logotipo

Estem acostumats a veure-la sempre tant "repipi", que la seva presència amb peücs i una mica despentinada, és notícia. Tant noticiable que a tothom se li ha oblidat el perquè no ha posat en pràctica la premissa de servir al poble, que se'ls hi suposa als polítics.
Esperanza Aguirre va abandonar Bombay, deixant penjats a gran part del seguici que l'acompanyava en el seu viatge a l'Índia. Un llarga periple per tres aeroports internacionals van ser temps suficients per pensar en quina mesura efectista podia fer servir per arribar sense aixecar sospites. Sense que els més crítics s'oblidessin de preguntar perquè havia abandonat la nau.
Els seu pas per tres aeroports internacionals, no va ser però suficient per comprar-se ni uns mitjons de recanvia per no portar aquells mitjons bruts "dels charcos de sangre que pisé". Algú es creu que no va comprar-se ni unes simples sabatilles?
Possiblement, el fet de deixar gran part dels seguici a Bombay, no li serà retret ni pels mateixos afectats. Anar amb la presidenta no deu ser una ganga. Imagino que més aviat no. Guanya pes la seva fama de gafe, després d'això i de lo de l'helicòpter de Rajoy.

Arran del comentari d'ahir, sobre la indecent actuació policial i la responsabilitat que demanava a polítics, policies, professors i selecció de personal, tinc mig clar que als responsables d'aquests col·lectius no els passaria mai pel cap aconsellar, ni fer, el que van protagonitzar el mossos jutjats.
Com també tinc clar que mai Jordi Pujol s'ha mirat a un "xarnego", amb la mateixa cara d'odi que el seu fill es mira el President Montilla.

Els hauria de fer molta vergonya. Però de veritat. Demostar-ho.
Hauria d'haver estat la mateixa policía autonòmica, la que s'hauria d'haver presentat com acusació perticular en contra dels agents acusats de torturar i maltractar un detingut. A banda que fos o no innocent, el maltractament rebut per un ciutadà en mans d'un cos policia, hauria d'haver-se tallat d'arrel, amb depuracions exemplars.
No ens podem permetre, després d'anys de dictadura en que el compotament policial era penós de forma més que habitual, que un cos policial nascut i format en període democràtic tingui els mateixos problemes.
Aquí, o fallen els professors, o els que es dediquen a la selecció del personal. Uns i altres, en cap moment han tingut en conta aquella evidència tant perillosa, que en aquest web ja s'ha comentat més d'una vegada: Una de les rattles més primes que separen dos col·lectius a la nostra societat, és la que separa policia i delinqüents. La democràcia haria de fer un gran esforç en fer aquesta ratlla tant gruixuda com fos possible, i evitar fets tant lamentables.

Desconec la dimensió, les causes i la possible conseqüència de la venda de REPSOL. Tampoc sé de la idoneïtat de vendre-la o no, als russos. Amb el xou que van muntar els feixistes espanyols amb la venda d’ENDESA ja en vaig tenir prou.

Només arribo a entendre que per als del PP, el feixistes, el que es perillós es vendre empreses energètiques al catalans i russos, contra qui sempre han manifestat mania persecutòria. Els alemanys han estat sempre sants de la seva devoció.

El tema de la copa Davis, més enllà de la nova i absurda exaltació espanyolista, ha estat una demostració del “más difícil todavia”. I també de ser una competició sotmesa a un reglament tercermundista.

Evidentment el mèrit és superlatiu. Amb un número 50, un 70 i un 80, pelar a un equip amb dos tennistes entre els quinze millors del ranking mundial, a domicili, amb tot el que implica jugar a domicili segons el reglament de la copa Davis, té un mèrit brutal.

És ben cert, que si el reglament permet tantes males arts i l’equip organitzadors les esprem al màxim, se li pot arribar a girar tot en contra. Havien fet una pista anti-Nadal, però molt adequada per algun altra jugador com Feliciano López que va ser un dels seus botxins.

Seria hora de canviar el reglament d’aquesta competició, si no vol perdre encara més prestigi. Si no és prou desprestigi que la guanyi un equip amb el 50,el 70 i el 80.

