logotipo

Acaba un any que global, nacional i particularment ha estat qualificat de nefast. Esperem que millori el 2009

Allò que diuen d’ "el mundo es un pañuelo", és una vella dita, que al llarg dels anys hem pogut comprovar tots. Diàriament en tenim proves fefaents.
Diu que hi ha una teoria científica que ho demostra, i l'anomenen del sis, perquè més o menys és el promig de persones amb qui cal enllaçar mitjançant les nostres amistats per arribar a qualsevol persona del món.
Són estadístiques, com aquelles que en assignen no sé quantes dones, i que sempre acaba amb la meva queixa de demanar qui es que els es beneficia les que em toquen a mi estadísticament.
Possiblement ara és hora de infromar-se quina és la tira d'amics que he de seguir per contactar amb la Pataky o la Casta, o fins i tot qualsevol d'aquelles que els amics m'envien en forma d'e-mail.
Tampoc deu ser tant difícil. No sé si us hi heu trobat mai, però en alguna ocasió he trobat en aquelles llargues llistes d'adreces electròniques que arrosseguen alguns missatges, adreces de persones que conec i que no sabia que tinguessin res a veure amb qui me les envia. Fent servir la teoria del sis possiblement arribaríem a les protagonistes de les fotografies. No penseu malament eh! Es per qüestió d'ampliar el cercle d'amistats i per conèixer més detalls artístics de la composició de les fotografies.

No entenc ni acabaré d’entendre mai l’obstinació extrema d’algunes persones pel seu hobbies. En concret em colpeixen els casos d’alguns afeccionats a activitats a l’aire lliure i que no fan cas a les previsions meteorològiques. Males previsions que asseguren un mal dia, i que tot i així, s’obstinen en practicar-lo. Ja coneixem casos de gent que va a banyar-se a la platja quan oneja la bandera vermella, gent que fa travesses de muntanya quan hi ha un altíssim risc d’allaus, gent que amb lesmateixes males previsions surten a esquiar fora de pistes.
En general, considero que qualsevol activitat en el medi deixa de ser un plaer quan la meteo està en contra. Sovint les aficiona i dèries per una cosa ens fan actuar sense gaire seny. Fa dies que esperes per fer una activitat determinada, i en cara que no et trobis bé, que tinguis una molèstia muscular o anunciïn un dia de gossos, prefereixes pensa que la “toia” Tomàs Molina de torn, s’equivocarà com sempre.
En ple temporal marítim, les aigües són tèrboles, a més de insegures. El perill d’estavellar-se contra un obstacle o una roca és molt gran. Què buscava el submarinista que ahir perdia a la vida en una immersió a la costa catalana?

No es pot dir que hagi seguít amb fervor, ni cap mena d’afició el partit de la sel•lecció. Únicament uns minuts que han coincidit amb el 2 a 0.
És de suposar, que mentre els partits siguin amistosos i mig clandestins, no tindran massa seguiment. I si de mi es tracta, encara menys. Que el pròxim seleccionador sigui Carles Rexach no em sedueix en absolut.

En plena Campanya nadalenca, gastronòmicament caracteritzada per bons i excessius àpats us pot estranyar que faci servir l’adjectiu vomitiu, en referir-me a un terme gastronòmic.
Avui, circulant amb el cotxe he tingut l’oportunitat de tornar a escoltar el programa gastronòmic de COM ràdio, que condueix Jordi Estadella. El programa toca temes gastronòmic interessants, però sentir la pedanteria semi-ignorant i llefiscosa dels seu presentador. És vomitiu tot el que surt d’aquella boca.
Des que va deixar de fer Tito B Diagonal, amb el pas dels anys ha demostrat que no interpretava cap paper. És fastigosament classista.... només reconeix mèrits a aquells productes de preu prohibitiu i/o que sonen bé amb el francès macarrònic i mal pronunciat del mateix protagonista. Pretén guarnir el programa de falsa intel•lectualitat, segurament per marcar diferències amb el que fa Pere Tàpias a la competència, i només aconsegueix una emissió classista que ell fa insuportable, per més interès que tinguin els temes que toca. Ës de suposar que ara ja no interpreta cap paper.

