logotipo

A Sarkozy, Aznar, Putin i Laporta, se’ls ha girat feina. Ara el torna a tocar desempolainar el vell mirallet, per tornar a demanar a l’espill de la buixa qui es el més guapo. Ara que ja no hi és Paul Neuman, confien en les seves possibilitats

En defensa del ciclisme, he escrit vàries vegades protegint aquest esport dels que li donen mal nom. Seguint en el comentari d'ahir, cal fer el mateix per evitar que també es carreguin el futbol. Els fets de dissabte fora del camp, s'han de poder evitar. Si la policia sap qui són els violents. Sap on es concentren. I sap que porten bengales, els ha de impedir l'entrada. Si els serveis de seguretat del club sospiten que hi ha violents que van armats, els ha d'escorcollar. Si polítics, policia i responsables dels clubs saben que hi ha personal d'aquest tipus s'ha d'actuar d'arrel.
El que no pot passar mai és que entrin al camp. Que els concentrin en el punt més alts per poder repartir les municions sobre els caps de la resta del públic.
Amb el que va passar dins, cal fer el mateix. Però aquí ja topem amb lo impossible. Jugadors que riuen les gràcies als violents. D'àrbitres incompetents n'hi ha hagut sempre, i mai s'ha solucionat el tema. I difícilment es pot solucionar quan veiem a la televisió experts que diuen que és penal el que no ho és, o que un jugador que salta amb els braços oberts sense agredir a ningú ha de ser expulsat. No es pot analitzar les jugades polèmiques del partit amb la visió partidista, només cal mirar les imatges i veure com aquests experts analitzen les jugades que veu tothom.
S'ho carregaran.

Després del que es va veure ahir, per superar o simplement igualar al Barça i al Madrid, no només cal fer mèrits, t’ho ha de permetre l’àrbitre.
No cal rememorar massa anys enrere, per veure el mateix quan un altra àrbitre al camp nou va permetre un gol amb la ma als seus nassos, o “l’heroica” remuntada dels Madrid al Bernabéu, quan perdien 1 a 3 i es jugaven el campionat.

A mesura que passen els dies, els nous comunicats i presentacions davant la premsa no aclareixen del tot en què consistirà el retorn d'Armstrong al gran grup del ciclisme professional.
La cosa, cada dia fa més cara de ser només una prestació semi-desinteressada de l'home anunci a una causa.
Els ciclistes, per sort o per desgràcia, han estat des dels anys seixanta homes anunci. Sense l'aportació comercial de les marques que llueixen al seu mallot, els ciclisme no hauria mai esdevingut l'espectacle mediàtic en què s'ha anat convertint amb la complicitat dels mitjans audiovisuals. Ara, Armstrong, que no necessita posar-se roba de cap marca per fer propaganda, és un anunci per si sòl. En ell s'identifica la lluita contra una malaltia sovint mortal. Ell, gentilment, després d'aportar el seu cos a la ciència per tal que hi experimentés amb èxit, aporta ara el seu cos i la seva personalitat per reunir fons i adeptes en favors de la causa. Quan corria ja ho feia. Retirat ho ha fet. Per l'Astana, el seu equip és un també un home anunci perfecte. Astana, es pot permetre el luxe de córrer amb nou corredors i Armstrong. Faci el que faci l'americà tindrà l'atenció de les càmeres. El món pendent d'ell.
El seu reingrés al ciclisme professional multiplicarà l'efecte Armstrong. Esportivament és una incògnita. O no. Hi ha experts que asseguren que de cap de les maneres pot tornar al professionalisme al cent per cent, el que era el Lance Armstrong que coneixíem. El llarg descans. L'edat. Les exigències físiques d'un esport tant sacrificat. Podria doncs tornar a ser un corredor més dels que hi ha al gran grup, sense exigències. Capaç de suportar la competició, sobretot les curses d'un dia o una setmana. No per disputar triomfs en curses de gran desgast. Només una dada, de la inactivitat hivernal, els ciclistes en surten amb un sobrepès. Un sobrepès de no gaire més de cinc quilets. Alguns com Ulrich, s'acostaven als deu. En general greixos i cul. Normalment fàcils de perdre amb el retorn a l'activitat, l'entrenament, la competició... Armstrong deu estar a prop d'aquests deu quilos. Però no són quilos fàcils de perdre. Ell ha seguit mitjanament actiu. A més de bicicleta, ha corregut a peu i sobretot ha fet gimnàstica. No està grassonet. El seu pes l'ha guanyat en musculatura al tronc i extremitats superiors. Això no es perd tant fàcilment, si no hi intervé la ciència. Ara no li serà tant fàcil justificar determinats valors alts de les anàlisi.
Un altra dada a tenir en compte es l'actitud que està prenent Alberto Contador. No dubteu que amb les ofertes que podria tenir, si sabes que s'ha de reconvertir en gregari d'Armstrong, no ho analitzaria amb la filosofia que s'ho pren. Segurament serà aquesta la dada que més haurem d'atendre per saber les intencions i les possibilitats reals d'Armstrong. Si comencem a llegir que Contador atén als cants de sirena d'altres equips que el volen fitxar, és que lo d'Armstrong va en serio. Si no, la teoria de l'home anunci serà la vàlida.