Lo de Barceló a l'Onu, no només em sembla de mal gust, impopular i sense cap gràcia. Dona la impressió que es cau en els mateixos paranys en que s'ha entrebancat el poder econòmic durant tota la història.
Com passava a l'edat mitjana mentre poble es fotia de gana, i l'església i els seus mecenes dilapidaven quartos en capelles sixtines (allò si que era art), ara sel's gasten en burdes imitacions de discoteques de suburbi amb material de primera.
A més d'una “horterada” de discoteca, la cova de Barceló em porta a la memòria aquell happening que van muntar els nens del CIT a La Porxada, sota el paraigües de Salvador Dalí. Una bogeria sense ordre, ni sentit, que va acabar sense l'acoloriment de la pallassada de Barceló. Els dines que s'han gastat en aquesta cova, també em porta a la memòria la imatge de lladres com Alí Babà i al seva cova. Com es poden gastar tants diners en una “horterada”? Qui s'ha embutxacat?
De la mateixa manera que la intervenció de Barceló a la Catedral de Mallorca em va semblar atrevida i atractiva (no l'he pogut veure in situ), lo de Brussel•les és decoració "de baratillo" a gran pressupost, i que desperta grans dubtes en lo estètic i en lo funcional. Quan trigaran a caure les primeres estalactites? Cauran sobre un manaire o sobre un pobre funcionari? Es precipitaran sobre un representant del tercer món? Sens dubte es completaria el cercle de despropòsits, si la mala sort s'encapritxa en els que sempre acaben rebent les conseqüències de les mesures dels més poderosos.

És ben sorprenent el que li deu passar al ésser humà pel cap quan està ben assegut a la poltrona. Però, qui es pensa que és?
L’anunci de Saura, si Xuan Saura, de la seva darrera opció a presidir durant quatre anys més ICV, no lliga amb el partit que representa i no hauria de lligar amb un líder d’un partit que presumeix del teballen equip.
Si es tractés d’un fora de sèrie, d’un líder d’un partit fundador, guia i insubstituïble, com ja n’hem tinguts alguns en aquest país, i per prevenir el partit d’una forta patacada, avisés que s’anessin preparant durant quatre anys per formar un nou líder o un nou equip, s’entendria. Però es tracta d’en Saura, en Xuan Saura. I el més gros és que el que es perfila com el seu successor, en Joan Herrera, li’n dona 50.000 voltes des que néixer.

Tothom s'ha afanyat a dir que el final era el més previsible. Sincerament, jo no m'esperava que el "valiente Garzón" es cagués a les calces.
En el seu dia vaig afanyar-me a opinar que no em semblava bé, ni malament. Fer-se enrere després d'emmerdar-ho tot, si que em sembla malament.
Escriurà algun dia un altre llibre explicant com li ha vingut aquesta diarrea sobtada?
De tota manera continua a favor de la iniciativa de conèixer la veritat. No es pot oblidar. No cal tampoc engarjolar a ningú. Només saber, desemmascarar els que dissimulen. Saber, si torna a passar alguna cosa assemblant, qui tornarà a tenir una conducta repudiable.

La voluntat d'un club de futbol en ser més que un club, és una obsessió que sempre ha guiat el FCB.



De manera graciosa, i en relació als seu tarannà, sovint s'ha dit que més que un club, es tracta d'un puti-club.



Ara la cosa ha pres una nova dimensió i d'alguna manera, mitjançant el nom de l'estadi, diuen que el barça vol ser una parada de metro. Hi ha gent molt animada a fer-ho. El veinat de la les Corts, fart d'anar sempre a retaló del Club, diu que de cap manera.



Un vell president ja va tenir la gosadia de referir-se al ciutat de Barcelona com la que portava el nom del seu club. Ara, el seu successor, se sentiria més alleujat si odés arriobar a dir que el metro, o una de les seves estacions, porta el nom de l'estadi del seu club.

Un empatx. El mateix que va passar en el seu dia amb altres figuretes de l’star-sytem català, estem patint un empatx de Bruno Oro. El tio és molt bò, i molt gracciós.

Però el cert és que aquestes figuretes no han de jugar a la tàctica dels futbolistes. Aquest sempre diuen que la vida de l’esportista és curta i que l’han damortitzar, guanyant molta pasta en el breu període ne que físic els permet guanyar pasta.

