logotipo

Seguint amb la història d’ahir i els esportistes gais que no donen la talla, i deixant a banda les virtuts i els defectes que puguem valorar-ne de la condició d’homosexual, m’agradaria incidir amb exemples prou clars al voltant d’esportistes. Al llarg de la història hi ha hagut nombrosos esportistes d’elit i d’èxit, que han viscut d’alguna manera condicionats per algunes inclinacions o aficions, més o menys innocents i més o menys nocives. Mantenir la seva vida privada lluny de la llum pública, els ha permès davant l’opinió pública no ser assenyalats, perjudicats o afavorits en la seva pràctica esportiva.
Un dels ídols més grans de l’esport francès, de tots els temps, i que era francès de veritat, dels de l’hexàgon, no pas de les colònies d’ultramar. Ni nacionalitzat sota cap excusa. El bretó Jaques Anquetil , va viure un vida privada excepcionalment fosca, de la qual només se’n ha sabut alguna cosa decennis després de la seva mort. Segurament si durant la seva carrera esportiva hagués perdut el temps reconeixent que mantenia relacions incestuoses amb la filla de la seva dona i que a la vegada hi tenia varis infants, no crec que l’hagués perdonat ni De Gaulle. Us el imagineu participant en uns jocs destinats als pares incestuosos? Allotjant-se en un hotel que preconitzés l’incest?
Maradona, possiblement va trigar massa a reconèixer la seva addicció a la droga. Abans,però la seva vida privada ja es va airejar repetidament a base de joves napolitanes que deien tenir fills amb ell. En el cas del quasi-déu argentí, segurament si quan feia aquells anuncis de “drogas no gràcias”, hagués reconegut públicament que li agradava la droga, possiblement li hauria servit de catarsi, i no hauria arribat mai als extrems que ha arribat.
En resum, no em sembla que els homosexuals hagin d’ocultar la seva condició, però tampoc els cal passar a l’altre extrem i fer-ne bandera. No sé de cap professional de cap especialitat que porti al damunt un cartellet on hi figuri la seva condició d’heterosexual. En massa ocasions quan algun famós ha presumit exageradament de masculinitat, ha acabat amagant certa ploma.
En reconeixement de la discriminació, de la qual es queixen els que convoquen els Eurogames, recordo també dos casos de futbolistes gais(n’hi ha hagut d’altres que sí, sense haver sortit de l’armari. Continuen dins l’armari i dins el vestidor) que no van arribar a triomfar amb el Barça, i que sempre es podria arribar a dir que va ser per la seva condició. Futbolísticament no eren gran cosa, però es podria sempre justificar que el fet de ser gais els va perjudicar. El brasiler Cleo, va jugar poquíssim i l’hispano-belga Lozano, no va ser fitxat perquè el cèlebre HH va manifestar que no volia “mariquites” al vestidor. Més tard va fitxar pel Madrid, i no va demostrar ser un jugador prou bo per a un equip dels grans.

Dies enrere, mentre continuava amb els cinc sentits en la competició ciclista francesa, no em va donar temps d’opinar de moltes coses, fins i tot d’esportives, com la que ens va caure de prop. Millor dit de la vora, ja que es disputava a Barcelona. Em refereixo als Eurogames, allò que fàcil i graciosament, en podríem dir una mariconada.
Ja sabeu que no tinc res encontra dels gays, i encara menys de les lesbianes (i si estan bones encara menys). Però em sembla que tots i cadascun dels col•lectius
que se senten discriminats, el que millor poden fer és barrejar-se amb la resta. Tot el contrari que fer-se notar allà on van i facin el que fan. Segons diuen, es veu que també els/les discriminen en les competicions esportives, i com no ho poden portar amb naturalitat han donar, com en tantes altres ocasions, la nota. Recordo homosexuals declarats que han estat els millors del món en la seva especialitat, i no recordo en absolut que per això hagin estat discriminats. L’exemple més clar seria Greg Louganis, el clavetista nord-americà que dominava els salts de palanca. Per si no ho sabeu, es tracta d’una competició en que el que guanya ho fa gràcies als vots d’un jurat. És a dir, no és qui fa més gols, ni qui arriba primer. El que guanya ho fa perquè subjectivament, hi ha entre mitja i una dotzena de persones (jutges) que els puntuen. A vosaltres us sembla que si els jutges tinguessin mania als gais, Greg Louganis hauria guanyat mai? Amb la pinta de monyes “bujarron” que tenia, no hauria guanyat mai ni un campionat local.
Una altra, Martina Navratilova, una de les lesbianes més famoses de la història, i que havia estat mite sexual d’un amic meu. No li recordo mai que un jutge de línia o de cadira, li cantés una pilota fora, per mania. Tampoc que cobrés els sucosos premis del món del tennis, rebaixats per ser gai.
Louganis i Navratilova.... i tants d’altres esportistes com Déu mana, sense més consideracions. Esportistes, que jo sàpiga no hauran participat als Eurogames, com tampoc ho han fet Rob Newton, atleta de 110 metres tanques britànic, Johan Kenkhuis nedador holandès, Judith Arndt ciclista Alemanya,Imke Duplitzer esgrimista alema, Amelie Mouresmo tennista francesa o els genet nord-americans Robert Dover i Guenter Seidel. Esportistes de primer nivell, gais declarats, que en ple estiu, no deuen pensar en altra cosa que preparar-se per als JJOO de Pekin i deixar-se de mariconades.
Fent barris gais, hotels gais, bars gais, moda gai d’altres mariconades com aquestes no podran mai passar desapercebuts com la resta de mortals, ni portar amb normalitat la seva condició, si ells mateixos se segreguen.

El segrest i l'alliberament de Ingrid Betancourt, completa com en casos similars, els trets argumentals de grans aventures o d'altra mena de guions.
El tema d'un segrest de llarg captiveri, ha inspirat novel•les, pel•lícules i fins i tot sèries televisives. En tots els casos es juga amb la confusió i els altres detalls que experimenta el protagonista quan torna al món real, després d'uns anys de no ser-hi. Com en el cas de tots aquests guions, que busquen en l'anècdota graciosa el gran filó narratiu, la "reintroducció" de Betancourt a la vida real es fa de cop i volta, sense passar per un període d'adaptació, climatització o recuperació. Llavors, es dona el cas d'aquells típics gags en què el protagonista veu un televisor, un telèfon mòbil o un PC portàtil, i no se'n sap avenir.
A Betancourt, tothom ha corregut a fer-li homenatges i benvingudes. I qui li organitza les benvingudes i els homenatges? Doncs les persones que ara capitalitzen la política als seus respectius països. I així, la Ingrid s'ha trobat que al seu país d'origen, França, la rep un "xulo" que diu que és el President, quan ella no el coneixia ni de Ministre, secretari o grum. D'ell només en té present la que diu que és la seva dona. Si, aquella bonica model, ara una mica més “closcadeta”. A la “madre patria” hi ha un tal "bambi", si ZP. Un tipus jove i guapo, allà on hi havia aquell fill de puta del bigoti. I així seguirà en tot un continent llationoamericà, on només hi reconeix el senyor dels puros i Chàvez el "xarlatà", que segurament no la rebran. Fins i tot Alvaro Uribé, era llavors un trepa "xarlatà" que començava a guanyar adeptes en la seva Colombia d'adopció. I així anirà descobrint en mig de la incertesa a Morales, Correa , Alan, Tabaré, Lula, i la senyora Kirchner. No se'n podrà estar de comentar : "Cuanto rojo ha subido en mi ausencia"

"Per la iera del riu ripoi hi paseia ient de Sabadei". Si algun dia se'm acudís fotre'm en contra de l'alcalde de Sabadell, buscaria arguments, i no me'n faltarien per criticar la seva manera d'actuar al capdavant del seu municipi. Qui sap si corrupció, despotisme i altres males arts, podrien vestir la meva crítica. Per suposat valors fàcilment demostrables, fàcilment criticables.
A mi també m'emprenya que Montilla no sigui Pompeu Fabra, però li valoro l'esforç, encara que sobrevingut. I penso que l'oposició s'ha de dedicar a qüestions més transcendentals, i més en un país de idioma "rejovenit", en el qual la immensa majoria encara podem explicar que a l'escola no ens el van ensenyar a escriure. Un idioma amb accents oberts i tancats, que segon l'àrea on es parli, les paraules es pronuncien diferent. Un idioma ple d'estrangerismes i amb barbarismes mig acceptats i que tothom enten i utilitza pel davant de les paraules "oficials" del diccionari. Una parla carregada de pronoms febles que mai endevinarem a utilitzar el 95% de la població. Un país on gairebé la totalitat dels seus habitants, i per tant la totalitat dels seus polítics, seriem incapaços de fer un discurs fidel a la gramàtica ,és pura. Un país on el corrector de l’ordinador ens permet escriure articles com aquest amb algunes faltes d’ortografia menys.
M'agradaria que un filòleg repassés un discurs qualsevol, o el mateix de l'atra dia, de Felip Puig i el desbudellés fins posar-lo en ridícul. Perquè Felip Puig, no es pot dir que sigui res de l'altra món expressant-se en català. I encara menys els seu cap de files, que en cercles reduïts i familiars, tothom sap que fa servir l'idioma de Cervantes, i de la Lola Flores.