Que en el mal moment que està passant, hi hagi gent que a cara descoberta anunciï el seu ingrés a ETA, només em suggereix que tenen un parell d'ous, immens.

En major o menor mesura, la crisi econòmica ens va afectant. En tot l'episodi de recessió només li trobo certa gràcia al preu de benzina, que tot sigui dit de pas, no trigarà a tornar a pujar.
La sensació personal que tinc de la crisi, es que es tracta d'una cosa provocada per no sé qui (segurament la voracitat dels potencials financers) i que ens afecta a tots.
Aquests dies veient algunes informacions i opinions d'alguns experts al voltant de com ens hem de comportar davant de la crisi, me'n adono encara més que jo no en tinc cap culpa.
Sentia un expert dient que a l'hora de fer les compres d'aquests dies, valoréssim si realment necessitàvem el que volíem comprar, que analitzéssim si per la nostra butxaca ens convenia més un producte, similar, o d'una altra marca, o comprar-lo en un altra comerç.... en definitiva un seguit de consells que formen part del sentit comú. O com a mínim han format sempre part del meu sentit comú. És a dir, si sempre jo ja m'he comportat així, i alhora he procurat tenir el més mínim tracte amb entitats financeres i la puta que les ha parit. Tinc clar que no hi he col•laborat gens.
Els que podem aguantar estrenyent cinturons i deixar-la passar, com si res, tenim sort. Els que per problemes laborals o empresarials, estan immersos en període molt dur, i necessiten urgentment que la cosa canviï. Els meus coneixement de la matèria m'impedeixen parlar amb més criteri del tema i proposar solucions, més enllà d'actuar amb sentit comú, que ja s'ha dit molt que és el menys comú dels sentits.

No només les xemeneies de les llars de foc treuen fum aquests dies, a conseqüència del fred i l'agrupament familiar. Treuen fum , els centres comercials o les targetes de crèdit. I també els telèfons i els ordinadors que redistribueixen missatges de felicitació nadalenca.

Si esteu engrescats en aquesta darrera tasca, hi ha un web divertit per sorprendre als més menuts i divertir als més grans. www.navidadessorprendentes.com . Aquí hi trobeu l'opció de fer arribar a un missatge nadalenc als més menuts, provinent dels reis d'orient o del pare noel. Evidentment en castellà, però té la seva gràcia. Fins i tot enviar-ho a un adult amb alguna de les brometes opcionals que inclou el missatge.

Per més que pesat que em faci, no em cansaré mai de dir-ho.

Si, allò de la curta distància que hi ha entre la policia i el lladre. La darrera notícia diu:

La Guàrdia Civil ha desarticulat a Barcelona un grup criminal que robava a domicilis i traficava amb drogues. Una agència immobiliària situada a Santa Coloma de Gramenet els servia de tapadora. Allà preparaven els assalts. Obtenien la informació dels pisos on robaven fent-se passar per paletes i localitzant així les caixes fortes i els sistemes d'alarma. També accedien als habitatges simulant ser treballadors de correus. El grup estava format per set persones. El cap de la banda havia sigut guàrdia civil i mosso d'esquadra.

No em direu que no és fort. El tio ha passat tota mena de proves i tests psicològics per accedir a aquestes dues feines. Suposo.

Ara tornaran a dir que els jutges els tenen mania, i que la mania és mútua...

Els que em coneixeu ho trobareu normal, que faci tres dies que no publico.
No en tenia ganes, ni tampoc volia escriure, els que és més que evident dels meus sentiments, ni tampoc cap cosa que fes regirar o estovar els budells a ningú.
Segurament tot el que pogués escriure seria poc i no seria gens neutral, per més que pensi que qualsevol persona més distanciada dels fets i la persona, i amb coneixement de causa, subscriuria al 100x100 les meves ratlles.