El actors i el “showmans” tenen molt temps per arrossegar-se per escenaris i interpretar tots els papers de l’auca. A més no han d’oblidar que normalment són bons de veritat en una cosa, o com a molt en dues. No pot ser que es repteixin els casos de Loll Bertran o el magic Andreu, que després de caure en gràcia a algú li sembla que serveixen per a tot i s’acaben cremant. Un sap fer jocs de mans, l’altra interpreta personatges de meravella, però no pot ser que els hi montin programes de televisió en què facin entrevistes, presentin i ho facin tot. A Bruno Oro encara no li han posat un programa d’entrevistes. Espereu. Ja fa musicals, imita, interpreta, col·laboracions radiofòniques fent d’ell, grava discs i fa un programa on ell i Clara Segura (un altre crack en vies de incineració) fan tots els papers sense descansar

La iniciativa de futbolistes i ex-futbolistes bascos de dir les coses pel seu nom en matèria político-esportiva és del tot simptomàtica. D’entrada, si ho comparem amb els futbolistes catalans, ens queda clar, que el que aquí signarien Oleguer i un parell més, allà ha tingut un seguiment sense excepcions. El nivell de implicació és total. Demostren un nivell d’opinió i implicació, que no es dóna per normal entre els futbolistes. I el que demanen tampoc és res de l’altra món, és únicament puntualitzar el que és, una selecció de jugadors procedents de territoris on s’expressen en eusquera. Si li volen dir Eusacadi, que s’oblidin de seleccionar navarresos, per exemple

La trobada de Montilla i Duran, és de cara a la galeria. Els que fan aquesta mena de coses la practiquen sempre que saben que amb la seva acció molesten a un tercer. Aquesta mena d’efectes acostumen a molestar a CDC.
Quan dos partits es troben fent gran propaganda, no acostumen a prendre gran decisions. Si surt Mas i comença a referir-s’hi de la manera que ell acostuma a fer, amb rebuig i fent servir contínuament una paraula que en la seva boca sona fatal, com psoe (de la manera desagradable que ho pronuncia) li noto un fred de peus lleig. En la mesura que Mas mostri les seves debilitats, els seus adversaris se seguiran trobant i trobant. I fins i tot podria, que més que amb Montilla, Duran es trobés amb ZP, de manera que el fred de peus a Ca’n Mas és dispararia encara més.

Les referències de The Economista a la societat catalana., els seus polítics i en essencial l'us de la nostra llengua només es pot atribuir a la incultura i desinformació. Què es pot esperar d'un corresponsal que està encallat a Madrid. Que viu envoltat d'uns corrents d'opinió que tots coneixem. Que deu tenir una intel·ligència molt limitada i molt poques ganes de informar-se de la realitat. La postura del govern català, no ha de ser per això la “pataleta”. Ha de fer servir els seus recursos per tal de informar a l'exterior el que realment passa a Catalunya.

Davant la societat anglesa, ens hauria de ser més fàcil que en altres col·lectius. Hi ha anglesos de més i menys renom que conviuen i han conviscut amb nosaltres. N'hi ha de més cults, i de menys. Només caldria anar a la Costa a veure jubilats anglesos integrats en la nostra societat per tal que opinessin dels inconvenients del bilingüisme. Encara més, amb tota la propagnada i promoció que a Catalunya s'ha fet de personatges com Matew Three, valdria la pena que homes com aquest expliquessin la realitat al seu país d'origen. De tota manera en el seu dia ja us vaig explicar que el tal Matew en el seu país no el coneix ni Déu, i poc profit en podríem treure de la inversió que les nostres institucions han fet donant-li suport. Total per a res.

Ja que ahir, de resquitllada, sortia el bandoler Serralllonga en el comentari no voldria deixar passar l’ocasió, per referir-m’hi. Em va semblar una bona producció, no sé si molt fidedigne a les correries reals dels bandoler. Si és així, el felicito. Es va repassar totes les dones del repartiment, d’entre 15 i 50 anys que apareixien per aquelles contrades i per la tv.