Ha guanyat un dels corredors que més ha lluitat i s’ho ha merescut. No han estat només mèrits seus. També del seu equip CSC que ha funcionat com un rellotge mab la feina d’homes com Cancellara, Voigt, Gustov i els germans Schleck. Tot el contrari que Evans. Amagat darrera de Sastre i els altres va procurar arribar amb menys de dos minuts d’avantatge respecte als seus rivals.I ho va aconseguir. El que no s’esperava era que les seves prestacions a la darrera contra-rellotge, fossin tant fluixes. Va quedar a més de dos minuts del guanyador, quan el favorit era ell. I Sastre va tenir una bona actuació. Molt bona, si bé no hauria estat suficient si Cadel Evans hagués funcionat a la perfecció.
Aquí acaba una gran cursa,en la qual no hi participava el millor ciclista del moment,però deixem-ho de banda, ja hi serà l’any que ve i podrà continuar la seva carrera d’èxits. Gràcies a això tindrà l’oportunitat de guanyar la Vuelta i fer un bon paper als JJOO, encara que allà haurà de treballar segurament per a Valverde i sobretot, el flamant maillot verd del Tour. Oscar Freire, el primer corredor espanyol que aconsegueix aquest maillot tant apreciat als països baixos i que cal valorar. Com cal valorar que per primera vegada després de la II Guerra Mundial, és la primera vegada que tres corredors diferents d’una mateixa federació, guanyen d’una manera consecutiva el Tour. No és dons cap tonteria dir que segurament aquest és el millor moment de la història del ciclisme espanyol, si el valorem com a col•lectiu.
Posem punt final en el vessant gastronòmic, allà on el vam començar. Us deia quan tot això començava a la "French britain" que hi podíeu trobar a faltar unes vieires, en aquest receptari. També us deia que si bé aquest fruit de mar provinent de l'atlàntic, no era precisament a França on millor l'havia menjat, i que us en posaria una de meva.
Farem unes musclos al vapor i unes vieires lleugerament bullides o escaldades en vi blanc. Sofregiu un porro i una pastanaga en oli o mantega, tot depenent del sabor que us agradi associar a al marisc. Si li voleu donar un to més gavatx feu-ho amb mantega. Feu un parell de tomàquets concassés. Ofegueu les tres verdures amb unes cullerades del fumet del musclo i del vi amb el que escaldeu la vieira, fins evaporar.
Col•loqueu el marisc en un platet, on bol o una "conxa" que puguin anar al forn. Al damunt disposeu-hi la verdura (una capa no massa abundant). Coroneu-ho tot plegat amb unes ametlles laminades fregides. Dos minuts al forn i a taula.
Recordo haver-ne menjat una vegada a París. No en recordo la recepta. Si però, que un dels col•legues que m'acompanyava va descuidar-se la cartera damunt la taula. Quan hi vam tornar ja era a les escombraries. Era un local d'aquests amb estovalles de paper que en recollir, ho rebreguen tot i cap a les escombraries. Era al 1987, la nit abans que Perico guanyés el seu Tour. I seguint amb cloïsses i fruïts de mar, us diré que l'endemà em vaig enfilar amb ell a l'escenari del teatre del Lido, en companyia de mitja dotzena de vedettes. Ja us agradaria oi? Doncs si, una bona manera d'acabar aquell Tour, i una bona manera d'acabar amb aquesta repassada ciclista i gastronòmica al Tour de França. Fins l'any que ve, i tant de bo s'hi trobessin Pereiro, Sastre i Contador.

Tota la gràcia que tenia el fet que els sis primers corredors classificats estiguessin en el mateix minut, es va perdre en veure el marcatge que es feien entre tots ells a la pujada a Alpe d'Huez. Sastre, tenia clar que havia d'esgarrapar més de dos minuts i va fer el càlcul de marxar a a peu de port i prendre uns deu segons per quilòmetre.

La resta no van saber com reaccionar. la responsabilitat era d'Evans. Mentxov no podia. Kohl no es va mostrar tant en forma com en els altres etapes de muntanya. Els germans Schleck, volien i dolien. L'estratègia d'equip els impedia defensar la seva posició. Només Valverde semblava amb força, ganes i caràcter per a sortir a buscar Sastre, però s'hauria interpretat malament des del punt de vista de la premsa i l'afició espanyola, ja que la seva posició a més de sis minuts, li donava un paper de comparsa. Però d'un tipus de comparsa que podia haver treballat molt en benefici d'un tercer, que no li anava ni li venia.

Com deia ahir repetidament, diuen que qui surt de groc d'Alpe d'Huez, hi arriba a París. Dissabte es veurà la solució.



En tornar a passar per la rural i volcànica auvernia, podríem tocar la caça. La perdiu. Una au que de petit recordo que tenia un gran prestigi gastronòmic. Com a mínim oralment, ja que en mig d'una conversa la paraula perdiu adquiria un valor similar que al de la llagosta, per posar un exemple. N'he menjat diverses vegades, si bé no és un plat d'aquells que n'he menjat massa sovint. En vinagreta i guisades, recordo haver-ne menjat de molt bones a Alàs, a Cal Dolcet. Segurament, en el nostre entorn més proper, deu ser Toni Sala a la fonda d'Olost qui la deu cuinar amb més gràcia, si ens hem de fer ressò de la seva gran i merescuda fama, coma cuiner destacadíssim en matèria de caça.



La perdiu auvergnante. Pelem dues cebes, i les piquem. Pelem i tallem a tacs dues pastanagues. Escaldem durant dos minuts cent grams de cansalada mig-salada. La refredem, l'eixuguem i la tallem a tires. Rentem fulla per fulla una col i l'escaldem en la mateixa aigua de la cansalada.

Daurem en una cocota les dues perdiu per tots costat amb una barreja d'oli i mantega. Ho flamegem amb calvados. Retirem les perdius i hi posem la cansalada, la ceba, la pastanaga i dos alls amb pell. Després de saltejar, ho cobrim amb aigua/brou hi ho fem bullir suau cinc minuts. Buidem la cocote i coloquem la meitat de les fulles de col sota la cocota. Al damunt les perdiu i tota la resta, em companyia d'un farcellet d'herbes. Tapem amb la resta de fulles de col i hi tirem un raig de vi blanc/ranci/daurat. Fer-hi la xup-xup tres quarts d'hora.

Diuen que qui surt de líder a Al`pe d'Huez, hi arriba a Paris.
Després d’Alpe d’huez hi ha un nou líder, hi ha més distància entre els corredors.
Diuen que qui surt de líder a Al`pe d'Huez, hi arriba a Paris.
Però els favorits segueixen sent els mateixos. Evidentment, Mentxov i Kohl ho són menys que ahir. Sastre ho és més, però, possiblement els 130 segons d’avantatge sobre Evans no siguin suficents.
Diuen que qui surt de líder a Al`pe d'Huez, hi arriba a Paris.
Caldrà veure com arriben de forces a la contra-rellotge final. I per avui, uns interessant 50 quilòmetres final per dir adéu als Alps.
Diuen que qui surt de líder a Al`pe d'Huez, hi arriba a Paris.
Un terreny on cal seguir castigant les cames, i on Sastre faria bé intentant prendre més diferències.

Més que una recepta una filosofia.

Fondues i raclettes són plats típics la França i sobretot de zones on hi abunda el formatge. La reclette és fa amb cremosos de cada regió.

Tant fondues com raclettes, són plats d'aquells que constitueixen en si un àpat diferent. Per la seva filosofia i la seva posada en escena, acostumen a protagonitzar sopars d'amics, en els quals el que prima és la poca feina, la poca preparació... sempre que no es tracti d'un "gilipolles" com jo, que m'hi complico la vida (sempre millorant el resultat) fent les salses i preparant acompanyaments. Un altra condicionant pot ser també la fortor del formatge. Jo evito els més pudents i d'altres els agraden com més pudents millor. Qüestió gustos.

Per la raclette, no cal complicar-s'hi massa la vida. Més enllà de la compra del material preferit, es pot dir que tots els ingredients, tret de les patates(i altres verdures d'olla) que cal bullir abans, es poden portar tot crusos a taula. I si algú si vol afegir una salsa, no cal massa complicació i amb les bàsiques de supermercat” vas que t'estrelles”.

Amb un aparell de cuina preparat expressament per això, hi anirem escalfant el que vulguem barrejar amb els formatges cremosos, ja siguin cogombrets, tomàquet, la patata bullida, cansalada fumada o qualsevol altra embotit o menjar que us hi agradi barrejar. Més que una recepta, una filosofia....

