logotipo

Una boja activitat financera, en una manera molt rara d'actuar, que ha desembocat en l'actual crisi, va provocant ferits i cadàvers.



La Caja Castilla la Mancha, boja com tantes d'altres, és la primera que necessitat de la intervenció "altruista" de l'estat. I l’estat molt gentil, que fins ahir no tenia caler per finançament de Catalunya, en un tres i no res: Flaix! Els calers que vulguis per a la caixa sociata.



Un projecte prou fantasma com l'aeroport de Ciudad Real, l'anomenat aeropuerto Central-Don Quijote, sembla ser el principal causant del forat.



Aeroports fantasma, com el de Castelló de la plana, producte de les necessitata que suposadament genera la voracitat constructora dels gran partits estatals.



Aeroports que del tot segur, s'han fet i potenciat per donar respostes a necessitats molt inferior a l'aeroport projectat per a la Catalunya Central(dos vols diaris). Bé faria, la Generalitat, de mostrar xifres de necessitats reals que impulsen aquest projecte i contraposar-les a les dels aeroports fantasma. Encara que només fos per a explicar als que sempre matxaquen a Catalunya.



De la falllida financera mantxega en surt un més que possible perjudicat. Hi ha aquell equip d'handbol que sempre se l'ha acusat d'estar fet a cop de talonari, com tants d'altres. El Balonmano Ciudad Real, patrocinat per Central, el famós aeroport fantasma.



Ja pot estar content Laporta, perquè s'ha tret de sobre un gran rival. Igual l'any que ve el Barça guanya més títols. Igual Laporta ho celebra des de la presó.

De nou la policia i no concretament l'autonòmica.

Aquest dies s'ha fet uns subhasta d'armes. L'organitza la policia.

Serà que temen que la crisi els acabi afectant? Faciliten l'accés a l'arma del delicte?

És inexplicable. Incomprensible. Us els imagineu subhastant la droga decomissada, o les samarretes falsificades de Lacoste, del Barça o del Papa de Roma (sotana)?

Inversemblant.

I no parlem de l’afer Riviera i Saratoga.

De nou la policia i no concretament l'autonòmica.
Aquest dies s'ha fet uns subhasta d'armes. L'organitza la policia.
Serà que temen que la crisi els acabi afectant? Faciliten l'accés a l'arma del delicte?
És inexplicable. Incomprensible. Us els imagineu subhastant la droga decomissada, o les samarretes falsificades de Lacoste, del Barça o del Papa de Roma (sotana)?
Inversemblant.
I no parlem de l’afer Riviera i Saratoga.

Als campions els cal sort. Sort per a tirar endavant. Sort al llevar-se i posar el peu a terra.

Més enllà de la seva greu malaltia, de la qual es va recuperar satisfactòriament, Lance Armstrong no havia tastat gairebé mai la cruesa de les lesions. La cruesa de l'asfalt. Dieu-ne sort, dieu-ne habilitat. Sort, habilitat i molta trampa, va fer en aquell descens del Tour en què Beloki va llepar l'asfalt i es va trencar per tot arreu.

L'altra dia li va tocar a ell. No va tenir sort. No podrà córrer el Giro. Una desgràcia per ell, si comptava amb la cursa italiana per preparar el Tour. Una sort, si lo del Giro era només una manera de marejar la perdiu. De tota manera la inactivitat no l'ajudarà gens.

Tampoc cal fer-ne un drama. Recordo més d'un Tour i de dos, en que alguns dels grans favorits no hi han estat a temps. Merckx, Ocaña, Lemond, Casero, i molts d'altres que ara no em venen a la memòria que han hagut d'abstenir-s'hi. Fins i tot n’hi com Contador a qui li van prohibir disputar la darrera edició, tot i ser el campió vigent.

Es clarament qüestió de sort. Prendre-la de cara o d'esquena.

Com cada temporada, a mesura que s'acosta el final de la lliga de futbol, es van veient coses, molt allunyades de l'esperit que hauria de dominar l'esport.