No us aporto cap novetat, si us dic allò de "rectificar és de savis". De fet ja us deia que difícilment es pot parlar de manera global del tema dels bolets. Una aparició o florida, que es dona indistintament en un lloc o altra, només determinat pel règim de pluges.

L'altra dia us desenganyava amb un no mig rotund. Era dir molt, però el cert és que entre la Plana del Vallès i als Pirineus, hi ha moltes terres on les coses poden haver anat diferent. Segurament al Prepirineu.

Veia per televisió un anunci a bombo i plateret, de la florida de bolets al Berguedà, i em vaig permetre el luxe de posar-ho en dubte. Ni n'hi havia tants, ni em crec tot el que s'explica amb ànim turistico-promocionals.

No sóc l'únic que pensa així. Un conegut meteoròleg s'expressava en termes similars referint-se al tema. Un altres coneguts van sortir només a passejar i treure el nas als boscos del Lluçanès. I oh, sorpresa! Eren sols, i en van fer un cistellet.

Al Ripollès un altre cas.

Felicitats! A tots.

El foment del reciclatge, és un de les iniciatives més lloables recuperades i promocionades per la nostra societat els carrers anys. Abans que els reciclatge, la reutilització suposa una aspecte encara més positiu.

Reutilitzar una plaça de braus pot resultar una bona sortida per aquests espais que cada vegada haurien de tenir menys sentit en el nostre entorn. Convertir-les en espais multiusos, o en recintes fixes on instal·lar mercats a l'aire lliure, fires o festivals, és una bona sortida. L'ús ja fixa que a Madrid, té una plaça com a pista de bàsquet, és una bona finalitat. Ara, encara que provisional per a la semi-final de la copa Davis, el condicionament de las Ventas com a pista de tennis, és una proposta interessant. Al sol o a l'ombra. A primera fila o al cap de munt de la plaça, sempre ha de ser més agradable presenciar les hòsties que Nadal dona al pilota i escoltar els seus gemecs, que no pas els gemecs de pobre brau davant les punxades de la quadrilla.

Encara que la finalitat sigui guanyar, i fer servir la plaça per una celebració patriòtica amb un altra èxit d'España, la millora és notable. Només cal avisar al públic que no es pot dir Olé, cada vegada que el mestre Nadal colpeja amb gràcia i contundència la bola.

Creieu-me. Per més que ho veieu per la televisió. No n'hi ha. O millor dit, no es pot dir amb rotunditat.
Ja sabem tots que cada regió, cada comarca o cada llogarret, està sotmès a un clima concret, a un règim de pluges habitual o accidental. Per tant no es pot dir ni si, ni no, de manera global. Però, encara, no hi ha bolets per anar-ho pregonant per aquí o per allà. Després del règim de pluges d'aquesta setmana poseu en marxa el comte enrere. Del 10 al 15 d'Octubre n'hi pot haver. El terra encara és massa calent. Parlem del Vallès, és clar, però a la resta més o menys i gual.
Conclusió, si en veieu en quantitat a la venda, desenganyeu-vos. D'Eslovènia o de Romania.

Serà el fet de emetre el programa el dilluns, quan encara es paeix l'actualitat futbolística del cap de setmana. Serà la incorporació de nous imitadors dedicats en exclusiva a aquest treball i que permeten moltes més mutacions. El cert és que el primer programa de Crakcòvia, és molt millor que el Barçòvia de la passada temporada. Bons gags i bons acudits per fer-nos passar una bona estona, i netejar o posar solució al fracàs que va suposar l'altra programa.

El Barça i els despropòsits que històricament l'acompanyen, suposen un filó per al humor, i no podia ser que des del programa de l'Arús no s'hagués fet una cosa així. Si a més a més, s'aprofita per a fer humor amb l'Espanyol i la periquita Gemma Mengual, com es pot fer amb altres esports, la cosa pot encara millorar. Dani, Laporta, Tamudo, Guardiola.... i d'altres per explotar com els germans Gasol, David Meca o no sé qui, poden donar molt de joc, en companyia dels ja "retirats" Núñez, Gaspart, Txiki, Cruif o Rexach.