Feia temps que no li dedicava un espai a la immaduresa política d’Artur Mas. Les seves manifestacions en contra de les zones vuitanta i menys de vuitanta, només les pot fer un polític bananer. I és que després de dir amb prepotència que quan ell sigui President no es mantindran aquestes zones 80, sobre les quals es pot estar lliurement a favor o en contra, des dels sentit polític de la responsabilitat, només es podrien fer unes manifestacions com aquestes, si tot seguit i amb la veu ben alta es tinguessin collons de dir: És que vull que torni a morir més gent a la carretera, que es pugui contaminar lliurement i sense restriccions i que no es prengui cap solució per descongestionar els embussos de transit, i que d’aquesta manera la gent s’incorpori amb retard als llocs de treball, amb el conseqüent perjudici per a les empreses.

Aquest paio és un il·lús. Un ximple.

Jo tampoc hi estic del tot d’acord. Penso que de la mateixa manera que la faran baixar de vuitanta quan el transit ho exigeixi, caldria que en hores nocturnes no calgui anar de Mollet a Bcn a 80 per hora.

L’accident laboral de Cala Ratjada, és per fotre’n uns quants a la presó.

D’entrada no se’ls hauria de qualificar d’accident. És un homicidi o gairebé un assassinat, amb múltiples implicats. N’hi ha que s’excusen dient que no tenien permís d’obres i que els havien advertit més d’una vegada.

Per començar, no es d’estranyar que a ses illes, amb l’alta corrupció immobiliària que hi ha, passin coses com aquesta. Imagino que a qualsevol de nosaltres si no tenim permís per a construir, no ens ho deixarien fer. I si ho féssim, ens foterien un seriós avís i sens dubte ens precintarien l’espai. L’ajuntament de Capdepera no es pot exculpar dient que no tenien permís. Tal com les gasten les feixistes a ses illes, si els fets no es poden en coneixement dels jutges, no es fan enrere. És vergonyós.

Més d’una vegada li he sentit, a més d’un, que les coses ens haurien anat més bé, si el timbaler del Bruc s’hagués fotut les baquetes al cul.

Doscents anys després de la guerra del francès, el comentari pot venir al pèl. La mala i continuada, relació i tracte, que ens ofereix España, coincideix amb l’efemèride. Si bé això no ens ve de nou. Ha estat sempre així.

El segon centenari ens porta de nou a recordar aquells moments, en què anglesos, francesos i espanyols es van barallar continuadament per la península, Catalunya inclosa. D’aquella guerra, com de tantes altres guerres ens han explicat la visió “nacional española”. Tot allò de Bailén i el generals Castaños i Reading, lo del timbaler, lo dels afusellaments d’en Goya, lo de l’Agustina i Palafox, i lo de Girona. Tot amb molta pompa, sense insistir massa en les derrotes i altres detalls prou significatius.

Com ho és de significatiu el que va passar a Madrid, on (ells també celebren la seva diada en una derrota, amb l’agreujant que allò no hi va haver gaire resistència) una guarnició, només una, es va rebel·lar i llavors gràcies a Goya i els seus afusellaments van posar-hi més formatge que pa.

Aquí també es va exagera lo de Girona, quan els historiadors mantenen que a Tarragona la cosa va ser més potent.

Aquest dies, també es compleixen 200 anys de la Batalla de Cardedeu, on de batalla també es veu que n’hi va haver poca. Els gavatxos van superar els espanyols sense despentinar-se. I els catalans? Doncs n’hi havia al costat francès i a l’espanyol. Com ara, catalans a costat i costat de frontera.

Un altra dia parlarem i raonarem que amb els gavatxos tampoc ens hauria anat del tot bé.

Segurament la millor de les injectives que podria adreçar-se a George Bush, al final d’una roda premsa, era una coça en tots els morros.

La visita-sorprea de Bush a l’Irak, era la darrera humiliació del seu llarg mandat al poble mesopotàmic. Una imatge divertida, ocurrent i reflexiva, la que ens ha portat la roda de premsa de Bush.

Quina llàstima que els sabatots cap element químic, més enllà que la pudor de peus d’un musulmà!