La compra i venda de partits, sobretot a la part baixa, existeix i ha existit sempre. N'hi ha però, de més vius i de menys. La maniobra del Mallorca, és de "chapeau". A més d'haver aconseguit la cessió d'un gram jugador, Jurado, resulta que pertany a un dels equips a qui s'havia d'enfrontar en aquest tram final de la lliga, l'Atlètic de Madrid. I amb una clàusula segons la qual si el jugador el volien fer servir per jugar en contra del seu equip d'origen, calia pagar una clàusula. L'excusa permet la circulació de maletins sense que ningú investigui. Algú sap per a quin concepte el Mallorca, va pagar 120mil euros a l'At de Madrid. Algú pot assegurar que hi havia 120mil euros? Abans del partit l'entrenador mallorquí declarava "los tres puntos valen mas de 120mil euros".

Mentre tant, els pericos seguim observant amb "el ciri a la mà" com sempre, la caiguda en picat del nostra equip. De dret a segona.

Ni la mala actuació dels àrbitres, ni l'afer dels maletins, pot justificar del tot la situació. Se l'han guanyat a pols.

Veient l'actuació d'equips com Numància, At Bilbao o Osasuna, per posar exemples d'equip de la part baixa de la classificació, que com a mínim hi posen un "parell d'ous", cal puntualitzar que tots els punts que s'han perdut contra equips inferiors, ha estat per això. Precisament no posar-hi collons.

Dels partits jugats contra el grans, millor ni parlar-ne. Han estat les millors actuacions dels blanc i blaus, i si les repassem amb lupa, direm que tret el partit del Camp Nou, a la resta sempre l'àrbitre ens ha manegat. Al Bernabéu, a casa i a fora amb el Sevilla i el Vila-real. L'atracament de Mestalla. Només l'Atlètic de Madrid se'ns va "follar" amb legalitat i mereixement. I si li haguéssim pagat 120mil euros?

Això només hi pot posar solució una intervenció de Baltasar Garzón investigant maletins, i fent baixar a segona B els clubs endeutats. Perquè la tàctica Baltasar (l'altra Baltasar), d’anar a Montserrat a pregar per un miracle, ja està molt gastat i als agnòstics ens fa certa urticària.

La casualitat va voler que Pochetino es trobés a Dusko Ivanovic a Montserrat. Ves per on...

És una llàstima que la mala gestió en una manifestació, hagi tret tot el protagonisme al fons de la protesta. Tot plegat s'ha anat embolicant tot fins el punt que ha quedat mig oblidat que tot ve pel desacord i l'inconformisme d'estuidiants i sectord docents en contra de l'anomenat Pla de Bolonya.
Ni la salsa bolonyesa, ni el bois de Bologne han aconseguit desviar-ne l'atenció. Ha estat una nefasta càrrega policial, la que ha aconseguit fer creure que es tractava d'un grup d'estudiants violents i ganduls, amb poques ganes d'estuidiar. Un error. Un error induït?
Esperem que de les manifestacions de demà, no només se'n destaqui una protesta en contra de la Policia Autonòmica i els seus alts càrrecs.

Els darrers dies, m'he posat en pla monotemàtic. Segueixo amb la càrrega del mossos. La violència dels mossos.
Us imagineu amb quin garantia, una dona o un menor pot ara acudir a una comissaria, denunciant agressions?
"Si, miri, vinc a denunciar que un tio m'ha fotut d'hòsties. Sap? Com aquelles que reparteixen vostès contra els estudiants i els periodistes. No sé si puc fer la denúncia...."
I després de la detenció, podríem sentir declarar al denunciat "Si, jo sóc el que li hem fotut una empenta. Però no l'he pegat, ni he esgrimit una porra en to amenaçant i tampoc he cridat disuélvanse”.

La desmesurada actuació del Mossos d'esquadra la setmana passada i la manera que s'en van desentendre el Director General de Policia i el Conseller d'interior, són la mostra d'un profund desacord entre Mossos i direcció?
L'actuació de dimecres, va coincidir amb una més de les resolucions judicials en contra de l'actitud dels mossos d'esquadra. En aquesta cas a la caserna de les Corts. S'ha d'entendre que si en tots els casos en què la policia autonòmica ha actuat amb violència i desmesura, hi ha hagut un avís del Conseller conforme això no podia passar, i van començar a instal•lar càmeres i en definitiva a voler fer neteja dins els cos, els Mossos no poden estar contents. La Consellera Tura ja els va començar a posar a ratlla amb el tema de la Caserna de Roses. Amb ella i el PSC-PSOE no s'hi van atrevir? Han trobat en Saura i ICV un feble oponent?
Només la teoria d’una campanya d’aquest tipus explicaria com és possible que els mossos carreguessin contra periodistes gràfics. Penseu que en conec algun que portava sobre l’espatlla un aparell de més de 6mil grams de pes, i això es nota. És a dir, si no ets profundament miop no pot pegar per equivocació un home que mostra amb tanta claredat que no té res a veure amb la protesta, i que l’única cosa que està fet allà és treballar. Pegar-lo és sinònim d’escàndol. Pegar-lo és enfonsar el Conseller del ram.
Qui més qui menys coneix el descontentament de la policia, des dels números rasos fins als càrrecs més alts. La casernes estan plenes de caricatures i fotografies en què es ridiculitza al seu cap superior. La guerra està servida. Aquesta policia no serveix.