Es pot ser imbècil, que et facis l'imbècil o que et tractin d'imbècil. O senzillament es pot ser les tres coses a l'hora. Llavors, és molt possible que et diguis Pepiño Blanco i siguis vicesecretari general del PSOE. Es pot ser doncs prou imbècil per a desestimar, desmentir i contradir qualsevol afirmació d'una altra persona, per l'únic motiu que va en contra dels teus interessos, o per contra donar credibilitat a tot el contrari, fent veure que tot va de conya. En coneixem molts d'aquests.
És possible que es desmenteixi, o es confirmi qualsevol cosa, en un acte interpretatiu, mentint i seguint les ordres dels teus superiors. Sempre per no perjudicar i afavorir els interessos del teu col•lectiu. En els partits polítics i a les empreses n'està ple.
I és més que possible que després d'haver-te comportat com un imbècil o haver-te esforçat en fer-te l'imbècil tot seguint les ordres dels superiors, que la mentida sigui tant grossa, que els teus mateixos es desmenteixin. Llavors t'estan tractant d'imbècil. Repeteixo, aquest és Pepiño Blanco. Pepiño Blanco esforçant-se en assegurar que els reis mags existeixen ,i que a més, són dels seus.
Fa molts anys que aquest imbècil ostenta un càrrec important. Amb el seu cas i el de tants d'altres és confirma la gran debilitat de molta gent de poder de rodejar-se de persones ineptes. Tant ineptes que els tractes de imbècils i ja està. No passa res.
Proposa que a la pròxima roda de premsa se li pregunti això, si realment és imbècil, si se'l fa i si és conscient que el tracten com un imbècil. Segurament que respondrà que si, que és un imbècil, bo, un imbècil positiu. Com a mínim en aquest cas no sortirà ningú que el desmenteixi. Com a mínim, en aquest cas no el faran passar per imbècil

Tres mesos després que un tal Pascal Henry fes un "sinpa" al Bulli de Roses, se segueix parlant d'ell. No sé si val la pena que continuï sent notícia. No sé si val la pena difondre el missatge de si vols guanyar fama fes un "sinpa" a un restaurant d'estella michelin. No sé com encara no se li ha acudit a Santi Santamaria deixar marxar algú sense pagar i acoseguir tornar a sortir gratuitament als mitjans de comunicació, o ser ell qui surt sense pagar d'algun establiment, encara que sigui el seu mateix.

De fet si el missatge que es difon, en un món on hi ha molta gent interessada en sortir als diaris per no res, és el de fes un "sinpa" i es parlarà de tu, sense que ningú et denuncï per haver perpetrat una mena de robatori com aquest , la cosa es pot complicar. De fet, tampoc sé de ningú que hagi denunciat a cap restaurant per pressumpte robatori, si fem cas del que moltes vegades fan pagar per segons què.

Per més impopular que pugui semblar, us puc confessar que no he seguit gens les competicions paralímpiques. Us diré més, l'única prova que vaig veure començar, va refermar més encara la meva posició contrària a aquerst tipus de competicions, i més encara a voler fer-ne un espectacle similar als joc olímpics.

Les aportacions a la mobilitat i a totes les aptituds físiques de l'esport als éssers, és indiscutible. En el cas de molts dels deficients físics, és imprescindible. Pel que fa a les relacions humanes i a la salut mental, segurament que també. El fet de competir, ja és més discutible, més enllà de la superació d'un mateix. I ho considero discutible des de diferents vessants. D'entrada no sé quina necessitat té una esportista amb la deficiència que vulgueu, de mostrar-se superior a un altra, si a més a més no es pot avaluar quin grau de deficiència, té l'un respecte de l'altra. Segurament, només entenc la competició en el cas dels que presenten el mateix gran de invalidesa, com per exemple el que tenen impossibilitades les extremitats inferiors i tenen en igualtat de condicions la resta del cos. Per entendre’ns els que ho fan amb cadira de rodes. Facin curses o juguin a bàsquet.

Us dic que només vaig arribar a veure l'inici d'una competició, perquè em va semblar absurd, que en el cas de la natació competeixin en una mateixa cursa gent amb deficiència a les extremitats superiors i amb deficiència a les infeeriors. És doncs una mena d'experiment científic on s'avalua el comportament d'un i altres? On s'avalua quins són més forts? S'alimenta d'alguna manera el morbo d'alguns espectadors? Només queda fer apostes, a veure si rendeix més un impedit d'extremitats inferiors o superiors?

