és que el cap de la policia no va exposar un excés de documentació, raó, ni proves, com vau poder llegir a l'edició d'El nou9 de divendres passat. L'alcalde, si realment li va demanar al cap de la policia que em respongués, no el devia avisar de la meva tossuderia. Postura que mantinc sempre que m'empara la raó, com és el cas present. I fruit d'aquest no afluixar i de la insatisfacció que em va deixar la resposta, vaig replicar. Avui surt aquí i a Elnou9, la meva rèplica. Per cert, si esteu d'acord amb mi, em podeu enviar adhesions en forma de foto. erius61@hotmail.com


Uniformats o no

Al voltant de la carta de resposta a la denúncia que faig fer en una carta publicada fa un parell de setmanes en aquest diari, que em fa el cap de la Policia Local de Granollers, voldria fer un seguit d'observacions, tot esperant no sortir-ne tant malparat com ja vaig descriure, quan va succeir el fet puntual que em va portar a la reflexió.
No sé, si jo i la resta de ciutadans tenim més facilitat de percepció. El cert és que jo si que entenc el que m'està explicant, i també la resta de ciutadans entén perfectament a què em refereixo quan exposo "de vegades, s'imposen multes a la via pública depenent de si són en llocs del centre de la ciutat molt transitats, o bé són a la perifèria encara que no hi circuli ningú".
Tots sabem a què em refereixo. Si vol l'ajudarem entre tots. Doni’m la seva adreça de correu electrònic. Amb els avantatges de la tecnologia digital del moment li enviaré (segurament cada dia si no canvien les coses) una fotografia amb un exemple del que li explicava. És més, convoco a la resta de la ciutadania que si ha entès el meu missatge a què faci el mateix. No cal que li expliqui a vostè, ni als ciutadans (tothom ho sap) quines voreres, quins carrils de circulació, quins carrils BUS i quines rotondes de la ciutat estan a determinades hores inhabilitades per cotxes mal estacionats. Ni tampoc cal que li expliqui al voltant de quines escoles Granollers s'embussa per aquest motiu. Fins i tot hi convido als mitjans gràfics de la premsa local. Jo, em comprometo personalment, no només a enviar-li a vostè, si no també al El 9 nou.
Entenc perfectament que cap raó empara a un cotxe estacionat, en un indret on està prohibit per senyal horitzontal, si bé en el cas concret que exposo en la meva anterior carta poso l'exemple dels carrers tallats al circulació de cada divendres i dissabte, on de sempre s'hi ha permès aparcar de manera ordenada. També observo que de la particular manera en què se'm va imposar la multa no en fa cap comentari. Segurament qualsevol advocat d'ofici, per novell que fos, me'n faria una interpretació més clara i ajustada. Desconec si el terme que caldria utilitzar és prepotència, ús abusiu, presa de pèl o simplement "recochineo".
No, no visc al barri de l'Hostal. Ans el contrari. Visc al centre. Un grau qualitatiu de subjectivitat, que fa més creïble la meva queixa. El cofoisme que m'envaeix com a veí del centre ordenat, no m'eximeix de criticar cert desordre a la perifèria. Entenc les excuses que m'exposa pel retard de la grua.
Finalment, em continuo preguntant si uniformats o no, la figura de policia de barri que durant 30 anys d'ajuntaments democràtics han reivindicat tots els partits polítics sense excepció, té alguna cosa que veure amb la manifesta permissivitat amb els incívics que porten els seus animals de companyia a "pasturar" per la mançana del carrer Lledoner i espais propers a la veïna ribera del Congost, o les facilitats/dificultats que s'administrin en l'organització d'una festa popular com la rua de carnaval, amb l'assistència de més gent que acostuma anar a buscar els nens a escola. Si mesurem l'amplada de vorera de davant del Centre Cívic, més els metres de calçada, és més que evident que la filera de cotxes aparcats a l'altra vorera del carrer Lledoner no feien cap nosa al desenvolupament de la rua, ja que l'amplada esmentada dobla la dels altres tres carrers on va deambular la desfilada, i on si que està permès aparcar-hi.