Els 151 corredors del Tour de França van arribar sans i estalvis a Alpe d’Huez, encapçalats per C Desel .La classificació general la continua liderant, el corredor Frank Shleck.
Per més de moda que estigui encapçalar les noticies relatives al ciclisme, amb el darrer afer de dòping, encara que no afecti a cap dels ciclistes que encapçalen les proves, continuo pensant i proposant que el gran esforç diari dels corredors al llarg de 21 etapes, mereix un altra tracte dels mitjans informatius.
Evidentment que considero noticiable els fets d’un corredors amb una total manca de reflexió, cometin l’error de fer trampa, i encara més, en perjudici de la seva salut. Això no treu es tracti d’una circumstància, una més dins de l’esport.
Està clar que aquestes altures, mentre Simpson, Pantani o Chava Jimémenes seran sempre malauradament recordats, per lo malament que va anar a les seves vides l’error de prendre substàncies prohibides, a ningú se li acudeix comentar lo bé que li ha anat a Guardiola. Després de tot ha estat contractat per un dels clubs més potents del món per donar exemple a un equip, que els darrers anys ha viscut de l’exemple de les “farres” de Ronaldinho, i d’altres bales perdudes, que no van coincidir en el temps, amb aquell magnífic ex-porter, Javier Urruticoetxea, que de mutu propi repassava moltes nits els “antros” barcelonins a la caça i salvament del jugadors de futbol i bàsquet, que difícilment podien tornar a casa amb els seus mitjans i en els seus cabals.

El dopatge és un error, i quan és reiteratiu ja és malaltia, fan molt bé els jutges del món ciclista, de perseguir fins acabar amb la plaga, totes les substàncies, tots els traficants i tots els consumidors esportistes. Però cal fer-ho amb justícia i equitat. No pot ser que Contador no pugui córrer perquè la marca que patrocina el seu equip estigués implicada en el dopatge, quan patrocinava un altra equip, mentre que d’altres equips que van presentar corredors “contaminats” o tramposos, com el cas de Rabobank, si que puguin participar al Tour. Els organitzadors també haurien donar doncs exemple de joc net, i haver permès a un corredors “net” com contador defensar el seu títol i donar espectacte a la carretera, al costat d’Evans, Mentxov, Shleck, Valverde, Sastre, i els altres 151.

I en dir sans i estalvis, cal recordar que en la darrera etapa Pereiro no hi va arribar després de volar en un revolt de ferradura, on va traçar una línia recta fatal, i en l'etapa d'ahir John Lee Augustin va tenir el valor d’arribar només 5 minuts i mig més tard, derprés d’una espectacular caiguda pendent avall, pel vessant nord del Restenfond i era rescatat per un espectador. Anava primer de l'etapa. Del valor dels ciclistes també se’n podria parlar més. El valor dels ciclistes també podria ocupar titulars i encapçalar notícies.

I avui Galibier, Croix de fer i Alpe d’Huez. Tot segueix gairebé igual, tret que ahir Vandevelde va perdre quatre minuts pujant el Restenfond i Metxov 34 valuosos segons, precisament baixant-lo. Amb més seny que rauxa, el rus no es va atrevir a seguir el descens a “tomba oberta” dels seus companys-rivals. L’etapa d’avui hauria de ser decisiva, és a dir, depenent de les diferències, hauria de quedar més o menys clar, si el Tour el guanyarà un escalador o un bon contrarellotgista.

Plat o acomapanyament? Com us deia l'altra dia, els pas per aquestes terres no podia deixar passar per alt la senzilla i “resultona” recepta feta amb patata, anomenada gratin daphinois, o patata dauphinois. Pot servir-se de plat o d'acompanyament, que és de la manera que en més ocasions en les serveixen en fondes i restaurants acompanyant qualsevol plat de carn. Un costum gavatx, que quan la nouvelle cuisine va irrompre en les nostres cuines també va ser copiat per alguns restaurants d'aquí.

Podríem dir que la tartifliette i les patates dauphinois, serien dues versions alpines, d'aquell plat casolà (dieu-ne mediterrani) de les patates al forn que en receptes particulars de cada llar, es fan o millor dit es feien. Ja fos laminada, trossejada o en puré, barrejada amb capes de carn (de qualsevol bitxo) i coronades amb mantega i formatge i a gratinar com uns canelons. La tartiflette, també gyuarda alguna semblança amb les patates braves, si fem cas del tall del trumfo.

Bullirem uns 700 grams de patates mig partides en mig litre de llet condimentada amb all, sal i pebre, durant uns deu minut. Mitja bullida. Les tallem a làmines de mig centímetre i les disposem per capes en una safata i les cobrim amb crema de llet i unes làmines fines de mantega salada. 2O minuts al finrn a 180º, et c'est fini.

Hi ha diverses receptes de gratin dauphinois i s'hi poden fer aportacions, com per exemple combinar la patata laminada amb carbassó mig fet (al vapor o al microones, per exemple). O també cobrir-ho amb un formatge de fongui, o que sigui més potent. Al vostre gust.

Els quaranta quilòmetres de pujada al coll pelat de la Bonette o Restefond marcaran l’etap d’avui. El recordo aquell Tour dominat per Indurain, en què només Tomy Rominger li va aguantar la roda, en presencia de neu a als vorals. Recordo que Indurain va fer l’exigent i llarga ascensió a un tren fort per evitar atacs, sobretot de tercers en discòrdia com Chiapucci, que eren els homes que li “volien” fer mal.

Avui, qui haurà de prendre la iniciativa, el tren, és Evans si no vol perdre més temps. CSC haurà de dirigir un altra tren, més fort, amb un ritme assequible per a Sastre i el Shleck i que faci passar les ganes d’atacar a Kohl i Mentxov. Possiblement el llarga ascens s’adeqüi a les característiques de Valverde, però malauradament no hi serà Pereiro per ajudar. Un valent que va caure abans d’ahir en el moment que menys arriscava, en teoria. La teoria que es confirma és que les pitjors caigudes es produeixen en moments de baixa tensió i desconcentració, i no pas en molts dels moments d’alt risc en què el ciclistes tenen posats els cinc sentits al servei de l’equilibri, i en detriment del risc.

Del que s’ha explicat sobre la caiguda, possiblement el més interessant ho feia Joan Antoni Flecha ahir a la Vanguardia, relatant el que senten els corredors dalt la bici en determinats moments. Tot un protocol intern al voltant de l’equilibri, canvia quan la carretera està mullada,encara que siguin quatre gotes. Però el més fort és que quan la cursa canvia de pais, el fet encara és més determinant. Un tipus d’asfalt o un altra en una carretera de muntanya suposa un tacte ben diferent per la roda d’una bicicleta. Molt possiblement això li va jugar una mala passada a Pereiro i a Hunter en la caiguda. Però segurament el més simptomàtic està en la caiguda de cara amunt en el demarratge que li podia donar uns importants segons d’avantatge a la pujada final. Es va veure un Mentxov diferent, disposat a marcar diferència. Llàstima per Pereiro i llàstima per Mentxov.

L’etapa d’avui, serà de les bones, i un gran preludi a la de demà, que segons moltes prediccions determinarà el guanyador final. El Bonnete o Restefonsd és a poc menys de 13 quilòmetres de l’arribada, en plena baixada. Si Samuel Sánchez passés el port amb els de davant, l’Euscaltel Euscadi podria aconseguir la desitjada etapa, que ja se’ls va escapar abans d’ahir. Cal assenyalar en acabar, que el “portet” es corona per sobre dels 2.800 metres i el port anterior, la Lombarde a 2.300. Xifres que poden donar una idea de la dificultat de prendre aire en la respiració continuadament forta en l’exercici d’un esport anaeròbic.

En l’apartat gastronòmic, faig un pas enrere. Possiblement era abans d’ahir, quan en arribar a Itàlia, hauria d’haver fet una aturada en les delícies franceses, per donar alguna pista sobre la cuina dels reis de la pasta. Valgui el retard, ho faré avui, i amb una recepta meva , recreant un dels plats típics de pasta italiana. La lassanya. Us he de dir que mai he tingut la sensació de menjar-ne uns de destacament bons als restaurants on l’he menjat. Segur que hi ha llocs on així deu ser,però jo no ho he comprovat. La meva recreació té un caire més nostrat. Per començar, i per facilitat en disposar del material l’he fet sempre amb plaques de caneló “el pavo”, de manera que d’entrada la mida és més petita i en tot cas cal menjar-ne dues per fer el ple.

Bullirem dues plaques per la quantitat de lassanya que vulguem. I direu, dues? Si, dues perquè acostumo a fer-ne servir una per la base i una altra pel sostre. Al mig hi poso una placa de formatge de les que millor fonen. El farciment que disposo en els dos pisos resultants són: D’una banda una mena de bolonyesa espessa, combinant porc i vedella. I al de dalt hi reparteixo pebrot vermell, albergínia, carbassó i ceba, fregits i trossejats. El toc final el faig amb una beixamel, amb ceba i bolets.