Esport si, competició, no sempre.

Segurament, i digueu-me superficial, el primer que em vaig preguntar quan em vaig assabentar de la notícia, era si realment valia la pena. La resposta, no la sabré mai.

La comarca està trasbalsada amb la notícia. Un veí de Sant Celoni que espiava a la veïna al quarto de bany, amb una càmera camuflada.

Tanta parafernàlia, tanta dedicació....Valia la pena?

Mereixia tanta atenció la veïna? No era més fàcil saber a quina platja o piscina, es banya normalment la veïna? Volia esbrinar la marca del xampú, el gel o el suavitzant? Si encara utilitzava el paper d' "El Elefante". Si tenia aixetes monomando?

No sé si ho sabrem mai. Demano doncs, a Interviu o a qualsevol altra revista d'aquestes que faci l'esforç i en l'ensenyi. Sabríem doncs, si realment valia la pena.

El que no deu valdre massa la pena és l'espieta. Barroer! Més que barroer!

Valoreu doncs entre el vostre veïnat si veieu gent capaç de fer-ho, i fins i tot, si hi ha alguna veïna que mereix el "sacrifici".

No han hagut de passar gaires dies, perquè els fets demostrin encara més la negligent o mal intencionada aptitud del President Laporta, amb l'organització de la Copa Catalana de futbol. Aquest passat pont, a Les Franqueses es jugava un interessant part de futbol, en el Torneig Sergi Barjuan. Jugaven el Sant Andreu i el Barça B. Us sona? Jugava el titular del Barça B. Va guanyar el Barça B. En aquesta ocasió, i amb alguna justificació més va ser el Sant Andreu qui va fer servir més suplents.



La desgràcia humana que representa aquest president, es fa palpable, dia a dia. També aquest pont es va disputar la final de la competició femenina. Jugaven el Barça i l'Espanyol. L'Espanyola, va guanyar. El resultat en aquest cas és lo de menys. En el cas que ens ocupa, el que més destaca és la golejada que es va produir en el palco. L'Espanyol estava representat pel seu president i tres directius. El Barça era representat pel delegat de la secció, que ni tant sols forma part de la Junta Directiva.

De nou un accident aeri, i de nou us dic que els meus coneixements de física, no només no poden determinar les raons de la caiguda de l’avio, si no que ni tant sols perquè un element tant pesant pot aixecar el vol.

De tota manera si que us puc dir que en els darrers cinc anys he fet quatre vegades el recorregut del vol sinistrat, en dues de les ocasions amb la companyia sinistrada i en una ocasió en l’horari sinistrat. Us puc dir que l’experiència de l’avió de matinada d’Aerflot, que vola de Moscou a Perm, no em va deixar indiferent la primera vegada que hi vaig pujar. A banda de les temperatures sota zero i el gel que cobria els aeroports, em va semblar que aquell avió venia a ser l’equivalent dels autocars de línia que recorrien les carreteres de la nostra comarca als anys seixanta, com el més evident d’aquell vol. Si be, el que més impressionava era una altra evidència que tombava. Tombava la pudor de “tigrassu” que amarava la tapisseria dels seients. De nets no ho deuen ser massa els russos. Acostumen a suar en excés, per la gran oscil·lació de les temperatures entre l’exterior i la calefacció. L’hostesa tenia més pel ala barba que jo. Tot i ser hora de dormir et fan menjar “ensaladilla rusa”. Tot plegat acollona bastant. Et resignes, oblides.... i a l’hora d’aterrar et deixen acollonit quan veus que aturen l’avio com si res, sobre blocs de gel. Deuen ser molt bons els pilots, fins i tot les hostesses peludes. Però els avions són més aviat “cutres”, i si entre els passatgers n’hi va un que va putejar els txetxens pot passar de tot.

5 mil milions d'euros per arribar a determinar imbecil•litats tant evidents com que molts de nosaltres ens hem engreixat uns quilets després de setmanes de "dolce far niente". Aquesta és el que diuen que és alguna de les informacions que diuen que ens aportarà el LHC, una mena de tub o túnel per on s'hi precipiten no sé quines partícules. I què? Demà passat serem molt més llestos? Creixerà la incredulitat respecte la mà de Déu? M'ajudarà a entendre la trigonometria? Afavorirà la maduració del tomàquet? La dolçor dels melons?
Més enllà dels càlculs mètrics habituals que ens ajuden a viure i conviure, per a mi els físics se'n poden anar a prendre pel cul, si són incapaços de distreure's amb els efectes més útils i tangibles que la natura aporta al nostra vida quotidiana.
Per a més curiositat que una persona pugui tenir en conèixer l'origen, viure el present i endevinar el futur d'un pèl blanc que li hagi pogut aparèixer al pubis o a una cella, no crec que res de tant poc valor pugui costar cinc mil milions d'euros. Sense caure en el discurs demagògic de quantes coses en favor de la humanitat es podrien emprendre amb aquests diners, deixeu-me pensar lo bojos que estan aquests humans.