L’assumpció de competències per part de la Generalitat, pel que fa al servei de rodalia de RENFE, il•lusiona si més no a l’usuari, en aquell somni quasi etern de beneficiar-se d’un servei públic que funcioni d’una vegada per totes.
Tots sabem que la “generosa cessió” porta gat amagat. Té trampa. Sabem lo obsoletes i malmeses que estan algunes de les infraestructures. L’herència serà feixuga. Cal feina i diners per posar-ho tot a punt.
Des del punt de vista de l’usuari seria molt interessant que la intervenció de la Generalitat s’hi notés des del primer moment, ja a les mateixes guinguetes i punts informatius. Evitar que et mirin amb mala cara quan compres un bitllet o demanes qualsevol informació en català. Estaria bé, que alguns dels treballadors s’apliquessin el que es coneix com a Pla Montilla, és a dir un curs accelerat de català amb resultats quasi immediats, tot coincidint amb la seva incorporació a la Generalitat.

Armstrong va tornar a caure fa 15 dies caigut , però, la caiguda d'Armstrong a Palencia encara és notícia. Així ho va decidir la CNN, quan va fer el seguiment del seu retorn en bicicleta a Europa.
Ara el poble d' Antigüedad, on Armstrong es va fotre la pinya i es va trencar la clavícula, segueix sent notícia. De la mateixa manera que en el seu dia es va erigir un momnument a peu de carretera, en el lloc on Luís Ocaña es va fotre la seva gran hòstia al Tour de 1971, al Coll de Menté, ara a Antigüesdad se'n ha posat un de més modest. La cursa castellana no és el mateix que el Tour.

Estaria bé també, i en homenatge als grans ciclistes posar altres monuments a les carreteres. Com per exemple en el lloc on van fer les darreres i les primeres pedalades. Indurain va abandonar en una carretera d'Àvila. Pantani a l'Alta Cerdanya. Per cert, en sóc testimoni presencial. Sé el lloc on va abandonar. Si algú li vol posar un monument, li ho explico.

Però avui, vigília d'una nova edició del Giro, Armstrong torna a ser notícia, ja que està entre els inscrits a cursa.

No compta entre els favorits, si bé l'efecte mediàtic dels seu retorn donarà vida a la interessant cursa ciclista, que aquest any presenta un recorregut molt interessant.

Un de les primeres conseqüències, i per a mi inesperades del 2 a 6 de dissabte passat en que el Barça es va menjar al Real Madrid, respon a aquella dita castellana que assegura que “de lo que se come, se cria”.
A Londres, el barça va jugar i va guanyar com el Real Madrid,és a dir al darrer minut, sense cap altra xut a porta i amb l’ajuda arbitral d’un noruec que no coneix el reglament del penal.

Un dilluns més, el Casal Rock ens segueix sorprenent. Un programa amb detalls del que ja hem vist en altres realitys shows d’altres cadenes, però que els millora ostensiblement a base d’una dosi de major sensibilitat que la resta dels ja vistos.

Però quan penso en el Casal Rock, no són és en “Operació Triunfo”, en el que penso. Trobo que és més aviat una similitud i un homenatge a les produccions de Federico Fellini. Només falta veure els iaios cardant pets i rots indiscriminadament, o una iaia mamelluda enterrant la calva d’en Marc Parrot entre els seus melons.

El que veiem al casal Rock, no s'alunya del tot de la realitat, abans d'ahir es feia als USA un homenatge en el 9' aniversari de Pete Seger. No sabeu pas quans fòssils s'hi van concentrar dalt de l'escenari. Un indret ideal per a la feina d'un paleontòleg de la música.