De la superproducció, el més evident és que si la comparem amb la que el mateix canal va fer sobre el compte Arnau, aquesta li donava unes quantes voltes.

Segurament l’aspecte més criticable és la interpretació, i més en concret la dicció dels protagonista i els que l’envoltaven. Els que coneixem el parlar rural d‘aquestes terres no podem entendre com els actors no poden fer un esforç per dissimular mínimament l’accent xava.

Sense moure’m de la comarca de La Selva, després de veure Serrallonga, torn a veure Ventdelplà. Una sèrie d’aquelles que mirant-la de tant en tant i sense fixar-t’hi massa ja saps de què va, per més excessos mentals que hi reflecteixi Benet i Jornet. Però deu fer massa dies, setmanes o mesos que no li prenc atenció. Aproximadament des d’aquell episodi en què la ficció que novel•lava la filla d’en Mont-ras, l’escriptora.
Ara veig que segueixen donant voltes a la mort d’en Joan Crosas, i no sé quin problema hi ha a ca’n Mont-ras, que el patriarca viu a la casa rural. Tot plegat no em pren la son, però és evident que després de tants dies aguantant la “pallissa” d’Obama, els malsons de ZP, les golejades dels Barça sense assistència de públic, la tardana florida de foncs en els nostres boscos i d’altres qüestions, he perdut el fil argumental. I més que el perdré, ja que em continua interessant ben poc el que passi a Breda, més enllà de les taules del “Celler del Bon Gourmet”.

No sé si heu vist el darrer anunci televisiu de Regal Insurance. Si l’anterior era bo, aquest els supera. Per cert sempre he pensat que l’anterior era superable utilitzant de protagonista un personatge de còmic tant relacionat amb la fatalitat com el mariner negre “papizot”, del vaixell pirata de l’astèrix. No us perdeu l’anunci.

En el mateix sentit, que en el seu dia vaig manifestar-me relativament favorable a la imposició de les zones 80, en les proximitats de Barcelona (de fet és impossible circular a més d'aquesta velocitat en almenys 18 de les 24 hores del dia), ara estic relativament en contra d'ampliar aquesta zona. No només relativament o total. És incongruent. Aquí si que encara és pot circular per sobre dels 100 quilòmetres per hora. La incongruència estaria en el fet que dins l'àrea hi ha el Circuït de Catalunya. Entenc, que dins el circuït, que s'anomena de velocitat, s'ha de fer un exempció ja que una cursa a limitada a vuitanta seria una xorrada. Però, donat el cas que el que més valora el Govern de la Generalitat d'aquesta mesura, no és la velocitat controlada de per si, si no el fet de disminuir l'emanació de CO2 a l'ambient, s'haurien de prohibir les curses i construir un nou circuït en paratges situats a a més de 150 quilòmetres de la ciutat. Com a veïns propers al circuït, els habitants d'aquesta zona del Vallès Oriental hauríem de reivindicar els nostres drets i procurar que ningú contamini, ni tingui comportaments incívics, dins el nostre entorn.

En la feina que aquests dies ha ocupat molts mitjans de comunicació, de relacionar la victòria d'Obama, amb diferents disciplines, contemplo unes efemèrides publicades a "El 9 esportiu de Catalunya", on s'hi destaca la primera vegada que un negre va fer alguna cosa relacionada amb l'esport als USA. El primes jugador negre que va dedicar-se professionalment al hoquei gel, va incorporar-se a la màxima categoria al 1958. Molt bé. En el camp del beisbol va ser el 1920. Tampoc em sobta.
El que més m’ha sorprès és en el tema bàsquet i NBA. Sabíeu que no va ser fins al 1950, que cap negre hi havia participat? Sembla increïble. La meva cultureta esportiva no pot imaginar el bàsquet sense negres, aquell esport que tal com indica un acudit “deu negres corren i salten darrere una pilota”.... Si en 58 anys la cosa ha evolucionat com fins ara en el món del bàsquet i el beisbol, es podria pensar que en altre ordre de coses podria passar el mateix.
No. Suposo que no. Ni tant sols en disciplines físiques. No imagino que com en el cas de l'atletisme, tot els podis importants d'uns JJOO siguin per un negre en natació. Per a cada esport o activitat física, hi deu haver unes ètnies més capacitades.
En matèria d'intel•ligència i intel•lectualitat, deu passar el mateix, hi deu haver ètnies més desenvolupades per la ciència, la matemàtica, les lletres o la reflexió. Obama uneix en els seu cos, els gens de diverses ètnies. Qui sap, si a més de jugar a bàsquet com un negre, busseja com un hawaià pesca-perles, juga a escacs com un blanc eslau, o hipnotitza serps com un indonesi.