I no només van rebre aquells joves edesallotjats al mati de la Universitat Central. No només va rebre aquell jove vestit de color verd, que a les imatges de televisió podiem veure com rebia de valent.
Les hòsties van continuar a la nit.
Tot plegat no fa més que agreujar més els fets comentats a l'article d'ahir.
Per quan, més cívisme en els que manen!

La moguda d’ahir a la Universitat Central de Barcelona, em dona bon rotllo. Em sembla perfecte que el joves siguin inconformistes. Que no acceptin les coses que els poden complicar la vida.
Em va agradar especialment la declaració en defensa dels estudiants dels professor Delgado. Un home que les diu clares i que mai té la necessitat d’alinear-se amb el poder, ni amb els que manen a la comunitat de veins.
La moguda, em fa ressuscitar un article que vaig escriure la tardor passada i que no vaig publicar....

La postura inflexible dels joves grecs, no ha de ser altra cosa que una exemple pel adults d’arreu. D’arreu i en especial, nosaltres mateixos. Hauríem d’estar preparats per sortir al carrer amb força i començar a queixar-nos per totes i cadascuna de les coses que limiten les nostres llibertats i que discriminen la nostra societat.
A veure si tot plegat alimenta el nostre inconformisme.

La notícia al voltant del què han detectat algunes investigacions policials, segons les quals cada di hi ha més prostitutes implicades en el "tracte de blanques", un comerç del qual es diu que Espanya, fa la funció de porta d'Europa, no em resulta sorprenent. No deixa de ser la constatació de la mateixa evolució laboral dins d'un mateix ram. El ram de les putes.

És evident que per a mi és tant denigrant ser home com dona, si el teu ofici és el de macarra. El que no em resulta és estrany. No diuen que els capellans han estat escolanets abans que frares? No han estat abans jugadors de prestigi, els entrenadors de futbol de primera? Possiblement també les macarres de primera havien estat putes d'alt standing.

Mentre alguns continuen afirmant que aquesta és la pitjor crisi econòmica de la història, que ha de marcar un abans i un després, i que d’altres opinen que només es tracta d’un retorn més o menys traumàtic, ala normalitat després d’uns anys d’un “desmadre” anormal, seguim rebent “imputs” que venen a donar la raó a uns i a altres.

El balanç econòmic fet públic pel grup Audi, del darrer exercici, indica que Audi, ha perdut mil milions d’euros. Res traumàtic, si fem cas de l’altra xifra, que indica que el conjunt del grup n’ha guanyat 4 mil. És a dir que qui l’any passat no es va poder comprar un Audi, va acabar comprant un Wolkswagen, un Seat, o un Skoda. És a dir, que les butxaques no estaven tant ressentides, com per fer reflexionar al personal i fer-los prendre la decsió d’aguantar un any més amb el cotxe vell o comprar-ne un de segona mà. No. Es va optar per comprar més barat, i la butxaca mig plena, o la bogeria consumista, no els va impedir estrenar cotxe nou.

Veurem que ens marca l’exercici actual. Però em sembla que si no baixen preus, no vendran ni els skoda estocats.

Els osonencs ens han donat una lliçó de seny i rauxa.
La seva oposició al futur aeroport de la Catalunya central, per solidaritat i desconfiança. És una resposta de la pagesia a l’ambició de vegades descontrolada d’alguns sectors econòmics, que veuen la pela allà on foten l’ull. No és una resposta tampoc al “mobing rural” i a la resta de polítiques sempre perjudicials per a la pagesia, que es dicten des de ciutat.
Prou!
Més enllà dels avantatges econòmics que els podria aportar un aeroport, s’han decidit per seguir visquent en la tranquil·litat, immersos en la boira i envoltats de la pudor de purins que tant molesta als urbanites.
Que se’l fotin al cul!