L’independentisme decidit i la regeneració profunda en els hàbits de la política pràctica, resumeixen quines són les grans diferències entre la proposta política de Carretero i la de la resta de partits que tots coneixem. Així s'expresava diumenge Joan Carretero a l'entrevista publicada al diari AVUI. Tota una carta de navegació per a fer entendre qui és i què vol Carretero, als que encara no saben ben bé per on va.

La gran divisió que fa Carretero entre el que són els partits unionistes (tots) i l'independenstista (el seu), marca una denominació que els electors, el ciutadans, han de tenir present.

Tota la campanya en contra que s'està orquestrant contra Carretero, quan se'l denomina de centre dreta, queda en segon terme quan ell mateix dona prioritat a l'independentisme, per "sortir de la ratera", i deixar clar que serà un país independent qui decidirà qui vol que sigui el seu president "no tinc cap interès personal a dedicar-me a la política", diu el metge de Puigcerdà.

Carretero tira la xarxa a la recerca d'un banc de vots, dins un ampli espectre que va de la lliga regionalista al a lliga revolucionària comunista. En el seu projecte hi vol liberals progressistes (CDC), cristiano demòcrates (UDC), socialdemòcrates (PSC) i sociocristians (PSC,ICV,ERC). I per suposat independentistes desencantats i el catalanet emprenyat amb Espanya(CUP), que ja fa temps que no vota.

Pronostica el mal final de l'estatut i del finançament, mentre es depengui de Madrid i dels partits unionistes. Tot plegat ajudarà a "dinamitar el mapa polític català". Si. Amb Carrertero queda desfasat tot el mapa i estructura política que tenim configurada en la nostra ment. Això és una altra cosa.

I els calers? Diu que de recursos econòmics ja en sortiran. Aquest és el punt més complicat per obrir forat entre l'opinió pública. Però no val encantar-se. Ell diu que no es pot deixar que el sentiment polític es podreixi. No.

I per sobre de tot honestedat. No podem demanar que tothom sigui tant honest com ell, i renunciï al sou de polític o es negui a fer vacances per servir a Catalunya, però hi ha hàbits molt estesos entre els polítics que també han de canviar. Dins d'una Catalunya rica i plena.


NOTA: Quan faig servir l'expressió Metge de Puigcerdà, ho faig amb tota al respecte a la persona, l'ofici i la localitat. No com en alguns mitjans i en la boca d'alguns classistes degenerats que ho diuen amb un tò mofeta i degradant. Tot plegat forma part d'una campanya de desprestigi, com l'encetada per Cadod i Puigcercós sobre si és de centre dreta, si això és un altra PI o de si cobra per un càrrec inexistent.

El futur d'Andorra està en mans de la majoria que es formi a partir de les eleccions de l'altra dia. A mi, personalment, venint d'un país com Andorra, no em puc creure que per iniciativa pròpia vulguin canviar. La pressió de la Unió Europa i del senyor de Bruni, en concret, obliga.

En un país així, on hi voten una cinquena part dels habitants, en una mena d'apartheid vergonyós per a Europa, és difícil veure-hi un futur de progrés. Els que han guanya es diuen socialdemòcrates, i preconitzen una cosa que en diuen canvi, en concret "Canvi Tranquil". Sobretot tranquil, no fos que la cosa es desboqués.

Que es posin les piles, perquè la possibilitat que Carla Bruni es plantegi deixar de ser-ne princesa (co-princesa), no es pot prendre com a broma.

El magnífic partit i la magnífica golejada d’ahir a la nit, em fot més por que una pedregada.
Ja veig a venir un PSOE més acollonit que mai, i tembé més disposat a que mai a putejar als catalans i fer contents a la resta. El PP els trepitja els talons.
Mentre Carretero continua enviant missatges (entrevista avui a l’AVUI) per convèncer a tot aquells que estem desencantats i enyorem postures valentes com la de Francesc Macià en el seu temps.
Ens la foteran! Preparem-nos per impulsar la via Carretero.