La crisi mundial no ens ha de fer pensar que l'arribada d'aire fresc a la Casa Blanca coincideixi en un mal moment. Mai és tard si es tracta de millorar. De fet ja era hora que algú que es compromet a fer una política racional es posi al cap davant del país més ric del món, que és el qui en definitiva remena les cireres.
Podem estar un pèl més tranquil. Ara els anuncis catastrofistes de futur seran analitzats amb seny. No sé, si seran a temps per a fer recular els mals auguris del canvi climàtic i la crisi econòmica. Ni si seran capaços de produir i promocionar nova tecnologia, i ajornar així el col•lapse global que suposaria l'anunci fet, segons els qual, ara ja si, s'acaba el petroli per a tots. Diuen que al 2012.
Poc temps per posar-hi fil a l'agulla, però hem de confiar que hi haurà total predisposició. Com esperem que n'hi hagi a l'avís que per al 2030 s'assegura que no hi haurà prou menjar per tots.

No acostumo a publicar en aquest web articles d'altres. En faig excepcions quan llegeixo coses que d'alguna manera sospito i no m'atreveixo a dir, o a ja sé i no m'atreveixo a explicar. L'article publicat el mateix dia de les eleccions americanes per Jonh Carlin a El País, em sembla encertadíssim. Retrata el que em temia.





VOTOS TONTOS



JOHN CARLIN 04/11/2008

Las elecciones presidenciales de hoy servirán también de plebiscito para calcular el porcentaje de gente tonta en Estados Unidos. Lo dijo la semana pasada un veteranísimo periodista y autor conservador británico, Max Hastings, en el derechistaDaily Mail: ”Los republicanos se han convertido en el partido de los americanos tontos”. Esto, agregó, “no es ser exagerado, es reflejar los hechos tal y como son”.

Los tontos -buena gente en lo personal, quizá, pero tontos- han sido la mayoría en lo que va del siglo. Han votado no una vez, sino dos por el peor presidente de la historia de su país. La buena nueva, como comenta Hastings, es que algunos parecen haber aprendido algo. “La feliz verdad hoy es que no hay suficientes tarados en Estados Unidos como para elegir a John McCain y a Sarah Palin”.

Un número importante de anteriores votantes republicanos parece haber pillado que la decisión de McCain (contra sus mejores instintos, como acaba de explicar la revista The New Yorker en un gran reportaje) de optar por la sencillota gobernadora de Alaska como candidata a vicepresidenta fue un acto de tal irresponsabilidad que, en vez de ganarse la Casa Blanca, merece ser llevado ante un tribunal acusado de traición a la patria.

¿Cuáles son las características que definen a los “tontos” que seguirán votando por el Partido Republicano y que ven en Palin no sólo un alma gemela, sino una persona capacitada para liderar el país más poderoso del mundo en tiempos de grave peligro planetario?

Pues, para empezar, no creen en la teoría de la evolución de Darwin; creen en el creacionismo, en Adán y Eva. Tienen un tinte racista no muy bien oculto, que se extiende de manera especialmente crasa hacia los musulmanes (en los mítines electorales de Palin gritan, “¡Vota McCain! ¡No Husein!”). No tienen pasaportes (como tampoco lo tuvo hasta el año pasado Palin, que ha hecho sólo un viaje al extranjero en sus 43 años de vida) y su desconocimiento del resto del mundo es total. Sus opiniones en cuanto a si es deseable ir a la guerra en tierras que no podrían identificar en el mapa se basan en una sensibilidad simplona, vengativa, adquirida vía las películas de acción más machaconas de Hollywood.