El missatge institucional del President Montilla ha suposat un petit tomb a la declaració folcklorico-festiva de cada any. Montilla ha aprofitat per a donar dramatisme a la situació, conscient que la crisi econòmica i la negociació pel finançament, han de marcar per la força, la feble moral del català emprenyat. Ha avisat de moments difícils, sense dubtar en pronosticar un final feliç, utilitzant les armes pròpies del poble català.

Montilla ha fet servir la mateixa expressió que utilitza Bob el manetes en el seu misaatge als infants : "Ens en sortirem!". A nosaltres només en queda expressar: "Si, i tant!"

Que se sàpiga abans de res, que en el cas que algun dia Lance Armstrong torni a meravellar al damunt d'un bici, mai superarà el seu propi rècord d'haver guanyat set Tours després d'una llarga inactivitat i superar una malaltia greu.



Que l'anunci del seu retorn el faci una revista que porta per nom Vanity Fair, no pot ser una pista més gran. En vol més. No sé ben bé perquè.



Si en el seu dia, la seva recuperació esportiva no va ser altra cosa que una experiment científic i esportiu, al qual amb certa lògica han fet els ulls grossos els qui vigilen de manera estricta que no es faci trampa en el món dels ciclisme. A dia d'avui és difícil valorar els diferents paràmetres en que es mourà aquesta notícia des d'avui, fins al juliol de 2009.



Com ho interpretaran els seus companys? Quina valoració en faran les grans empreses patrocinadores d'aquest esport? Algú s'atrevirà a fer un equip al voltant d'un jubilat? Referan el seu equip originari, deixant a Contador a segona fila? Serà un equip nou, i per tant hauria de passar pel sedàs de l'UCI pro-Tour i totes les seves exigències, que sens dubte el deixarien fora de la competició? Serà doncs el reglament i tots els controls tant estrictes amb Armstrong, com amb la resta de corredors? Dissenyaran un Tour que s'adeqüi a les seves possibilitats, o per contra que afavoreixi a la resta de corredors? Durant aquest període de inactivitat ha tornat a aprofitar el temps per incorporar als seu estil alguna tècnica o estil que canvíi alguns plantejaments a la resta de competidors? Seria més honest apuntar-se a les curses de veterans? Coneixent la seva fam de triomf, com se li valorarà "l'hipotètic èxit-fracàs" de ser segon o tercer?

A banda de treure el gos a passejar, mentre jugaven el partit, a casa estàvem mirant una varietat de dibuixos, que anaven de Tom i Jerry, a la Pantera Rosa, passant per Piolín, per tal que us feu el càrrec de l’interès que va aixecar a casa la semi-final de la Copa Catalana de Futbol. Mentre feien la primera estàvem ocupats en tasques domèstiques. La segona va ser la dels dibuixos.

Ja sabem que aquesta competició no acostuma a tenir cap interès, però el més alarmant de tot és la reacció del Barça en l’edició d’aquesta any. En diem reacció del Barça perquè no sabem de qui és la responsabilitat. Però deixeu-me pensar que una actitud desafiant i xulesca com aquesta només pot ser responsabilitat de Joan Laporta. L’entrenador i el cos tècnic pot arribar a reaccionar, més o menys com ho va fer el de l’Espanyol, en una actitud que no va ser exemplar, però si més entenedora. És a dir, prescindeixes dels jugadors amb qui comtes de manera indiscutible per al partit de lliga de diumenge vinent, i amb la resta fas un equipet tot convinant els jugadors sobrers amb els homes més prometedors del segon equip. El que no crec jo, és que sigui una maniobra del (ben educat) entrenador del Barça, Pep Guardiola. No el veig capaç de decidir sense mostrar-se mínimament hàbil. Una posició com aquesta només pot sortir de Laporta. D’un xulo. Ja en són tantes de xulades d’aquest pobre ximple.....

La reacció de la gent de les Terres de l’Ebre és del tot entendora. Fan l’esfors de desplaçar-se els diumenges al cap i casal. Fan l’esforç econòmic d’organitzar la fase final de la competició, i es troben per resposta aquesta reacció del club prepotent. El millor que poden fer és tenir-li en conta al President i no al club, encara que el club ja fa molta anys que ha abandonat el contacte amb l’afició del rerepaís. Quin temps aquells que en la pre-temporada l’equip blaugrana no faltava mai al camp del carrer Girona. Recordo una temporada en què Barça, Espanyol i Sabadell, van passar-hi.