No fa gaires dies que em referia a Manuel Fraga. Ho feia amb benevolència, en no desitjar-li un judici sumaríssim quan Garzon parlava de revisar la història recent. O en tot cas que només servir per posar a tothom al seu lloc. Ell però, segueix amb la voluntat venjativa i cruel del franquisme. Encara té força per dir que si pogués ens penjaria pels collons. No té cura. No dissimula. Com la gran majoria dels elements dels eu partit és un feixista en majúscules.

Fa un parell d'anys us parlava des d'aquest web de la bona impressió que havia tingut en tasta la nova gama de turrons que es fabricaven als obradors de can Sosa de Castellterçol. La lluita contra l'estacionalitat i la dificultat d'exportar un producte autòcton a portat a Can Sosa, a experimentar l'elaboració de torrons de formes, gustos i textures diferents. El producte està aconseguit, el trencament de l'estacionalitat encara no.

Sense deixa de fer els nous torrons i intentant consolidar-los del tot en el mercat, aquest Nadal, la innovació ve amb la neula. De nou, i com ha es va fer amb el torró, el bany de xocolata i la incorporació dels fruits liofilitzats dona una nova dimensió a la neula. No deixeu d’assaborir els torrons i les neules de sempre, però val la pena tastar els nous productes. Sorpreneu-vos amb la neula amb cafè liofilitzat.

La diligència és un mitjà de transport d’altre temps. Té el seu encant. Segurament per això hi ha determinades iniciatives turístiques que les recuperen. Generalment arrossegades per cavalls.

En Jordi Garriga, de la Casa del bosc de Cànoves,utilitza des de fa uns dies una diligència arrossegada per un tractoret conduït per en Joan Manel, el fill de l’Esperança del Mercat de Sant Carles. Utilitzen la diligència com un atractiu més per portar clients, per la Baga d’en Cuc amunt, fins a la Casa del bosc.

Per en Jordi, fill de Can Garriga, davant l’església de Cànoves, lo de la restauració és seguir una tradició familiar. I lo de la diligència també. El seu avi transportava pel Vallès els veïns de Cànoves, amb l’anomenada “Carraca d’en Garriga”.

D’entrada la iniciativa d’en Jordi de tenir un negoci destinat al públic, al final d’un camí de set quilòmetres, restringit a la circulació motoritzada, no sembla el negoci del segle. No ho és, ni ell ho pretén. El que si vol és combinar la gastronomia amb els atractius naturals d’un indret tant fabulós com el Montseny. A banda dels bons àpats que es poden fer al restaurant i les nits plaents que es pot passar a les habitacions de la casa, en Jordi proposa excursions a ritme de diligència, per apropar els visitants a llocs tant especial com el castanyer d’en Cuc.

Si en voleu més referències, els calipos hi vam ser l’any passat www.penyacalipo.com/cronica220207.htm i podeu informar-vos millor a www.lacasadelbosc.com/

Algú em sabria dir de què han servit tants anys d'ocupació militar internacional a l'Afganistan, si diuen que el 72% del territori està controlat pels talibans?

La controvertida decisió de la nena anglesa que prefereix morir a la lluita gairebé impossible, per sobreviure, ha aixecat moltes opinions.

No em semblaria en cap cas que una criatura de 13 anys estigui preparada per decidir sobre una cosa tant important per a la seva vida i la dels que l'envolten. Sorprenen alguns corrents que defensen la capacitat de la criatura per decidir, deixant en un segon pla pares i metges.

Segur que com en altres tants casos, el millor seria conèixer el cas amb profunditat per tal d'opinar.

A les decisions dels menors, els cal sempre la tutela dels majors. Cal saber la seva opinió, contrastar-la, discutir-la, fer-los entrar en raó quan la seva capacitat o la seva informació és insuficient per a decidir, i només fer-los cas quan aporten propostes que no són descabellades. Que no perjudiquen a ningú.