Lo trágico del caso es que McCain no es tonto. Ha sido de los políticos estadounidenses más originales, íntegros e independientes de su generación. La necesidad percibida por sus asesores, como por los de Bush, de apelar a la insensatez colectiva de los votantes republicanos le ha trastornado. Uno sospecha que, si realmente hiciera lo que el corazón le pide, no votaría hoy por sí mismo, sino por Obama.

Si semblava que la projecció d'Obama i Hamilton, venia a marcar una tendència en l'obtenció de fites mai abans aconseguides per negres. Els blancs també es posen les piles. I ho va fer el jove Marca Gasol al país de l'onle Sam.

No tinc les dades a la mà, però diria que mai un "rookie" blanc, havia aconseguit una xifra tant alta d'encerts en una de les seves primeres participacions a NBA. A blancs, negres, grocs....a uns i altres ens queden fites per assolir. Tot és possible.

Sembla evident que de la mateixa manera que existeix el dia de l’orgull gai, el dia de la dona treballadora (?), el dia del treball, el dia de Nadal o el de la castanyada, ara estem a la setmana dels negres. No es tracta ben bé del black power, però si que entre Hamilton i Obama, sembla clar que per primera vegada un negre ( o millor dit un mulato) arribarà a dalt de tot en dues disciplines on fins ara només es s’ho podien mirar des dels ulls dels avantpassats esclaus.

La setmana també ens presenta una altra novetat. La darrera. La definitiva. La que pot acabar amb l’avorriment de molts mesos de sentir parlar de la mateixa cosa. Tant del campionat mundial de F1, com de les eleccions nord-americanes.

En sé la importància que aquestes eleccions poden tenir per a tot al món, com ho hagués estat si en el seu dia no li haguessin afanat el triomf a Al Gore. Però això no trreu que ja n’estigui fart de sentir-ne parlar. Que s’acabi ja!

De tota manera, tampoc sóc ningú per a queixar-me. Anit vaig preferir seguir el debat de “l’àgora”, tot i la presència de Sala-Martín (molt calladet per cert) , que no pas del cada dia més “tostón” Ventdelplà”. Afortunadament, l’altra Sala, en Salvador, va donar pistes interessants sobre el que podem viure avui.

La jornada d’avui ja ho és un xic de negra, amb la defunció de l’àvia del candidat Obama.

El campionat de F1, va tenir un final teatral, que tot sigui dit suposa un gran desastre per les cadenes que paguen una milionada per una retransmissió esportiva,i els van estafar l’avançament més important del campionat. Si no més important més decisiu.

Ho vaig poder tastar amb el meu paladar i ho va notar la meva butxaca amb total satisfacció.

Resulta que per allò de la crisi, qui més i qui menys es lamenta. N'he sentit parlar a gent de tots els oficis i condicions. Baixa la clientela. Hi menys gent que compra pisos, menys gent que compra cotxes, menys gent que posa benzina (tot i que baixa a pas de cargol), menys gent va a bars i restaurants....us en parlava l'altre dia de restaurants i feia una referència a un restaurant de Calella, Don Corleone. Molt cèntric, i de no massa bon nom. Una mala fama que arrossega dels anterior propietaris. Des de fa un any i mig, la famíla Bentos (immigrants uruguaians), si van posar al front. Per desconeixement no van atinar a canviar el nom del negoci. Els qui no hi han estat els darrers mesos, no hi poden tenir tirada, ja que no era un lloc de massa bon nom. Sigui com sigui, a base d'especialitats locals, italianes i sud-americanes, estan tirant el negoci endavant. Majoritàriament hi treballa el clan familiar, la qual cosa és una gran sort en moments com aquest. Moments d'apretar-se el cinturó. La iniciativa d'un sol dia d'un restaurant de Mollet que fa unes setmanes fa oferir el menú de dinar a un euro, ha creat escola i ha estat la inspiració d'un altra de Calella, que ho va experimentar a un preu de 3€, amb gran èxit. Cada dilluns repeteix l'experiment i la resta del dies entre setmana el serveix a 5 €, poc més de la meitat del preu que s'hi pagava habitualment per aquest mateix menú, que ara anomenen menú anticrisi.

Pel que diuen els clients habituals, la baixada de preu no ha suposat una baixada de qualitat. La qualitat és bona i ho he comprovat.