Però això era molt abans dels “statges” a Holanda, a Papendal (a Mamendal que deia aquell després de l’episodi Alesanko). És que a Catalunya, ja en el segle XXI, no hi ha encara competicions de primer nivell per acollir un “statge”?

De les ofertes matinals radiofòniques del panorama català, i el poc que n'he pogut escoltar, en podem tenir ja les primeres referències. Del que ja havíem escoltat altres temporades, poques sorpreses i novetats en podem treure. Del nou, sobte l'ensopiment amb què arrenca Catalunya Ràdio des de les sis del matí. La magnífica veu i indiscutible professionalitat de Neus Bonet, no arriba a l'oient amb la trempera que exigeix l'oient de bon matí. La lleganya se sobreposa al ritme i l'agilitat informativa. La posada en escena de bon inici, que és a l'hora que sintonitzo jo les emissores, recorda més el diari parlat d'una emissora d'ona curta i mig clandestina, que no pas la d'un despertador a base de cascades de titulars pindolats amb ràfegues de sò que separen en l'espès cervell matinal els referents del dia. En aquesta lluita, tot i tractant-se de programes diferents, l'audiència que recull Núria Riquelme per al programa d'en Basté, ha de ser superior, encara que molts oients llavors no puguin resistir el que els ve al darrera.
Qui si que interpreta el paper a la perfecció, i a qui segurament li tocaria posar-s'hi a les sis, i no allargar tant fins a les dues, és Jordi Duran a la COM. No l'he pogut escoltar encara més enllà de dos quatrs de vuit, però està clar que les primeres estones de programa ofereix el què ha de ser la proposta matinal més adequada.
Cal analitzar més endavant la resta de continguts que juga cada programa i que cada oient podrà anar analitzant amb el pas dels dies. En aquest apartat ja hi juguen altres elements, com ho són els tertulians, que poden avorrir o enganxar a l'audiència, o l'elecció de protagonistes i temes a tractar. Això però, ja és a una altra hora de menys audiència. En acostar-se el rellotge a les vuit del matí, les ràdios s'apaguen i l'audiència queda en cosa de quatre. Quatre, que també continuen circulant en cotxe per ciutat i carreteres.
Els qui tenen el costum d'escoltar la ràdio en castellà, tenen el panorama de sempre, que no cal ni recordar. No sembla que la ràdio espanyola pugui prendre audiència a la catalana, ni a l'inrevés. Aquí, les audiències no es mouran. La guerra dels matins, és a Catalunya.

Així podríem anomenar qualsevol de les activitats individuals o col•lectives que fem en llevar-nos. De tota manera, de veritable guerra matinal, podem qualificar, la que han iniciat aquesta setmana les emissores de ràdio. Des de primera hora del matí, coincidint amb l'anomenat inici de curs, les emissores inicien la seva guerra d'audiències després d'un lleu o profund retoc a les seves programacions. Els programes del matí són l'arma que pretén relligar la clientela de bon inici. És el moment en què els oients comencem a prendre filiacions per a un programa, un locutor, una sintonia, o tot el contrari, dial a munt i avall intentant caçar en cada moment el que és més interessant.
El moment alt de la ràdio, no és només el matí per això d'atrapar l'audiència des del primer moment. Ho és, perquè és en el ràdio despertador, en el cotxe, o mitjançant els auriculars en el transport públic o caminant, quan més seguiment té aquest mitjà de comunicació. I allà hi som tots.
N'hi ha que se'n han adonat, que quan més aviat millor, i per això ja no esperen a les set i s'hi foten a les sis. Un gran encert, sobretot pels que si no ho fan així poden perdre oients que aquesta hora rebutgen propostes eixutes, amb poc contingut i sense el tremp de l'actualitat. Segurament és molt millor concentrar continguts entre sis i onze, que no pas desplaçar-lo una hora més tard. Tampoc cal allargar-ho innecessariament amb una cascada d'acudits, i val més donar-hi continuïtat amb un programa obertament dedicat a l'humor o contingut més desenfadats.
Cadascú mou les seves fitxes, intentant prendre posició, com els jugadors de basquet buscant sota l'anella la situació que els permet assolir el rebot de l'audiència.
El buit que ha deixat, la poc explicada renúncia d'Antoni Bassas, possibilita en potència un moviment d'oients en l`'àmbit català, que pressuposa un període molt llaminer per als qui pretenen millorar les prestacions dels seus audímetres.
Centrant-nos en aquest àmbit català, Catalunya Ràdio, sembla que s'hi ha capficat en excés. No es pot ser líder d'audiència, i d'una banda prescindir del líder i fer moviments mirant en excés a la competència. La competència, és la que és, o possiblement la que no és. Perquè la poca “rigorositat festivalera” de Basté, no és un espai on emmirallar-s'hi, ni témer gran cosa al matí. Cap al migdia, també està clar que per donar més frescor, originalitat, actualitat i ironia que els del Minoria, calen moltes "fuentes".