No ho hauria dit mai. Me'n adono que ja han passat més de quatre anys des que em vaig engrescar a escriure cada dia un article en aquest web.
D'entrada m'ho vaig plantejar com un blog on un seguit d'amics hi anéssim omplint els espais, amb articles, notícies i opinions. Una manera fàcil d'arxivar i consultar les nostres parides. I deixar-les obertes als internautes que es volessin distreure amb la lectura de tot plegat.
El nom del blog ja venia a resumir part d'aquestes intencions, mai aconseguides. No he aconseguit engrescar a ningú. Jo però, i de manera que em sorprèn a mi mateix he estat prou constant de mantenir una mitjana de 6 entrades per setmana, la qual cosa està per sobre del que podia imaginar.
Ja sé que la cosa no té un gran nivell, i que tot i la constància periòdica en publicar, no sempre estic a l'altura. La possibilitat d'escriure de qualsevol cosa que em passi pel cap, des de coses que em cauen de lluny i no m'importen un cogombre, fins a coses que només m'interessen a mi, em dona la possibilitat a trobar sempre arguments. El que més m'agrada és per suposat escriure sobre coses que omplen el mitjans de comunicació i les que tenen relació a amb la nostra comarca. De vegades em costa explicar coses de les que d'alguna manera en sóc protagonista o hi participo.
Segurament el millor de tot està tenir arxivades les meves cavil•lacions al llarg de quatre anys. Us recomano que ho feu. No calen 6 artícles a la setmana ni al mes. Cal fer-ho a la mesura de cadascú.
Del que n'estic més descontent és no haver arxivat els articles per temes des del primer dia. No tant sols avui els continuo arxivant per temes. És una feina que em queda pendent. A veure si algun dia ho faig....

Ja us parlava l’altra dia de la històrica celebració a Granollers d’un partit d’handbol a 11.

Els que per sort o desgràcia encara no havíem nascut fa 50 anys, vam viure amb gran curiositat el partit d'hanbol a 11 de diumenge passat al camp del carrer Girona.

Després de tota la vida sentir a parlar d'una cosa que no has vist mai, evidentment se't desperta una curiositat, que gràcies als organitzadors, he pogut enterrar.

En va semblar un espectacle imprescindible. A mi i a molts, ja que la graderia d'aquest camp feia temps que no s'omplia. Imprescindible per a curiosos, aficionats locals, aficionats forasters, estudiosos de l'esport (INEF i tal) esportistes, periodistes, polítics, presidents, presidents del COI.....

I en el conjunt de tot, i com en altres actes organitzats aquests dies, una injecció de moral a tots plegats de cara a la competició copera. Com a mínim, i mentre no se'n assabenti Laporta, i vulgui crea o comprar una competició d'aquestes (amb els calers que ens vol fotre a tots plegats en l'aplicació de no sé quina sentència) jugant a 11, a Granollers som els campions eterns.

Llàstima que ahir vam ensopegar contra l’equip maleït. Un partit vibrant com tots els de màxima rivalitat, però en que l’equip granollerí no va estar encertat en els llançaments. La defensa va estar a l’altura, fins el punt que els rivals van estar força encallats. Una encallada de la qual els va treure un dels pocs jugadors desconeguts que tenen en un plantilla plena de internacionals indiscutibles. Maco Antonio Oneto, un jugador xilè.

Això és el que té, que existeixin equip fets, que es mantenen i que es faran a cop de talonari.

És evident que la crisi econòmica ens afecta a tots d'una manera o altra. Està clar que de moltes de les coses que passen al nostre entorn, la crisi en té la culpa o d'alguna manera les influencia.
Un exemple ben rocambolesc és el cas del mossèn de Lliçà de Vall. Diu que ha posat a la venda productes cosmètics. La raó és ben senzilla, un dels empresaris que acostumava a fer donatius a la parròquia, ara ho fa en forma d'espècies, ja que li deu ser ben difícil destinar-hi diners, encara que sigui negre i brut.
No em sembla malament que es pagui en espècies, ni que en espècies es facin donatius. Desconec de quin manera fan els seus donatius al mossèn els prostíbuls de la carretera de Sabadell.