Segurament, el cas en que més sovint es poden trobar el majors alhora de contradir als infants, és viu de manera continuada a la vida quotidiana. Imaginem el cas més que habitua en què un menor proposa, demana i exigeix ingerir algun aliment ( o porqueria), que de manera transitòria o definitiva els pot perjudicar la seva salut. És clar que els majors no poden transigir. Imagineu que un infant amb un procés gripal que li ha desencadenat una diarrea brutal vol ingerir uns ous ferrats amb xoriç. Creieu que es pot transigir?

Menys encara doncs quan hi ha una mínima (per petita que sigui) possibilitat de curar aquesta nena amenaçada de mort. Si els pares i els metges consideren que val la pena provar noves tècniques per allargar-li la vida.

Segurament el problema d'aquesta nena està en el pares, que segurament pensen el mateix que ella i són els li han influït en aquesta decisió. El cas recorda la polèmica sempre discutida dels testimonis de Jehovà. No sembla doncs, que ni la menor, ni els seus pares estiguin preparats. Aquí se'ls retira la custodia per exemple per qüestions menys vitals com la no escolarització dels infants.

Sempre ho he reconegut. No ho he negat mai. Sempre m’han agradat els calendaris que adornen els tallers mecànics. Per més que hagin estat motiu d’escarni, mofa, crítica.... sempre els he mirat i mai m’ha importat si estaven caducats. Al contrari, millor. Si un calendari vell continua penjat any i anys, deu ser per alguna cosa. Els mèrits són evidents.
Altres de més hipòcrites ho han qualificat d’hortera, cutre, barroer i no sé quantes coses més.
Ara resulta, que és tot el contrari. Està més de moda que mai fer calendaris “lleugers de roba”. Lluny de qualificar-los de mal gust, se’n diu tot el contrari. S’apel•la a l’art, la plasticitat, la solidaritat i el bon gust. Ves per on!
Segurament si m’aturo a observar un calendari al taller mecànic de la cantonada, m’ho seguiran dient tot.

La visita del secretari tècnic de l’equip rival a la Residència de la Fundació BM Granollers, just abans del derby em provoca sentiments confrontats.

Deixant de banda que el secretari tècnic del rival fos un producte del mateix bressol esportiu l’entenc com una manera fina d’expressar-los alguna cosa així com “rucs, veieu com es fan les coses”... si bé el rival només pensa en l’aprofitament que en pot treure.

Productor i depredador de bon handbol, mantenen el seu rol.

Una vegada esgotats els “bancs bacallaners” del mar del nord, i amb la sobreexplotació de "silurs" dels grans llacs centreuropeus,se’ls hi posa bé tornar a tirar la canya a la magnífica “piscifactoria” de la vora del Congost.