Així podríem anomenar qualsevol de les activitats individuals o col•lectives que fem en llevar-nos. De tota manera, de veritable guerra matinal, podem qualificar, la que han iniciat aquesta setmana les emissores de ràdio. Des de primera hora del matí, coincidint amb l'anomenat inici de curs, les emissores inicien la seva guerra d'audiències després d'un lleu o profund retoc a les seves programacions. Els programes del matí són l'arma que pretén relligar la clientela de bon inici. És el moment en què els oients comencem a prendre filiacions per a un programa, un locutor, una sintonia, o tot el contrari, dial a munt i avall intentant caçar en cada moment el que és més interessant.
El moment alt de la ràdio, no és només el matí per això d'atrapar l'audiència des del primer moment. Ho és, perquè és en el ràdio despertador, en el cotxe, o mitjançant els auriculars en el transport públic o caminant, quan més seguiment té aquest mitjà de comunicació. I allà hi som tots.
N'hi ha que se'n han adonat, que quan més aviat millor, i per això ja no esperen a les set i s'hi foten a les sis. Un gran encert, sobretot pels que si no ho fan així poden perdre oients que aquesta hora rebutgen propostes eixutes, amb poc contingut i sense el tremp de l'actualitat. Segurament és molt millor concentrar continguts entre sis i onze, que no pas desplaçar-lo una hora més tard. Tampoc cal allargar-ho innecessariament amb una cascada d'acudits, i val més donar-hi continuïtat amb un programa obertament dedicat a l'humor o contingut més desenfadats.
Cadascú mou les seves fitxes, intentant prendre posició, com els jugadors de basquet buscant sota l'anella la situació que els permet assolir el rebot de l'audiència.
El buit que ha deixat, la poc explicada renúncia d'Antoni Bassas, possibilita en potència un moviment d'oients en l`'àmbit català, que pressuposa un període molt llaminer per als qui pretenen millorar les prestacions dels seus audímetres.
Centrant-nos en aquest àmbit català, Catalunya Ràdio, sembla que s'hi ha capficat en excés. No es pot ser líder d'audiència, i d'una banda prescindir del líder i fer moviments mirant en excés a la competència. La competència, és la que és, o possiblement la que no és. Perquè la poca “rigorositat festivalera” de Basté, no és un espai on emmirallar-s'hi, ni témer gran cosa al matí. Cap al migdia, també està clar que per donar més frescor, originalitat, actualitat i ironia que els del Minoria, calen moltes "fuentes".

Torno a fer-me ressò d’un tema relacionat amb la publicitat, que m’ha cridat l’atenció. Sento els darrers mesos en alguna emissora publicitat de la marca d’aigua Bezoya. Fan servir allò de “l’efecte...”, en aquest cas l’efecte Bezoya. Sabeu que és l’efecte Bezoya. Jo no, n’hi en tinc la més remota idea. Tampoc sé que ningú ho hagi explicat mai.
Jo conec un acudit sobre l’aigua de Bezoya. No hi he pogut fer més, i cada vegada que sento parlar de l’efecte Bezoya, em ve l’acudit al cap. L’acudit és força garaciós i començo a sospitar que possiblement l’efecte Bezoya fa referència a l’enginyós acudit. Us l’explico. És en Castellà, que és de la manera que el joc de paraules té gràcia.
L’escena discorre a la taula d’un Restaurant a l’hora de demanar la comanda. Amb gairebé totes les anotacions preses, el cambrer passa a la pregunta: “I de beber que tomarán los senyores?”. Diu un dels comensals: “Agua i vino”. El cambrer “ blanco, tinto, rosado...”. Li contesten, “un tinto de Ribera del Duero”. El cambrer “y el agua les irà bien agua de Lanjarón que alarga i enmsancha el corazón?”. El gracioset de torn li puintualitza “pues en la cuestión del agua, si es possible que sea de Bezoya”.
Heus ací l’efecte Bezoya.