En complir-se ja cinc anys de l'atemptat de Madrid (11-M), i després d'haver escoltat tantes versions perverses de com van ser, qui va fer, qui ja ho sabia i a qui no van detenir en els atemptat de Nova York (11-S), cada dia tinc més la impressió que lo de les dues línies d'investigació d'Acebes, era encara molt més pervers.



De la mateixa manera que, des de la distància, vaig tenir des del primer minut cert convenciment que ETA no hi tenia res a veure, cada dia tinc més clar que el govern d'Aznar, coneixia sense detalls minuciosos, el que passaria el 11-M.

Està clar que en la seva perversa idea d'Espanya, estancada en reviure la glòria de 1939, van deixar que passés, amb la intenció de culpar de tot a ETA i de retruc al nacionalisme, i carregar-se d'excuses per a suprimir el mapa de les autonomies, i perpetuar-se en el poder.

Dies enrere us parlava de la manera que s'estava emmerdant a Girona, el mal us d'unes fotos de l'altra punta del món, per a promocionar la Costa Brava. Tal com em temia, i així ho vaig fer constar, amb la inutilitat que em van demostrar en els seu moment els interlocutors (començant per la seva presidenta) del patronat de Turisme de Girona, i els seus assessors (uns mangantes) semblava que tot allò només era la punt de l'iceberg. La punta de l'iceberg en la mateixa i barroera manera de fer servir aquelles fotos, en la manera de gestionar la crisi i segurament en la gestió del mateix patronat. Dit i fet.

Ara, m'espanta una promoció iniciada per Diari de Girona, en aquell costum tant habitual dels diaris de regalar coses els diumenges. Diu que aquest rotatiu regala fotos històriques, de la ciutat de Girona, de primers del segle XX. Seran fotos de Girona? Ens en trobarem de Xicago, Florència, París o la Ciutat Prohibida?

Compte perquè en la promoció també hi apareix la Diputació de Girona.

El debat sobre la nova quota de pel·lícules doblades al català, desenterra un vella aspiració. Un dret. Un fet, que els que defensem i estimem la nostra cultura, li donem total suport.

A banda de les veus a favor i les contràries de sempre, ha tornat a aparèixer tot un reguitzell de "culturetes tocacollons", que diuen que res de res de doblar. Cal subtitular. Cal fer el que es fa en altres països europeus.

Desconec el que es fa en molts països europeus. Els de l'est en concret, no hi dediquen un doblatge artístic. Allà una veu en of, narra el que està passant i de què estan parlant els personatges. Horrorós. Una experiència que no es pot copiar.

El tem del subtítol, m'ha semblat de sempre l'agressió més gran que pot tenir una pel·lícula.

La millor manera de veure una pel·lícula és en la versió original. Sense cap mena de dubte. Davant la incapacitat de comprendre, tots i cadascun dels idiomes del planeta, el més normal és doncs fer-ne un doblatge el més fidedigne i artístic, que espatlli al mínim la versió original.

Les pel·lícules subtitulades necessiten dos visionats o més. Possiblement la subtitulació aportaria més riquesa a la indústria cinematogràfica, ja que la gent després de llegir-la en els subtítols, hauria de comprar una segona entrada per veure tots els detalls visuals de la pel·lícula.

Recordo haver vist subtitulada una de les pel·lícules que més m'han agradat, "la vida de Brian", i recordo haver rigut com un boig, tot i perdrem la lectura de molts fotogrames. Segur que ben doblada, m'hauria agradat molt més. Tots els detalls i gags humorístics amb que juga la pel·lícula al voltant de la mala pronunciació del protagonista, han de tenir molta més gràcia i grapa escoltats, que no pas llegits. Segur. Llavors si no coneixem suficientment el idioma original de la pel·lícula, la millor manera de seguir la pel·lícula amb els cinc sentits, és veure-la doblada. Ben doblada. I en català.

La més que possible entesa de l'España més rància, en contra de la tancada Euscadi, no és per a mi el fet més rellevant de les passades eleccions a la País Basc, ni de l'actualitat política del país de la txapela.
La impossibilitat del qualsevol ciutadà o grup de ciutadans a exposar les seves idees i presentar-se a unes eleccions, no només les deslegitima, si no que a més deslegitima tot e sistema democràtic. I no diguem el resultat d'unes eleccions com aquestes en la qual s'ha demostrat que com a mínim hi ha un 10% de l'electorat que va anar a votar, que hauria votat a favor de les candidatures prohibides.
Qualsevol cosa que passi a partir d'avui, no ens ha de sorprendre. Tots coneixem als uns i als altres. Tots sabem com reaccionen els inconformistes armats i els armats uniformats.