El dia de descans del Tour, suposa una treva en el comentari diari i la possibilitat d'opinar sobre altra qüestió. També esportiva i que ja fa dies que cueja. Però aquests dies, el primer és el Tour,. Més endavant ja tindrem temes de parlar de questions que han passat els darrers dies i que la rutina del Tous ha deixat de banda per moments, però que en recuperaré el fil passat París. la crisi econòmica, el cas Betancourt o altres inquietuds gastronòmiques, ocuparan aquest espai.

Quan van dir que dedicarien els millors anys de les seves vides al Barça, no van enganyar a ningú. El tipus de dedicació que hi han dedicat Laporta i molts dels seus homes, segurament no ha estat l'esperat. Però, que tot plegat ha consistit els millors anys de la seva vida no ho dubtem. Només de veure, com i quant els costa apartar-se'n és del tot simptomàtic.

Se'm fa molt fàcil doncs concloure que més que dedicar, s'hi han arrepenjat fins els punt de "patejar-se" els millors anys de la seva vida. Encapçalats per Laporta ha adquirit notorietat pública, que s'ha reflectit en les seves professions i més enllà. Quantes vegades hem sentit dir que Laporta acabaria en la política? De fet ho hem sentit moltes vegades, encara que mai he pogut trobar un partit en qual encaixés. Segurament caldria fer-lo a la seva mida. Despòtic, bananer, sobiranista, poltroner, liberal, devastador amb l'economia de poble i sobretot en l'ecologia, si de fet, seguís estant assessorat per Xavier Sala-Martin.

És evident que s'ho han passat pipa i que han embutxacat més calers que mai. Fills tots ells de casa bona, ni al rebuf dels seus pares havien viscut millor. Perquè les comissions i les farres que han viscut a costa del Barça, només són comparables a les que poden haver viscut personatges com Roldan o el pare de Julio Iglesias.

Comença la gresca, si algú la vol muntar. Ja no hi són els Saunier Duval. Avui hauria de ser el dia que els Caisse d’Epargne la muntessin. Si no volen seguir morts a la classificació, els cal una estratègia d’equip coma última oportunitat. Una gregaris han d’atacar al primer port, ja de sortida,i progressivament cal moure fitxes. Bàsicament la fitxa Pereiro, i Valverde a veure-les venir. A l’altra costat CSC li toca muntar una etapa ràpida per continuar desgastant als rivals. Sobretot Evans. No crec que Mentxov punxi a les primeres de canvi. Poseu la tele aviat, venen tres dies de gran muntanya. Demà, però, descans.
No vull deixar passar la repassada a la cuina gavatxa sense referir-me a les patates Dauphinois. Aquells acompanyament tant genial que té la cuina dels delfinat. Abans però, i en una recepta també amb patata i que és d’aquesta zona, en el pas pel Rhone-Alps, cal referir-se a la tartiflette.
En una paella sofegirem a foc fluix dues cebes a rodelles. Hi afegim uns tacs de cansalada (també o podeu fer amb cansalada fumada) i pugem una mica el foc. Daurar mig quilo de patates a daus. Ho barregem tot i ho posem en una safata (millor de fang). Posar un formatge cremós com el Reblochon (denominació de la zona) al damunt. Deixar-ho al forn a 200º uns 25 minuts.

Un port de quarta a cinc quilòmetres de l'arribada és l'aperitiu a uns dies de muntanya Alpina que poden ser inoblidables per als aficionats al bon cilcisme. Afrontar la darrera setmana amb etapes decisives i alpines, amb tants corredors agrupats en poc temps, la fa més que atractiva.
Les delícies gastronòmiques d'aquestes darreres etapes, no li van al darrere. Del pas per la Provença us havia d'esciure una recepta tant mediterrani, universal i perquè no, nostrada en tots els sentits, com la ratatouille. Dieu-ne samfaina, xamfaina, pisto (manxa), piaperrada(eusacadi), lecsó(hongria), menemem(turquia).
La pel•lícula de l'imperi disney li’n dona encara més protagonisme. La facilitat de dissimular-hi la EPO, li donaria encara més actualitat.
Tallem a daus, dues cebes, dues albergínies, tres carbassons, i a tires un pebrot vermell i un de verd. Submergim en oli la ceba i el pebrot i els anem confitant. ja confitat els separem. A el mateix oli, posem foc fort i tirem l'albergínia, quan comenci a daurar, hi afegim el carbassó. Quan ja estan, o ajuntem a la ceba i els pebrots, i també hi posem sis tomàquets concassés a trossos. Opcionalment afegiu-hi concentrat de tomàquet. Personalment si ho volem més tomàquet, jo n'hi posaria 10 de concassés i punt. Si ja us està bé així, els deixeu una estona de xup-xup, i ja està apunt per menjar-la sola, o per acompanyar una carn, unes llegums una verdura o rematar el guisat d'un conill, un pollastre o unes mitjanes de xai rostides.
Un consell, si voleu evitar una samfaina massa oliosa, abans de incorporar els tomàquets desgreixeu al gust. Jo ho faig sempre.
Dieu-ne el nom que volgueu, ratatouille, samfaina, piaperrada, pisto.... és de collons!

Fregant Catalunya. Le Tour gastronomique (IX)



El Languedoc i el Rosselló veuen passar un Tour per decidir, un Tour d'etapes suposadament intranscendents, que porten la cursa cap un interessant cap de setmana d'etapes de muntanya alpina, de diumenge a dimarts.

Etapes de transit en que la gent especula sobre qui guanyarà i es pregunta el perquè d'altres ja l'han perdut. En aquest capítol Valverde i Cunego, són els més comentats. Crítiques constructives o no, que els situen en l'apartat de les grans decepcions. Sobrà la defallida del murcià al Tourmalet, i que ja es va evidenciar al Peirasorda i l'Aspin, he llegit algun comentaris que poden ser encertats i més o menys creïbles, com el d'un company d'equip, compassiu, valorant que es tracta d'un corredor que no està acostumat a cap altra cosa que a lluitar per guanyar, i que en conseqüència, quan ha d'actuar a la defensiva es col·lapsa. Altres teories poden apuntar cap el que ja li va passar a Olano fa uns 10 anys, quan després de mostrar un excel·lent estat físic a la Dauphine Libre, pels mateixos ports alpins que el Tour, ja va defallir als Pirineus, possiblement passat de forma per un excés d'entrenament.

Queda encara molta cursa per a rectificar, i com ja escrivia ahir, si el Saunier Duval es continua comportant com el KAS dels anys 70, poden passar moltes coses. Però ja no. El Saunier, també s’ha retirat per EPO. Riccò rima amb EPO. El Tour serà més avorrit i ja no es produiran defalliments corredors favorits, amb tanta facilitat.

El pas perifèric i gasiu pel Rosselló, no vol dir que no ens quedi espai per parlar de l'anxova. Si voleu l'anxova rossellonesa. Si bé qui més i qui menys, ja sap què en penso de la procedència de l'anxova. No sóc partidari de parlar per sobre de les altres, de l'anxova de l'Empordà, ni de la del Rosselló, ni de la del Cantàbric. Prescindint de la procedència, només sóc partidari de comprar-la en salaó, si la volem menjar al natural, i procedir al dessalat i condimentació a casa (escollint el pebre i l'oli preferits) . Si a més, algú s'atreveix a comprar-la crua i salar-se-la a casa amb la recepta publicada a la web calipo i a "Les extravagàncies del fashion-food", escrita per Carles Rius, encara millor. Per utilitzar-la de condiment, les llaunes d'anxova amb oliva són més barates i eficients.

És per això que més que de l'anxova, destacaria les diverses maneres de presentar-la en un plat amanit. El que ells en diuen "l'anxouillade", i que cadascú i a cada casa la fan a la seva manera. Us proposo una manera de presentar-les, si bé el toc està en un punt que li dona un to interessant i que es pot incloure a qualsevol presentació. Disposeu al centre d' un plat el que anomenaríem una "esnsaladilla russa", que tant podria ser senzilla, a base de patata, julivert i maionesa(amb o sense all), o més condimentada, amb tonyina, tomàquet, ou dur, olives, pèsol, mongeta verda...o simplement de llegum i vinagreta(jo em quedaria amb la primera proposta). Confiteu o sofregiu dauets de pebrot vermell. Disposeu-los amb l'oli de cocció al voltant del plat en companyia de l'anxova que prendrà els sabors de l'oli perfumat de pebrot. Aquest és el toc que al meu gust li dona una dimensió més generosa amb al pal·ladar.

Ja sigui en torrada o amanida, el toc del pebrot vermell escalivat, confitat o lleument sofregit li dona aquesta preuada dimensió.