Sota el patrocini de l'establiment d'Alimentació oriental i llaminadures "Drac Dolç" del carrer Apel•les Mestres 4,A, baixos de Granollers (drac_dols@yahoo.es) s'imparteixen periòdicament cursets de cuina oriental, dirigits sota els coneixements dels cuiners Wang Wang i Pedro Wang. Pare i fill posen a l'abast dels que estan interessats en conèixer la cuina oriental, cursets de cuina.
Wang Wang és un cuiner taiwanès, que a la dècada dels setanta va venir a Europa, per treballar en el seu ofici, la cuina. Per aquella època Wang Wang era en el "top ten" de la cuina taiwanesa. Cuina oriental encara autèntica, que no té, ni tenia res a veure, a la cuina generalment xinesa que es presentava en els restaurants que s'implantaven a Europa.
Segurament l'autenticitat i puresa d'aquesta cuina, no li van permetre excel•lir en el nostre entorn. Wang Wang ha treballat i regentat negocis de cuina orinetal a difernts punts de l'Estat espanyol.
El concepte de restaurant xinès i cuina xinesa que s'ha estès a occident, és una caricatura de l'autèntica cuina xinesa. Sabors mal adaptats a determinats gustos occidentals i cuiners no professionals, són a grans trets al que estem generalment acostumats. Negocis també molt poc professionals, que han destacat per sobre de tot per servir menjars a preus baratíssims. Menjars fets amb productes de baixa qualitat i amb uns sabors que deixen molt que desitjar.
Wang Wang i el seu fill, s'ha mantingut sempre fidels a la cuina tradicional i autèntica de la Xina ancestral. Han treballat amb productes de qualitat i s'han abastit de productes originals autèntics i fidels als sabors orientals. Ells continuen fent cuina tradicional i ens conviden a seguir els seus coneixements i començar a oblidar les males experiències que hem pogut tenir degustant cuina xinesa de baixa qualitat. Cuina que sovint se serveix en locals, on els que hi treballen es caracteritzen generalment per no tenir aquella professionalitat, i aquella vocació, que se li pressuposa a qualsevol persona que es posa al davant d'uns fogons per preparar menjar per als altres, siguin amics, clients o familiars.
Pedro Wang regenta un negoci a Granollers on hi podeu localitzar i comprar aquests productes originals i originaris d'orient. Val la pena fer una passejada per la zona on hi havia l'antiga farinera de Can Balcells, i visitar la botiga Drac Dolç i comprar-hi un wok, un cullerot, fideus xineos d'arròs, la base de "rollitos i empanadillas", alga nori, soja, salsa yakisova, nap xinès, wasabi...etc.etc.etc. Els cursets que fan, difonen la cultura xinesa a partir dels productes que podem aconseguir aquí.
En companyia d’en Xavi dels calipo, i altres amics i coneguts vam anar a un d’aquests cursets a finals d’octubre a la cuina del CEIP Lledoner de Granollers, sota la direcció dels dos cuiners.
Amb la resta d'alumnes del curset, hem coincidit en elogiar el curset, i destacar-ne per sobre de tot que es tracta d'una lliçó magistral que cal seguir per sobre de tot amb la vista. És a dir us recomano que feu un esforç en assistir a un curset d'aquest tipus, ja que el principal és ser-hi present i veure-ho. Quan veus els Wang com remenen els estris de cuina, com acaronen els productes i en general com restauren els aliments, és quan aprens alguns dels principals trets de la cuina oriental.
Quan tastes, tots i cadascun dels plats, te'n adones que no tenen res a veure amb el que fins aquell dia havies menjat amb el segell de cuina oriental.
No sé fins a quin punt em va exagerar, però Pedro Wang, en acabar el curset em va dir : "Esteu preparats per obrir un restaurant de cuina oriental". "Teniu la base per a construir una carta de 180 plats". Una mica si que devia exagerar. Però és ben cert, que a partir del fonament i la base que ens han ensenyat és poden fer nombroses variacions, intercanviant ingredients, barrejant processos, fusionant coneixements orientals amb l'experiència occidental etc.

De tot el bon període de joc i resultats que viu l’equip futbol del Barça, el que més em satisfà és l’evident Messi dependència que té l’equip. No veieu en els meves paraules un sàdic pronòstic del que li pot succeir al club dels meus horrors el dia que es lesioni l’astre argentí. És, únicament la satisfacció que m’ofereix sentir repetidament l’expressió “messidependència”, que en aquests moments de tanta debilitat de les revindicacions catalanistes, em sona a “més independència”.

No us sembla vergonyós qualificar de sostenible un element decoratiu que costi 210.000 euros?
Per costum, la dreta ha utilitzat la paraula sostenible de manera errònia. Enlloc de dir rendible, fa servir sostenible que queda molt millor, però no vol dir el mateix. D’altres polítics en el poder la fan servir per tot, fins i tot per justificar coses injustificables. L’anunci de l’ajuntament de Barcelona d’haver comprat una arbre metàl•lics per aquest gran preu, i resoldreu tot dient que són sostenibles perquè no gasten energia, és una de la animalades més grans que s’han sentit mai en democràcia. Una vergonya.

Només pot ser un grandíssim fill de puta, el Cardenal que recomana oblidar les atrocitats del franquisme. Per qüestions de conducta ètica, i sobretot, pel prpis preceptes religiosos, sempre s'ha fet servir el verb perdonar i no oblidar.

Sense anar més lluny, el mateixos "momius cristians" se'n carreguen cada any, des d'en fa gairebé 2000, de no permetre’ns oblidar tots els fets de la Setmana Santa.