Dels 40 menús que servien habitualment han passat a fer-ne gairebé 300 els dilluns i uns 130 la resta de la setmana. Evidentment dilluns no hi guanyen massa, però tots es posen en cinturó. Des de les 12 hores serveixen el dinar, fins a dos quarts de cinc, la qual cosa els permet servir tants menús.

Una mesura atractiva pel client i que ells estan visquent amb alegria, ja que ingressen més diners (treballant molt més) i s'estan fent un nom i un lloc en el món dels menjars diaris, i qui sap dins el món de la gastronomia del Maresme, que segurament recolliran en els pròxims mesos, si segueixen així. Endavant família Bantos. Molt atents els que us agrada sortir a sopar fora i no despilfarrar massa diners, ja que m'han dit que tant e matèria d'amanides, pasta, pizza i xurrascades, exhibeixen un bon nivell a preu molt ajustat. Apunteu-vos-ho: Don Corleone a Calella, al Maresme.

Ho vaig poder tastar amb el meu paladar i ho va notar la meva butxaca amb total satisfacció.

Resulta que per allò de la crisi, qui més i qui menys es lamenta. N'he sentit parlar a gent de tots els oficis i condicions. Baixa la clientela. Hi menys gent que compra pisos, menys gent que compra cotxes, menys gent que posa benzina (tot i que baixa a pas de cargol), menys gent va a bars i restaurants....us en parlava l'altre dia de restaurants i feia una referència a un restaurant de Calella, Don Corleone. Molt cèntric, i de no massa bon nom. Una mala fama que arrossega dels anterior propietaris. Des de fa un any i mig, la famíla Bentos (immigrants uruguaians), si van posar al front. Per desconeixement no van atinar a canviar el nom del negoci. Els qui no hi han estat els darrers mesos, no hi poden tenir tirada, ja que no era un lloc de massa bon nom. Sigui com sigui, a base d'especialitats locals, italianes i sud-americanes, estan tirant el negoci endavant. Majoritàriament hi treballa el clan familiar, la qual cosa és una gran sort en moments com aquest. Moments d'apretar-se el cinturó. La iniciativa d'un sol dia d'un restaurant de Mollet que fa unes setmanes fa oferir el menú de dinar a un euro, ha creat escola i ha estat la inspiració d'un altra de Calella, que ho va experimentar a un preu de 3€, amb gran èxit. Cada dilluns repeteix l'experiment i la resta del dies entre setmana el serveix a 5 €, poc més de la meitat del preu que s'hi pagava habitualment per aquest mateix menú, que ara anomenen menú anticrisi.

Pel que diuen els clients habituals, la baixada de preu no ha suposat una baixada de qualitat. La qualitat és bona i ho he comprovat.

Dels 40 menús que servien habitualment han passat a fer-ne gairebé 300 els dilluns i uns 130 la resta de la setmana. Evidentment dilluns no hi guanyen massa, però tots es posen en cinturó. Des de les 12 hores serveixen el dinar, fins a dos quarts de cinc, la qual cosa els permet servir tants menús.

Una mesura atractiva pel client i que ells estan visquent amb alegria, ja que ingressen més diners (treballant molt més) i s'estan fent un nom i un lloc en el món dels menjars diaris, i qui sap dins el món de la gastronomia del Maresme, que segurament recolliran en els pròxims mesos, si segueixen així. Endavant família Bantos. Molt atents els que us agrada sortir a sopar fora i no despilfarrar massa diners, ja que m'han dit que tant e matèria d'amanides, pasta, pizza i xurrascades, exhibeixen un bon nivell a preu molt ajustat. Apunteu-vos-ho: Don Corleone a Calella, al Maresme.

Aquestes jornades de castanyada, en alguns casos camuflada sota la moda haloweenn, ens ha porta una disfressa molt especial. Amb la definitiva incorporació de la policia autonòmica catalana, a tot el territori polític català actual, el tricorni ja ha esdevingut disfressa entre nosaltres.

Porto anys sentit entre el sector urbanita barcelonauta, queixes perquè no els entusiasme viure la castanyada de màniga curta.
Ara, han baixat les temperatures, i sento que es queixen de fred. No els entendré mai.