La premsa especialitzada situa el futur del Tour en mans del triumvirat que formen Evans, Mentxov i Sastre. En la meva opinió Frank Shleck, també figuraria en el primer graó dels favorits. En el cas de tots quatre, depèn de fins a quin punt han reservat forces de cara a la darrera setmana.

Un segon estadi de favorits, el formarien la resta de corredors situats encara a menys de vuit minuts del líder, que es poguessin beenficiar d'un nova estratègia d'alta intensitat atacant, del Saunier Duval. D'aquí en podrien sortir beneficiats, implicats directes com Riccò i Cobo, o tercers corredors com Nibali, Efimkin, Pereiro, Valverde o Cunego. Però els tres darrers tot i estar lluny, continuraran estant molt vigilats pel seu “pedigree”.

Un tercer apartat de favorits abarcaria també els 25 primers classificats. Qualsevol que pugués enganxar una fugida sorpresa com la de Pereiro al 2006.

Si els corredors estiguessin mitjanament frescos, no dubtaria en creure que Ricardo Riccò és capaç de protagonitzar a l'etapa reina dels Alps un escapada d'aquelles que comencen al quilòmetre 15, com va fer Pantani en el seu Tous guanyador, sota la pluja, o el "dopat" Lepheimer al 2006. Però a l’hora d’analitzar el Tour, a banda de la llarga història de ciclistes que han corregut dopats, que són molts més dels sancionats, cal saber quins corredors aguanten bé tota la muntanya del Tour, quina aguanten bé la primera setmana de muntanya i quins aguanten bé la segona. En aquest apartat Sastre és l’únic que s’ha mostrat més regular en tots els casos precedents, dels altres n’hi ha que han punxat la segona setmana, n’hi ha que sempre van a roda (com Evans), n’hi ha que ho desconeixem i n’hi ha un que fa dos anys va aguantar molt bé, que és Pereiro.

Quan estigueu pendents de les xifres, a l'hora d'analitzar el Tour, els seus corredors i les seves biciletes, heu d'anar en compte a no confondre-us.

L'atra dia en parlar d'Hautacamp, us comentava que hi havia vist pujar Rijs, l'anys del seu Tous i de la davallada de Indurain, amb el plat gran. Desconec quantes dents tenia aquell plat. Si en alguna ocasió sentiu parlar que Rijs va pujar amb un 56, aneu en compte. La xifra no respon al número de dents, és el nivell d'hematòcrit a la sang. Ja sabeu que ara no deixen passar de 50 ni amb justificació mèdica. No fa tants anys, doncs, els Tours es guanyaven a base d'EPO......

Ara l'EPO érs una excusa per posar ciclistes a la presó. Es va d'un extrem a l'altre. Esperem que a Adrià no se li acudeixi mai fer-lo servir com espessant.

En acabar la repassada gastronòmica dels Alts Pirineus, tornem a la mongeta. En aquest cas no la lignot que es fa servir pel cassoulet. Per cert, de les mongetes del nostre país he sentit dir que la més aprpiada pel cassoulet és una que es cultiva a Malgrat, de la qual no us en puc explicar més detall (en aquesta zona del Maresme se'n cultiven diverses, com ara bitxo,. genoll de Crist, sastre, paretana,. floreta, grossa, confit i ganxet). La recepta d'avui es a base de la mongeta coneguda a la zona com la mongeta de Tarbes.

Els haricots tarbais, és un puré de mongeta seca de la regió, condimentada amb altres ingredients, espècies i decorada amb pernil d'ànec.

Us suggeriria que aquesta mena de purés, les féssiu primordialment amb mongeta de menys qualitat, que la nostrada mongeta del ganxet.

Després de tenir la mongeta una nit en remull, coure-les en aigua, acompanyades de llorer i alguna altra espècie. Prepareu uns “tomàquets concassés”, i un sofregit de ceba alls i pastanaga, amb llard de porc o ànec.

Tritureu la mongeta i el sofregit tot junt. Las disposeu al plat amb els tomàquets als centre. Decoreu-lo per sobre amb pernil d'ànec. Si teniu algun suc de rostit, per amanir el plat encara millor.



Bé i ja que parlem de gastronomia i l’etapa d’ahir va acabar a Foix, seria avinent publicar aquell embarbussament gavatx (“trabalenguas”). Així com aquí al Vallès hi tenim aquell que diu a Palou,hi plou poc....a Foix en tenen un que relaciona la vil·la de l’Arieja amb el fetge d’ànec: .. etait une fois dans la ville de Foix une marchande de foie qui vendait du foie. El problema dels embarbussaments gavatxos, és que no els acabes de definir fins que no els veus escrits, perquè les paraules coinccidents es pronuncien igual.

Aprofitem l'aturada al Tour, per opinar sobre una qüestió quotidiana, propia de l'ésser humà i que molts esdeveniments, actituds dels personatges públics, i les notícies posen d'actualitat.


És indubtable que la mentida, malauradament forma part de manera inseparable que la nostra manera de fer. El conegut cas del Cap de la Policia Municipal de Barcelona, ens mostra que la mentida, l'ocultació de la veritat, i sobretot la desconfiança en vers als altres, és una constant en la nostra manera de fer.

D'entrada la gent es preguntava que collons hi feia aquest home en un lloc on no li pertocava. I, qui és la gent per opinar a on pertoca estar a cadascú? Jo mateix si en una estona de lleure, sigui on sigui, em trobo un company de feina (treballant o no) no dubto d’anar a saludar-lo.

Segon, si aquest senyor era en un lloc determinat amb tota naturalitat, i li va passar alguna cosa, perquè els seus superiors han corregut a amagar el que realment va passar?

Tercer, perquè si prendre mal en una manifestació és una cosa ben normal, hi ha adversaris polítics que no s'ho creuen i volen demostar tot el contrari, sigui cert o no?

Conclusió: Sigui, quina sigui la suposició certa, resultaria evident que en general hi ha gent que menteix i desconfia per sistema.

L’etapa reina pirinenca ha deixat fora de la competició, com a mínim, a tres dels favorits. Valverde, Cunego i Pereiro, no van estar a l’altura pujant el Tourmalet, i pujant Hautacam no ho van solucionar.

Com havia mig pronosticat, si Riccò no es decidia a guanyar, el guanyador podia molt bé ser Leonardo Piépoli. Considero que Riccò no va aprofitar l’oporunitat d’arribar als Alps en una situació més avantatjosa,i si li queden encara piles, haurà d’esgarrapar uns quants miniuts a Evans i Mentxov, que són ara com ara els gran favorits, si algú no sorprèn amb una escapada mig consentida, com la que va donar avantatge a Pereiro, ara fa dos anys.

Les sospites que tenia sobre Riccò, no es van confirmar del tot. Tampoc esvair del tot. La creïble teoria que em suggeria un amic el dia que Riccò va guanyar la seva primera etapa, consistia en suposar que Valverde l’havia deixat. Aquestes coses en ciclisme, es tradueixen en favors que sempre es tornen. La cosa seria trobar un aliat, `per a les etapes fortes. No un aliat que ajudés,però si com a mínim un aliat que no dinamités la cursa. A l’etapa de l’Aspin i el Peirasorda, l’equip de Valverde tampoc va fer res per escurçar distàncies amb Riccò. Al Tourmalet, Riccó no va dinamitar la cursa, i va perdre una gran oportunitat per tornar a escurçar temps amb Evans i Mentxov. La teoria continua sent creïble. Ara però, l’equip fort no és el Caissa d’Epargne, si no el Saunier Duval. Riccò, Cobo i Piépoli, semblen el Kas dels anys setanta. Realment fan por, i encara queden els Alps.

Entre el 25 primers hi continuen estant els tres luxemburguesos i cap francès. Un luxemburguès va deixar el liderat i ara un altra va ens segona posició a només un segon del líder, Frank Shleck. Seguiu atents als luxemburguesos. La lluita que s'apropa entre la protagonitzaran dos equips. El CSC dels germans luxemburguesos Schleck, Sastre, Voigt i Cancellara, i el Saunier Duval de Riccò, Piepoli, Cobo i Jufré, treballaran per obrir-se pas entre els actuals favorits, que no són altres que els altres sis primers classificats. Atenció doncs a Mentxov, Kohl i Vandevelde (que no és belga).

Aprofitem l'etapa de repòs per a fer una aproximació gastronòmica a un plat que sona molt gavatxo, i que en realitat no en sé l'origen. Que si gavatx, que si americà, no és del tot tradicional i força universal. És l'anomenada Vichysoise de porros, que per sobre de tot hauriem de suposar que prové de VIchy, al derpartament de l'Allier. No sé si el plat es fa ressò de quan els alemanys van "posar a caldo" als francesos, durent l'ocupació i la capitalitat de Vichy.....

Un departament un el Tour hi passa molt de llarg, en el seu costum de circular per la perifèria, tret de Paris. Queda massa a prop de Clermont-Ferrand i la zona de l'Auvernia. Passar, per passar pel centre, el Tour escull indrets més turístics i amb la possibilitat d'etapes com la primera que va guanyar Riccò.