La temporada del pèsol al maresme torna a estar a punt. La pesolada de Caldetes en marca l’inici. Una mica aviat pel clima d’aquesta temporada que d’entrada ha de ser bona. L’aigua que ha caigut amb generositat a l’hivern sempre hi va bé, encara que per collir-los aviat li calen més hores de sol. La llàstima és que el pèsol garrofal és delicat i el perjudica qualsevol extrem. Una fortes jornades de sol al Maig, li suposa una minva segura i un avançament en el final de la temporada. No cal fer mals auguris i esperar que la temporada sigui bona i podem degustar el pèsol garrofal en plenitud. I diuen que pot ser més difícil que altres vegades. Si en altres temporades havíem de controlar que no en venguessin gat per llebre, utrillo per garrofal, ben diferents en boca i a la tavella, ara ha entrat amb força un híbrid procedent d’Austràlia de gran qualitat (sense arribar al nivell del garrofal), més difícil de diferenciar morfològicament i gustativa, i que com altres híbrids dona un alt rendiment productiu. Compte doncs amb el pèsol.

Els restauradors del maresme, ja tenen a punt les seves creacions. Dels que participen a la pesolada de Caldetes, ja n’hem pogut tastar uns quants que no desentonen gens. A can Sunyer presenten els ofegats de tota la vida. Dins els tradicionals també en podem destacar el guisats amb sípia de Cal Jet, i entre les noves maneres de fer-los, cal esmentar els guisats amb escabetx de tonyina i rovellons confitats, d’en Joan Majó i la crema de l’Hotel Colon, a partir d’una saltejada de ceba tendra i porro, i ofegats amb Vichy. En la triturada hi intervé una punta de nata, i es presenten amb pèsols escaldats. Compte, perquè és quan és triturat quan més es pot fer colar una pèsol que no és garrofal, si bé la crema està de collons. Compte, fins hi tot ofegats clàssicament, ja que una bona dosi de fructosa en el guisat, li poden donar la dolçor típica del garrofal.

En un any de crisi econòmica la temptació de vendre gat per llebre es pot imposar al camp, al mercat, la botiga o el restaurant.

Bon profit.

Per la qualitat dels jugadors i el que havia llegit fins el dissabte passat, em feia il·lusió anar un dia al Palau a veure un partit de lliga. Sobretot per comprovar si al meu fill li agradava i convèncer-nos, o acabar de convèncer-nos, que no ens podem perdre el partit de quarts de final de la Copa del Rei contra el Barça.

Si haguéssim de fer cas del que vam veure a la primera part, era literalment per anar a cagar. Per començar i amb els meus superficials coneixements, el rival, el Torrevella no em semblar un equip superior al segon equip del BM Granollers, reforçat amb tres estrangers. Dit això i després d’haver llegit les bones prestacions de l’equip en defensa vaig quedar totalment sorprès quan vaig començar a veure que els alacantins no van fer més gols perquè, el porter Fredrik Ohlander, va parar un seguit d’atacs que podrien haver posat tranquil·lament 7 ó 8 gols per davant al visitants. La defensa era un colador i en atac es perdien un seguit de pilotes que es convertien en contra-atacs mortals de necessitat, de no ser per Holander. Per a mi no era prou excusa la baixa de Salva Puig i els molts minuts de Joan Cañellas a la banqueta. Un joc insuls, que no aprofitava mai les esperes de Svitilika i Marc Pujol, fins fer arribar a la reflexió, que els extrems granollerins són tant fluixos que els homes de 9 metres no confien en els ells. El internacionals, flamants nous internacionals Campos i Andreu, explicaven per si sols el perquè no van ser inclosos en la fluixíssima selecció estatal que va fer pena al Mundial.

El 13 a 14 de la mitja part, era una concessió generosa dels visitants.

A la segona part, si que ens vam adonar pràcticament, de tot elque he escrit abans. De la debilitat dels rivals, de la importància d’una bona defensa rematada per la generositat d’un gran porter, la participació ja més activa de Cañellas, un joc que aprofitava més la movilitat dels extrems i en concret una segona part fabulosa de Svitilika. Resultat parcial 16 a 7.Un resultat molt més en línia a la possibilitat dels rivals.