Des de les FAES, Fujimari ha corregut a desmentir lo del bombo de la Rachida Dati. “Una total i absoluta falsedad”. Hi trobo a faltar allò de “con esta señorita jamás he coincidido en ningun lado”
Mentre tant, les explicacions de Fujimari, no serveixen de res. És ella qui ens ho ha d’especificar. Mentre tant, es pot seguir especulant. Esperar la foto de la criatura, i desitjar que no s’assembli al pare. La criatura no en té cap culpa.

La primera cosa que se’m ha acudit en sentir els rumors de l’embràs de la Ministra francesa Rachida Dati, és: Quin mal gust té la tia!
La versió de “cigala boja” de l’Aznar, era per a mi del tot desconeguda, tot i els rumors que havien corregut en relacionar-lo amb la Cayetana (no la duquessa, l’altra , la guapa). Ell, el seu partit i la seva fundació, es fan passar per grans defensors de la família.... però ja sabem que els “momius cristians” són els primers en saltar-se la norma.
D’aquesta mena de camió de les escombraries, que és el més recurrent que m’inspira el seu físic, només n’he sentit explicar aquell rumor sobre el bigoti. Es diu que és per dissimular la profunda cicatriu que li va quedar després d’una pallissa. Una pallissa que en una de les versions conegudes hauria estat perpetrada per empresaris putejats pel fill de puta mateix, quan era inspectors d’hisenda. L’altra versió ja estaria més relacionada amb el seu temperament xulesc. Després de declarar floretes de mal gust a una dona desconeguda, en una visita a unes bodegues riojanes, hauria estat agredit pel marit ofès.
Sigui com sigui, aquí queda dit: Quin mal gust, la tia aquesta!

Ben diferent dels casos de Ibarretxe i Garzón, és ben clar que a la majoria no ens han fet profit les vacances i seguim igual de cansats
Hi ha casos però, d’alguns que fins i tot deuen haver patit insolació, tall de digestió o simplement una mala digestió, perquè no acaben d’encaixar els fets.
Rubalcaba, a l’avís de Ibarretxe ha reaccionat pitjor que mai, relacionant en el mateix sac, el govern basc, HB i ETA. Sense cap sentit, Rajoy tampoc ha sabut pair la proposta de Garzón. Per ella lo de saber la veritat, o una part de la veritat, li suposa una provocació. En lo de les provocacions és ell el gran especialista, organitzant manifestacions, presentant recursos o barrejant política i religió.

És evident que n’hi ha que si que les han carregat bé, les piles. Tornen amb totes les forces. Renuncien a “apalancar-se”, encara que amb l’excusa de l’edat podrien baixar el ritme. La carregada de piles del jutge Garzón, no deixa de sorprendre. Fins i tot als que sempre hem pensat que lo de la transició, va ser escandalosament tou i invisible, amb els grans cabrons dels règim anterior. Els que sempre hem reclamat, com a mínim, que els govern espanyol hauria de demanar perdó per les atrocitat comeses nom d’Espanya, ja el segle passat, com al segles XV, XVI.......
No fa gaires dies, quan de l’Argentina arribava la notícia d’un nou judici en contra dels homes de Videla, vaig tornar a trobar faltar aquí, alguna cosa similar. De vius en queden pocs, entre els grans cabrons que van fer el que van voler amb la llibertat dels demés. Però segur que el PP notaria moltes baixes. Ex-Ministres que dictaven penes de mort, que distribuïen el terror pels carrers i per les fàbriques, que robaven a tort i a dret. Hi ha delictes que no poden prescriure mai, i encara menys si els delinqüents encara tenen fam de poder i segueixen ostentant càrrecs públics.

Es relaciona la tornada de vacances, amb un moment en el que es diu que amb les piles recarregades i amb una frescor inversemblant tornem a la rutina diària. És un dir. En el meu cas, és un dir. Mai he tingut la sensació d’haver recarregat prou. Millor dit, sempre m’ha semblat que les meves piles no són de les recàrrega....
N’hi ha però, que si i ho demostren.
El Lehendakari Ibarretxe no està per hòsties. Reacciona com haurien de fer d’altres, que després d’un estiu en què se’ls han tornat a “pixar a la boca”, hauríen de denunciar a les més altes instàncies el robatori de sempre. Molt menys famós que l’assalt al tren de Glasgow, però molt més gran és l’espoli sense retorn que pateix el nostre país. Denunciable doncs al més alt dels tribunals, ja sigui fiscal, penal o atribuïble als drets dels humans, de no deixar-se prendre el pèl caldria posar a caldo als nostres opressors, i no esperar com sempre que siguin ells els que recorren en contra nostra.