De la Vichysoise us en escriuré la recepta que gairebé de forma setmanal poso en pràctica l'estiu, i que més que de porro, el carbassó n'és l'element principal. D'alguna manera, el procés és molt assemblant a la crema de verdures que practico durant tot l'any, si bé en aquest cas acoto més els ingrdients al meu gust. En prendre-la freda, hi elimino alguns productes que hi poso la resta de l'any, com ara l'espàrrec.

Prenem 1/2 porro i una ceba i trossejem (podeu posar només porro). Saltejem, sense enrossir. Passem per la paella i afegint mantega a l'oli d'oliva amb el que hem saltejat el porro, tres carbassons grossets i una patata, tallats a un gruix d'un centímetre. Volta i volta fns que comencin a canviar de color. Ho posem tot en una cassola, en companyia de mitja poma, i ho cobrim d'aigua. Salem. Fem bullior vint minuts. Hi sumem un nou bull de tres minuts, afegint-hi un got de llet i tres llesques de formatge del que es fon. Deixar refredar. L'endemà ho triturem tot, rectificant de sal i pebre al gust. M'agarada prendre'l amb ou dur ratllat. Servir fred, encara que la metixa crema calenta a l'hivern és igual de bona.

Un consell, un parell de bols d'aquesta crema i un ou dur, sumen el suficient per composar un àpat. Un àpat lleuger, per aquells dies d'estiu en que no apreta massa la gana a l'hora de dinar, i t'espera un sopar d'aquells que cal arribar-hi amb gana.

La d'avui és sobre el road-book una gran etapa. La situació a la classificació general també ho indica.
Ja us deia ahir que l'insultant estat de forma de Ricardo Riccó fa presagiar que hauria de trencar la carretera a partir de l'estació d'esquí de la Mongie, a mig Tourmalet, i acabar de matxacar els seus rivals a les costerudes rampes d'Hautacam.
Són dos magnífics ports de muntanya. El primer, d'allò que en diuen mític, i el segon que el va mitificar Bjrne Rïïs, quan en el darrer Tour de Indurain, va destrossar la cursa i el navarrès, pujant a plat gros. En aquella ocasió ho vaig viure en directe. Era un dia de festa com ho és avui a França (diada nacional), el port era ple de gent. vaig presenciar una autèntica "bacanal" de menjar magrets d'ànec. Una associació (gastronòmica?) de la zona va acampar a set quilòmetres del cim i tenia instal·lada una carpa on les brases perfumaven els pits de l'ànec.
Avui només alguna aliança entre equips hauria d'evitar l'esclat de Riccó. Ahir ja us ho avisava i demà us diré el que penso si no passa això.
En l'aspecte gastronòmic, no podriem deixar passar el Departament del Alts Pirineus sense parlar del Cassoulet.
Del cassoulet us puc explicar que és un típic plat guisat de mongeta. Un plat d'aquells que fa país i que tothom creu ser-ne el creador i el que el fa millor. Com passa a diferents vil·les del Garraf i al Penedès, que se senten les millors en la recepta del xató i la seva salsa, en el cassoulet passa el mateix en importants ciutats com Tolosa, Carcassona o Castelnaudary. Oblidem disputes locals. Jo el millor l'he menjat molt a prop de Castelnaudary. De fet Castelnaudary compta amb un museu sobre aquest plat. Aprofitants l'argument del "papers del Sinaí", aprofitava un moment de la narració per explicar-vos on es menja aquest cassoulet tant bò. És a La Bastide d'Anjou, en un revolt molt pronunciat qe hi ha a pocs quilòmetres (4,5,6 ?) de Castelnaudary, venint de Tolosa. L'Ettienne Rousselot és el nom del cuiner i el restaurant l'Hotellerie d'Ettienne. El tal Ettienne és un gran mestre del plat amb la seva propia recepta. El plat generalment es fa amb mongeta lingot i en un típica cassola de fang, que dona nom al plat, que recorda la forma còncava d'un test gran. L'altra ingredient principal és l'ànec o l'oca (en alguns lloc fan servir porc). La carn és sempre confitada i fins i tot les botifarretes són d'ànec o d'oca.
Poseu el forn a uns 180º, el test ple dels seus ingredients. Més de la meitat de la capacitat amb mongeta, un brou d'au, ànec confitat, sasitxes fregides, un verdures sofregides. Deixeu-ho tot junt en tre mitja hora i una hora, (depèn dela quantitat). Esuquerdeu la crosta que s'hi formi al damunt i torneu-la a posar uns minuts a gratinar.

Per imaginar que no quedi. Imagineu una comarca amb una gran afició pel ciclisme. Tanta, que a més a més es capaç de generar de tant en tant un ciclista de gran nivell. Una particularitat que, per posar un exemple, no existeix a la República francesa des de fa uns vint anys.
Si perquè la República francesa genera grans esportistes. Gairebé tots de les colònies "d'ultramar". I com a ultramar no hi deu haver gaire bicicletes, no hi ha manera que els surti un ciclista de nivell. A dia d'avui, Moreau, amb 37 anys és encara l'eterna promesa. L'únic que de tant en tant els fa trempar. El ciclisme no és encara multiracial. França ho té negre.
Luxemburg, seria aquesta comarca imaginària amb l'afició pel ciclisme, que abans us deia. Té una superfície que dobla la d'Osona i una població un pèl superior a la del Maresme. Podríem més o menys dir que Luxemburg es podria comparar a una comarca que ajuntés algunes d'aquestes característiques d'Osona i el Maresme. Però no seria ben bé igual. En aquest petit territori, que passant en cotxe ni te'n adones que la travesses, ja que en arribar-hi et suposes a ja dins del territori següent, hi ha grans ciclistes i sempre n'hi ha hagut. La unitat econòmica del Benelux possiblement és va menjar (no només és una expressió en referir-se a un territori famós per la xocolata) la poca identitat de país. De petit país.
Però tornem al ciclisme. La història del Tour ens parla de Charly Gaul, un petit luxemburguès que va guanyar al prova a la dècada dels cinquanta. Però per parlar de Luxemburg en termes ciclistes, és segurament més simptomàtic, mirant la classificació general. Després de l'etapa 7, entre els vint primers classificats hi havia tres luxemburguesos. Només els cinc espanyols superaven la xifra. A més hi havia 2 belgues, dos USA, 2 Alemanys....i cap francès. Tampoc cap holandès. Avui continuen 3 luxemburguesos entre els vint primers.
I no ens podem queixar perquè el Maresme compta amb un ciclista al tour. I Osona, no n'hi té cap, encara que Jufré, d'El Figueró, és com si ho fos.
Imagineu que aquesta gran comarca catalana de ficció, tingués tres homes entre els vint primers del Tour. Això és Luxemburg. Aquest any, la cursa no hi passa i per tant no m'hi referiré gastronòmicament. Deixem-nos portar per les delícies del Sud-Oest francès. En forma d’etapes de muntanya comla que s’ha corregut avui i en forma de gastronomia.
El fetge d'ànec. De les mil maneres que els podem menjar, la manera més ben aprofitada és marinat. Segurament no la millor, però si una de les millors, senzilles i repeteixo, ben aprofitades. Ja se sap que amb la temperatura, el fetge gras minva, i molt. Us recomano doncs, que si desitgeu menjar-lo d'altra manera (jo no el recomano mai adornant o condimentant un tall de carn, de bona carn), marineu-lo. Agafeu-lo en fresc i aprofitant la textura de la tempereatutra de la nevera, procureu treure-li les venes. Si no en sou destres, no importa massa. La seva textura en fred permet remodelar-lo com la plastilina. quan hagi recuperat la forma o li hagueu donat la forma que desitgeu (mai més estreta de 2'5 cm), arrebosseu-lo sense ser massa estrictes amb grans de pebre migpartits. Emboliqueu-lo amb un drap. Un drap de cuina. Només cobert per una capa de l'embolcall. Enterreu-lo per sota i per sobre amb sal gruixuda dins d'un atuell prou gran perquè hi càpiga i prou petit per tal que no us calgui tota la sal del mar. Poseu-lo a la part de la nevera menys freda durant un període, que oscil•li entre 66 i 74 hores. Si un agrada un pel tou-cru-melós, 66, i si el voleu més cuit i salat, 74.
De l’etapa, cal destacar la impressionant forma que ha tornat a demostrar Ricardo Riccó. Brutal, si bé, hi pot haver algun però. Un amic meu, aficionat, practicant i entès en el tema em feia un comentari sobre Riccó, el dia que va guanyar la primera etapa, dijous. Pel que he vist avui, possiblement té raó. Si demà no demostra el seu potencial a l’etapa reina dels Pirineus i no posa panxa enlaire la classificació general, consideraré que té raó. Si és així us ho explicaré. Avui he vista alguna cosa que no m’ha agradat i que em faria pensar que el meu amic té raó, a veure què passa....Si guanya Piepoli o Riccó sense crear un daltabaix, tindrà raó.