En resum, em sembla que aniré a la Copa del rei,perquè els colors tiren i sempre tens esperances que veuràs el millor del teu equip. Si hi afegim la feina que també va tenir el Barça per guanyar a casa el CAI, les coses s’igualen. Pel que fa a la lliga l'ensopegada del Pilotes és també una bona notícia.



De fet és una oportunitat que no podem deixar passar. Aquesta mena de Festa Major, prèvia a la Primavera i l’Ascensió, que el destí ens han regalat no es po deixar de banda. L’esport i tots els esdeveniments muntats al seu voltant,mereixen la nostra atenció. El “revival”, que van muntar amb les retransmissions diferides dels títols europeus del BM Granollers, i el partit a 11 de diumenge que ve, en són dos clars exemples. Això si que no m’ho perdo. Tota la vida sentint a parlar de l’handbol a 11,i no haver-ho vist mai, és per a mi un trauma.

Tenir un president de govern tant jove, té aquestes coses. Als espanyols els passa això, com els gavatxos amb Sarkozi.

ZP deuria estar fent volar coloms pensant que faria ell si se’n anés a Rússia de vacances, guiat per Putin i Medvedev. Be, guiats per aquests dos elements i sabent lo bones que estan les russes, a qualsevol se li’n va el perolot. Aznar ja ha demant d’acompanyar-lo. Rajoy, no sap, no contesta. No sé si a Moscou hi ha coves del sado. Dels polítics, catalans, tret de Montilla, els veuria també a tots molt predisposats, liderats per Duran i Puigcercós. La Camacho també, a veure que pilla, i n’hi ha algún que prefereix el transgènic per sobre del caviar.

Bromes a part, us de confessar que abans de veure la patinada de ZP per TV, o sentirla per ràdio, la vaig llegir per internet, i la vaig imaginar molt més contundent.
Em va venir a la memòria els divertits comiats que li organitzava el meu amic Jordi a la seva àvia, cada vegada que l'anavem a buscar per sortir de "marxa". En Jordi, que a més té una bona retirada amb ZP, en el moment de dir adéu a la iaia, l'agafaba pels braços i li deia cridant "abuela nos vamos a follar!". La iaia mig sorda i amb el seu estricte ús de gallec d'origen, se'l quedava mirant atònita.
El follar de ZP no és tant contundent, és un foyar, que li surt de la boca després d'un Favorecer i abans d'un Apoyar ,que sona més a dislèxic transitori, que a lapsus linguae. No s'hi alvira un sexe oral definitori.

De fet més aviat de senyora, si analitzem el que ara sabem de la vida en captiveri de Ingrid Betancourt. Sembla mentida que hi pugui haver gent que no pugui deixar l’arrogància i la prepotència, ni quan els toca jugar el paper presos o hostatges. No sé si valia la pena tota la mediació de Chaves i Sarkozy. Total per recuperar per a la vida en llibertat una persona tant anormal, que s’ha volgut fer passar sempre per intel·lectual, i que en realitat no arriba ni a la sola de la sabata del mite que ha volgut crear al seu voltant.

Sap greu que tios tant trempats com Rubianes, passin. Les bon mes estones passades amb els seus monòlegs i les seves onomatopeies. Simpatia innata, sense oblidar-se de dir les coses a la cara. Un immigrant agraït que hauria de ser exemple d’integració per a qualsevol.

Les primeres vegades que el vaig veure actuar, vaig fer aquesta reflexió. En aquella època també començaven a actuar els del tricicle. En veure’ls vaig dir, mira que són vius, només han de repartir-se ls diners entre els tres, el de la megafonia i el dels llums. Imagineu en veure Pepe Rubianes, que a més amb les onomatopeies no li calia repartir amb ningú més que els dels focus. Ni roba, ni tramoia.

També vaig admirar de la seva simpatia, amb la facilitat que tirava la canya. Recordo haver presenciat en els estudis de Ràdio Granollers, com assajava sota la direcció de Frederic Roda, un text sobre dos locutors radiofònics. El paper de l’altra locutor el representava Mercè Pons. A la persona que m’acompanyava i a mi, ens va donar la impressió que com sempre estava intentar lligar. Va estar evidentment un assaig maquiavèl·lic. L’obra no es va estrenar mai. Penseu el que vulgueu.