En el departament del Cantal, encara a l'Auvernia, s'hi disputa una nova etapa. Una d'aquelles etapes que tant s'agraeixen quan les forces flaquegen en el gran grup després de passar Pirineus i Alps. En aquesta ocasió, les forces són encara senceres i els corredors poden avui i demà desgastar-se si volen en les etapes prepirenaiques.
Segurament els favorits guardaran forces. Avui i demà són els grans dies per a homes com Flecha. Flecha ja va guanyar fa uns anys arrivant a Tolosa, com demà. Segur que són dues etapes que té apuntades a l'agenda.
Aveyron, Tarn i Alta Garona seran els territoris que es creuaran demà. Avui encara són a Cantal a l'Auvernia.

De nou al conill en seguir en aquesta regió, per on també s'hi passa de tornada cap a París. D'aquesta regió, la part que avui es recorre es el departament coneguda com l'esmentat Cantal, que entre altres coses dona nom a un conegut formatge. Entre els plats de la zona escollim de nou el conill. Un conill amb a la cocotte. una expresssió que a França s'associa sovint a molts plats i que fa referència a la gruixuda cassola (de ferro colat) amb què es cuina. Tallarem un conill i a més de salpebrar-lo el condimentem amb mostassa i romaní. Ells el fregeixen amb mantega. Vosaltres ho podeu fer amb oli d'oliva, si coma mi us cansen ja tants dies menjar mantega. Hi ajuntem pastanaga i patata a daus i uns grans de pebre. Poseu-hi un got de una infusió de tè i mig quilo de xampinyons. Ho feu coure fent xup-xup, fins que tot estigui cuit i rectificant de sal sobre la marxa. Opcionalment ho emplateu en una safata i li doneu un cop de forn.
Si lo del tè us sona a mariconada, foteu-hi un brou de pollastre.

L’arribada a un port de segona categoria, previ pas de dos ports de quarta i un altra de segona, també als darrers 25 quilòmetres. És un d’aquells dies en que la cursa passa molt a prop d’un dels cims mítics del Tour i que no ho fa. Malaguanyat Puy de Dôme. De tota manera tampoc és a la cinquena etapa quan s’acostuma a pujar un port de primera, però ja que aquest Tour l’han dissenyat diferent, també ho podria haver estat per aquest motiu.

Serà el moment de començar a veure com estan de força els favorits de cara als Pirineus de diumenge i dilluns vinent.

En el apartat gastronòmic, podem dir que el Far de Poitou, Chou farci, són algunes receptes suggerents de l'ús de la col a la part interior d'aquesta regió. No puc evitar el parlar de col, referir-me als plats cuinats a partir de la verdura sobtrant del dia enterior, i que en el nostre país lidera el trinxat de Cerdanya, o en un altra vessant els canelons de col del Collet de Sant Agustí.

El millor trixat de Cerdaya el fa el meu amic Lluís Dolcet. Fàcil i senzill, el fa així:

Escaldem una col d'hivern i en llençem l'aigua. la tornem a posar a bullir amb mig quilo de patates. Les escorrem i les trinxem (no triturem) amb ganivet i forquilla.

Tallem quatre trans d'all apetits bocinss. Tallem 250 gr de cansalada a quadradets i els fregim, sense enrossir. Foc lent. Ho afegim a la patata i col.

Fregim la massa, donant-li voltes al gust en una paella amb un oli perfumat d'all. Decorem la massa resultant amb dues llesques de cansalada fregides.

La Contra-rellotge d’ahir va donar els resultats esperats, tret d’alguns temps que no van respondre al que s’eperava. Valverde va estar clarament per sota del que s’esperava, si bé no és un contrarellotgista nat. Cancellara és un cas diferent.
Contràriament el Italia Cunego, va fer una temps millor del que s’esperava. L’etapa de demà es podrà donar alguna pista més de cara al cap de setmana quan comencin els Pirineus.

Hem passat la Bretanya i som al Loira, i temo que em retraureu que no us publiqui encara cap recepta amb fruits del mar i en concret amb la intervenció de la Vieira, coquilla de Sant Jaques o com n'hi vullgueu dir. Queden molts dies de Tour i un dia o altra em vindrà més de gust parlar-ne. Per la meva experiència personal, no és pas a França on he menjat les millors vieires. Segurament he tingut la mala sort de topar-me amb vieires de les quals en recordo el sofregit de tomàquet i ceba-escalònia, fet amb mantega, de denominador comú. La millor la vaig menjar a Breda el Decembre de l'any passat. L'Antoniu les va fer amb rossinyols i una salsa reduïda de vinagre balsàmic i Portu. Per influència gavatxa, jo quasi sempre les he fet en companyia de mantega, si bé de tomàquet mai n'he fet servir. El dia que us publiqui alguna cosa a de Vieires, serà segurament una recepta perfumada amb cointreau o la que faig normalment jo. A veure si algun dia podem publicar a la web dels calipos la vieira de l'Antoniu.



Per a la segona etapa feta a la Regió del Loira, us passo una recepta de conill. Ja sabeu que el conill m'agrada i no és coincidència que us en torni a parlar, ara que va bé de preu i després de publicar-ne cinc receptes a " Les extravagàncies del fashion-food". Es diu conill en Vouvray. Els Vouvray són un vins florals que es fan al Loira. Tallarem a trossos(millor petits) un conill d'un quilo i mig. Tallem petit o ratllem cinc escalònies i dues cebes grosses. Daurem les verdures, el conill i un quart de quilo de cansalada a tires. Desgreixem, i hi aboquem dos gots de vi de Vouvray i un de brou de pollastre. Condimentem amb sal, pebre, llorer romaní i julibert tallat petit (també ho podem fer amb altres sabors com l'estragó). Ho feu coure 40 minuts a foc mitjà. reposar i menjar. Es pot acompanyar de patata escalivada, unes tallarines o un arròs basmatti.

Del Tour que dissabte arrencava a La Bretanya, encara no us en he parlat massa. El murci``a Valverde va impressionar a l'arrivada de la primera etapa. Es vestia de color rovell el primer dia, quan de fet aspira a potar-lo al darrer. A més d'una manifestació de força, el seu lideratge va ser un pèl frívol, ja que no cal ser un gran entès per comprendre que el lideratge suposa una despesa d'energies, que ni ell ni el seu equip es'haurien de permetre. A veure què passarà, avui és una oportunitat més per perdre'l. Caldria permetre una escpada o que un spinter com Freire ocupés una de les places d'honor de l'etapa, i possiblement el maillot passaria a les seves mans, sempre que Valverde perdés un segon. Però un segon és molt difícíl de calcular com es perd, i per tant en l'esforç de perdre'n un, se'n poden perdre més i la cosa no està per regalar temps.
Però el Tour que han dissenyat aquest any, porta ja als favorits a no dormir-se des de les primeres etapes. Demà hi ha una contra-rellotge de gairebé 30 quilòmetres i dijous un final d'etapa en un port de segona. Diumenge i dilluns que ve les etapes dels Pirineus. Tot plegat, per no poder aixecar el pedal. Només podia prendre's la cursa en broma els tres primers dies i Valverde no ha fet ni això.
Del pas per la Bretanya, us parlaré d'aquella galeta amb nom de pastís que n'és el plat nacional. Aquella galeta amb un profud sabor de mantega i que com tants altres dolços dels gavatxos, anomenen gâteau. El gâteau bretó, aqueella galeta enorme (mida ensaimada mallorquina). Es barreja amb cura uns 150 grams de sucre en pols, uns altres 150 de farina i el rovell de 4 ous. S'afegeixen 10 grams de llevat de forner i 10 més d'espècie de flor de taronger. Es deixa reposar una hora, tapat.
Unteu amb mantega un motlle rodó i poseu les clares dels quatre ous a punt de neu. Incorporeu-ho a la barreja. Aboqueu la massa al motlle, i poseu-ho al forn a foc mitjà(alguns hi fan dibuixos al damunt). Bon profit. Preneu un vi dolç. Amb aquesta galeta no cal barrejar-hi xocolata.

Ahir va començar una nova edició del Tour. Els Tour 2008, una edició per sobre de tot marcada per la prohibició de l'organització a Alberto Contador a defensar el seu èxit de l'any passat. De l'afer ja n'he parlat i seria interessant no tornar-ho a fer, per més que els afeccionats l'enyorem i no puguem evitar durant totes cadascuna de les etapes, imaginar quin paper hauria fet en totes i cadascuna. Poso doncs fi a aquesta mena de comparacions dient simplement que com és tracta del corredor més complerts i més regular de l'actual elit mundial, segurament n'hauria estat el guanyador de manera discreta. Sense gran triomfs d'etapa, però sempre ocupanat les primeres posicions, ja sigui a la contra-rellotge, al muntanya i a la mitja muntanya.
Del que queden, sense cap mena de dubte els favorits són Valverde, Menchov, Evans i els germans Shleck. També es parla de Cunego, i de la sensació de Riccó en muntanya. L'antic vencedor Pereiro pot ser com sempre un gran aliat per Valverde que ahir va deixar clar que està molt fort, i els catalans haurem de tornar a estar pendents de la valentia de Joan Antoni Flecha. Els vallesans tindrem el nostre representant en Josep Jufré d'El Figueró. Un any més Caisse d'Epargne no ha vist necessari incloure al paretà Joaquim Rodríguez(un dia d'aquest us parlaré de la meva pedalada amb ell i el seu germà, fa uns dies per les carreteres de la comarca).
Ho heu endevinat. Us penso fotre la pallissa uns quants dies amb situacions ciclistes. Però, com l'any passat ho adornaré amb altra tema. L'any passat parlava de vins. Aquest any us parlaré de cuina. Dels productes i els plats d'algunes de les zones que travessi la cursa. Una aproximació a alguns dels plats i en altres casos als productes, de vegades cuinats a la nostra manera.
Comença el Tour!

Que m'agradin els programes d'humor, que m'agradi riure, no vol dir que només l'humor ha de capitalitzar la vida dels que ens agrada.

Que alguns programes d'humor, cada vegada més, siguin els més interessants de la programació televisiva, no vol dir que també cada vegada més aquests programes ocupin, dia si i dia també, un espai a les hores de més audiència televisiva.

Això ja ho van descobrir fa anys a la ràdio, i ho van anar assimilant incorporant petits espais humorístics en programes més generalistes.

No puc dir no m'hagi agradat el nou programa "herois quotidians", però l'abundància de programes humorístics i en concret de la manera que es desenvolupa aquest, em temo que una part de l'audiència no sàpiga diferenciar el que és ficció i realitat. Igual un dia d'aquest ens trobem en una mena de reacció, com la va tenir la guerra dels mons d'Orson Wellles.

Ja sigui de manera natural o artificial, és evident per experiències recents, que la pujada de les dones en els espais de poder socials, laborals o polítics, no ve únicament determinat, guiat, ni protagonitzat per aquell col·lectiu de feministes (sovint lletjotes, mal afaitades, solteres i masculinitzades), que va reivindicar la igualtat de la dona, i que lentament han anat aconseguint acostar/igualar/superar la diferencia, fins gairebé només deixar-la en el atributs físics de cada gènere.

Contràriament al que semblava i en el s'havien esforçat, per sobre de tots els demés el empresaris, darrerament les dones que assoleixen aquestes cotes de poder, no només són dones, si no a més a més, meres de família. Dones amb dipòsit ple, de manera natural o artificial, repeteixo. Ah! I guapes (sobre gustos....).

El cas de la Ministra de Defensa, que accedia al càrrec com a dona prenyada i ara l'exerceix com a mare, n'és un exemple. Un exemple més.

Fins i tot en el PP, mares (inseminades "artificialment") accedeixen a alts càrrecs.

El que en el seu dia va ser un gran descobriment, o pràctica sense errors, en el món científic, ha esdevingut la gran coartada. Una gran ajuda per a les dones que necessitaven d'una empenteta cièntífica al seu desig de ser mares, i una gran coartada per aquelles dones solteres que podien plantejar seriosament, i sense por a ser mal vistes, la possibilitat de ser mares també de manera natural. Van poder, doncs ja, penjar els hàbits anticonceptius en les seves relacions sense que l'embaràs els resultés un ensurt. Quants casos hi deu haver de secretaries que s'entenien amb el seu cap, en els termes laborals, socials o polítics, i han pogut sense ser vigilades, ni criticades, quedar prenyades. La coartada "artificial" ha estat perfecte. Si el que els seduïa era no saber qui era el pare, podien programar un interessant còctel de contactes.

El desenvolupamanet científic ha estat una gran solució, si bé un pèl cara. Un quants milers d'euros. Els valia doncs la pena posar-se en mans de la ciència, quan de manera gratuïta i amb el gaudi suplementari, es podia obtenir el mateix objectiu?

Felicitats doncs a totes les que tiren per aquesta solució, i si a més a més, al final acaben de secretaries generals d'un partit, o qui sap si a Presidentes de govern, més felicitacions. Si el càrrec l'obtenen en un partit polític conservador, d'aquells que teòricament estan en contra de qualsevol excés o promiscuïtat sexual, de les inseminacions desconegudes i les artificials, encara més mèrits i felicitacions. Perquè abans quan les prenyava el superior els tocava avortar, i resulta que en aquests partits també està mal vist avortar.

El PSOE ja va demostrar amb el nomenament de més Ministres que mai, que no es queda curt. Ara, i en una magnífica decisió, vol substituir el Pepiñocomplegines de la feina de portaveu, per una dona. Es parla d'una dono jove. Lo de guapa se li suposa. No sabem si la busquen in vitro, amansada o multifollada.

S'ha escrit molt, i també se'n ha parlat dels gran seguiment que han tingut les celebracions del triomf d'Espanya a l'Eurocopa. També s'ha polemitzat al voltant dels que més aviat em anat en contra de "la roja" o a favor d'algun dels seus rivals.

A favor s'hi han manifestat molts més dels que imaginàvem. Fent una anàlisi superficial és fàcil comprovar que hi ha gent que s'apunta a qualsevol fet per a celebrar el que sigui. No sé si recordareu unes imatges difoses fa alguns anys per tv-3 on entre manifestants en favor de la independència de Catalunya, la seva espanyolitat o els èxits del Barça, s'hi reconeixia la mateixa persona.

Des de Granollers, us puc assegurar que vaig sentir més soroll de petards i botzines (sobretot botzines de cotxes) que no pas quan el Barça guanyava algun títol. Més soroll que la nit de diumenge, només n'he sentit en aquelles ocasions en què el Barça ha assolit de manera consecutiva dos o més títols ("que tiempos aquellos"), en moments en què la gent es veia obligada a sortir per veure que s'havia perdut no estant present a l'anterior celebració. No vull insinuar, ni dir, que hi ha més seguidors de "la roja" que del Barça. Segurament són més discrets. En les celebracions s'hi han barrejat per sobre de tot, gent que ha volgut demostrar la seva espanyolitat fent soroll la seva rancúnia en contra dels catalans, i d'altres que s'han mostrat satisfets amb l'èxit dels seus jugadors preferits. Sense fer soroll, molta altra gent més ben educada i discreta es va quedar a casa. Parlo d 'educació i respecte en contra d'aquells que ho celebraven tot barrejant crits en contra de Catalunya i els catalans.

En un altra costat hi ha els que anaven contra Espanya o a favor d'altres seleccions, fonamentalment per a dos motius. Un odi inalterable contra Espanya, i/o la típica reacció d'anar en contra dels que constantment posen pals a les rodes, prohibeixen i impedeixen la intervenció de les seleccions de Catalunya i Euzcadi, en campionats esportius. En aquest apartat m'hi incloc jo. D'una banda com ja vaig dir em decantava a favor de Rússia, i per altra en contra dels que no ens volen deixar ser com som. Així, d'aquesta manera, i per més malament que em caiguin espanyols, alemanys, italians, portuguesos, grecs i uns quants més, mai hi podré anar en contra de la mateixa manera que contra Espanya, mentre ens tingui marginats.

I em costa tornar merament a l'esport, ja que després del just triomf de "la roja", ens arriba el pitjor. Aquesta mena de manifestacions que no puc evitar que em facin recordar les manifestacions del PP i els actes militars i folklòrics del franquisme. Per aquí tampoc hi passo.

Però torno a l'esport, sa i fraternal, que no hauria de barrejar-se mai amb la política. I en aquest sentit tornar a escriure el que ja vaig exposar abans de començar la competició. És a dir, per a mi els 23 homes de Luís Aragonés eren molt millors que la resta de seleccions. Fins i tot ara, una vegada vist el torneig m'atreviria a dir que ni tant sols un equip titular format per els millor de la resta d'Europa, tindria res a fer. Una sensació que també he tingut en aquells campionats mundials en que Brasil ha estat immensament superior.

Un equip format per Van der Sar, Boularuz, Gallas, Carvalho,Grosso, Zyryanov, Ballack, Modric, Arshavin, Luca Toni i Paulishenko, de lo milloret d'Europa sense comptar els tretze "titulars" de la selecció de la lliga espanyola, tampoc hauria estat suficient equip per a plantar cara als campions.

Hòstia amb els francesos i amb els seus militars. La que han muntat a Carcassona....

I és que en això dels militars no hi ha països tercermundistes que valguin, ni repúbliques bananeres. Ni tant sols dones ministres. Són un desastre.

I què me’n dieu de la gent que va a desfilades militars, exhibicions aèries i aquesst jocs de foc creuat? Tots plegats, una colla de inconscients.